20170216_155134.jpg

10a sessió. Comencem la sessió jugant a paraules encadenades. Primer, fem un parell de rondes encadenant l’última lletra. Com és habitual, notem el primer conflicte: algú enllaça el so. Després, encadenem l’última síl·laba. Havent assistit a un segon taller amb l’artista colombià Nicolás Paris, tinc clar que el cercle ha de ser la disposició inicial de l’aula.

A continuació, completem el relatograma. La casella és petita i ahir va venir gairebé tot el grup. Els darrers alumnes es van limitar a valorar la sessió. La majoria els va agradar, tot i que hi ha un parell d’alertes. M’imagino que són l’advertència que havíem de repassar els diftongs.20170216_113823

Aprofito la formació del cercle per organitzar dos grups. S’havien de comparar el dit cor. Així vam tenir l’equip del cor llarg i del cor petit. Vaig preparar un  dicciopinta amb diftongs.  Les instruccions eren si els sortia un verb l’havien de representar amb mímica; en canvi, si era un nom, l’havien de dibuixar. Si vaig formar dos grups era perquè uns endevinarien paraules amb diftongs creixent i els altres, decreixents. Es van divertir força. Tot seguit, els vaig demanar què tenien en comú les paraules del  seu grup. Així vam anar deduint els tipus de diftongs. Vaig voler experimentar una rutina de pensament. Vaig dividir parelles de cada equip. Una parella va haver de pensar en el color; una altra, en el símbol i una tercera, la imatge.

20170216_113505-1

Era el temps de dur a terme un descans cerebral. Vam provar de fer un nus humà. Tot el grup, amb les mans agafades, van haver de seguir la música mentre anaven passant d’una banda  a l’altra sense desfer-se.  Quan vaig parar la música, havien de retornar a l’estat inicial. Ho van aconseguit i jo vaig badar amb la càmera. Quan la vaig tenir llesta ja havia aconseguit tornar a la figura inicial. 20170216_110646

Vam completar l’anàlisi del llibre de Montserrat Roig i vam acabar amb la cerimònia de lliurament de cèdules i emblemes.

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/r/rdnzl/preview/fldr_2006_11_20/file000872069130.jpg

16a sessió. Sessió màgica. La culpa? Ves, d’Álvaro Solache. Mentre mirava de concentrar-me per planificar la sessió, només rebia missatges dels alumnes que no podrien venir. Em vaig atrevir a confessar-los que jo també volia fer campana. Es va originar un interessant debat. Reconeixien que tenien por i nervis per la prova. L’ànima em va caure als peus. De què havia servit el desapoderament pedagògic? De seguida els vaig enviar el vídeo de la Mala Rodríguez amb una pregunta: “Qui mana aquí? Una m… de prova o vosaltres?” I els vaig amenaçar que si algú venia nerviós la setmana vinent, tindria prohibida l’entrada a l’aula. Ja trobaria algun metge que els prescriuria que per al seu estat de salut li desaconsellava un examen.

Només van venir l’Aliou, la Bego i el Chema. El Chema ja em va temptar d’anar a fer un cafè, però l’Aliou es va esverar. Ens va explicar que havia matinat molt per assistir a classe. Tenia raó. Gràcies a ell, la millor sessió.

El relatograma es va convertir en un miniplat. El Chema hi va enganxar les emocions negatives que sentien per fer front a la prova. És el típic culer de tota la vida. Pessimista. En canvi, la Bego, va capgirar la seva visió de la sessió. Com que acabava de veure els mems que havien fet els companys del curs anterior, els va aprofitar. Per tant, hi va enganxar positivisme. La sessió prometia.

relatograma

Els vaig plantejar una pregunta: “Per què se sentien nerviosos?” De seguit en vaig haver de proposar una altra: “Per què venien contents a classe?”. Va ser com de mica en mica vam anar capgirant la situació. L’Aliou va reconèixer que havia après bastant. Ja havia perdut la vergonya el trimestre passat. Va ser dels primer de botar de la cadira quan vam acordar entrevistar vianants. Se’n va anar amb el Fernando. Em sembla que van arribar a l’estació a trobar voluntaris. La Begoña va dir el mateix. A més, ja havia explicat que havia estat capaç per primera vegada d’adreçar-se amb francès a París. Faltava convèncer el Chema. Li vaig recordar que havia estat l’exponent del progrés d’aquest trimestre. Xerra espontàniament pels descosits. Potser ara es deixa vèncer pels nervis i vacil·la una mica.

