dav

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

dav

La màquina del temps

dav

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

IMG-20180316-WA0024

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

20170216_155134.jpg

10a sessió. Comencem la sessió jugant a paraules encadenades. Primer, fem un parell de rondes encadenant l’última lletra. Com és habitual, notem el primer conflicte: algú enllaça el so. Després, encadenem l’última síl·laba. Havent assistit a un segon taller amb l’artista colombià Nicolás Paris, tinc clar que el cercle ha de ser la disposició inicial de l’aula.

A continuació, completem el relatograma. La casella és petita i ahir va venir gairebé tot el grup. Els darrers alumnes es van limitar a valorar la sessió. La majoria els va agradar, tot i que hi ha un parell d’alertes. M’imagino que són l’advertència que havíem de repassar els diftongs.20170216_113823

Aprofito la formació del cercle per organitzar dos grups. S’havien de comparar el dit cor. Així vam tenir l’equip del cor llarg i del cor petit. Vaig preparar un  dicciopinta amb diftongs.  Les instruccions eren si els sortia un verb l’havien de representar amb mímica; en canvi, si era un nom, l’havien de dibuixar. Si vaig formar dos grups era perquè uns endevinarien paraules amb diftongs creixent i els altres, decreixents. Es van divertir força. Tot seguit, els vaig demanar què tenien en comú les paraules del  seu grup. Així vam anar deduint els tipus de diftongs. Vaig voler experimentar una rutina de pensament. Vaig dividir parelles de cada equip. Una parella va haver de pensar en el color; una altra, en el símbol i una tercera, la imatge.

20170216_113505-1

Era el temps de dur a terme un descans cerebral. Vam provar de fer un nus humà. Tot el grup, amb les mans agafades, van haver de seguir la música mentre anaven passant d’una banda  a l’altra sense desfer-se.  Quan vaig parar la música, havien de retornar a l’estat inicial. Ho van aconseguit i jo vaig badar amb la càmera. Quan la vaig tenir llesta ja havia aconseguit tornar a la figura inicial. 20170216_110646

Vam completar l’anàlisi del llibre de Montserrat Roig i vam acabar amb la cerimònia de lliurament de cèdules i emblemes.

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/r/rdnzl/preview/fldr_2006_11_20/file000872069130.jpg

16a sessió. Sessió màgica. La culpa? Ves, d’Álvaro Solache. Mentre mirava de concentrar-me per planificar la sessió, només rebia missatges dels alumnes que no podrien venir. Em vaig atrevir a confessar-los que jo també volia fer campana. Es va originar un interessant debat. Reconeixien que tenien por i nervis per la prova. L’ànima em va caure als peus. De què havia servit el desapoderament pedagògic? De seguida els vaig enviar el vídeo de la Mala Rodríguez amb una pregunta: “Qui mana aquí? Una m… de prova o vosaltres?” I els vaig amenaçar que si algú venia nerviós la setmana vinent, tindria prohibida l’entrada a l’aula. Ja trobaria algun metge que els prescriuria que per al seu estat de salut li desaconsellava un examen.

Només van venir l’Aliou, la Bego i el Chema. El Chema ja em va temptar d’anar a fer un cafè, però l’Aliou es va esverar. Ens va explicar que havia matinat molt per assistir a classe. Tenia raó. Gràcies a ell, la millor sessió.

El relatograma es va convertir en un miniplat. El Chema hi va enganxar les emocions negatives que sentien per fer front a la prova. És el típic culer de tota la vida. Pessimista. En canvi, la Bego, va capgirar la seva visió de la sessió. Com que acabava de veure els mems que havien fet els companys del curs anterior, els va aprofitar. Per tant, hi va enganxar positivisme. La sessió prometia.

relatograma

Els vaig plantejar una pregunta: “Per què se sentien nerviosos?” De seguit en vaig haver de proposar una altra: “Per què venien contents a classe?”. Va ser com de mica en mica vam anar capgirant la situació. L’Aliou va reconèixer que havia après bastant. Ja havia perdut la vergonya el trimestre passat. Va ser dels primer de botar de la cadira quan vam acordar entrevistar vianants. Se’n va anar amb el Fernando. Em sembla que van arribar a l’estació a trobar voluntaris. La Begoña va dir el mateix. A més, ja havia explicat que havia estat capaç per primera vegada d’adreçar-se amb francès a París. Faltava convèncer el Chema. Li vaig recordar que havia estat l’exponent del progrés d’aquest trimestre. Xerra espontàniament pels descosits. Potser ara es deixa vèncer pels nervis i vacil·la una mica.

