Aquesta setmana hem reprès les classes amb el grup de C2.

16a sessió

20170117_164413.jpg

Tenia clar que havia de ser una sessió bastant àgil.  Dubto si la planificació va ser la més adequada, però havia acabat de revisar els resums. Els els havia de retornar. Com que comencem sempre amb la revisió de l’acta de la setmana passada, corregir-los a l’aula podria ser repetitiu i pesat.

Així doncs, vam revisar les perles de l’acta corresponent. Després, havia previst formar tres grups: un per a cada àmbit que havien triat per al bestiari. Només en van poder formar dos: el del Futbol Club Barcelona i el de la política espanyola. Van haver d’acord com volien dur a la pràctica un dels projectes d’aquest trimestre. Primer, havien de deidir si el bestiari era col·lectiu o bé manteníem els bestiaris que cadascú havia divulgat per Twitter (#c2cast16 #llibredelesbèsties). Van optar per la primera opció. El segon dubte, era quina dinàmica seleccionàvem: si componíem una col·lecció de cromos o bé adaptàvem el Pokémon Go. Es van decantar també per la primera opció.

Vaig dividir els dos grups. Es van formar quatre grups de tres persones. Els vaig repartir els cigrons i els vaig explicar com corregiríem  les errades del resum. Faríem una subhasta. Havien de mirar de comprar les frases que consideressin que eren correctes. Potser hauria anat millor que els cigrons els haguessin guanyat al final, establint un màxim per apostar. De totes maneres, es van divertir, tal com queda reflectit en l’acta de la sessió.

17a sessió

20170118_154758.jpg

Vam revisar les perles corresponents. Tot seguit vaig formar grups, presentant-los el dubte que havia tingut havent-los presentat el projecte. Cada component del grup tenia una de les preguntes ( 1. Per a què un bestiari?, 2. Per què un bestiari? i 3. perquè un bestiari?). Llavors, els vaig repartir l’exercici que havia servit d’avaluació inicial per al gtup d’experts. L’havien de fer individualment. Tot seguit, a cada component tenia una captura de pantalla de les fitxes dels Serveis Lingüístics de la UB. L’havien d’explicar als companys. A continuació, comparaven les respostes de l’exercici.

Segona fase de la negociació del projecte. Abans, però, es mereixen un descans cerebral. Vaig adpatar el joc de la patata. Es van formar parelles. Havien de passar el globus a una altra parella aguantant-lo amb el front. Avui havíem d’acordar quina seria la temàtica de les preguntes per a la col·lecció de cromos. Van decidir que seran de cultura general i del continguts del C2.

Com que haurem de triar els deus animals dels tres àmbits, vaig idear que podríem organitzar una taula rodona, similar a la que vaig fer el curs passat. Cadascú hauria de preparar una intervenció oral per convèncer als companys que el seu personatge és el millor per representar la Guineu. Només ens va donar temps per establir els criteris avaluatius de la intervenció. A partir de les idees de cadascú, vam construir aquesta base d’orientació.

20170119_135443 (1).jpg

IMG_20161212_111612.jpg

13a sessió Escoltant Pere Cornellà en el Seminari de Ludificació, ens va fer conèixer Ilustrum. És una web que ens pot ser útil per al proper projecte. Si ara estem immersos mirant de posar imatge a uns dels animals de Llibres de les bèsties, es podrien convertir en tres col·leccions de cromos. Ho haurem d’anar estudiant.

Així doncs, els vaig proposar que s’hi anessin familiaritzant. Com que havíem començat amb la revisió de les perles, vaig aprofitar per provar un nou descans cerebral. Des que els van descobrir, el reclamen a cada sessió. Vaig provar el joc de terra, mar i cel. No me’n vaig sortir prou bé —és el que passa quan desconeixes un joc—, però va aconseguir l’efecte: divertir i estructurar la sessió en dos blocs.

