IMG_20170316_161500.jpgMaría Acaso Prometo no repetir dos veces la misma unidad, organtizat per Educatio. Va idear la sessió perquè els assistents visquéssim cinc experiències que ajudarien a reflexionar al voltant de les cinc paradoxes pedagògiques que apunta en el seu llibre rEDUvolution. Així, demostra  com ha aplicat la cita d’Alejandro Piscitelli que tant la va impactar.

Arquitectura experiencies

cortesia de María Acaso

Tan bon punt arribàvem a acreditar-nos,  rebíem una samarreta i ens feien esperar fora de l’aula. Anàvem comprovant que cadascú la tenia d’un color diferent. Alguns, agosarats, s’afanyaven a posar-se-les; d’altres, en canvi, esperaven rebre instruccions. Quan vam poder accedir a l’aula, vam comprovar que l’espai es limitava de nou cadires escampades per la sala, amb una capsa i una cinta amb un dels colors de les samarretes. Servien de pal de paller per aglutinar els diferents grups. Assajàvem l’estranyament. Aquest element que al principi causa desconcert, però que incita a generar expectatives de l’acte.

Un cop es va haver presentat i va haver descrit breument l’esquema de la sessió, va convidar-nos a obrir la caixa. Hi havia un mirall, unes tisores i un llençol. Ens va demanar que de moment utilitzéssim el mirall. Ens hi miréssim atentament i recordéssim què havíem après de l’escola. En el meu equip ben aviat vam prescindir de l’objecte per evocar experiències i debatre-les. La majoria eren mals records: la solitud, l’avorriment, l’arraconament dels interessos, l’individualisme… Així,  vam entendre la importància de l’inconscient a l’aula, que el model educatiu ha d’estar connectat amb la realitat,  els diferents rols del docent (com a DJ, intel·lectual i artista ja que és un productor cultural) i l’anàlisi semiòtic de la nostra tasca (les pedagogies invisibles).1489227119706-474429189

Pel que fa  a desenvolupar una pràctica educativa democràtica, ens va proposar una dinàmica ben senzilla. Vam formar una filera de cadires perquè uns s’hi enfilessin i els altres els miressin des de baix. Vam comentar què notàvem tant els uns com els altres a l’hora d’exercir una pràctica de jerarquia vertical. Calia desenvolupar una tasca docent horitzontal, comptar amb la implicació de l’alumnat per així aprendre recíprocament i esdevenir una comunitat d’aprenentatge.

Vam observar com la jerarquia es perpetua en la disposició espacial i en el mobiliari (la diferència entre la cadira del professor i la dels alumnes). Ens va reptar a una nova activitat. Havíem d’escoltar una cançó sense bellugar-nos perquè va prohibir ballar. Al cap d’un parell de minuts,  dues companyes van infringir la norma. Va ser el pretext perquè esclatés el deliri. Tothom va saltar al mig a ballar. Primer, per parelles espontànies i, després, en gran grup. Com si s’hagués destapat una ampolla de gasosa, ben sacsejada.Ens va recordar que si l’aprenentatge es produïa com una experiència plaent, es despertava més la passió pel coneixement.

Havent dinat, vam reprendre el curs. Ens faltava un parell de mantres més. Vam emular una perfomance de l’artista brasilera Lygia Clark. Vam haver de retallar el llençol de manera que tot l’equip sortís de l’aula i hi tornés sota del llençol. Es va repetir el mateix fenomen que en la dinàmica anterior. Cada grup es va anar engrescant i es va produir una mena de duel entre tots els grups: a veure qui sorprenia més no només als altres participants sinó als assistents d’un altre acte. Ens va facilitar quines eren les vuit claus per dissenyar experiències d’aprenentatge i també va insistir que l’art contemporani podia ser un bon vehicle transversal per a qualsevol matèria (art thinking).

