Ava, aves, ava…

Sessió 7a En la sessió anterior ens havíem adonat que ens calia repassar la morfologia verbal. Així doncs, vaig preveure una repassada de verbs. Abans, però, vam començar amb la roda amb què s’havien quedat i amb la redacció de l’acta de la sessió.  Les cartes determinen quin grup l’exposa.

Com a activitat d’anticipació, vaig plantejar una roda en què cadascú deia en veu alta un  dels verbs de la lletra que havia llegit del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Els anava apuntant a la pissarra. Tot seguit, cadascú en triava un i apuntava les formes verbals de l’imperfet d’indicatiu. L’imperfet de subjuntiu va costar una mica més. En la posada en comú, aprofitava per comentar alguna irregularitat. Ja els havia tranquil·litzat abans que tanta por que ens fan els verbs i els que ens amarguen la vida, o en una prova, són ben bé una minoria. I van aparèixer els d’arrel velaritzada… i de puntetes, els vam comentar.

Van repetir l’activitat amb el futur i el condicional. Esbufecs. Queixes. Dubtes. Sempre em passa el mateix. Penso que anirem ràpids i en canvi s’alenteix la sessió. Ho hauria de dividir en més d’una sessió, però mai no hi penso. A més, surto amb la sensació que hem resat el rosari. Potser ho aprendrien millor en una escola alcorànica o budista, amb caparrades al terra. O potser muntar un taller perfomatiu amb  Laia Estruch. És el que em va venir al cap mentre esborrava la pissarra.

Vam acabar la sessió, comentant cadascú què havia llegit del llibre.Ho hauria d’haver previst en petits grups. Vaig notar algunes cares d’avorriment. Tampoc no ens va donar temps que tothom valorés el seu fragment.

Sessió 8a Comencem la sessió amb les rutines de rigor: respondre amb què ens hem quedat, escriure la sessió anterior en 21 paraules, contrastar-la en petit grup i esperar que et toqui exposar-la.

Havia previst repassada de participis, però cau de la programació. Fem un dictat. S’hi engresquen. Explico el procediment. Contextualitzo el fragment. El llegeixo. M’aplaudeixen. Els Viatgers són així. Després es queixen de les meves fal·leres! Un cop els he dictat el text, el revisen. Finalment, el corregim. Aprofito la posada en comú per anar comentant aspectes de puntuació.

Dubtava si calia una repassada d’ortografia de les nasals o recordar les regles. Per sort, me n’oblido. Només ens queda temps per al segon torn del llibre d’Anna Vives. Tot i així, queden un parell de persones per comentar.

Els animo a encetar el nostre dietari. Poden escriure un comentari valorant aquestes tres setmanes de curs o bé que els ha ensenyat el relat d’Anna Vives.

 

Sí, m’hi he atrevit…

Això era i no era que un professor va divulgar un repte a Gandia un dia del mes de juliol.

¿Sueñan los profes con tareas eclécticas? from Toni Solano

M’hi havia compromès com a soci. Però escoltant la comunicació, em va acabar de convèncer. Dubto de si havia d’animar als alumnes a somniar o bé a jugar cada dia a l’aula. és curiós perquè per cercar una mirada cap al futur ens obligava a trastejar per la memòria. Potser el projecte ens conduiria cap al nostre infant interior. I el despertaria.

L’originalitat de la proposta del professor castellonenc rau  en aquesta invitació a treballar un temps que en l’educació brilla per la seva absència: el futur. No obstant això, la paradoxa ha estat que ens vam centrar a repassar els passats de la morfologia verbals. El dia que l’alumnat havia de començar a exposar els projectes finals, em van preguntar, amb certa angoixa,  quin temps haurien d’emprar. Van afrontar parlar de com s’imaginaven dintre de vint anys. Ara bé, tant els textos narratius que ens havien servit de model com els que havien produint utilitzaven els passats o el present.

A més, vam descobrir que un curs té molts paral·lelismes amb el conte. El transcurs d’un curs s’assembla bastant al periple d’un heroi narratiu. Endeguen una aventura. Irromprà el malvat, que entorpint la singladura, ajudarà a descobrir la potencialitat del protagonista, tant del conte com del curs. El procés d’aprenentatge de qualsevol alumne és bastant similar a la transformació que pateix el protagonista d’una rondalla. És curiós que ens aboquem ara als efectes de la narració, quan fa anys que les àrees de llengües i literatures dissequen els gèneres literaris a les aules. Menys anatomia del conte i més aplicació de tècniques i recursos narratius.