Tot seguit, vaig formar parelles amb la tècnica dels cordills. Havien de triar un dels dos resums de la novel·la de Ramon Llull. Només hi va haver una parella que va optar pel segon resum. Per parelles, havien d’unir la sinopsi dels diferents episodis. A mesura que cada parella enllestia el resum, els donava l’exercici per diferenciar què i que. Valorant la sessió, la majoria va destacar el joc.

IMG_20161220_162512.jpg14a sessió. Una sessió pèssima: encara sota la ressaca del llarg pont de la setmana anterior.  Vaig haver de saltar-me la planificació perquè m’havia oblidat de les còpies per poder revisar l’acta. Vam començar amb la correcció de l’exercici. Vam anar resolent dubtes. Les xerpes van entrar en acció. Aclarien els dubtes millor que no pas jo. De fet, hauria d’haver dissenyat com treballàvem els continguts gramaticals. Vaig recórrer al mateix procés que havien seguit per al grup d’experts. Havia pensat a formar tres grups en què fossin liderats per a cada una de l’equip d’experts. Al final, em vaig decantar per un format més clàssic.

Vam jugar a la cadira buida com a descans cerebral. Es van divertir de valent. Vaig repetir l’activitat del test psicològic (pensar en un accident geogràfic, un animal i un personatge històric). Tot seguit, els vaig demanar quins havien de ser els criteris avaluatius20161215_134050

d’un resum. Els vaig llegir el meu. Se’l van carregar.Això que algú havia qüestionat en la sessió anterior que era ben simple escriure el resum. Havies d’anar enfilant els diferents episodis.

Per acabar, vam acordar que dimarts celebraríem la cloenda del trimestre.

 

img_20161118_150657-1

8a sessió Com és habitual, vam començar revisant l’acta del dijous de la setmana passada. Havia pensat que calia que es moguessin, tal com ens va recomanar Laia Casas en el curs de formació. Per tant, vaig pensar que per decidir la mona de la sessió (el secretari de la sessió), penjaria les cartes i les haurien d’anar a buscar. Vaig ser assenyat i les vaig disposar a la taula en què deixo les coses.

Tal com els havia avançat. Havíem de posar comú el resum de cada episodi del Llibre de les bèsties. Dubtava de com dur-ho a terme, però gràcies al pensament visual ho vaig veure clar. Adaptaria la tècnica del llapis al migFormaria   tants grups com alumnes de cada episodi. N’havia previst tres. Les cartes marcarien l’ordre de l’episodi. L’alumne que hagués llegit l’episodi amb el nombre de la carta l’hauria d’explicar a qui havia tombat la carta. Els altres  plantejarien dubtes al final de l’explicació. Quan els avisés, cadascú hauria d’agafar un retolador i escriure en el tros de paper que els havia proporcionat què havien entès de l’explicació del company. Havia previst que enganxessin la trama de cada episodi en un mural. Acabaríem comprovant si en podíem fer una lectura tota seguida o bé havien de revisar els diferents resums.

Havia menystingut un detall important. El grup és bastant irregular amb l’assistència. Així que em vaig trobar amb episodis que només hi havia un alumne o en altres més de dos. També hi havia persones que s’havien incorporat després de la lectura de la novel·la. Al final, ho vaig solucionar formant dos grups.  Com que em vaig atabalar bastant, em vaig oblidar  de la posada en comú. El proper dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A continuació, es van agrupar pel contingut gramatical. Els vaig facilitar un exercici per comprovar què en sabien.  Primer, individualment; després, en grup. Tothom es pensava que feien el mateix exercici. Es van oblidar que s’estaven constituint en grups d’experts.  Es van produir diferents ritmes a l’hora de solucionar els exercicis.A més, cada grup va voler contrastar dubtes amb mi. Així doncs, va ser impossible proposar la reflexió final i experimentar una rutina de pensament. El proper dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De totes maneres, van valorar molt positiva la sessió. Els va agradar el treball en equip. Es van adonar que aprenen molt més si  dialoguen amb els companys. Va ser una sessió de docent mic-mic, però va valer la pena.