Experiencia

cortesia de María Acaso

Finalment,  ens va proposar a cada equip de presentar un producte artístic en què recollís les nostres conclusions del curs. Vam disposar de poc temps, però poc importava. Estàvem encegats a sorprendre tant a la professora com els companys. Es van presentar nou propostes vàries. Tot i que costava de seguir-les atentament, em va agradar moltíssim la de l’equip negre. Va ser d’una bellesa poètica. Vam vessar aigua al terra. Era l’eix de la seva performance però l’equip va acabar reflectint a l’aigua la pantalla dels mòbils. Cadascú tenia una imatge seva sobre les emocions. La majoria dels equips (verd, taronja, blanc, vermell i blau marí) va apostar per aquest format artístic. Em va impactar la de l’equip vermell perquè la Gemma Argelaga va voler reproduir l’alumne reticent a models pedagògics més innovadors. Tant l’equip verd com el blanc vam comptar amb la col·laboració de la professora. En la primera, María Acaso va ser el detonant per transformar una aula tradicional a una de més revolucionària gràcies al contagi d’una ampolla. Mentre que en la segona hi va participar activament. Van representar un ritual en què la professora, com una bona núvia, es casava amb un nou model educatiu. D’altra banda, els grocs ens van desafiar a interpretar la seva instal·lació  artística. L’equip gris i el blau ens vam decantar per la tecnologia. El primer van sintetitzar les conclusions en tres imatges a Twitter, mentre que el meu va gravar un vídeo titulat Evacuación. Vam improvisar diferents escenes dins del lavabo del bar del Centre Cívic.

Per concloure, tal com vaig piular i remixant una idea seva, no n’hi ha prou amb llegir els seus llibres sinó que has de  viure alguna de les seves experiències. Honestedat en estat pur.

 

20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

IMG_20150415_145111

Em sembla que no és la primera vegada que ho reconec. El capítol que em va impactar més de #rEDUvolution va ser el del capítol sobre pedagogia i poder. M’hi vaig veure reflectit i m’jaudava a entendre la majoria de conflictes que havia tingut tant a l’aula com amb l’equip al llarg d’aquests anys. Em va causar el mateix efecte llegir una entrada del blog d’Ainhoa Ezeiza. Espanta practicar l’horitzontalitat, però em sembla bàsic per diversos motius: el primer, per ser coherents amb un model educatiu democràtic. Ara començo a entendre per què s’acusa que l’ensenyament és un simulacre i una farsa. En segon lloc, si volem aconseguir amb l’alumnat un aprenentatge real i significatiu, cal que en siguin responsables. Han de poder prendre decisions, i de ben cabdals. Així doncs, em fa gràcia —i por, molta por!— desenvolupar el desapoderament educatiu.

Perfil del grup

La majoria d’alumnes són del curs passt. Però s’hi han incorporat tres persones. Dos són educadors que fa poc que s’han instal·lat a Catalunya. Volen aprendre com més aviat millor per poder treballar en el seu àmbit. L’altra persona té un nivell més alt, però li cal treure’s el ceritificat del B1.

Producte final

Ara quedaré fatal, però els que decidim al llarg del curs. Dubto si els farem plegats, en grup, en funció de la negociació, o permetré —caram, començo a tenir tírria a algunes paraules!— que els vagin desenvolupant autònomament segons els seus interessos.

Fases

  • disseny

D’entrada, tinc previst negociar amb ells si volen que desenvolupem projectes democràtics a partir del visionat del vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Tinc clares algunes activitats. Haurem de negociar quins projetes o quines accions volem desplegar. De moment, en tinc algunes. Podríem qüestionar l’avaluació i la prova final. Anna Estany s’ha ofert de venir a fer-nos un taller de moda sostenible. Ara bé, com que no domino tècniques de participació, em sembla que vaig desaprofitar la negociació del banc comú de coneixements. Hi havia tant demandes com ofertes prou interessants.

  • desenvolupament

El curs constarà d’una vintena de sessions. Ha començat el 14 d’abril i acabarà el 18 de juny

  • difusió

Utilitzaré diferents canals de difusió. D’entrada, publicaré les fotos de cada sessió a Instagram amb l’etiqueta #e3cat14. Mantindrem tant la corresponent entrada de la sessió al blog del Servei i si puc mantindré el dietari, que el difondré a través de les xarxes socials: Twitter, Google+ i Facebook (tant en la meva biografia com en els grups #rEDUvolution, Desempoderandonos, Professors de català com a L2/LE). També crearem un grup a Google+. El troben bastant útil, tot i que hi participin poc.

