Em malfio que tingui gaire sentit publicar el Projecte Mínim Viable del curs ara, quan ja s’ha acabat. Tot per la mandra per relatar l’experiència d’aquest segon trimestre. Com em va passar amb el primer. Tot el matí vaig suar la cansalada per tancar l’experiència, i en menys de mitja hora planifico el segon amb quatre gargots. Coses del pensament visual!
Vaig fixar en el dibuix les poques idees que tenia clares. És un dels avantatges d’aquest mètode, sobretot per a persones tan disperses com jo. Em puc passar tot el matí divagant amb una de les idees. Primer, seguint les recomanacions d’Álvaro Solache, provaríem d’aplicar un pla d’acollida per a les noves incorporacions: els antics alumnes haurien d’explicar quins són els requisits per formar part del grup d’Els Viatgers als companys nous. Entre tots, haurien de redactar un decàleg.
Els Viatgers haurien d’assumir un pas endavant. S’havien de convertir en superherois aconseguint poders. Així doncs, seguint un dels fonaments de la ludificació, cada vegada que assumissin un repte, guanyarien un emblema. Si demostraven a final de curs que els havien obtingut tots, guanyarien una vareta.
Com que havíem d’experimentar el programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3, ens hauríem d’aproximar al món brossià. Sense adonar-me’n, les lletres van anar prenent importància, que continuarà en el tercer trimestre. D’altra banda, volia aprofundir en la pràctica reflexiva —com t’envejo, Arroyo!—, malgrat que vaig quedar bastant insatisfet del rendiment dels Pensem-hi, adaptant una activitat d’un professor francès: editar bitllets amb els continguts apresos.
Finalment, hauríem de negociar com concretaríem la segona fase del projecte La vinya literària.
Sessió .15a El dissabte em van convidar a un tast en un celler, a la Finca de Vilallops. Mentre escoltava l’explicació que ens feien la Hanna al vinya, vaig enyorar Els Viatgers. Era una activitat idònia per al grup. La sortida em va ajudar a visualitzar el projecte. Així doncs, calia que treballéssim la vinya.
Em va anar perfecte la pàgina de l’Institut del Cava en què explica el cicle vital de la vinya. Abans, però, vam recordar la sessió anterior. Tot seguit, vam aclarir dubtes sobre el dictat. A part de les errades que els interessa que comentéssim, vaig apuntar una observació molt interessant. L’Ana Ch.va reflexionar en veu alta: “Mira, no he comès cap errada d’esses i ces, però un munt d’altres categories”. El vaig escriure a la pissarra. El vaig destacar i hi vaig dibuixar, al costat, dues cucurulles. Vaig provar de desdramatitzar l’opinió, però destacant-ne la paradoxa. Els vaig recordar que havien destacat que era una bona activitat d’aprenentatge; en canvi, aconsegueix desanimar pels resultats. Bé, havien de superar aquest tràngol i reflexionar en cada errada i saber-ne el motiu.
Tot seguit, vaig repartir als de la primera fila el text d’una de les fases i als del darrere una imatge. S’havien d’aparellar. Després, vaig demanar que cada parella pensés en una pregunta per fer-los als companys. Dubtava si cada parella llegís en veu alta el seu fragment; però vaig optar per elaborar-ne un mural. Així el van llegir per respondre les preguntes.
A continuació, vam organitzar les parcel·les de la vinya. Vaig anar agrupant alumnes que havien triat el mateix autor. Vam recordar els guions que havien proposat en grup. Els vaig anunciar quin havia triat. Ves per on, una altra vegada se selecciona un text en què hi ha participat l’Eudalda, la persona amb l’índex més baix de confiança, però d’implicació i persistència en té per donar i per vendre. Els vaig demanar que anessin preparant la introducció de la poesia. Com que el temps se’ns va tirar a sobre, els vaig demanar que triessin cinc paraules de la poesia. Seria la base per elaborar-ne les notes visuals.