2a sessió. La comencem amb un element detonant: una roda en què cada alumne proposi algun nombre 7 famós o bé que contingui aquesta xifra. Només sóc capaç d’avançar-los que si el curs passat ens va perseguir una xifra (20), ara és el número 7.

La Johanna ens explica la seva diapositiva per recordar la sessió anterior. De moment, rutlla molt bé el repte de resumir en 21 paraules la sessió. La seva és impecable, pefecció nòrdica.

Una sessió en 21 paraules

Tot seguit, els presento quin serà l’eix d’avui: el banc comú de coneixements. Esdevindrà la segona columna de cada sessió. Els demano si saben explicar-me aquest concepte. Pensen més aviat en una entitat bancària. Mifo que localitzin la pàgina web de Platoniq. Distribueixo els apartats que cadascú ha de consultar. Hi ha algun problema tecnològic, però aconseguim resoldre’l. Mentre es documenten, jo apunto unes preguntes. Les hauria d’haver fet emergir. Responen a partir del que han consultat. En aquestes activitats, hi ha alumnes que s’hi impliquen més; d’altres, estan més desconcertats.

Reparteixo els post-it perquè hi apuntin demandes, ofertes i suggereixin algun expert extern.Primer dubte: com fem la posada en comú? Decideixo que siguin ells mateixos. Improviso tres parelles cel·lulars: una ha de mirar d’aparellar ofertes i demandes, l’altra ha de recollir els experts i la tercera hauria de proposar un calendari —però, és clar, encara no sabem amb quines ofertes i demandes comptem. Em vénen unes ganes d’entonar: Iniacitiva Vorpalina, zu Hilfe! Zu Hlfe! Sonst bin Ich verloren!!! Al final, recorres a l’estratègia del prestidigitador: Un, dos, tres… què tinc al barret? Res. Apunto a la pissarra les ofertes i demandes que han relacionat, les proposes d’experts.

Finalment, improviso dos grups. Haurem d’acordar uns estatuts. Un s’encarrega de pensar en els drets i deures dels donats i l’altre, els dels accionistes. Els anuncio que en la propera sessió tindrem la visita dels responsables de la Xarxa d’Intercanvi de Castelldefels.

https://www.haikudeck.com/p/8TBlZBVOQW

IMG-20141119-WA0003

cliqueu la foto per activar la vídeo acta de la sessió

Sessió 9a He de confessar que per treure’m el mal de gust de boca que em va deixar la tasca de la sessió anterior, em vaig empescar un nou repte. Va coincidir en la unitat del MOOC dedicada als artefactes digitals. M’ho van servir en safata. Cada grup hauria de produir-ne un. Els vaig donar completa llibertat. De totes maneres, els vaig mostrar algunes aplicacions per poder elaborar el producte.  La missió era produir un artefacte que donés veus als col·lectius protagonistes d’aquesta unitat.  Abans, però, vam apuntar quines estratègies aplicàvem per desenvolupar la cortesia lingüística i quines havíem de mirar d’evitar-les.

Em va agradar el caire que va prendre la classe. Va començar per un astorament, però de mica en mica notaves com els grups reaccionaven. Discutien. Acordaven. Elaboraven. Només un grup, el de les minories generacionals,  va decidir  gravar una falca publicitària. Mentre em passaejava per observar-los. La Conchi va reconèixer que els havia anat bé la documentació per planificar el guió de la falca radiofònica. El grup de la classe obrera de seguida van tenir clar el cartell. A més, comptaven amb la Lídia, una pefecta il·lustradora. El grup de l’orientació sexual es va atrevir a elaborar-lo amb el mòbil. El van haver de repetir un parell de vegades, per corregir-ne les errades. El grup de les altres cultures nacionals va apostar per defensar la diversitat en el seu cartell. Aquest valor va coincidir amb els de la multiculturalitat. Es van fixar en la gastronomia, però.