Tot va començar, doncs com comença qualsevol rondalla, amb un element detonant: un enigma i un repte (dibuixar una mà per escriure-hi els cinc desitjos del curs).

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l’alumnat.

Aquests dos objectius, però,  esdevindrien la pedra de toc del curs. Van ser els exercicis per avaluar l’expressió oral. Si hagués planificat més acuradament el curs, podria haver reunit una imatge per a cada sessió. De fet, l’enigma era un avançament encobert del projecte final, si l’alumnat s’hi avenia. Podria haver servit com a material de suport per preparar la petxa-kutxa del projecte.

Desvetllo el significant de les representacions de l’enigma,  d’esquerra a dreta i de dalt a baix. La cançó de Jaume Sisa va servir per introduir el conte i triar un personatge de ficció. La Malèfica representa els malvats dels contes. Pensava en la prova que podia entorpir el desenvolupament del projecte, però gràcies a la lectura de Doni Tamblyn en vam saber reconèixer un altre: el critiquejador intern. La mà convidava a apuntar els cinc desitjos del curs. Vam imitar el desafiament d’Aulablog. L’aprenentatge cooperatiu estava representat per la colla castellera. La lectura d’alguns contes d’ El perquè de tot plegat de Quim Monzó podrien servir de model per a la tasca de les unitats 2  i 3.  El mirall és un element que apareix en els contes i a més convidava a una mirada introspectiva. La portada d’un conte tradicional anunciava què investigaríem. El logo del vintè aniversari de l’empresa anava com anell del dit per al títol del projecte. Les dues imatges següents proposava quines eines digitals utilitzaríem: el mòbil i una comunitat virtual. La càmera era per si ens atrevíem a filmar el guió. Dues fotografies de Joan Manel Serrat, amb vint i quaranta anys, apuntava que treballaríem el contrast de passats amb les versions d’Ara tinc vint anys. L’infant ens animava a endinsar-nos en el nostre infant interior i aclarir que potenciaríem l’aprenentatge informal. Reconec que em va costar pensar en imatges representatives. Així doncs, una il·lustració de la Blancaneu va ser un recurs fàcil. Aquells dies estava d’actualitat l’humorista Joan Rivers. Es nota que accepta el pas del temps. El micròfon advertia de la tasca de la unitat 1. El quadre de José Rodolfo Loaiza Ontiveros ens ajudaria a imaginar com poden haver evolucionat els protagonistes dels contes tradicionals. Una fotografia del meu avi patern representava com m’imaginava que seria dintre de dues dècades. Les dues darreres imatges corresponien a dos padrins més: Steve Cutts i James Finn Garner.

Vaig seguir bastant el que havia apuntat en el Projecte Mínim Viable. D’entrada, vam negociar si s’atrevien a elaborar un guió per filmar-lo o bé per gravar-lo. Van optar per aquesta segona opció. Tot i recórrer a les rúbriques per valorar tasques (avaluació inicial, tasca de la unitat 1 i avaluació final), vaig procurar d’aplicar tècniques positivistes. Per exemple, comentàvem poques errades. Només els deixava que en fessin pública una per comentar-la entre tots. Això ens permetia treballar continguts gramaticals o ampliar vocabulari. La socialització del projecte es va fixar en l’aula i en la comunitat amb Toni Solano i M. José Chordá. Quant a la temporalització prevista, va haver de ser més flexible.  Ens van caldre quatre sessions abans de l’arrancada del projecte. Les unitats 2 i 3 es van encavalcar. Mentre que per als projectes finals vam haver de destinar tres sessions. D’altra banda, va fer llufa el compromís de les vídeo actes. Van funcionar les primeres, però després va costar mantenir-les. Però ho penso mantenir en el proper projecte amb alguna modificació.

La comunitat virtual va servir per informar-los de les entrades que es publicaven en el blog i per difondre els artefactes que construíem. També per donar-los a conèixer informacions relacionades amb el projecte. Hi hauria d’haver inclòs  les mostres dels altres socis. Aprofito l’avinentesa per demanar disculpes.

Penso que els alumnes al començament els va desconcertar, sobretot els que s’incorporaven per primera vegada. En el grup tinc persones que és el tercer projecte en què participa. De fet, com vaig poder concloure en el darrer MOOC: l’aprenentatge informal captiva més que no pas el formal. Vincula molt més tot el grup i propicia un alt nivell d’entesa entre el grup i el professor. Suposa un repte professional, però també d’aprenentatge per a les dues bandes. Han estat vint sessions de gaudi tant per al grup com per a mi.

