Gloomy Tuesday, Gloomy Thursday

José Blas García remarca en el darrer apunt que el professor s’ha de tornar invisible a l’aula, si vol que l’alumnat assumeixi el protagonisme. Una obvietat com una casa de pagès. Ara bé, com et sents si en comptes de minvar la teva presència quan acabes la sessió  t’adones que t’has convertit en un pantocràtor? Surts de l’aula taciturn. L’única resposta que et balla pel cap és que t’has deixat caure en el parany de l’aprenentatge formal. Enyores aquella sensació  al final de cada sessió que havies ajudat a tramar una bastida entre tots plegats. Tu, un més. Però també tens mirades que expressen la mateixa enyorança.

Sessió 5a.  Percebo cares de pànic tan bon punt entro a l’aula. El mapa visual. La Begoña pateix perquè ha estat incapaç de dibuixar-lo. Miro de calmar-la. Comencem amb la roda habitual. Tothom confessa les formes de tractament i l’accentuació. Repassem avui les formes de vós. Em pensava que es repetiria el rebombori de dijous. Doncs, no. Demano amb quants mapes comptem. Gairebé la meitat. Per tant, podem formar parelles. Reparteixo les errades de l’avaluació inicial sobre accentuació. Les dicten en veu alta. Les apunto a la pissarra, sense accentuar. Els dibuixants expliquen el seu mapa a la parella. Tot seguit, miren d’accentuar correctament les paraules que han dictat anteriorment.

Em sap greu que el recurs de pensament visual hagi esverat el personal. Es tractava que visquessin els avantatges d’aquest mètode. Aprens qualsevol contingut quan ets capaç d’explicar-lo, defensa l’aprenentatge cooperatiu. Amb el pensament visual és el mateix. Per dibuixar una idea o un concepte, cal saber-lo relacionar amb una imatge. Així doncs, només  amb l’excusa d’esbossar un mapa pretenia que emergís què sabien sobre l’accentuació. Quan vaig dibuixar el meu abans d’entrar a classe dijous, vaig experimentar una gran alegria. Per dos motius. Primer,  em vaig adonar que havia simplificat al màxim el contingut. La segona, estava cofoi per haver estat capaç de superar un repte. Deu ser cosa de l’oxaticina.

Abans, però, per distendre repassem les abreviatures. Cadascú escriu la seva adreça. Després fem una roda en què cadascú diu en veu alta el nom genèric d’una via pública. Anem escrivint-ne l’abreviatura al costat. Al final, m’oblido que revisin com han escrit la seva adreça.

Sessió 6a. Després de la roda habitual, mirem de repassar l‘accentuació i l’ús de la dièresi. De totes maneres, confesso que em sembla que començo a sentir l’atracció del costat fosc de l’aprenentatge formal. Avui han de superar el primer repte. Compto que plantejar una activitat mecànica serà ràpid. Provoco de nou  un big bang.  Miro de mantenir la calma. Els confesso que havia estat a punt de posar-me el jersei que duia el dia que vaig perdre els papers amb ells. A pesar de les queixes i de les constants preguntes, reitero que només recordarem les regles d’accentuació quan tinguem algun dubte a l’hora d’accentuar una paraula. De fet, em vaig sentint com Ben Hur d’auriga. Hi hem esmerçat massa estona.

Els plantejo els meus dubtes musicals per acompanyar la presentació del repte. Tenia dues opcions: la primera o la segona. Com transforma l’ambient de l’aula quan se senten les primers notes! Els introdueixo els set emblemes que hauran de reunir per aconseguir la vareta per passar de curs. Els plantejo la missió: concertar una visita al MACBA. Primer, formem grups amb les lletres brossianes. És un dels pretexts de la visita. Accepten el repte. Elaborem una base d’orientació entre tots plegats. Després, escriuen la carta formal. Sorpresa. Són capaços d’escriure-la en deu minuts. Llàstima que haguem d’ajornar la revisió i la posada en comú per a la setmana vinent.

 

La meva classe per un mapa

4a sessió. Havia pensat que caldria repassar les abreviatures. Podria demanar paraules per designar l’adreça i després que per parelles n’escriguessin l’abreviatura. Me’n vaig ben oblidar.  Vam començar com és habitual responent amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Em va sorprendre que només es quedessin amb la disposició de la carta, tot i que alguns també van recordar el poderòmetre. Ningú va esmentar els dos objectius que havíem fixat. Tampoc no aprofito gaire aquesta roda per interrogar-los què els va quedar clar.

Em pensava que seria una sessió bastant rutinària, però em vaig equivocar. Havia previst que treballaríem les formes de tractament i repassaríem l’accentuació. En vaig buscar una, de formal però amb el tractament de tu. Va suscitar debat. Si col·loquial, però tirant a formal. Si formal, però bastant propera amb el destinatari. Els vaig fer que es fixessin quins eren els recursos amb què marcàvem el tractament. Em vaig empescar dibuixar tres tipus de calçat: unes espardenyes, unes sabates i unes altres de gala. No em recordo que sempre passa el mateix. Ens hi estem estona en la posada en comú. Aquesta activitat, bastant mecànica, els planteja força dubtes. Encara quan els demanes que transformin el text en la forma de tractament de vostè. El conflicte esclata quan han de canviar per vostès… Vaig decidir deixar el tractament de vós per a la setmana vinent.

De cara al repàs de les regles, els vaig proposar si elaboràvem un mapa mental. La finalitat és ben senzilla. Esperava que aquesta activitat m’animés a fer front del repte de #Dibújamelas. Em vaig documentar, però tot el que trobava era en castellà. Així doncs, vaig adaptar un mapa mental. No sé si va ser pels efectes de l’exercici anterior, però es van espantar. Vaig insistir que no es tractava que demostressin si eren artistes sinó que  recordessin què sabien de l’accent i que creessin un recurs visual. Per demostrar-los un dels avantatges del pensament visual, els vaig dibuixar les vuit imatges del mapa que havia adaptat per recordar com el podíem muntar. Me’n vaig deixar un, només.  Al final, vam acabar la sessió. Els vaig demanar que a casa miressin d’esbossar el mapa. Continuarà…

Anècdota de la sessió. Mentre comentàvem les solucions de les formes de tractament, va sonar una altra vegada la sirena d’una ambulància. Em venien a buscar per si tenia un tropell. Els vaig recordar que duia el jersei satànic. És el que duia quan vaig petar el trimestre passat. Riallades.