Havia reservat per si quedava temps un dictat a la paret i la valoració d’aquesta primera unitat. Només vam poder acabar amb la primera activitat, el dictat. Si vaig sortir de la sessió anterior una mica decebut i amoïnat perquè no havia estat capaç de gestionar les taules rodones. Ara, en canvi, me n’anava satisfet per la implicació de la majoria dels grups i pels resultats dels seus treballs.

Si voleu mirar els artefactes finals, cliqueu aquí.

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

http://slide.ly/embed/ca9e12b7a8614d5f97836748466d0726/autoplay/0

D 10a sessió by Slidely Slideshow

Sessió 10. Vam començar amb la posada en comú de la valoració de la unitat. D’entrada, em va agradar la informació que vaig obtenir.  Tenien força clar els punts positius. Es repetien. En canvi, els negatius eren més dispersos i responien a un modle més clàssic de curs: l’absència d’un llibre com a taula de salvament i la por si s’han de preparar pel seu compte alguns continguts per a la prova.

2014-11-20 20.34.02

Tot seguit, els vaig demanar que s’agrupessin en els mateixos grups de la sessió anterior. Vaig improvisar que els veïns demanaven que valoressin el seu producte final amb punts, tal com si fos una subhasta. Vaig recollir les licitacions. Després vam votar plegat per un dels artefactes.  La majoria es va decantar pel de l’orientació sexual. Vaig obrir l’aposta que havia fet aquest punt. És curiós que només un grup es va donar la puntuació màxima; tots els altres s’havien restat punts per no ser pretenciosos. Com que em veuen a venir sempre, em pensava que haurien endevinat perquè  els demanava de puntuar els seus treballs. El que volia era que se’n sentissin satisfets perquè així afavorien la resta de companys. Això tindrà conseqüències  més endavant. La competivitat treu el nas… Sospito que és el que fa referència Ainhoa Ezeiza en la seva honesta reflexió. Perdre per guanyar.

Vam encetar la nova unitat. Primer vam negociar quina seria la tasca i quina seria la metodologia. Arran de la valoració anterior, vam decidir escriure un informe sobre l’estat de l’aula. Els vaig recordar l’anècdota de la fotografia quan van acabar el símbol del grup. Vam triar la taula davant de la pissarra i no pas la taula de dalt de la tarima, molt més presidencial! A continuació, vam començar a posar en pràctica què sabíem dels informes. Això va servir perquè consultessin el Centre de Redacció a través d’un codi QR.

Vaig formar tres grups perquè cadascú s’encarregués d’una de les activitats del dossier: valorar dos resums, corregir errades i valorar l’estil de redacció d’un apartat amb subapartats. Enyoro la tècnica dels grups d’experts.

Han calgut tres mesos per tancar aquest grup. Suposo que es deu en gran mesura per la implicació emocional. Volia  experimentar les idees que Maria Acaso exposa en el seu llibre. Em vaig fixar en dos capítols: el segon, en què analitza la relació entre pedagodia i poder, i el quart, en què esmicola la vinculació entre pedagogia i simulacre.  Volia desplegar un paradigma educatiu democràtic, basat en la negociació  i el diàleg,  per convertir-nos en comunitat d’aprenentatge, d’una banda. De l’altra, però, volia desampellegar-me d’un enseyament més tradicional, més descriptiu i normatiu, per un aprenentatge que esdevingués més experiencial, fonamentat en la narració, en les emocions i en la diversió. Va ser una aventura àrdua, però molt satisfactòria.

 El grup estava compost inicialment per 28 persones. Una va abandonar per problemes de conciliació familiar i laboral. L’altra es va donar de baixa inciat el tercer trimestre perquè va confessar que l’angoixava aquesta metodologia. És curiós perquè aquest alumne al començament quan definíem les competències de l’alumne del segle XXI va apuntar que havia de ser agosarat. No havia de témer els canvis. Per tant, 26 persones van finalitzar el curs, tot i que una, per impediment laboral, va haver de continuar el curs a distància. L’horari del curs era els dimarts i els dijous de 19.30 a 21.30. La majoria de persones eren funcionaris (mossos i mosses d’esquadra, docents, treballadores del Departament de Justícia,  Sanitat o de l’Administració local) i persones que havien aconseguit el nivell de suficiència el curs anterior. La motivació de la majoria, doncs, era obtenir el certificat per a una ascensió professional.