Estratègies de socialització

Continuarem amb l’aprenentatge cooperatiu. Veurem si l’aventura ens exigeix demanar ajuda a la possible comunitat. De moment, ja hem tingut un oferiment, com ja he apuntat més amunt. Potser, i així ho espero, haurem de sortir de l’aula. M’agradaria vetllar un parell d’elements: la disposició de l’aula i l’horitzontalitat. Quant a l’espai, demanaré que a cada sessió es retirin les cadires. Deixarem les que necessiti el grup. De moment, en cercle. Jo també en formaré part.

Artefactes i eines

He pensat provar els relatogrames per repassar la sessió anterior. Compto que tant els possibles projectes com les accions exigiran crear productes.

Temporalització

De moment, mantindré sempre el que hagi previst  en una sessió.

Requisits materials i humans

Un plat de plàstic per a cada sessió, pega i tisores. Paper d’embalar per a murals, post it, retoladors. Ja s’estudiarà a mesura que vagi evolucionant el curs.

via @carmebove

11 d’abril al MACBA. Primera sessió de la segona edició del seminari Assitència Gravitatòria.  Jordi Macián i Maria Acaso es van entestar a convènce’ns que els dònuts és la metàfora més adequada per muntar accions performatives a l’aula. Però també el mot serveix per designar les sorpreses amb què et regala l’alumnat quan practiques una pedagogia sexy. De fet, hi anava amb unes condicions una mica pèssimes. Només havia dormit tres hores i amb signes de ressaca al cap. El grup de C2 s’havia proposat convocar un sopar per festejar el meu aniversari. Si sorprens a l’aula; t’imiten. Em van fer bufar dues vegades espelmes: al restaurant i al bar on en principi anàvem a fer una copa. Els vaig confessar que l’endemà tenia formació. Em van demanar de què. Vaig somriure. Els vaig demanar que estiguessin pendents del mòbil.

Primer, Jordi Ferreiro va presentar la finalitat del seminari i va recordar que les performances no eren pas muntatges sanguinolents, ni participants nus fent la croqueta. Era un recurs didàctic que cada vegada més s’aplica  en les visites guiades als museus. Així, es busca que el visitant adopti un rol més actiu en l’exposició per engrescar-lo. S’abandona el concepte de consumidor —agent passiu— cultural, o  educatiu en l’àmbit formatiu. Va animar que la desobediència ha de ser un recurs educatiu. Tot seguit, els dos ponents van presentar junts l’esquema de la sessió. Maria Acaso va mirar de resoldre les expectatives que havia originat el dia abans pel Twitter. Com és que ens havien proporcionat dos dònuts? Un era per menjar-nos-el en aquest moment; l’altre l’havíem de reservar com a material per a una futura acció. Ja ens van avisar que n’hi hauria un parell més. I així va donar pas al seu company, Jordi Macián.

Va presentar les perfomances a les seves aules com un recurs per motivar l’alumnat, per aconseguir que experimentin plaer en la construcció d’artefactes. Així els desmunta les expectatives que tenen d’una educació bulímica. Petites accions generen canvis com una pissarra, disposada horitzontalment, serveixi d’escenari per a un vídeo. A partir de llavors, ens va anar mostrant totes les estratègies que emprava: el projecte creat per una alumnes sobre la pedagogia tòxica Me muero de aburrimiento,  les prohibicions perquè d’aquesta manera les alumnes obrissin llibres d’art, recórrer als personatges de  La guerra de les galàxies, començar la classe amb la sintonia de Batman, utilitzar el logo d’aquest heroi per a dibuix tècnic… Ens va explicar com una anècdota es podia convertir en una acció formativa. Un dia va descobrir una alumna amb un xuclet al coll. Es va empescar pintar-se’n tots un i personalitzar-lo. Això va donar peu a la segona performance. Ens va repartir pintallavis i retoladors. Ens va convidar que pintéssim un xuclet a qui tinguéssim al costat mentre sonava una música apropiada.