ProblemesPositivisme

Per tant, vaig ser víctima d’una rampell Solache. Els vaig recordar que ens havíem plantejar a principi de curs.  Vaig repetir la pregunta: “Qui mana aquí?”. L’Aliou va riure i va contestar: “Tu”. Vaig tornar a formular la pregunta. Ell va riure: “Home, tu tens la darrera paraula!”. “Ah, sí?” “Sí” Com que no me’n sortia, els vaig fer rumiar una mica. Els vaig demanar qui tenia poders? Van respondre que els superherois. Vaig anar pels post it. En vaig repartir un i els vaig demanar que hi escriguessin quin poder tenien. Els vaig demanar que se l’enganxessin al pit. Els vaig anar fotografiant mentre deien en veu alta el seu poder. De moment, ja som quatre superherois. Tremola, Comando Molekulón. Dimarts, set més!

https://www.haikudeck.com/e/Jw5anBQ2Xp/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=falseSuperherois – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Finalment, els vaig repartir les instruccions dels jocs creats pel grup d’I2 del curs passat. En vam triar un i hi vam jugar. Així, em vaig preparar la sessió de l’endemà amb l’Imma Marín. Va ser sorprenent com repassàvem continguts. Depèn de la pregunta, els venia al cap que ho havíem explicat. La Begoña ho buscava a la llibreta. Pot ser un bon recurs avaluatiu: divertit, informal però efectiu!! L’endemà presenciaria més efectes d’incloure la gamificació en qualsevol àmbit.

Trivial

12a sessió. El relatograma s’ha convertit en una activitat de socialització. Ja ho he comentat en altres entrades. Les persones que no van poder assistir en la sessió que es resumeix estan pendents de veure què n’expliquen els companys.

relatograma

M’agrada tant els elements que porten i el que relaten. El Fernando va recalcar que calia triar bé les persones per tenir èxit a l’hora d’enquestar-les. També va comentar la imatge d’un constructor de llums amb material reciclable. Per ell, aquest adjectiu és sinònim del de la nostra investigació, ètic. La Begoña va destacar la paraula confiança. Va confessar que va baixar al carrer amb confiança. Havia perdut la vergonya de parlar en català a estranys. El mateix li va passar la setmana anterior que va anar a París. Es va atrevir a utilitzar-lo. Va recordar l’anècdota de la poca presdisposició d’un avi. Tothom va riure de la seva ocurrència. Només per aquesta estona ja ha valgut la feina del curs. Els resultats són espectaculars.

Vam aclarir algun dubte que havia notat en l’activitat anterior. Vam haver de resoldre la diferència entre gran i gros i donar i fer. Després, els vaig proposar de revisar el buidatge de l’enquesta. Van acceptar.  Això ens va servir per repassar la diferència de l’ús de cap  i del pronom ningú. Vam practicar l’ús dels indefinits, descrivint imatges. Vaig aprofitar les fotografies que havien descartat en una sessió anterior.

revisió textualgran  grosgran gros 1

cap ningu

Finalment, els vaig plantejar de jugar a les frases fetes. Com que en sessions anteriors havien suggerit que els anés examinant. Va costar que entenguéssin la mecànica del joc. Ara mirant el vídeos de l’activitat, potser hauria estat més divertit que els dos equips haguessin competit per la mateixa  frase feta. De totes maneres, ens vam divertir. Per cert, a l’hora de saber quin equip començava, vaig aplicar la tècnica que Imma Marín va utilitzar per separar els dos grups dels seminaris al joc de la pedra, tisores o paper, però en grup.Va servir com a element detonant.

1a sessió. Ahir va arrancar el projecte #TotssomSalim. Em sembla que el grup va sortir de classe content. Com sempre, em va fallar la temporalització de la sessió. Havia previst de tenir alguna activitat, però se’m va anar el sant al cel enllestint les activitats ja planificades.

Vam començar presentant-nos, seguint la proposta d’Antonia Vivas a Aulablog. Reparteixes quatre post-it a cada alumne. Hi han de dibuixar: jo sóc, aprenc cada dia amb, m’emociono o m’agrada i puc sorprendre’t o fer-te somriure. Després ho enganxen en un foli. Drets, formen dues files per  encarar-se. S’expliquen els dibuixos mútuament. Ordenem un parell de canvis de parelles.