ProblemesPositivisme

Per tant, vaig ser víctima d’una rampell Solache. Els vaig recordar que ens havíem plantejar a principi de curs.  Vaig repetir la pregunta: “Qui mana aquí?”. L’Aliou va riure i va contestar: “Tu”. Vaig tornar a formular la pregunta. Ell va riure: “Home, tu tens la darrera paraula!”. “Ah, sí?” “Sí” Com que no me’n sortia, els vaig fer rumiar una mica. Els vaig demanar qui tenia poders? Van respondre que els superherois. Vaig anar pels post it. En vaig repartir un i els vaig demanar que hi escriguessin quin poder tenien. Els vaig demanar que se l’enganxessin al pit. Els vaig anar fotografiant mentre deien en veu alta el seu poder. De moment, ja som quatre superherois. Tremola, Comando Molekulón. Dimarts, set més!

https://www.haikudeck.com/e/Jw5anBQ2Xp/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=falseSuperherois – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Finalment, els vaig repartir les instruccions dels jocs creats pel grup d’I2 del curs passat. En vam triar un i hi vam jugar. Així, em vaig preparar la sessió de l’endemà amb l’Imma Marín. Va ser sorprenent com repassàvem continguts. Depèn de la pregunta, els venia al cap que ho havíem explicat. La Begoña ho buscava a la llibreta. Pot ser un bon recurs avaluatiu: divertit, informal però efectiu!! L’endemà presenciaria més efectes d’incloure la gamificació en qualsevol àmbit.

Trivial

12a sessió. El relatograma s’ha convertit en una activitat de socialització. Ja ho he comentat en altres entrades. Les persones que no van poder assistir en la sessió que es resumeix estan pendents de veure què n’expliquen els companys.

relatograma

M’agrada tant els elements que porten i el que relaten. El Fernando va recalcar que calia triar bé les persones per tenir èxit a l’hora d’enquestar-les. També va comentar la imatge d’un constructor de llums amb material reciclable. Per ell, aquest adjectiu és sinònim del de la nostra investigació, ètic. La Begoña va destacar la paraula confiança. Va confessar que va baixar al carrer amb confiança. Havia perdut la vergonya de parlar en català a estranys. El mateix li va passar la setmana anterior que va anar a París. Es va atrevir a utilitzar-lo. Va recordar l’anècdota de la poca presdisposició d’un avi. Tothom va riure de la seva ocurrència. Només per aquesta estona ja ha valgut la feina del curs. Els resultats són espectaculars.

Vam aclarir algun dubte que havia notat en l’activitat anterior. Vam haver de resoldre la diferència entre gran i gros i donar i fer. Després, els vaig proposar de revisar el buidatge de l’enquesta. Van acceptar.  Això ens va servir per repassar la diferència de l’ús de cap  i del pronom ningú. Vam practicar l’ús dels indefinits, descrivint imatges. Vaig aprofitar les fotografies que havien descartat en una sessió anterior.

revisió textualgran  grosgran gros 1

cap ningu

Finalment, els vaig plantejar de jugar a les frases fetes. Com que en sessions anteriors havien suggerit que els anés examinant. Va costar que entenguéssin la mecànica del joc. Ara mirant el vídeos de l’activitat, potser hauria estat més divertit que els dos equips haguessin competit per la mateixa  frase feta. De totes maneres, ens vam divertir. Per cert, a l’hora de saber quin equip començava, vaig aplicar la tècnica que Imma Marín va utilitzar per separar els dos grups dels seminaris al joc de la pedra, tisores o paper, però en grup.Va servir com a element detonant.

1a sessió. Ahir va arrancar el projecte #TotssomSalim. Em sembla que el grup va sortir de classe content. Com sempre, em va fallar la temporalització de la sessió. Havia previst de tenir alguna activitat, però se’m va anar el sant al cel enllestint les activitats ja planificades.

Vam començar presentant-nos, seguint la proposta d’Antonia Vivas a Aulablog. Reparteixes quatre post-it a cada alumne. Hi han de dibuixar: jo sóc, aprenc cada dia amb, m’emociono o m’agrada i puc sorprendre’t o fer-te somriure. Després ho enganxen en un foli. Drets, formen dues files per  encarar-se. S’expliquen els dibuixos mútuament. Ordenem un parell de canvis de parelles.