DOCUMENTACIÓ:

• sessions
• dietari d’aula
• comunitat virtual
• llista de reproducció de vídeos
• portafolis

Com a agraïment de tots els participants i dels socis, Toni Solano i M. José Chordá, ja sé que pago poc amb aquesta cançó:

 

Noces d’argent

de @ciberespiral

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Espiral per commemorar el 25è aniversari de l’associació. De nou, paleso que pedagogia i cronologia van plegades del bracet: una entitat capdavantera en  tecnologies i pedagogies emergents ja compleix un quart de segle de vida. Encara inclou el futur en el programa. Tanmateix la taula rodona d’ahir ja va evidenciar que el futur és una realitat. Es va convidar a alumnes de diferents centres educatius per explicar experiències innovadores. Hi van participar un alumne de l’escola Amor de Dios, que va relatar el projecte d’ Els peixos, tres alumnes de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, que van narrar com havien seguit unes signatures amb el mètode de la classe invertida, i Adrià Hernàndez, de l’Escola Virolai, va presentar la seva experiència al Parlament científic.

El mètode de flipped classroom va generar debat. Primer, un professor de matemàtiques va preguntar si aquesta metodologia podria ser adequada per a assignatures científiques. Coral Regí va qüestionar si aquest sistema era prou adequat. Va preguntar com es podia demanar que els alumnes miressin una explicació magistral d’un docent a casa. En aquest punt ja van haver de participar els professors de l’Escola Pia. Van reconèixer que el vídeo permetia personalitzar més l’aprenentatge. De totes maneres, els alumnes van confessar que aprenien molt més. Potser el debat es va focalitzar més en el recurs digital i no pas en la fase d’aprenentatge cooperatiu en què els alumnes resolien els exercicis plegat i s’aclarien el dubtes d’un contingut. Ara bé, continuo pensant que aquest sistema continua perpetuant un aprenentatge  transmissiu. Ho va delatar els comentaris, d’una banda, d’una alumna sobre el xivarri que es podia ocasionar alguna vegada —aquesta entrada de Débora Kozak és aclaridora— o bé els mateixos professors que van admetre que havien d’anar variant enfocaments  perquè els alumnes no s’avorrissin. Esther Subias va suggerir si els alumnes podien participar en l’elaboració dels continguts digitals i fins i tot va preguntar al petit alumne d’Amor de Dios si havia participat en l’edició del vídeo que havia utilitzat en l’exposició. Fins i tot, l’Adrià Hernàndez, un centella d’alumne,  va a ajudar a una de les seves col·legues a esmenar un punt. Observant la sala, em va venir al cap una entrada, publicada fa poc,  de Fernando Trujillo.

La segona jornada va arrancar amb una contundent conferència de José de la Peña. Va tenir  l’habilitat de tenir-nos hipnotitzats al llarg dels 90 minuts amb  la projecció de més de 140 diapositives. Va ser com competir en una final de Grand Slam. Des que va començar, ens va anar atacant amb constants cops de servei: quina és la visió que tenim del futur?, quin és l’impacte i l’evolució de la tecnologia?, quins són els agents que influeixen en l’educació? Ara et treia un recull de cites, ara t’explicava una anècdota. Dubto si seré capaç de fer-ne cinc cètnims. Em refiava de l’aplicació d’Storify, però costa d’ordenar la selecció de piulades. De fet, va ser el millor succedani per substituir l’absència de la dosi de cafeïna matinera.

D’entrada, va anar diseccionant la seva dissertació. Es va distanciar de la visió destructiva i pessimista del futur que ens ofereix el cine, per apuntar la celeritat i la potència amb què avança la tecnologia. Va afegir que el nostre enfocament es limita a curt termini i desconeixem l’impacte que pot ocasionar la tecnologia. Segurament ara es podran observar-ne aquests efectes. Va insistir a articular un discurs positiu respecte si la robotització comportarà una revolució econòmica. Va fer un repàs històric de l’educació. Aquí em va venir a la memòria l’entrada de Félix Eroles. Va insistir quina era la finalitat de l’educació. Va esmentar quina orientació havia de prendre la docència: despertar curiositat en l’alumnat i acompanyar-lo en aquesta descoberta. També va destacar les aportacions de la neurociència. Em va fer gràcia quan va esmentar María Acaso. Va reconèixer que havia assistit en una sessió seva. Era incapaç de recordar què havien de fer amb una mandarina, però no oblidaria mai el que ella els havia fet sentir. Quant a l’economia, calia apostar per l’excel·lència, com el model alemany, o bé per la innovació. Les institucions per sobreviure no es poden tancar sinó que han de treballar en xarxa. Finalment, li va sorprendre la por dels pares en l’educació dels fills.