I va continuar relatant-nos més activitats. La de l’Equip Rizoma, amb un company de l’Àrea de Socials, en què narra un periple per la França ocupada. Va encomanar el seu entusiasme i optimisme per col·laborar amb altres companys del centre. Al començament, va confessar que s’hi resisteixen, però acaben la reunió al bar bevent unes cerveses i ja els té al sac. Si Obèlix tenia la força prodigiosa pel fet d’haver caigut de petit a la marmita de Panoràmix, penso que la seva vitalitat es deu que en la seva infantesa devia mirar la famosa escena dels germans Marx. Sorprèn la seva creativitat, vitalitat, ocurrència i humorisme; és impossible avorrir-s’hi. Et deixa anar una sortida, t’imita un locutor. Al final, va mostrar un vídeo en què ens demanava de formar part de la família de docents innovadors amb una música èpica i amb una tassa de la NASA a la mà. Va treure pit i ens va anar mostrant els regals que li havien anat oferint els seus alumnes. Els anomenava dònuts: les marques de cadàvers repartits per tot el centre víctimes de la pedagogia tòxica,  un original vídeo amb música de metal heavy per agrair-li el curs de dibuix tècnic… Vaig sentir enveja de la seva ufana. Ara bé, també em van venir al cap alguns dònuts dels meus alumnes: la festa de la nit anterior, alguns missatges privats, alguna picada d’ullet a l’aula, un àlbum, una classe sorpresa, una sessió de biodansa…

Quan va acabar la seva exposició, María Acaso ens va donar les instruccions per encarar la darrera performance. Vam improvisar un muntatge artístic amb el segon dònut. Aquest moment va servir també per fer una pausa.

via @JordiFerreiro

Tot seguit, María Acaso va teoritzar sobre la perfomance analitzant-la a partir de cinc claus. Són les microrevolucions que proposa en el seu llibre. Va insistir a destacar-ne la potencialitat com a recurs didàctic. Va reconèixer que l’ensenyament tradicional només ha fomentat l’avorriment. Només pretén que els alumnes aprovin, deixant de banda l’aprenentatge. Per tant, havíem d’aplicar —com ho havia demostrat abans Jordi Macián— una pedagogia atractiva, que fomentés el plaer a l’aula. Va recordar que els docents érem productors culturals perquè les classes esdevenien creacions Completament d’acord. He trigat a prop de vint-i-cinc anys per saber per què cada curs el munto completament diferent. A més, estem bombardejats de cultura visual. L’aula no en pot quedar al marge. Cal animar als alumnes que adquireixen un pensament crític per poder interpretar els terrors visuals.

Considera que l’art contemporani pot ser un bon recurs per a qualsevol matèria. Les performances exigeixen la participació de l’alumnat. Aconsegueixen treure’ls del tedi. També són individualitzades, tal com ens ho havia exemplificat Jordi Macián amb el xuclet. Es distancia de l’enfocament industrialitzat (els mateixos continguts, les mateixes activitats…) de l’educació tradicional. Contempla tot el cos i no pas exclusivament la part superior. Això implica una altra relació amb l’espai i el temps, tal com ens ho va demostrar amb algunes accions que havia realitzat. Generen excitació. Per exemple, aconsella d’anar reduint el discurs expositiu i anant-lo substituint per un de narratiu. Hem de donar entrada a l’estranyesa a l’aula. Aquest element pot sacsejar les ments dels alumnes.I finalment ha de ser descentrada. Convida a investigar i descobrir noves maneres d’avaluar. Per acabar, crec que ens va convidar a eliminar la clandestinitat visibilitzant la nostra labor a través de la xarxa.

Jordi Ferreiro va cloure l’acte remarcant l’ús de l’art com a vincle entre els museu i els centres educatius. Va recordar la propera sessió en què es parlaria d’avaluació i de cooperació.

Descobrint que sóc un terror visual. A quin personatge d'”Stars War” recordo? via @carmebove

Confesso que el segon capítol del llibre #rEDUvolution va ser el que em va impactar més i el que em va obligar a replantejar-me la labor. Primer, em va ajudar a reflexionar si vertaderament exercia l’horitzontalitat i em va obrir la necessitat d’explorar l’aprenentatge vivencial. Em sembla que aquesta va ser la porta per incorporar performances en la meva tasca docent. És veritat que costa enginyar-ne per a cada sessió, com va objectar un participant en el debat final. Ara bé, em ve al cap una anècdota amb un grup. En les primeres sessions sempre en tenia alguna d’ideada. El curs, després, va prosseguir amb la formació de grups d’experts. Era un procés ardu. Quan em vaig empescar fer-ne una altra per celebrar el final, alguns alumnes ho van agrair, alleugerits,  amb aquest comentari: “Feia temps que no organitzaves cap activitat així”.