Sessió 16a. Caòtica. Incerta. Havíem de posar fil a l’agulla amb el projecte: enllestir les introduccions i dibuixar les notes visuals. Em va costar planificar-la: mentre escrivia una activitat, barrinava com plasmar les meves notes. A més, volia evitar els erros que vam cometre quan vam enregistrar les presentacions seves.
Després d’homenatjar la secretària, vam fer una roda en què cadascú va comentar una de les paraules que havia extret del poema. La majoria va apuntar alguna paraula que no havia entès. Tot seguit vaig repartir un dibuix a cadascú, són extrets del blog de #Dibújamelas (són de Nieves García Morán, José Blas Garcia Pérez, Mapi Plaza i un servidor) . Per formar un grup, havien de reunir les quatre mostres diferents. Havien de respondre què tenien en comú. Així contemplaven diferents exemples de pensament visual. Tot seguit, vam mirar un vídeo de Garbiñe Larralde. Després vaig repartir el material (folis i retoladors) i a cadascú es va encarregar de dibuixar el seu poema. Em va costar fer-los entendre que havien de transformar les paraules triades en idees per materialitzar-les visualment. Em vaig anar atabalant perquè volia aprofitar per pintar el meu dibuix, però havia d’atendre neguits i dubtes.
Vaig improvisar una roda en què vam recordar perquè no s’havien sentit gens satisfets quan es van veure en el vídeo del trimestre passat. També vaig evocar l’exposició en les primeres sessions d’aquest trimestre de les dues companyes noves. Vaig ser incapaç de transmetre’ls que havien de reduir les introduccions a vuit paraules. Haurien de produir uns textos orals més espontanis. Però, com sempre. Els entra per una orella i els surt per l’altra. Tothom venia amb la introducció escrita. Ara van ser ells qui es van atabalar. Els vaig agrupar per parcel·les i els vaig anar distribuint per diferents espais perquè poguessin gravar les introduccions còmodament. De moment, tinc una carpeta plena d’àudios per editar. Ep, i els primers dibuixos!
Sessió 11a. Plantejament basat en el desapoderament. Retornem a la cerimònia d’homenatge al secretari de l’acta de la sessió anterior. Vull formar tres grups. M’empesco demanar una preferència per organitzar-los: mar, muntanya, indiferència. Faig la pregunta i sento un clam unànim: “Platjaaaaaa!” Fes-te fotre. Com puc, constitueixo tres equips. Cadascú s’ha d’encarregar d’enllestir la proposta per als codis QR dels propers emblemes. Van bastant despistats. Els recordo l’entrada que vaig improvisar per al primer poder. Els costa, però al final tenim tres propostes.
Avui hem de continuar amb la s sonora. Primer, fem una activitat de distensió de reconeixement del so. Reestructuro els equips perquè ara siguin de quatre alumnes. Repetim l’activitat de la sessió anterior. Cadascú té cinc ítems. Ha de dir als companys quina lletra escriu en el buit.
Els anuncio que es preparin perquè tot seguit farem un examen sobre Joan Brossa. Primer, s’esveren, però quan proven l’aplicació amb la primera pregunta s’engresquen de mala manera. Es diverteixen amb les preguntes i amb les puntuacions. Els encanta Kahoot!
He d’explicar la norma abans de la posada en comú. Havia previst una activitat de pensament visual, però com em va passar en les sessions anteriors la posada en comú se’ns menja el poc temps que ens queda.
D’altra banda, en el grup virtual la majoria ja ha penjat l’obra triada. Per tant, m’he d’espavilar a confeccionar l’emblema corresponent.
Sessió 12a. Serendipia. Des de dimarts barrinava com podríem prosseguir amb La vinya literària. Estava a punt de dibuixar un robinson crusoe demanant auxili al grup, quan la Garbiñe va divulgar la nova tasca. Ni fet expressament!! Abans d’entrar a l’aula, ja vaig tenir clar com negociarien les dues properes tasques. D’altra banda, pensava reprendre l’activitat de pensament visual. Com que la secretària va haver de marxar a mitja sessió, podia ser un bon recurs per consolidar l’ortografia de la s sonora.