Tal com ja va anunciar el presentador de les comunicacions, el nivell es mantenia alt. Va començar Frank Sabaté. Ens va parlar de programar amb Scratch, tot i que va confessar que no era una innovació. Per demostrar, es va servir d’una explicació de B. F. Skinner podia servir per explicar l’ús d’una tauleta o bé ens va exemplificar amb una acció quotidiana apliquem els elements de la computació. Carolina Garcia ens va demostra l’ús del portafoli electrònic tant per a la seva pràctica com per observar l’evolució dels seus alumnes. Antonio Guirao va relatar com aplicava la tecnologia en la seva assignatura de Formació i Orientació Laboral. Va ser un exemple de coherència, de compromís. Us en recomano la presentació. Finalment, Maribel Benito, acompanyada dels experts TIC, van exposar com convertien alumnes de tots els cicles en mentors tant per a  companys  com per a docents per ajudar-los a millorar la competència digital.

Ens van anunciar els tallers. Mentre entràvem a l’aula del taller de Laia Casas podíem escoltar la cançó de Pharrel Williams mentre l’espai estava disposat per treballar en grups de cinc persones. Ens va donar la benvinguda i la presentació del taller. Tot seguit, ja ens va proposar la primera activitat, per reactivar el cervell. Havíem d’aixecar-nos de la cadira per respondre afirmativament a les preguntes que plantejava. Aprofitava que les persones s’asseien per explicar l’aportació teòrica de la pregunta.  És un tècnica que també suggereix Doni Tamblyn. Després, ens va demanar que individualment penséssim com definiríem l’emoció. La posada en comú es feia gradualment: en parell o en trio i debatre-ho amb tot el grup. Així va anticipar la definció del terme.  Ens va demanar si sabíem quants sistemes cerebrals teníem. Va mostrar els tres cervells i ens va explicar la importància del reg sanguini per a l’aprenentatge. Ens va convidar un bombó per assabarorir-lo amb els tres cervells.  Llavors ens va repartir a cada component un text. L’havíem de llegir per explicar-lo resumidament a la resta de l’equip: els elements energètics del cervell, els obstacles de l’aprenentatge, el cervell social. Tal com també recomana la comediant americana, vam practicar un descans cerebral. Vam haver d’inflar un globus. Mentre sonava la música havíem de vigilar que el globus no toqués a terra. Això  sí, ens havíem agafat de les mans formant un cercle. Vam continuar el taller. Ens va fer adonar com focalitzem l’atenció. També ens va apuntar quin eren els elements de l’aprenentatge significatiu.

 

Extreta d’@Isabel_Ruiz

Sorpresa, connexió i satisfacció

 

Al final, per avaluar-nos —i demostrar-nos el que havíem après—, ens va repartir un rellotge, el rellotge de les cites. Mentre sonava la música, havíem de passejar-nos per trobar companys per quedar amb ells a una hora. Quan vam tenir completat el rellotge, anava dient en veu alta una hora. Ens havíem d’aparellar amb la persona que hi havíem apuntat. Ella formulava una pregunta i en parella la responien. Gairebé vam saber contestar-les totes. Em queda saber què significava SARA. Ens va confessar que aquesta activitat era idònia per repassar els continguts d’un examen la sessió prèvia. Finalment, ens va enumerar les set claus per a un aprenentatge eficaç. Tothom en va sortit satisfet i content.

Aprofito l’avinentesa per agrair a l’Associació Ciberespiral la invitació a la Jornada Espiral i per felicitar-vos tant per l’organització i el nivell de l’esdeveniment com pels anys de vida. Per cert, el futur ja és realitat.

http://slide.ly/embed/57540f20b2eb4bc91df60ec4804285b7/autoplay/0

Jornades commemoratives dels 25 anys de l’associació Espiral by Slidely Slideshow

//storify.com/Txaumell/jornades-espiral-jespi25/embed?header=false[View the story “Jornades Espiral #JEspi25” on Storify]