Són rampells que et vénen mentre barrines com pot treballar un contingut o un objectiu. Primer, la descartes perquè et sembla una animalada. Tot seguit sents una veu interior que et pregunta: “I per què no?” I et vas engrescar. Et desafies. Et proves. De vegades, notes que vas rient sol pel carrer. La performance va madurant al cervell. Et petes per saber quines cares faran els alumnes quan els la plantegis i com reaccionaran. Altres vegades, sorgeixen abans de sortir de casa, dirigint-te cap a la feina. Són un revulsiu en l’ambient de l’aula. Cohesionen els grups i més quan han de compartir material, reptes… Deixen una empremta en els alumnes. Sempre se’n recorden. Tal com vam destacar els dos ponents, són unes armes de seducció massiva. Així doncs, en vaig sortir tan satisfet d’aquesta sessió, que vaig pensar un agraïment performatiu.  Volia reciclar un dels embolcalls dels dònuts i imitar la darrera diapositiva en què els dos experts van agrair la nostra atenció. Com que no tinc cap tècnica artística, em va fallar el material. De bones intencions, l’infern n’és ple!

Per cert, ara s’entendrà perquè només vaig ser capaç d’escriure aquests apunts. Tampoc en fa falta. Els ponents et reclamen l’atenció amb les diapositives i els vídeos que van anar projectant. Sempre hi ha piulaires que saben recollir els punts més importants o les tuitades de l’acte.

Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

3jornadaens

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

tallertic

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.

Divendres  i dissabte es va celebrar el IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català. Fa més d’una hora que estic davant la pantalla de l’ordinador barrinant com puc començar aquesta entrada. Em sento bloquejat. Deu ser el cansament. Dubto de quin n’ha de ser el to mentre en recordo moments i anècdotes. De sobte, m’han vingut al cap els primers versos de Cançó de carrer de Pere Quart, que cantava Ramon Muntaner. Potser els meu fills  ja els cantussegen esperant els dos anys que em falten per entrar a la cinquantena. Tal com jo vaig fer.

N’he sortit ben decebut. Ja hi anava amb recança.I s’han confirmat les minses expectatives. Reviso el llibre de resums. En l’índex apareixen els objectius d’aquest acte.  Em sorprèn que vulgui esdevenir un espai de reflexió i de debat ja que no n’hi ha hagut com esperava. Havent entrat en el segle XXI, en plena societat del coneixement, hem de mantenir formats formatius tan clàssics? S’ha de mantenir el to academicista,  propi de l’àmbit universitari, anacrònic, caduc i distant per als nous temps? Només tinc una resposta, la dèria de l’erudició: farcir els assistents amb informació, ben compactada, perquè ens convertim en botifarró, llonganissa o fuet.

Maria Acaso apunta en el seu llibre Reduvolution: “No n’hi ha prou de voler ser democràtics, sinó que se n’ha de ser.” Bé, doncs, per apuntar la primera conclusió que trenc del simposi la parafrasejo: “No n’hi ha prou de reinvindicar al futur professorat que sigui competent lingüísticament, sinó que li ho has de demostrar”. Vet aquí la primera decepció. Bastants participants han evidenciat que disposen una competència comunicativa més aviat baixa. S’han saltat els límits marcats per a la seva exposició. Han ignorat si el discurs s’adequava al públic. Han convertit els recursos visuals en armes llancívoles contra el públic. Han llegit les comunicacions. A més, la majoria s’ajudava de la comunicació escrita i no pas d’un guió. Preneu-ne nota futurs examinands del nivell C2 i futur professorat!

