Darrer apunt. També m’afegeixo a les trilogies menorquines.

Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.

 

 

Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb  amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure  Joan Amorós, neguitós com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.

Presentació sense títol

provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”

 

Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu.  Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.

Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar.  Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!

Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé,   en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roser i la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida.  Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.

Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea.  Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!

Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup  va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom.  Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.

M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.

M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o  més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació.  És just i necessari.

Segona entrada sobre les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Encara n’hi haurà una altra de pendent. Malaraudament, s’acaba aquesta sèrie. El comptador de visites tornarà al seu estat de tedi. Parlar de Menorca dispara el nombre de visites! En aquest apunt explicaré  com vaig preparar la presentació.

Fa gràcia que enguany en un grup plantegés d’elaborar petxa-kutxes com a tasca final d’una unitat. L’alumnat s’hi va negar. Només una alumna que n’havia feta una en l’àmbit laboral s’hi va engrescar. Els altres es van excusar en la incompetència digital. Doncs, ves, he hagut d’anar a Menorca a presentar-ne una! Com diu la cançó: ” del cielo te caen los clavos, si has nasío pa’ ser martillo!”

A l’hora de preparar-la en venia al cap una anècdota. Un dia, quan començava a experimentar l’aprenentatge cooperatiu, al final de classe, se’m va acostar un alumne i em va confessar: “Jaume, em sembla que de vegades els companys no t’entenen. Mira, et recomano un llibre que tenen a la Biblioteca. Es diu L’illa dels cinc fars. Llegeix-te’l. Ja veuràs com et canvia.” Aquest record va ser el punt de partida de l’exposició. Volia homenatjar-lo. Ara bé, mentre hi rumiava,  la consideració es va anar estenent i a concretar-se en cinc guies del meu periple professional. Vaig estar a punt de titular-la: Autonomia s’escriu amb h. He descobert que existeix un assaig amb un títol similar. Així doncs, el discurs es va anar desenvolupant en els models i en unes reflexions, però et ve una idea: experimentar un moment disruptiu. El repte: aconseguir-ho en cinc minuts.

portada ptktx

D’entrada, et sorprens quan et demanen de presentar una petxa-kutxa sobre autonomia, lideratge i ruta per arribar a Ítaca una colla que ha tirat endavant un pacte educatiu!! Pateixes una crisi i t’inunden mils dubtes.

diapo 1 ptktx

D’una banda, tens ganes d’anar-hi per ser testimoni d’una gesta històrica i  poder exclamar: “Som un menorquí més; peninsular, eh!”. Després, t’assabentes que ja formes part del cartell de la jornada. Et ve al cap el conte de Blancaneu i els set nans. Esperes ser el nan mut, evidentment. Em va fer molta gràcia que ens anomenessin  forasters. Primer, ja em veia imitant el Quim Masferrer acabant el discurs: “Gent de Menorcaaaaa, sou, de debò, molt bona gent! Moltes gràcies!”  I segon, visc en un poble que ens dividim entre els  de-tota-la-vida, els estiuejants i els forasters. Jo, del darrer grup, és clar! Així doncs, continues  preguntant-te què hi pinta un català a Menorca. Cris Juanico ha versionat mai la cançó d‘Sting?

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (2)

Et veus com una mena d’Ulisses cercant la pàtria o bé capaç de relatar la pròpia odissea. T’empesques que cal produir un moment disruptiu: implicar l’auditori amb una petita acció. I si provem que el públic marqui el camí cap a Ítaca? Tries quatre colors del logo de l’associació. Representaran els punts cardinals, però també els de l’educació. En són tres, però n’hem d’afegir un més: coneixement, emoció, fer i sentits. L’eduació ha de ser una experiència d’aprenentatge que incorpori aquests quatre elements.


perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (4)perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (5)

Quins són els cinc fars que han acompanyat en la meva singladura? En primer lloc, he d’esmentar l’àvia paterna, la meva primera mestra. Era seguidora de Maria Montessori i una gran xantatgista emocional, però va aconseguir que fos feliç a l’escola. Un únic curs. Ens deixava fer. Amb el temps m’he adonat que intento copiar-la en les meves classes. També cal que recordi la meva àvia paterna. Una persona que va mirar de donar als seus—primer a les filles,  després als néts i al gendre— el que li van negar de ben petita la seva mare: amor. Ara, patia per si ens sortíem del camí o bé creixíem torts.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (6)perdona02 (7)

