7a sessió  amb el B3. Són tot dones, i poquetes. Abans va venir la Natalia per aclarir alguns dubtes. Va confessar que li costa parlar en català. Té molts amics catalans, però ningú el fa servir. Sempre ha de sentir que no cal que s’hi esforci, que continuï la conversa en castellà. Malgrat això, la vergonya pot més. S’espanta quan vol conversar en català. Es frena i es tanca. Malgrat que no en parléssim quan vam comentar els elements narratius, ja era hora que aparagués el malvat: el nostre critiquejador intern.  Qui ens recorda el sentit de ridícul. Ens limita. Hauré d’anar pensant com el podem vèncer. Ja em veig empassant-me programes de El hermano mayor. “Natalia, vine de casa amb la vaixella. La farem miques!”

Em vaig saltar el guió. Vaig començar fent una roda per recordar la sessió anterior. Em sorprenen algunes intervencions. A la Dolores, li va quedar clar que per formar el passat perifràstic s’ha de menjar la preposició a. De l’advertiment d’un error, l’ha convertit en una norma… Després els vaig  plantejar l’activitat d’escalfament prevista. Vam fem una roda en què van explicar què feien de petites. La Dolores es va emocionar. Va recordar les germanes, mortes. Tot i l’emoció, va contar el record. Les companyes s’hi van solidaritzar. La meva reacció, més masculina:  li vaig somriure per empatitzar.

Em vaig adonar que estaven espantades. Tocava tasca final. Les vaig distraient formulant l’activitat Les cinc dates més importants de la teva vida. Demanes als alumnes que pensin en cinc dates significatives en la seva vida. Les apunten en els paperets que els reparteixes. Després les van  posant en una mena de circuit —com una línia del temps— aleatòriament. Un cop col·locades, amb un dau van movent una fitxa. L’alumne ha d’explicar què significa la data en què ha anat a parar la fitxa. Com que eren poquetes, em vaig negar a formar petits grups. La vam fer plegats. Vaig recórrer a les agulles d’estendre i el cordill per a la línia del temps—un petit homenatge al  projecte del curs anterior. Van xalar força.

 

Al final, vaig demanar que traguessin la rúbrica perquè es coavaluarien. Qui es va atrevir a estrenar la roda va ser l’Annay. Abans havia aconsellat les companyes que frenessin l’entusiasme a l’hora de respondre als meus reptes. Els va aconsellar que miressin de contestar de la manera més simple i fàcil, perquè segur que complicaria l’activitat. Va explicar el conte de La formiga enjogassada (La hormiga retozona). És una cançó similar a  la Margarideta nostra. Primer, els va fer escoltar la melodia. Després el va explicar el final. Va mirar de contextualitzar la rondalla i va mirar d’aplicar el que havia après en aquesta unitat. Va prosseguir la Dolores amb una rondalla molt bonica, El vent i el sol. És un debaten per saber qui és més poderós. Va llegir un resum que s’havia fet.  La Vivi ens va contar La bella dorment. Es va encallar en algun moment, però va mirar d’assolir l’objectiu. La Natalia, la Ventafocs. Es va atabalar, però la vaig ajudar fent-li preguntes perquè continués. Finalment, la Transi va contar Els tres porquets. Se li escapaven alguns valencianismes la seua casa. Es van salvar la Liz i la Paqui. Es van comprometre que dijous explicarien els seus. Per cert, em vaig adonar que hauria d’haver inclòs com a contingut les fórmules per acabar el conte. Ah, i vint minuts de gravació! Això significa que es van estar quatre minuts parlant.

Anuncis

Divendres, reunió amb l’equip. Ens havíem compromès que cada grup presentaria un pla d’acció. Nosaltres, el grup de la diversitat —més que unes conclusions—, ens vam atrevir amb un  salt d’àngel. Au, que fa baixada!

De fet, la primera posada en comú ja va ser en la darrera reunió. Analitzant la situació, vam arribar a les  conclusions següents.  Apliquem moltes activitats o tasques grupals, però que no són gens col·laboratives. Hi manca fomentar la interdependència. També vam apuntar que ens costa gestionar les emocions que esclaten a l’aula. De vegades, són font de conflictes que som incapaç d’entomar-los. A més, l’avaluació final en el darrer grau de cada nivell argumenta un aprenentatge individualista. Per tant, vam acordar de documentar-nos i trobar-nos el 30 de gener.

La reunió de gener va ser distesa. Primer, vam recordar els punts tractats en la sessió anterior. Després, vam posar en comú el que cadascú havia trobat. Vam riure bastant perquè vam anar evocant anècdotes.  Finalment, ens vam engrescar que podríem experimentar alguna activitat per comprovar els diferents estils d’aprenentatge. De cop i volta, en vaig veure duent un barret negre.  Mirava de recordar a les companyes el nostre compromís. El temps se’n va tirar a sobre. Vam decidir que seguiríem pensant-hi i en tot cas intercanviaríem punts de vista a través del correu electrònic.

Suposo que empès per la lectura del llibre de Juan Carlos Cubeiro i Marta Romo El jardín de Babel, em va semblar que la nostra proposta encara havia de madurar. Faltava consolidar la visió i els objectius del grup. Així doncs, vaig proposar que primer consensuéssim l’enfocament cap a la diversitat. Al  llarg d’un mes ens hem enviat aproximadament una quarantena de missatges. Els dubtes inicials ens va servir per establir els objectius. Tot i això, havíem d’enllestir la reunió. Al final,  ens vam decantar per improvisar una reunió en què cadascú assumiria un rol. Ens posaríem una peça de roba com a pista per a la persona que ens hagués d’observar (reunió dins d’una reunió / observació d’un equip per reflexionar sobre l’equip i com ha d’atendre la diversitat a l’aula).

Mira que els dies anteriors vam passar de la incredulitat a l’entusiasme. Havíem pactat veure’ns una estona abans. Ens va costar centrar-nos, pels nervis de l’estrena.  Però just en l’actuació ens va entrar pànic escènic. Ens va costar entrar-hi i ens vam descol·locar per les nostres pròpies sortides. Finalment, les observadores van endevinar els diferents rols. Ens va costar explicar el motiu i què havíem acordat sobre la diversitat. De cop i volt, proposàvem que en la propera reunió ens centréssim a analitzar  les activitats per si preveien els diferents estils d’aprenentatge.

Finalment, ens vam animar a fer l’activitat Si jo fos… La vaig dirigir, però la meva sorpresa va ser comprovar que les meves companyes de grup em corregien les instruccions, fins i tot s’anaven a plantar. Però ens vam anar distendint a mesura que comentàvem les respostes. Pel que fa als accidents geogràfics, predominen els aquàtics. Quant als animals, dofins i óssos van repetir. El personatge històric, en canvi, Jane Austen.

Cal que reflexionem sobre la nostra actuació: Com ho va rebre l’altre grup? Què vam sentir mentre improvisàvem? Està bé analitzar activitats, però també potser hauríem de debatre sobre conflictes a l’aula.