Ara bé,   destaco els ponents modèlics.  Van voler ser més propers: Joaquim Dolz, exposant dempeus i que es va col·locar al davant de la taula de l’escenari —ara, per culpa de l’hora, em va costar seguir-lo—; Roy Lister, al darrere del faristol , formulant un discurs pausat, clar i eficient; i  David  Lasagabaster, el millor sens dubte, amb una ponència enginyosa, divertida, captant l’atenció del públic constantment.  Olga Esteve va saber capgirar el diàleg en què participava  amb una contundència i una eficàcia prussianes. Com Assumpta Fargas, tot i jugar a casa, li va tocar la difícil tasca de cloure la taula rodona, amb unes punyents reflexions.

Quant a les comunicacions, em van agradar les que s’apartaven de la línia general: els projectes de llengua que van explicar Alícia Martí i Pilar Garcia o els d’Antònia Farré i Carme Masip. Van ser presentats d’una manera àgil i buscant la participació dels assistents en el darrer cas. La frescor, gràcia i ironia de Jon Landa per explicar l’ús de cançons actuals per despertar l’interès del seu alumnat italià.  Enric Portalés va presentar l’ús de les cartes al director. Jordi Domènech va demostrar la seva bonhomia. Per a mi, és el model del docent tranquil. Xavier Fontich ja va reptar l’audiència amb unes reflexions i futures propostes per gaudir de les lectures obligatòries. Em va agradar com Jordina Sala capgira la Universitat d’Exeter amb les xarxes socials. És atractiva la seva experiència de seguir un tema al llarg d’un trimestre per Twitter. Finalment, m’agradaria esmentar l’equip de l’Escola de Llengües de la UOC amb la seva aplicació per frenar les distàncies en les activitats orals, Lis Costa i l’ús del portafolis digital i les conmpanyes de la Delegació de Nous Barris del CNL de Barcelona.

Almenys l’ocasió ha valgut la pena per conèixe’ns personalment. Així doncs, estic content de saludar Jordi Domènech (@jdomencha), Josep Miquel Arroyo (@jmab76) , ixula (@MarPascual); de seguir Alícia Martí (@marclia), Pilar Garcia (@pgvidal), Jon Landa (@jon_kiddo), Jordina Sala (@jordinasb85). L’anècdota va ser compartir veïnatge de taula en una sala  amb Marta Flores (@martafcoll) i Arnau Cerdà (@arnaucerda) i descobrir les nostres identitats al final de l’acte, gràcies a Carme Bové (@carmebove).

De totes maneres, crec que s’han d’organitzar certàmens, però que serveixin d’autèntiques àgores, és a dir, espais de divulgació i de debat. Els organitzadors han d’apostar per l’horitzontalitat, fomentar que el debat sigui també a les xarxes socials. Cal, tanmateix, no atapeir el programa i esponjar-lo amb estones de pauses en què els participants poguem contrastar conclusions. Hauria de planificar el temps d’una manera més real. S’ha convertit ja en una tradició que un membre del comitè hagi d’informar dels canvis logístics i de programa. Per acabar, demanaria als experts una mica de respecte tant per als parlants perquè la pervivència d’una llengua depèn d’ells i no pas —per sort!— dels filòlegs i també per a l’alumnat.

Facilito l’enllaç de les meves notes per si algú les pot ampliar. Cliqueu aquí.

Proposta didàctica

1. Llegiu aquest versos:

“Encara hi som a temps/ encara, encara, encara / Destruirem un món / estúpid i sense ànima!  /  Cavem els fonaments  / d’una vida  més alta”