Després, vam formar parelles novament. Vaig repartir a uns països àrabs i als altres, les capitals. Formades les parelles, els vaig informar que els Reis els havien deixat set regals. Cada parella n’havia de triar un. Eren a la taula de la tarima.

https://www.haikudeck.com/e/cI1PawU3u8/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els 7 regals – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Com que tenia quatre parelles,  només vam poder obrir quatre regals: un mapa de Síria, la biografia de Rafik Schami i un apunt sobre la novel·la, les cançons de Natacha Atlas i Souad Massi i una frase de la novel·la codificada. Em van demanar quins eren els altres regals. Els els vaig ensenyar. Aquest joc de pistes va servir per presentar-los el projecte del curs: llegir Els narradors de la nit cooperativament. Van acceptar engrescats.

Els vaig demanar de gravar una primera intervenció. Havien de respondre quina seria la seva pitjor desgràcia. La majoria d’alumnes es van emocionar en la resposta. Em va saber greu i em van fer patir. Sort que la Mariana va trencar el tens ambient que s’havia format amb una resposta ben frívola: es moriria si no pogués anar de compres. Genial!

Llavors, vaig aprofitar les cartes per repartir els prefacis dels capítols. Se l’havien de llegir i havien d’improvisar quina n’era la trama. A mesura que compartien l’anticipació del capítol, el penjàvem en el mural i jo els donava el capítol. Vam acordar que haurien d’explicar el capítol però també haurien de planificar set propostes d’activitats sobre el capítol (paraules que desconeixien, frases fetes…). Així és com treballarem el currículum.

Finalment, vaig desvetllar quina propina guanyava qui li tocava l’as: resumir la sessió en 21 paraules. La Vivi va esclafir a riure: És la teva venjança de les vídeo actes del curs passat. Com que vam deixar de fer-les… M’imagino que no m’hauria de sorprendre que tinguin telepatia. Vaig reconèixer les mateixes cares quan els vaig proposar les petxa-kutxa, un somriure sota el nas.

La fotografia que encapçala aquesta entrada és la meva presentació. Vaig repetir els dibuixos de la trobada d’Aulablog, excepte l’útlim. El vaig pispar del taller de la Laia Casas. Ella va encetar el taller anunciant-nos que miraria d’aplicar el mètode PBE (Passar una Bona Estona). De moment, aquesta sessió va seguir les premisses: sorpresa (els regals), connexió (els capítols)  i satisfacció (el parell de reptes).

5a sessió amb el D. Tal com havíem previst, un dels objectius de la sessió era bastir un símbol que representés tant el grup com el curs. Ja vaig avançar que la djscussió pel Whatsapp treia fum. Hi havia dues tendències: unes venien amb una idea ja i els altres volien deixar-se emportar per la sorpresa.

De totes maneres, abans de començar, vaig demanar a l’Eva que expliqués per què havia triat la cançó de Michael Jackson i companyia per a la sessió passada. Vaig voler llegir l’acta, però amb els nervis vaig fer anar de bolit el sistema operatiu de l’ordinador. El Joel va recordar la sessió. Va costar trencar el gel, però es van animar a començar a construir l’arbre. Al començament, estaven bastant desorientats. De seguida, algunes persones van començar a liderar i a armar l’estructura, d’altres es van encarregar de dissenyar la plantilla de la fulla. Uns quants s’ho miraven amb certa distància —actuaven de veïns! Es tornava a respirar l’ambient de l’any passat: distès. Els alumnes parlaven amb qui tenien al costat. Es feien alguna broma.  Finalment, tothom va quedar satisfet del resultat. S’hi van voler fotografiar! Aquest és el resultat:

Per cert, si estàvem tan cofois del resultat, com és que no vam ocupar la tarima per fotografiar-nos? Convertim, dia rere dia, la pissarra en el centre de l’aula. És en un lateral. En canvi, hem arrocant la taula de la tarima, que presideix l’espai, en  un accessori.

Al cap d’una hora, els vaig demanar com s’havien sentit. T0thom contestava el mateix. Confessaven que s’havien divertit, que s’havien sentit bé. La Lídia va destapar la caixa de Pandora. Va reconèixer que havia experimentat cert malestar al començament. Li hauria agradat que algú hagués liderat l’activitat. Vam continuar la roda i les altres persones van manifestar un parer similar. Els vaig explicar que segurament esperaven que hagués assumit jo aquest rol. Els vaig apuntar les competències que havia detallat  Juan Freire en la seva ponència.

competències Juan Freire

Em va costar afermar la finalitat de l’activitat. És una metàfora de com evolucionarà el curs i del seu periple personal. Passaran de la incertesa inicial cap a una participació i cooperació que ocasionarà un sentiment de pertinença. Aquest matí llegia aquesta cita de Maya Angelou:

La gent s’oblidarà del que vas fer, però les persones no oblidaran pas mai com les vas fer sentir.