Després, vam formar parelles novament. Vaig repartir a uns països àrabs i als altres, les capitals. Formades les parelles, els vaig informar que els Reis els havien deixat set regals. Cada parella n’havia de triar un. Eren a la taula de la tarima.

https://www.haikudeck.com/e/cI1PawU3u8/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els 7 regals – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Com que tenia quatre parelles,  només vam poder obrir quatre regals: un mapa de Síria, la biografia de Rafik Schami i un apunt sobre la novel·la, les cançons de Natacha Atlas i Souad Massi i una frase de la novel·la codificada. Em van demanar quins eren els altres regals. Els els vaig ensenyar. Aquest joc de pistes va servir per presentar-los el projecte del curs: llegir Els narradors de la nit cooperativament. Van acceptar engrescats.

Els vaig demanar de gravar una primera intervenció. Havien de respondre quina seria la seva pitjor desgràcia. La majoria d’alumnes es van emocionar en la resposta. Em va saber greu i em van fer patir. Sort que la Mariana va trencar el tens ambient que s’havia format amb una resposta ben frívola: es moriria si no pogués anar de compres. Genial!

Llavors, vaig aprofitar les cartes per repartir els prefacis dels capítols. Se l’havien de llegir i havien d’improvisar quina n’era la trama. A mesura que compartien l’anticipació del capítol, el penjàvem en el mural i jo els donava el capítol. Vam acordar que haurien d’explicar el capítol però també haurien de planificar set propostes d’activitats sobre el capítol (paraules que desconeixien, frases fetes…). Així és com treballarem el currículum.

Finalment, vaig desvetllar quina propina guanyava qui li tocava l’as: resumir la sessió en 21 paraules. La Vivi va esclafir a riure: És la teva venjança de les vídeo actes del curs passat. Com que vam deixar de fer-les… M’imagino que no m’hauria de sorprendre que tinguin telepatia. Vaig reconèixer les mateixes cares quan els vaig proposar les petxa-kutxa, un somriure sota el nas.

La fotografia que encapçala aquesta entrada és la meva presentació. Vaig repetir els dibuixos de la trobada d’Aulablog, excepte l’útlim. El vaig pispar del taller de la Laia Casas. Ella va encetar el taller anunciant-nos que miraria d’aplicar el mètode PBE (Passar una Bona Estona). De moment, aquesta sessió va seguir les premisses: sorpresa (els regals), connexió (els capítols)  i satisfacció (el parell de reptes).

5a sessió amb el D. Tal com havíem previst, un dels objectius de la sessió era bastir un símbol que representés tant el grup com el curs. Ja vaig avançar que la djscussió pel Whatsapp treia fum. Hi havia dues tendències: unes venien amb una idea ja i els altres volien deixar-se emportar per la sorpresa.

De totes maneres, abans de començar, vaig demanar a l’Eva que expliqués per què havia triat la cançó de Michael Jackson i companyia per a la sessió passada. Vaig voler llegir l’acta, però amb els nervis vaig fer anar de bolit el sistema operatiu de l’ordinador. El Joel va recordar la sessió. Va costar trencar el gel, però es van animar a començar a construir l’arbre. Al començament, estaven bastant desorientats. De seguida, algunes persones van començar a liderar i a armar l’estructura, d’altres es van encarregar de dissenyar la plantilla de la fulla. Uns quants s’ho miraven amb certa distància —actuaven de veïns! Es tornava a respirar l’ambient de l’any passat: distès. Els alumnes parlaven amb qui tenien al costat. Es feien alguna broma.  Finalment, tothom va quedar satisfet del resultat. S’hi van voler fotografiar! Aquest és el resultat:

Per cert, si estàvem tan cofois del resultat, com és que no vam ocupar la tarima per fotografiar-nos? Convertim, dia rere dia, la pissarra en el centre de l’aula. És en un lateral. En canvi, hem arrocant la taula de la tarima, que presideix l’espai, en  un accessori.

Al cap d’una hora, els vaig demanar com s’havien sentit. T0thom contestava el mateix. Confessaven que s’havien divertit, que s’havien sentit bé. La Lídia va destapar la caixa de Pandora. Va reconèixer que havia experimentat cert malestar al començament. Li hauria agradat que algú hagués liderat l’activitat. Vam continuar la roda i les altres persones van manifestar un parer similar. Els vaig explicar que segurament esperaven que hagués assumit jo aquest rol. Els vaig apuntar les competències que havia detallat  Juan Freire en la seva ponència.

competències Juan Freire

Em va costar afermar la finalitat de l’activitat. És una metàfora de com evolucionarà el curs i del seu periple personal. Passaran de la incertesa inicial cap a una participació i cooperació que ocasionarà un sentiment de pertinença. Aquest matí llegia aquesta cita de Maya Angelou:

La gent s’oblidarà del que vas fer, però les persones no oblidaran pas mai com les vas fer sentir.