2. Justifiqueu: per què destruirem no cal la dierèsi per marcar el caràcter vocàlic de la i.

3.  Després de llegir l’entrada, proposeu  per quins altres mots podríem substituir vida.

4. Finalment, debateu per què a mesura que et fas gran, se t’agreja el caràcter. És el vostre cas?

De sarahmargarida, extreta d’ http://www.morguefile.com/archive/display/634122

El segon any que vaig matricular, vaig atendre una dona. Va declarar que li agradaria apuntar-se en un curs  per ser capaç d’expressar-se en català. Li vaig administrar la prova de col·locació per a aquests casos. Va treure una puntuació prou alta pel que fa al coneixement d’estructures lingüístiques i de continguts, però era incapaç de resoldre qualsevol situació. Vaig provar que fes la part per a catalanoparlants. Es defensava per escrit prou bé. Jo, atordit, perquè desconeixia quin curs li podia recomanar observava com em  reia per sota del nas. Es va confessar que sempre li passava el mateix. Era infermera. El seu home, catalanoparlant, era cirurgià. Treballaven plegats. Em vaig abstenir de recomanar-li: “Si vol aconseguir parlar en català, divorciï’s”. Aquesta anècdota il·lustra, d’una banda,  que pots mirar d’homogeneïtzar un grup, però el que et trobaràs a l’aula és una amalgama de singularitats; de l’altra, evidencia que l’emoció és un companent primordial perquè l’aprenentatge esdevingui una experiència exitosa o bé suposi un fracàs.

Per tant, penso  que ens hem de centrar en la diversitat oculta, o intangible, la que aglutina els aspectes que conformen la singularitat, és a dir,  que ens converteixen en éssers únics (pensaments, creences, etc.). A partir d’aquesta premissa, l’hem de concebre com un recurs per consolidar l’equip  i perquè el potenciï. 

D’altra banda, hem d’incidir en el nostre rol com a mediador. La figura d’un docent com a únic expert en la matèria deixa de tenir sentit. L’aprenentatge s’ha de bastir a partir de les aportacions de cada component del grup o de l’equip. Hem d’abandonar la figura d’autoritat (jo sóc qui controlo la classe: jo sóc qui decideixo què s’aprèn, com s’aprèn i com sabré que heu après). Hem de conciliar les diferents expectatives , destacar el talent o les fortaleses de cada individu perquè sigui conscient de la seva aportació en l’equip. Així desfem el model d’aula piramidal perquè es transformi en un espai de relació horitzontal (tothom pot aprendre de tothom).

Si hem de fomentar la individualitat, potser haurem de superar els estils d’aprenentatge (auditiu, visual i kinestèsic), que ens podríem trobar en un ensenyament centrat en la figura del professor expert en la matèria. Hem d’ampliar la nostra mirada cap a la proposta de Roger Schank d’aprendre fent (revisant les competències de qualsevol procés cognitiu) o bé els estils de personalitat, propi de l’àmbit de la psicologia empresarial. Marta Romo ha elaborat el Diverstipus, o el diversigrama, en què recull nou tipus de personalitat en funció de la seva reacció cerebral (visceral, emotiu o reflexiu)  i amb un dels trets distintius del nostre caràcter social (introvertit, equivertit o extrovertit). De fet, si ens hem inclinat cap a un ensenyament comunicatiu és que conceben que la llengua és més que l’objecte d’estudi sinó que és l’eina amb què desenvolupem la nostra habilitat social.

Aquest instrument ens pot ajudar per conèixer-nos a nosaltres mateixos, ja que se sospita que els conflictes no són pas per culpa dels altres, sinó que són respostes a crisis interiors nostres.  Si volem contribuir en l’evolució de l’equip, cal que ens coneguem bé nosaltres com a indivudus. Així podrem ser conscients de les nostres fortaleses i quins aspectes podem millorar perquè no entorpeixi el creixement de l’equip. Per tant, hem d’acostumar-nos a incorporar la reflexió tant en la nostra pràctica docent com a l’aula com a recurs d’aprenentatge, tal com recomana Carme Bové en la seva darrera entrada.

De fet, la tan arxiconeguda imatge per defensar una avaluació reguladora ens pot servir com a metàfora de la diversitat que hem d’atendre a l’aula. Ara bé, amb una petita diferència respecte a l’avaluació, tots els animals han decidit que volen saber si són capaços de pujar l’arbre entre tots, comptant-hi el docent. La nostra fita a l’hora d’entomar un curs és que volem comptar amb el millor equip del món.

Bibliografia:

Equipo de Alejandría del Club Coaching Fundesem (2012): Coaching en acción. La caja de herramientas del coach. Alacant, Wolters Kluwer- Fundesem

CUBEIRO, Juan Carlos i ROMO, Marta (2008): El jardín de Babel. Cómo hacer que un equipo diverso funcione. Barcelona, Ediciones Gestión 2000