El segon far és l’acolliment que vaig tenir quan vaig començar. Vaig tenir la sort que em vaig estrenar tenint l’ac0mpanyament de Montserrat Pañell i Teresa Jardí Pi. També he de recordar que quan Carme Bové  em va confessar quin era el seu repte quan va assumir la coordinació de l’Àrea d’Ensenyament: apostar per una formació de qualitat.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (1)

              perdonau (7)

El tercer far és l’alumnat. Sempre accepta acompanyar-me en els experiments. Al començament, estupefactes; al final, convençuts. M’agrada testimoniar cada vegada aquesta transformació.

perdonau(7)           perdonau2 (8)

El quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos l’avaluació és com vaig conèixer Guida Al·lès. És curiós perquè cada projecte que endeguem és el primer nom que ens surten en les cerques a Google a l’hora de documentar-nos.

perdonau9           perdonau10

I el darrer far és el que he après a la xarxa. De totes maneres, he de destacar el llibre de Maria Acaso perquè ha esdevingut un vertader punt d’inflexió. De mirar que els alumnes es plantegin: “I per què no?” a fer-me aquesta pregunta quan preparo una classe. A més, ha estat una tustada al front per qüestionar-me la meva labor.

perdonau11

Quant a les reflexions, la primera és el sentint que tenim del temps els docents. És curiós que ja fa tres lustres que debatem quina ha de l’educació d’aquest segle. Tenim una visió de futur afinada o més aviat puntual… com ens adverteix Geoffrey Canada.  Servim per apagar focs! D’altra banda, tenim clar que l’aprenentatge és un procés, però ignorem que cadascú necessita el seu temps i el seu ritme. Ens obsessionem que tothom ha d’acomplir els mateixos objectius en el mateix lapse de temps.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (7)

D’altra banda, sembla que esperem el nou model educatiu com si fos l’arribada del Messies. Esperem que algú sigui capaç de posar en pràctica els preceptes de la nova pedagogia. Potser com va defensar Jurjo Torres a Novadors 14, hem de recuperar els corrents pedagògics que va esvair la guerra civil.  Hem d’exercitar la memòria històrica. Per cert, em molesta que em titllin d’innovador  per ser diferent… Només procuro de ser coherent.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (8)

   perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (9)

La solució rau en què els centre educatius es converteixin en vertaderes comunitats d’aprenentatge. Si ens hem basat en la diversitat per demanar una altra avaluació, potser que servim aquest mateix per defensar el que cadascú pot aportar.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (10)                perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (11)

Per tant, a l’hora de desplegar un model inclusiu, hem de tenir en compte els dos bàndols o les actituds que ens podem trobar en un equip o a l’aula: uns que tenim com a referent l’explorador noruec Amundsen, no ens fa por tirar-nos de cap a la piscina. En canvi, n’hi ha d’altres que són més aviat com Shackleton, més conservadors. També ens podíem preguntar si som grecs o troians. També penso que és impossible desenvolupar un model inclusiu com a mètode de treball si a l’aula brilla per la seva absència, o viceversa.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (12)

Per què temem sortir de la nostra zona de confort? Hem de creure en les nostres limitacions, com exposa la model Aimée Mullins.

Per concloure, mentre preparava aquesta petxa-kutxa he descobert que hi ha dos fars que no apareixen en les guies. Un és el que té cadascú en el seu interior. Hem de seguir el nostre instint. El segon, sou tots vosaltres. Gràcies per la vostra atenció.

Així vaig planificar l’exposició. Però la vaig desenvolupar d’una altra manera. Ara, això, és una altra entrada.

Banda sonora de l’entrada (cliqueu aquí) Jo tenia una petxa-kutxa a Menorca. Havia estat invitat a participar el segon dia de les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Enguany l’acte central va ser la presentació del Pacte. Fa dos anys, en un dinar, la Guida Al·lès ens havia parlat d’aquest projecte a la Carme Bové i a mi. S’inspiraven en la manera de treballar de l‘Assemblea Nacional de Catalunya. Ja veus, ells han aconseguit redactar un document. Ja veurem si nosaltres votarem el 9 de novembre… Així donc,s aquest és el relat dels tres dies d’estada.