Vaig mantenir la tècnica dels grups d’experts, provada en l’edició anterior. Els alumnes formen grups per preparar l’acompanyament per ajudar els altres companys a assolir un objectiu  o un contingut d’aprenentatge.  Com a material didàctic aprofítraíem els fulls de ruta del curs passat. Així  practicaríem  una pedagogia ecològica: deixar una herència per als companys del futur. Per un costat, és la manera de pagar la labor dels companys que ens han precedit. De l’altre, miràvem d’afermar la idea del bé o de la fita comuna. Aprovaré el curs si ajudo els companys a aprovar. D’aquesta manera volíem versionar la classe invertida. Les quatre primeres sessions van consistir a preparar i assentar els fonaments del curs. Els vaig presentar el repte del curs: havien de ser capaços d’ajudar-me a trobar el cap que havia perdut l’any passat —de fet, m’han volgut tallar el coll tantes vegades!  Havia pensat que fóra un bon punt de partida per investigar la ludificació en l’aprenentatge. A mesura que el grup aconseguís diferetns reptes, aniria recuperant parcialment el cap. De vegades sóc assenyat i ho vaig desar en un calaix.  Vam prosseguir amb els manisfestos. El meu va servir de model.  Van fabricar un got per participar en el projecte de “parar la taula”, en què cada grup creava un estri de taula per confeccionar un mural que decorés l’aula. Recordo que no les tenia totes, però vaig quedar gratament sorprès de la reacció i implicació de l’alumnat, una vintena de persones ocupant la majoria de racons de l’aula per confeccionar el seu got, compartint materials, concentrats en la tasca i distendint l’ambient. Finalment, les activitats posteriors van anar destinades a l’avaluació inicial: un text argumentatiu sobre desaprenentatge i un model de prova. També vaig improvisar una prova inicial com a grup: celebrar una castanyada imprevista. De nou, hi van respondre favorablement.

Vam acordar que la tasca final de la primera unitat seria la de redactar un article d’opinió. Aquests textos van ser el material per a la tasca de la segona unitat: cadascú havia de resumir l’escrit d’un company. Així practicàvem la síntesi, però també comprovaríem si s’havia construïda adequadament l’argumentació. Arran d’un debat en la valoració d’aquesta unitat, van estudiar la diversitat en la tercera unitat per ser capaços d’escriure’n un altre article d’opinió. Vam llegir les entrevistes publicades a la secció “la Contra” de La Vanguardia a Yaakov Hetch sobre l’escoles democràtiques a Israel, a la filòsofa francesa Catherine Malabou sobre la singularitat en el cervell i l’article crític del pedagog malagueny Ignacio Calderón sobre el curt d’animació Cuerdas per poder opinar sobre la diversitat. Com que el temps se’ns va tirar en contra, per a la darrera unitat, vam negociar els continguts per treballar i van acceptar com a tasca final la construcció d’un relat digital. A més, vam decidir  elaborar murals per publicar l’esquema que creava cada grup d’experts. Hi vam incloure un element detonant. En la unitat 1 van ser els espots publicitaris; en la segona unitat, escenes de pel·lícules; cançons,  en la tercera i olors en la darrera.Complia diferents finalitats: cohesionar el grup, captar l’atenció dels companys quan el xerpa, és a dir, l’expert iniciés l’acompanyament i un recurs que relacionés d’una manera divertida el contingut per a l’aprenent.