Mentre construïen, jo anava preparant l’activitat amb què encentaríem la unitat 1: les veus silenciades. Quan van seure, es van adonar que per les parets, hi havia quatre grups amb mitja dotzena de fotografies. Els vaig demanar que en triessin una. Després, havien de buscardios companys que tinguessin imatges relacionades amb la seva. Així van formar sis grups: la classe obrera, les minories ètniques, els infants  i el jovent, la dona, l’homosexualitat (hi predominaven imatges de lesbianes) i fgures culturals d’altres nacionalitats. Com que en aquesta unitat hem de poder participar en taules rodones, el repte serà que han de donar veu als anteriors col·lectius. De moment, han d’investigar i documentar-se per què se’ls ha silenciat. La font d’aquest projecte va ser la lectura de l’article de Jurjo Torres Santomé.

Vaig aprofitar l’avinentesa perquè cadascú  relatés el seu procés de redacció a l’hora d’escriure l’article inicial. Tothom va admetre que s’havia documentat a fons. La majoria havia escrit un esborrany i havia canviat minúcies en la versió final.  El Quim va reconèixer que n’havia elaborat cinc versions. L’Eva va explicar que l’havia llegit abans a la seva germana per comprovar si era efectiu.

Per acabar, va ser un gaudi observar com s’il·luminaven cares i s’inflaven pits quan els vaig anunciar que havien superat els dos reptes i que havien acosenguit 23 punts (3 de bonificació)! Haurem d’esperar dijous perquè triem l’adjectiu que anirà en la inscripció del primer emblema guanyat.

3a sessió amb el D. Vam començar amb una roda en què cadascú va explicar quina reflexió li havia provocat la cita que els vaig donar en la sessió anterior.

Vam comentar l’especificació de la prova. Primer els vaig agrupar per bloc, o habilitat, van mirar d’ordenar els diferents camps. Després, van formar grups creuats perquè cadascú informés de les característiques del seu bloc. Em sembla que no els agrada gaire els trencaclosques. Més d’un va maleir la gamificació.

Finalment, vam provar els exercicis de gramàtica i lèxic. Només ens va donar temps de fer-ne dos. Vam acordar que  acabarien l’altre a casa.

 

4a sessió amb el D. Vam corregir l’exercici pendent. Ja van invocar el critiquejador intern.  Vaig apuntar els comentaris. Els vaig demanar que els transformessin en positius. En la posada en comú, els vaig sorprendre perquè els vaig mostrar com podem girar la truita. Vam improvisar una graella per apuntar els resultats dels exercicis.

Vaig formar petits grups i els vaig proporcionar el codi QR perquè poguessin seguir la presentació que havia preparat:

Els vaig recordar les normes que havien establert. Els vaig presentar les meves. Les van acceptar. Tot seguit, els vaig plantejar la meva proposta per mantenir la puntuació: haurien de guanyar-se uns emblemes. Notava expectació. Vam atacar el primer repte.

Vam fer un roda en què van respondre la pregunta de què riuen els veïns? Compto que els va desconcertar, però es van anar engrescant suggerint situacions. De fet, vaig treure tant la idea com l’article d’aquest apunt.

 

apunt civilitzacio toxica

Els vaig explicar que els llegiria un article. N’haurien de prendre apunts. Després ho van contrastar amb els companys de l’equip. Ara havien de reflexionar: qui eren?, quin text esriurien?, amb quina finalitat?  i a qui s’adreçaven? Escriurien el text a casa i l’haurien de publicar com a comentari en el blog. Però els vaig plantejar el segon repte. Han de demostrar que són uns candidats idonis per a la missió de reduir la civilització tòxica. Els vaig anunciar que haurien de construir un símbol. Estava prohibit comprar material. Havia d’aprofitar el que trobessin a casa. Guanyarien tants punts com alumnes participessin en aquesta activitat. De seguida, algú va liderar de crear un grup de whatsapp per acordar el símbol. El grup es va crear l’endemà . En una hora ja hi havia una dotzena d’aportacions: entre idees per al símbol i presentacions de cada component. De totes maneres, el grup es debat entre dues postures: tenir ja una idea definida de projecte o bé improvisar amb el material que proporcioni cadascú.

De moment, molt satisfet i esperançat perquè dimarts obtindran punts a cabassos!