Sortim de casa nerviosos. El nano ens porta a l’aeroport. Li fa il·lusió acompanyar els seus pares. Ens demostra el seu estil de conduir. Ens esverem. A cada revolt el renyem. Arribem a la terminal, baixem del cotxe, s’acomiada i toca el dos. Fart. Comprensible.

Entrem i ens col·loquem a la cua. Com que som disciplinats, la meva dona i jo, esperem a la cua més llarga. Quan és el nostre torn, l’hostessa ens adverteix que ens hem equivocat. Ens esput: “Si no saben lo que pone el letrero, pregunten!”. Quan miro de justificar-me, m’alliçona en anglès quina és la diferència entre facturar la maleta i facturar-la amb reserva. Desisteixo. Diria que vaig llegir només facturar la maleta. Primer autoretrat per celebrar l’amabilitat del personal de Vueling —ai, que no es pot fer propaganda…

Arribem a Maó.  Unes quantes cares expectants. En veig una a primera fila que em somriu. No s’assembla gens amb el perfil de la meva padrina. Penso que hi ha hagut algun imprevist i ens l’hem perdut pel grup de Whatsapp . De seguida, sento que em criden. És la Laura i el Ramon, la seva parella. Ens informen del pla abans de la inauguració de les Jornades. Ens porten a Ferreries. Prendrem el cotxe del germà de la Guida i els seguirem a Ciutadella on ens esperen per dinar la Carme Bové, el Jordi Bonmassip, el Jordi Jubany. En el trajecte ens fan una petita síntesi de Menorca. M’agrada la imatge que ens inculca el Ramon: “Imaginau-vos que s’illa és s’esquelet d’un peix. En un cap, Ciutadella; en l’altre, Maó.” Em pregunto quina ciutat és el cap i quina la cua.

Dinem al Cafè Balear. S’ha afegit al grup de benvinguda dels forasters en Joan Amorós. Després, al cafè, s’incorpora la Marta Flores Coll. Ens dividim en dos cotxes. A la sortida de Ciutadella, em distrec i enfilo cap a cala Morell. Aconseguim desfer el camí i ens recomanen que anem cap a es Mercadal. Es nota expectació en l’ambient. Saludem la padrina. Està feta un sac de nervis, com tothom que hi participa. Presenten Joan Badia i Pujol. M’agrada el que explica dels centres estudiats. Descriu unes característiques que són comunes a les escoles 21 que explicarà Alfredo  Hernando l’endemà. M’hauria agradat que la conferència s’hagués centrat en aquests exemples i no pas a detallar sobre lideratge. Em va desagradar la vinculació entre esforç i patiment. M’he anat decantat cap a aquesta orientació sobre l’esforç. D’altra banda, em va il·luminar sobre els tradicionals conflictes que pateixo a l’aula: crisi. Per a una transformació, ens necessari que es produeixi un cataclisme o una sacsejada. Ens hem de desfer de les falses creences. Això provoca un debat intern entre el que em pensava i el que serà.

Cinc minuts de pausa. Comença l’espectacle. Han ideat una presentació del document amena, didàctica oferint vint esquetxos en què voluntariat i col·laboradors ens n’expliquen els punts principals. Malgrat que es va demostrar a tort i a dret que va ser fruit de tot l’equip, cal felicitar a les dues persones que en van escriure el guió: Guida Al·lès i Fanni Riudavets. Costa destacar un moment per no desmerèixer els altres. De totes maneres, va ser molt emotiu el relat personal d’en Xec Pallicer i l’agraïment que va tenir tant a la mestra  com als ànims que va rebre per part del professorat de l’escola d’adults —ai, repetim idea… Un gest molt bonic va ser  l’encesa del fanalet. Unia el passat amb el futur: l’objectiu del pacte il·luminar l’avenir educatiu de l’illa per superar la foscor de tot aquest temps. Cloenda sorpresa amb l’actor mallorquí Toni Gomila.  Parla dels dos padrins com els seus primers mestres —ai, tornem a repetir idea…

 Barbacoa. Tinc la sensació que tothom està exhaust. Compartim taula amb padrines i forasters. Ens fan cinc cèntims de la situació política menorquina, balear, catalana… De projectes i de la il·lusió de les trobades  de MenorcaEdu21. Els entenc perfectament. Espero poder compartir-ho l’endemà. La padrina em regala una mica de pomada. Finalment es resol l’enigma dels convidats a ca na Guida. Superem la prova de la costeruda pujada a ca seva.