Tothom va confessar que els havia entusiasmat l’aplicació del mòbil.Van demanar repetir l’activitat. Vaig substituir la cerimònia d’homenatge al secretari per al lliurament d’emblemes. En vaig haver de repartir dos: el de la responsabilitat per haver revisar la carta i el de la confiança per haver triat una obra que formi part de la nostra vinya.
A partir del cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit, vam formar grups de quatre. Vam repetir l’exercici d’ortografia, per repassar el contingut. Se’ns va menjar més de mitja classe. Mira que volia apostar per una sessió performativa. Em feia gràcia introduir els cal·ligrames per poder negociar els dos nous reptes. Primer, com que havien d’ordenar el poema, els animaria com el disposarien al terra. Ja em veia tot el terra de l’aula de fileres de paraules! Ni tampoc vam poder negociar els reptes. Els els vaig disparar a boca de canó. D’una banda, prepararíem un àudio per introduir l’obra seleccionada. De l’altra, dibuixarem una seqüència visual interpretant el poema o la cançó. Ja veurem com va. Bé, segur…
Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.
Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar—, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.
Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.
Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.
També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.
Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.
Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar. Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.
De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació. Una alumna va haver de viatjar a Suècia i consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.
Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre Ahora, descubra sus fortalezas.
Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta. D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no. Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.
He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.
Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)
Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria haver inspirat un espot electoral.
Enguany fa 25 anys que em dedico a fer classes de català per a adults. Però tinc el pressentiment que aquests darrers anys he encetat una nova etapa. Deu ser cosa de l’edat —i dels quilos!, parodiant un eslògan publicitari—, però el que abans era avançar a batzegades, ara s’ha convertit en un caminar amb més fermesa, amb alguna ensopegada de tant en tant. Comparteixo la idea de Miguel Elias de concebre els cursos com aventures. Sempre m’ha semblat un viatge. I ara, —que cony!, amb l’edat vas perdent, també, els pèls de la llengua—, em ve molt de gust divertir-me i que els alumnes es diverteixin. El vent ens bufa de cara per als qui hem estat titllats de dispersos, rarets, friquis, somiatruites o bolets.
Aquesta vegada he mirat de dibuixar els objectius, efectes de tenir a la xarxa personal la Garbiñe Larralde. S’ha entestat que practiquem el pensament visual. Ja sé que necessito millorar els meus gargots, però reconec que té avantatges aquest mètode. Ara llegeixes d’una altra manera els llibres. Tries més afinadament la informació rellevant ja que et vas plantejant com la pots representar gràficament.
Vull continuar explorant l’aprenentatge informal. Les classes s’han de convertir en tallers en què el grup negociï els objectius i la manera d’assolir els reptes.Per tant, seguirem provant el desempoderamenttant educatiu com lingüístic en el grup d’S1. D’altra banda, he de continuar experimentant la ludificació. Barrino per adaptar l’experiència d’Els Veïns i el projecte de TotssomSalim en el nou grup de C2. Tot i que ho hagi de debatre amb el grup corresponent, m’agradaria continuar amb el moviment de l’avaluació ètica. Caldria que fixéssim quins són els criteris que hauria de reunir els cursos perquè es poguessin certificar amb aquesta etiqueta. I aquí hi hauria d’entrar la revisió textual. L’he de reorientar, sobretot en el grup de perfeccionament. Finalment, com que m’he adonat que amb l’edat també et creixen les butxaques, continuaré visibilitzant, en la mesura que pugui, les classes. M’ha anat molt bé per confeccionar el portafolis.
Un, dos, tres. Un, dos tres. Curs nou estrenaré i cinc reptes assoliré.
Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però, es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.
L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.
Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora, em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe. De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.
El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!
Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!
M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç. Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.
I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.
I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.
Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.
Por falta de tiempo, opté por la vía más rápida. He creado este mapa conceptual a partir de la descripción de Miguel Área y tareas de otras compañeras. Me han servido de modelo las infografías de Garbiñe Larralde y Marianela Hernández. He optado por la aplicación MindMup. una herramienta de muy fácil manejo.
la rebotiga 