Iniciava cada sessió negociant-ne l’esquema. D’entrada, els presentava el repte o bé els objectis que havíem d’aconseguir per preguntar-los després com volia que fos l’ordre. Després tenia preparada una activitat inicial que fos divertida i que connectés amb la darrera sessió. En les sessions d’acompanyaments era un exercici per repassar el contingut treballat. D’altra banda, el procés d’acompanyament dels xerpes es concentrava en dues fases: la primera, en què el grup es convertia en expert i la segona, quan cada xerpa s’encarregava que els altres companys assolissin l’objectiu. Finalment, mirava de resumir o d’aclarir els dubtes i tancàvem el cicle amb un exercici perquè comprovessin el grau d’assoliment i amb l’avaluació del procés i dels xerpes. Cal que dir que en la primera part, d’entrada formàvem els grups a criteri dels alumnes. Tot seguit, tenien un exercici inicial que miraven de resoldre’l individualment. El posaven en comú. A continuació, els repartia el corresponent full de ruta. Seleccionaven la informació més important i la contrastaven amb la seva experiència d’aprenentatge. La idea era que l’havien de transmetre als companys.

Ara bé, aquesta metodologia havia de vèncer diversos obstacles. Primer, que un bon nombre d’alumnes treballaven a torns. Això repercutia sobretot en la posada en comú amb els altres companys. En el dia de l’acompanyament ens podíem trobar amb un parell de xerpes, quan en el moment de formar-lo eren de més components. Després, va costar  que els xerpes se centressin en el seu propi procés d’aprenentatge per conduir els altres companys. De la incertesa i la inseguretat inicials va evolucionar en una explicació més personal, però després proporcionaven als companys el full de ruta, cosa que havíem privat per evitar l’excés de fotocòpies. A més, després es penjava tot el material al mural. Miraven de perllongar un model tradicional. Algú havia justificat l’enumeració d’ abundants exemples perquè estaven en el nivell de perfeccionament o bé el desànim que es va produir en l’últim contingut: els pronoms de relatiu.  Els xerpes havien estat incapaços de simplificar aquest contingut, cosa que va provocar un cert pessimisme en la classe. A partir d’aquí vaig decidir recuperar l’esperit de les sessions inicials. Convé recordar, però, que  van haver de superar la reticència inicial vers la competència digital. Vam utilitzar Gmail i Drive per comunicar-nos i per compartir tants els fulls de ruta com els documents que elaboraven en grup. Vam provar Mural.ly per confeccionar els murals de cada unitat. Potser hauria estat més fàcil a través de Pinterest. De totes maneres, van aconseguir produir relats digitals sense gaire assessorament tecnològic.

13a sessió amb el D. Última sessió dels grups d’experts. Ja no m’atabalo en el moment de formar grups. Ja m’he acostumat  ales cares circumspectes quan demanes que s’identifiquin els xerpes. “Avui només som nosaltres dos”. Improvises, i els grups surten descompensats: en un tens overbooking i en un altre et reclamen: “Només som aquests?”

Ens n’hem polida tres, de sessions. Ara  entenc una de les causes d’aquest dispendi temporal. El xerpa es vol lluir. S’aferra al full de ruta per poder transmetre el contingut a la resta de companys. Menysprea el procés que ha seguit per assolir l’objectiu. Imposa al grup una explicació magistral. No té en compte si els companys han estat capaços de resoldre l’exercici. Expliquen i després animen els companys perquè el facin. Al llarg d’aquestes sessions em pregunto el perquè si he defugit d’aquest model. És el paradigma que tenen al cap encara.  També m’amoïna que triguem tant de temps. Aquesta preocupació es deu per algunes cares d’avorriment que he detectat.  Encara falta que tot el grup valori aquest primer tram.