Dimecres.  Visita d’en Pere Al·lès. Ens duu figues de moro. Ens ensenya com es pelen. Ens aconsella on anar a banyar-nos. Al final, triem desencertadament Sant Tomàs. No tenim gaire temps.  Comença el compte enrere. Decidim dinar a casa. Així tindrem una estona abans d’enllestir petxa-kutxes. Ens arriben bones noves de la reunió de ses Salines. Estic nerviós però el paisatge em relaxa. No me’n puc estar i prov0 l’hamaca. Em sento tocar el cel. Assajo la presentació. La regidora em talla al segon bloc. M’entra el pànic. Em pregunto on em vaig equivocar a l’hora de comptar la relació entre diapositives i temporalització: he passat de cronometrar quant m’estava per diapositiva. Improvisem un gabinet de crisi entre la meva regidora i jo. Em suggereix que prioritzi les reflexions, jo li responc que ho negociaré amb el públic. M’engega a dida.

Assagem. Conferència d’Alfredo Hernando. Insuperable. Mentre l’escolto, vaig barrinant. Ja m’ha trepitjat l’homenatge que pretenia fer a tot l’equip de MenorcaEdu21 —ai, desisteix de repetir… Ara bé, em  serveix en safata el moment disruptiu. Decidit: el mantinc en el guió. Vaig debatent si mantinc el bloc d’homenatges o les reflexions. Em vaig calmant i em recomano que em deixi dur per la intuïció. I així va ser.

Final de l’acte. Aconseguim sortir del recinte. Totes les taules estan ocupades. Moment Chanel núm. 5: atònit. Em costa socialitzar-me. Prefereixo observar. Em commou el càlid agraïment de Pere Alzina. Incapaç d’articular cap mot, torna a estar emocionat. Reacciono de la mateixa manera.

Esclata l’eufòria en saber que Cris Juanico actua en un bar —ai, l’havia d’esmentar… Quan acabem de recollir-ho tot. Ens hi anem i ens reunim amb els altres. Estem esgotats. Bevem la pomada i decidim anar a descansar. Es prepara una sortida col·lectiva per l’endemà.

Dijous. Ens dividim en dos grups perquè hem d’anar a Ciutadella a recollir l’Eusebi Riera. Comptem que els altres ja són a cala Presili. Ens perdem pel camí d’en Kane. Arribem al Parc Natural de s’Albufera des Grau. És un paratge fantàstic. A mesura que t’hi acostes sembla que algú hagi combinat el Cap de Creus i el Garraf. Mentre avances cap al far de Favàritx, el paisatge es transforma en un indret lunar. Aparquem el cotxe i ens dirigim cap a la cala Presili. Mentre baixem, pateixo d’il·lusions òptiques. Reconec a la distància tant el Jordi Bonmassip i el Jordi Jubany. Repassem les dues platges de la cala i no trobem el grup. Provem fortuna a la cala Tortuga. No hi són. Ens refresquem a l’aigua. De cop i volta, m’adono que la Guida s’ha convertit en musa picassiana. Quan per fi acomseguim arribar a Son Ganxo, el restaurant, som els primers!

Vespre passejada pel mercat d’es Mercadal i a sopar cap a Ciutadella.Abans, però, vam haver d’anar a tornar l’Eusebi a cala Morell. Encara va anar bé perdre’ns-hi el primer dia.

Cliqueu aquí per veure’n l’àlbun fotogràfic.

De totes maneres, us recomano:

Sessió amb l’equip. Aquesta vegada no em vaig angoixar gens. Jugava amb avantatge. La setmana passada vaig mantenir una reunió força interessant amb la Griselda. Inconscientment vam anar preparant terreny. Just quan marxava i vaig ser capaç de confessar-li els meus dubtes a la reunió, em va proporcionar la clau. Vaig relacionar la seva proposta amb una piulada de la Guida Al·lès.