Mentre construïen, jo anava preparant l’activitat amb què encentaríem la unitat 1: les veus silenciades. Quan van seure, es van adonar que per les parets, hi havia quatre grups amb mitja dotzena de fotografies. Els vaig demanar que en triessin una. Després, havien de buscardios companys que tinguessin imatges relacionades amb la seva. Així van formar sis grups: la classe obrera, les minories ètniques, els infants  i el jovent, la dona, l’homosexualitat (hi predominaven imatges de lesbianes) i fgures culturals d’altres nacionalitats. Com que en aquesta unitat hem de poder participar en taules rodones, el repte serà que han de donar veu als anteriors col·lectius. De moment, han d’investigar i documentar-se per què se’ls ha silenciat. La font d’aquest projecte va ser la lectura de l’article de Jurjo Torres Santomé.

Vaig aprofitar l’avinentesa perquè cadascú  relatés el seu procés de redacció a l’hora d’escriure l’article inicial. Tothom va admetre que s’havia documentat a fons. La majoria havia escrit un esborrany i havia canviat minúcies en la versió final.  El Quim va reconèixer que n’havia elaborat cinc versions. L’Eva va explicar que l’havia llegit abans a la seva germana per comprovar si era efectiu.

Per acabar, va ser un gaudi observar com s’il·luminaven cares i s’inflaven pits quan els vaig anunciar que havien superat els dos reptes i que havien acosenguit 23 punts (3 de bonificació)! Haurem d’esperar dijous perquè triem l’adjectiu que anirà en la inscripció del primer emblema guanyat.

3a sessió amb el D. Vam començar amb una roda en què cadascú va explicar quina reflexió li havia provocat la cita que els vaig donar en la sessió anterior.

Vam comentar l’especificació de la prova. Primer els vaig agrupar per bloc, o habilitat, van mirar d’ordenar els diferents camps. Després, van formar grups creuats perquè cadascú informés de les característiques del seu bloc. Em sembla que no els agrada gaire els trencaclosques. Més d’un va maleir la gamificació.

Finalment, vam provar els exercicis de gramàtica i lèxic. Només ens va donar temps de fer-ne dos. Vam acordar que  acabarien l’altre a casa.

 

4a sessió amb el D. Vam corregir l’exercici pendent. Ja van invocar el critiquejador intern.  Vaig apuntar els comentaris. Els vaig demanar que els transformessin en positius. En la posada en comú, els vaig sorprendre perquè els vaig mostrar com podem girar la truita. Vam improvisar una graella per apuntar els resultats dels exercicis.

Vaig formar petits grups i els vaig proporcionar el codi QR perquè poguessin seguir la presentació que havia preparat:

Els vaig recordar les normes que havien establert. Els vaig presentar les meves. Les van acceptar. Tot seguit, els vaig plantejar la meva proposta per mantenir la puntuació: haurien de guanyar-se uns emblemes. Notava expectació. Vam atacar el primer repte.

Vam fer un roda en què van respondre la pregunta de què riuen els veïns? Compto que els va desconcertar, però es van anar engrescant suggerint situacions. De fet, vaig treure tant la idea com l’article d’aquest apunt.

 

apunt civilitzacio toxica

Els vaig explicar que els llegiria un article. N’haurien de prendre apunts. Després ho van contrastar amb els companys de l’equip. Ara havien de reflexionar: qui eren?, quin text esriurien?, amb quina finalitat?  i a qui s’adreçaven? Escriurien el text a casa i l’haurien de publicar com a comentari en el blog. Però els vaig plantejar el segon repte. Han de demostrar que són uns candidats idonis per a la missió de reduir la civilització tòxica. Els vaig anunciar que haurien de construir un símbol. Estava prohibit comprar material. Havia d’aprofitar el que trobessin a casa. Guanyarien tants punts com alumnes participessin en aquesta activitat. De seguida, algú va liderar de crear un grup de whatsapp per acordar el símbol. El grup es va crear l’endemà . En una hora ja hi havia una dotzena d’aportacions: entre idees per al símbol i presentacions de cada component. De totes maneres, el grup es debat entre dues postures: tenir ja una idea definida de projecte o bé improvisar amb el material que proporcioni cadascú.