Divendres començava a llegir Enseñando a pensar de Roger Schank. En el prefaci ja ofereix una possible resposta:

Hasta hace poco, enseñar significaba aprender. Se nos predispone a ser aprendices para aprender a obrar con la ayuda de un mentor. Hemos hecho esto desde los orígenes de la humanidad. Pero cuando el aprendizaje adopta una naturaleza académica, cuando se supone que los alumnos pretenden convertirse en eruditos, todo esto cambia, y no para mejor. La enseñanza siempre ha consistido en hablar, pero eso es una terrible forma de enseñar. En realidad, la gente no es muy eficiente escuchando. (…) Escuchamos cuando lo que oímos nos entretiene, pero no cuando debemos aprender. (pàg. 14)

Em pensava que el xerpa transmetria el seu procés d’aprenentatge no pas la trasmissió d’un contingut. Conceben l’expertesa en erudició. Es malfien tant de l’obejctiu d’aprenentatge com de l’exercici que ha de servir com indicador. Queden emmirallats per les  excepcions del contingut.  Se les han de saber. Això és el que realment els preocupa, aprendre perquè compten que en l’examen els buscaran les pessigolles. A més, si el curs és de perfeccionament, ajuda ben poc. Encara prima que per arribar a un domini perfecte —n’hi ha?— és qui s’expressa sense cap tipus d’error. Ignoren que els experts lingüístics, per exemple,  consulten assíduament. Consideren que una persona erudita és un pou de saviesa, que es coneix la gramàtica del dret i del revés. Creuen que una autoritat lingüística  és qui serva la llengua, mentre que ells com a  parlants la destrossen. Com és que aquesta falsa creença ha perllongat tant de temps? Em sorprèn que el nombre de políglotes augmenti cada dia amb aquesta visió elitista.

Sempre he pensat  que els nostres alumnes  han de ser competents  i no pas erudits lingüístics.  Per tant, crec que la meva tasca ha de ser acompanyar-los a preguntar-se si són capaços d’assolir objectius no pas si coneixen determinada regla o excepció. Com va reconèixer una alumna, els hem de guiar perquè trobin sentit en el que aprenen. Si hi afegim l’adjectiu pràctic se suposa que aspirarem a un aprenentatge significatiu. Cal mostrar-los recursos perquè siguin com més autònoms millor.

Ho confesso. Deu ser qüestions d’hemisferis, però em costa l’aprenentatge gramatical. D’entrada, em cansa. En segon lloc, se’m fa feixuc i ardu.  Em fatiga l’aprenentatge mecànic, la repetició.  Finalment, com més gran em faig  més em costa que m’imposin normes. M’hi rebel·lo. Tampoc suporto que em corregeixin.  M’entristeix que no se’m reconegui l’esforç que he emprès. En canvi, m’atreu la descoberta, la deducció, la tenacitat, la perserverança,  que m’esperonin, que em destaquin  fortaleses, que em convidin a viatjar en la recerca. És el que aplico a l’aula si he de fer de mentor.  És la que m’ha anat bé a mi i és la manera que puc guiar o transmetre.  Ara bé, també reconec que no és l’única manera d’aprendre.

Tornant a la sessió, em vaig poder fixar en la tasca d’uns quants xerpes. Mira que els de les categories gramaticals ho van tenir clar des d’un bon principi! Doncs es van dedicar a explicar el full de ruta,  per la dèria de parlar, parlar, parlar…  Ja ho he apuntat en altres entrades, els semblava un frau limitar-se a esmentar nou etiquetes gramaticals. Mentre que els del marc sociolingüístic va ser vaira, hi va haver xerpes que van seguir el mateix esquema. Van torturar els companys repetint el full de ruta, que no l’havien elaborat ells, o bé hi va haver la xerpa lloca. Quan els companys van formular en veu alta les preguntes que els havia repartit,  es va solidaritzar amb els comentaris. Va repartir el full de ruta perquè consultessin la solució.

Vaig acabar una mica decebut i cansat. Em veia incapaç de tirar endavant la valoració de la unitat. Ho vaig reservar en el blog.  De totes maneres, em mantinc a capgirar l’aula. Si hem de flipar, doncs fliparem!

De Mireia, entomant el repte del desànim

De Mireia, entomant el repte del desànim