Així doncs, la proposta per negociar els objectius d’enguanypodia seguir el mateix plantejament d’aquests centres  de secundària nord-americans. En la primera sessió ens havíem compromès a tirar endavant un projecte individual. Ara, doncs, era l’ocasió per endegar un projecte col·lectiu. El vaig tramar  perquè cada grup l’assumís seguint la metodologia de l’Aprenentatge per Problemes (PBL).

Primer, vaig exposar el pla, per si el trobaven interessant. Com que no va funcionar la tecnologia, vaig  tirar pel dret. M’hauria agradat que miressin la primera part del reportatge. Van acceptar.  Després, vam constituir els grups. Vaig apuntar els tres temes que havien recollit dels qüestionaris de l’estiu a la pissarra. Cadascú es va apuntar en el que volia treballar. Ens va donar prou temps perquè cada grup fes un canvi d’impressions i acordés quina pregunta es plantejaria.

Per acabar, vam quedar per trobar-nos al febrer perquè cada grup exposés les seves conclusions. Vaig sortir de l’aula content. Havia anat prou bé. Mentre tancava la taula, vaig notar com  la reflexió  em tustava una espatlla. Li vaig somriure i li vaig dir: “Avui em nego a analitzar el desenvolupament de la reunió. Prescindeixo  si hi ha algun aspecte a millorar. Ja m’he torturat prou.” Ús i abús de l’avaluació?

A la tarda, trec a passejar la gossa. Evoco la reunió. Un dubte em llampega: ” Vols dir que et pertoca forma part de cap grup?” “I l’horitzontalitat?”, esgrimeixo.

Em pregunto si es deu a un conjunció astral o bé als efectes de la serendipia, però  vint-i-quatres hores abans que comencés la II Jornades aprendre llengua al segle XXI i que tinguéssim el plaer d’escoltar la ponència de Guida Al·lès vaig tenir una de les tutories més sucoses que recordi. Friso per saber quan  tindrem disponible el vídeo del’exposició de  la formadora menorquina perquè va apuntar algunes observacions, molt interessantsque van respondre alguns neguits d’aquesta tutoria. Me l’havia demanada un company, l’Isaac,  per comentar-me alguns casos singulars que qüestionaven algunes de les conclusions de les nostres sessions en equip. Vaig demanar que m’acompanyés a la reunió la Lourdes, una altra companya, que feia poc m’havia confessat la transformació que havia experimentat amb un grup seu. N’havia après una gran lliçó: com uns alumnes —la majoria els qualificaríem de no gaire brillants— li havien esberlat els  prejudics inicals amb l’actitud a dins de l’aula i el compromís fora de l’aula.

El company va començar a narrar un primer cas.  Com a cada curs, una alumna no havia arribat als criteris d’assoliment. S’havia rebotat bastant mentre havien comentat la prova en l’entrevista final. S’havia queixat que cada vegada el nivell era més difícil i que estava cansada que li recomanessin exercicis de reforç. Ella volia progressar com els altres. L’Isaac es preguntava quin era el motiu del seu fracàs. Potser el seguiment  havia estat inadequat. També havia provat de canviar la  mirada, tal com havíem acordat en una de les darreres sessions.

Com es veu de diferent el cas des de la distància! És l’avantatge de la mentoria.  Em va semblar que la situació reflectia una resistència al canvi per part de l’alumna, però també del professor. Per tant, per poder ajudar aquesta alumna, el meu company hauriia d’assumir un procés similar de reflexió: conèixer-se a ell mateix per poder comprendre l’alumna. Li exigia una transformació que potser ell era incapaç d’assumir-la. Segurament s’hauria de plantejar dues preguntes: 1) Per què penso que no ha superat el curs? 2) I què he fet (o no ho he fet) perquè arribés al criteri d’èxit?  Aquestes qüestions podrien servir, alhora,  com a punt de partida per acordar un possible pla d’acció, o de millora, amb l’alumna .