De moment, molt satisfet i esperançat perquè dimarts obtindran punts a cabassos!

2a sessió amb el C2. No em va costar gaire programar aquesta sessió. Tot i així, em vaig embolicar comparant-la amb la del curs passat, mirant de seguir el que havia previst en la del primer dia… Després em vaig entretenir elaborant-ne el material. Em vaig passar més de mitja hora barallant-me amb . Això va provocar que entrés nerviós i em costés seguir el fil.

Vaig repetir l’activitat d’escalfament de l’any passat. Es divertida i s’ho passen d’allò més bé. Han de tornar a dir tot el que senten abans de presentar-se. Han de dir el seu nom i imitar el so d’un animal. Per problemes amb l’ordinador, no vaig poder accedir a l’exercici de lèxic, per aprofitar .

Per tranquil·litzar-me, vam recordar la sessió de dimarts. Hi havia un parell de noves incorporacions. Mentrestant, miravava si podia accedir al Drive. El navegador era incompatible. Te’l mires i dissimules amb un somriure postís. “Coses del directe!2 Per cert, ja es van evidenciar que comencem a estar en sintonia. Quan els vaig recordar que havíem acordat d’experimentar la gamificació, em van espetar: “Això ho vas decidir tu!” “Ets un manipulador!”, em  va acusar un alumne. Ostres, he de tenir alguna rèplica a punt! És com es percep al començament l’orientació.  Cadascú té la seva representació mental…

Els vaig proposar d’establir les competències d’un alumne. Em faltava la presentació per contextualitzar l’activitat. Alguns van remugar que repetíem l’activitat de la sessió anterior. El vaig mirar de convèncer emprant una metàfora: quines eines havien de ficar a la caixa per venir a classe. Mentre passejo per l’aula i observo els grups tinc una topada amb una alumna. Només li interessa si li caldrà el manual que li han deixat.  Dubta si la metodologia que anem acordant és la indicada per treballar la fonètica, els dialectes i la història de la llengua. Li prengunto quin objectiu del pla de curs incorporen aquests continguts. Li informo que ja vaig avançar dimarts algunes novetats. En la posada en comú, ja em vaig adonar d’algunes desavinences en les conclusions d’un grup. El Joseba és un alumne políglota, però que s’estima un mètode més tradicional. Va aprofitar un buit en el debat per afegir les seves aportacions al grup. Va insistir que calia tenir a mà un bon diccionari, una bona gramàtica… De totes maneres, em va agradar les conclusions que vaig recollir. Crec que les hauríem d’anar desplegant al llarg del curs.

Van riure quan els vaig presentar les competències del docent. Vaig aconseguir repescar la presentació amb l’entrada del curs passat.  Tot seguit, vaig repartir el pla de curs. Compto que era per l’estrès, però vaig ser incapaç  d’entendre els objectius generals del curs. A mesura que els llegia, més em costava de trobar-hi un exemple per fer-los entenedor. “P… formalisme”vaig mussitar. Em vaig veure amb bata blanca, assegut darrera d’una taula. “El pacient pateix ….” [escriuviu-hi els tecnicismes mèdics que us vinguin més de gust]

Finalment, mantinc els grups de les competències per aprofundir en aspectes metodològics o organitzatius. Cada grup tria de què es vol responsabilitatzar.  L’alumna que anteriorment va qüestionar l’enfocament del curs és aficionada als jocs. S’hi va implicar força. En canvi, el grup que va voler revisar les tasques, em van comentar que els faltava informació. Quant al grup dels 20 punts, van plantejar els mateixos acords de sempre. Els vaig comentar que incloure com a criteri la participació era molt subjectiu. També els amoïnava l’assistència. Algú va proposar de compensar les sessions que faltessin amb treballs complementaris (masoquisme pur i dur).

 Vaig repartir les magdalenes de la sort, amb les cites (Cites). Això els va fer molta gràcia. També vaig pescar una conversa. “Li explicava que tinc amics que també han començat el mateix curs i en van sortir ben espantats!”. Els vaig recomanar que evitessin comparar i d’explicar gaire. Si algú s’interessava per saber com els anava el curs, que responguessin diplomàticament: “Bé.”