De fet, aquest cas és significatiu perquè ens explicita d’una banda el nostre temor, i incapacitat, per atendre la diversitat a l’aula.  Com que la millor defensa és un bon atac per espolsar-nos les puces recorrem al críticat punt de vista educatiu de la industralització —Ken Robinson ataca de nou. Ens costa abandonar la valoració final de productes (text correcte o incorrecte, objectiu assolit o no) i no pas centrar-nos en el procés, més difícil d’observar.  Si no tenim establerts els criteris d’assoliment, és fàcil que ens deixem emportar pel subconscient. Fixem els objectius que considerem per a nosaltres o bé que els companys han criticat potser (Com pot passar de curs, si encara no sap accentuar o bé no sap expressar prou bé les idees…). Els estandarditzem, obviant les aportacions individuals dels alumnes. A més, recomanem plans que ens aniríem bé a nosaltres mateixos sense donar resposta a les necessitats dels alumnes. Hem de saber extreure el talent del nostre alumnat. 

Mentre  continuem desconeixent l’atenció individualtizada de l’alumnat, hem d’aprendre a liderar dins de l’aula per ofegar futurs conflictes. Alfredo Hernando Calvo (@alfredohernando) apunta quines són les capacitats  que hem de desplegar a l’aula. Hem de ser transformadors, participatius, generosos —no ens ha de fer por  compartir—, competents digitalment — per no desvincular-nos de la realitat— i pedagogs —la nostra fita ha de ser la qualitat educativa. Així doncs, aquest perfil no s’allunya gaire al del líder ressonant, defensat per Daniel Goleman, que és capaç d’encomanar entusiasme i passió al seu equip. Així no ens ha d’estranyar que enfoquem la nostra labor cap a les recomanacions d’experts en recursos humans o bé en psicologia industrial. Quina paradoxa! En el paràgraf anterior acusàvem el llast de la industralització, però per sortir-nos-en hem de raure als experts empresarials. José Luis del Campo Vildaves enumera quines són les claus per fer emergir el talent humà d’un equip —o d’un grup d’aula, quina diferència hi ha? D’entrada,   reforçant les habilitats de cadascú podem descobrir en què són talentosos. Hem de saber gestionar-los i motivar-los, crear-ne de nous i ser flexibles perquè l’organització s’adapti al potencial de la seva plantilla.

Per acabar, m’agradaria fer un parell de matisacions. La primera:  m’he referit al principi de la conferència de Guida Al·lès. Mentre exposava quines preguntes ens havíem de formular a l’hora de planificar una seqüència didàctica des d’un enfomament molt centrar en el procés, va emfasitzar que la nostra mirada docent s’havia de fixar en els alumnes que no avancen — semblava que hagués presenciat la tutoria—, són els que ens empenyen a progressar en la nostra tasca, a qüestionar-nos. Hi estic d’acord: el cas de la tutoria és un exemple. Ara bé, si apostem per un model educatiu inclusisu la nostra atenció ha de d’abastar a tot el grup. La segona: la nostra labor és similar a la de consultors. Un exemple, aquest article d’Alberto Barbero. M’agrada la metàfora d’artesans. En el nostre àmbit  també l’emprem. No ens suposa cap esforç subscriure els punts del manifest de la #redca.

Incloc aquests vídeos que ens poden generar una reflexió. No cal patir trastorns per etiquetar. És un dels defectes de ser animals socials. Hem de saber amb qui ens les hem de veure. El segon, crec que la model dóna la clau per què som resistents al canvi.

Què feu quan un alumne manifesta angoixa i por per no superar la prova per obtenir el certificat que li assegurarà un lloc de treball?  Com ho resoleu quan una alumna ha acomplert el seu objectiu, però vol continuar avançant de nivell perquè es troba bé amb els seus companys? Com concilieu metodologia i avaluació si haureu d’administrar una prova final, que no  l’heu elaborada? Espero que aquest article respongui aquests dubtes.

D’entrada, quan apostes per una avaluació formativa o reguladora, que manifesti el progrés de l’alumne, t’adones d’algunes contradiccions pedagògiques. És ben certa l’afirmació de Neus Sanmartí: “digue’m com avalues i et diré com ensenyes”. És la pedra de toc de la nostra tasca. Així doncs, replantejar-te l’avaluació comporta que tard o d’hora hagis de revisar la teva pràctica a l’aula. Comences a experimentar activitats avaluatives al llarg del curs, però al final maleeixes  la prova que hauràs de passar als alumnes.  Afegim-hi la pressió que vivim, tant l’alumnat com el professorat, en la fase final d’un curs. Així doncs, per coherència amb l’experimentació i per respondre alguns dels dubtes  esmentats anteriorment, vaig voler provar d’organitzar les proves col·laborativament. Per tant,  vaig aplicar intuïtivament el procediment del punt 4 que indica Guida Al·lès en la seva entrada.

Vaig comprar tres capses, amb què em presentava a l’aula.  Explicava al grup que, si havíem apostat per l’aprenentatge col·laboratiu i n’estaven tan satisfets, no podíem permetre que una prova ensorrés tota la feina feta. Assentien. Per tant, els proposava que fessin la part de gramàtica i lèxic en petits grups.  Vam fixar, però,  unes condicions:

  • acceptarien els companys que els toqués
  • assumirien el rol que els designés
  • obtindrien la puntuació a partir de la mitjana

Iniciàvem formant els equips. Havia introduït a les capses els noms dels alumnes. Els classificava segons  l’observació que n’havia fet al llarg del curs. Havia inclòs a la primera capsa els alumnes que podien liderar l’equip. A la segona, els que podien donar suport al líder. A la darrera, els que necessitaven l’ajut dels companys per superar la prova. El sorteig és similar al de les fases eliminatòries de competicions  esportives.

Com que l’experiència va ser fruit d’un rampell,  no vaig elaborar cap document que definís les tasques o les normes de l’equip. Els vaig anar explicant a cada equip mentre el repartia la prova. La tasca principal del líder era la de prendre decisions en cas que l’equip s’encallés en algun ítem o els costés arribar a un acord. Ara bé, cada membre s’encarregava de resoldre un exercici en veu alta, mentre que els companys havien d’acceptar o discutir el  resultat. Aquest rol de capataç —no sé si és adequat aquest terme— se l’havien d’anar turnant.

En la correcció, vaig observar que alguns equips havien negociat les respostes, però després cada component decidia la solució.  Algunes persones que havien obtingut una puntuació més alta que els altres companys es dolien que perdessin punts. Costa deixar de ser competitiu. En canvi, n’hi ha va haver que va acceptar el resultat i va mostrar la seva satisfacció per haver contribuït a l’èxit de tot l’equip.

L’experiència es va dur a terme en dos anys acadèmics (2006-2008). La valoro molt positivament. D’entrada, aconsegueixes reduir el nivell d’estrès que es produïa en les darreres sessions del curs. Prescindeixes de fer simulacres en les darreres sessions per repassar. Em sembla que són molt poc efectives.  Produeixen l’efecte contrari: angoixar encara més l’alumne.   En segon lloc, pots trencar l’ ambient academicista que es respira a l’hora d’impartir les proves o bé omets el recurs amenaçador o punitiu per captar l’atenció a l’aula. En tercer lloc, incorpores alguns dels principis de l’educació democràtica i inclusiva que no són tan distants quan ensenyes una llengua per fomentar-ne l’ús social. En quart lloc, cal aspirar al benestar dels dos col·lectius: el de l’alumnat i el del professorat.

En canvi, ara, el que miro és que  tot el grup sigui capaç de superar la prova individualment formulant-se una pregunta: “I per què no?” Cal  fomentar el reforç positiu i ajudar que l’alumnat sigui conscient de les seves fortaleses, sense prescindir de la força dels companys. Sembla mentida que suggerint aquestes quatres senzilles paraules a l’inici del curs origines un procés transformador tant en els alumnes com en tu mateix. De moment, els resultats han estat molt satisfactoris

 

Ara bé, crec que hem d’encaminar l’avaluació que doni suport a l’aprenentatge competencial en què es valoren altres valors que no pas el del transmetre continguts: la cooperació, el respecte, la solidaritat, la negociació i el diàleg, el dubte, l’esforç i el de la diversitat. Us recomano aquestes presentacions de Neus Lorenzo.

D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

Mentre seguia la conferència de Jane Jones  a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

<div style=”width:425px” id=”__ss_8365120″> <strong style=”display:block;margin:12px 0 4px”><a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell/atzucac&#8221; title=”Atzucac”>Atzucac</a></strong> <div style=”padding:5px 0 12px”> View more <a href=”http://www.slideshare.net/”>presentations</a&gt; from <a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell”>Jaume Sans Vellvehí</a> </div> </div>

L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.

I aquest equip de futbol?

Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.