This is Art Thinking

Vaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent,  #Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

dav

detonants a punt

edukits

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Posant en comú tots els capmanys

Provant de reconstruir el mapa conceptual

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

eslògans reinvindicatius

material tediós

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Un compromís

una llavor

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

 

Els Viatgers (3a etapa)

Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra  en contra de l’aprenentatge formal i  de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts.  De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.

Vam  començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.

imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo

Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois.  Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes  avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar  que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre? 

Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model  va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu  article d’opinió.  Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència  va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.

Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.

(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)

Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam  provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir  els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.

Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.

Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

 

El costat fosc

Després de la marató de produir continguts digitals (enllestir el parell de murals que componen La vinya literària, pujar els vídeos de les accions brossianes, editar l’entrada col·laborativa per a Huertos literarios i confeccionar els darrers emblemes), m’hauria agradat planificar dues darreres sessions memorables.

Sessió 19a. M’havien demanat que repasséssim. Em va astorar aquest desig, perquè em demanava què volien repassar. Vaig adaptar els dos primers programes d’El Gran Dictat. Com és habitual, al començament només puc comptar amb menys de mitja dotzena d’alumnes. Es van incorporar progressivament. Així doncs, vam arrencar amb un nombre ben just per formar dos grups. I els grups, es van anar eixamplant a mesura que avançava el concurs. Es va crear una forta rivalitat entre els dos grups. Em van fer patir durant tota l’estona perquè temia que al final es barallarien. Vaig aprofitar que una alumna va arribar tard perquè fes d’àrbitre.

Sessió 20a. Dimecres al vespre repasso totes les fotografies del trimestre. I m’adono de la feinada. Així doncs, enllesteixo un vídeo. No puc desaprofitar tot aquest material! Em ve al cap una cançó de Sigur Rós que ens ve com anell al dit. Va de viatges i de jocs. Ni fet expressament. Em presento a l’aula amb tots els jocs que han preparat el grup d’S3 d’aquest trimestre, els emblemes i les cartes de pòquer. Com en la sessió anterior, són pocs. Van apareixent progressivament mentre recordem la sessió anterior. Confessen que els va agradar el joc. Reparteixo les cartes per formar equips mentre els que no van poder assistir dijous passat van a una altra aula per preparar l’acció. Mentre esperem que preparin la performance, els altres proven dos jocs: el trivial de frases i el trencafrases. Em sembla que d’entrada no els fa gaire gràcia. M’equivoco.

Quan torna el grup brossià, visionem el final del vídeo de la Càpsula 3. Tothom s’apunta a la sortida. Poso música i aprofito per repartir els últims emblemes.

Els convido a mirar l’àlbum fotogràfic del curs. S’emocionen i aplaudeixen. Supero els moments d’estupor. És el moment de la posada en comú. Cada grup explica a què ha jugat i què li ha semblat. Reparteixo les varetes. S’origina un debat espontani: aprendre o aprovar. Fa por que la innovació allunyi l’assoliment del certificat. Somric. El Pablo em proposa que comenci a reclamar emblemes als incrèduls. Va bé tenir la vareta per acabar el debat. Formules un encanteri. Acabo amenaçant que sóc capaç de convertir algú en un gripau fastigós si té por de no aprovar. I conte contat, trimestre acabat.

 

 

Millor, de dos en dos

Setmana de la Santa Generadora de Continguts. Edita dibuixos dels poemes i àudios de La vinya literària i enllesteix el tutorial del C2. A més, experimenta la Càpsula 3, el programa educatiu del MACBA.

Sessió 17a. Recordem la sessió anterior. Ara ja fa dies que no penso a demanar un secretari d’acta;  substitueixo l’homenatge del secretari per la celebració de lliurament d’emblemes. Aprofito avui per repartir la insígnia dels dibuixos. Tinc preparat un vídeo i una presentació. Com és habitual, la connexió falla.

Ajorno la selecció musical per al proper lliurament —dijous, si puc editar els àudios. Imprimeixo els dibuixos, per previsió. Vaig repartint-los mentre en demano l’autoria. Estarrufaments. Després, més calmats, demano que cadascú expliqui les seves notes visuals Tot seguit, els pregunto com estructurarien el relat de l’experiència de La vinya literària. Tal com ho havia predit, formo tres grups. Cada un es compromet a redactar un d’aquests apartats.Per sort, tenim connexió. Aprofito perquè cada grup escrigui la seva part a l’ordinador. Quan proposo de llegir-lo en veu alta, m’adono que un parell de grups han escrit uns apunts… Ja tenim feina per dijous!

 

Al final, aprofito els grups perquè planifiquin les dues darreres sessions: repàs i dictats! De cop i volta, em converteixen en un sobirà il·lustrat. Refet de l’ensurt, m’ajuden a imaginar el tercer trimestre: aplicar la pedagogia sostenible. Aprofitaré tot el  que han elaborat els dos S3 de la Lourdes (els consells per desestressar-se del curs i els jocs avaluatius).

Sessió 18a. Cansat i amb ressaca del taller de la Laia Estruch. Avui nou lliurament d’emblemes. Sona la música i vaig repartint els emblemes. Més estarrufaments. Comencen a tenir l’autoestima al mateix nivell que la de Pablo Iglesias.Els avanço el pla de la sessió per si en volen alterar l’ordre. M’ensumo que estan una mica espantats per la Càpsula 3. Penso que  és la millor manera de cloure el curs.

Els comunico que he estat incapaç de publicar l’entrada per a Huertos literarios. Projecto el text. De seguida, se n’adonen: dos grups van optar per escriure apunts. Per tant, l’han de revisar. Formo novament tres grups. Reparteixo un parell de còpies per grups. N’hi ha que s’organitzen i cada parella s’encarrega d’un paràgraf i hi ha grups que són més assemblearis i que consensuen els paràgrafs. En la posada en comú, un portaveu de cada grup llegeix en veu alta el resultat. El vaig escrivint. Ens hem passat del temps. Aprofito, però, per corregir el segon paràgraf, el que havien donat per bo.

Organitzo ara quatre grups. Demano que designin un delegat per grup. Mirem el vídeo de Càpsula 3. Noto algunes capcinades. De cop i volta es desperten quan els llegeixo les instruccions. Esclata el sarau. De la incertesa inicial a posar-hi fil i agulla. Algun grup acorda ràpidament l’acció. Un altre grup em demana retoladors. Veig que cada un dels components escriu un cartell. Un altre grup, format per les més vergonyoses del grup es tanquen en una altra aula. Surten amb cara de satisfacció i em comuniquen que ja el tenen. Se’n va prometent-me que me’l passaran mentre en mantingui la discreció. El passen pel grup del Whatsapp. Aplaudiments i riures icònics. S’han superat.

Tot el grup es mereix la vareta. Aquesta setmana han demostrat que en són mereixedors.

Cliqueu aquí per activar-ne el vídeo

 

 

 

 

 

Els Viatgers

Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.

Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar—, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.

Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El  pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.

Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor  s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.

També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar  un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.

Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.

Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar.  Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.

De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació.  Una alumna  va haver de viatjar a Suècia i  consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.

Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre  Ahora, descubra sus fortalezas.

Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta.  D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no.  Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.

He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso  que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.

Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)

Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria  haver inspirat un espot electoral.

 

 

 

 

Satisfacció

5a sessió amb l’S1. Vam començar amb una activitat d’esbargiment. Vam organitzar una rotllana per jugar a les paraules encadenades. La norma era pensar en una paraula que comenci per l’última lletra de la paraula que ha dit el company anterior. És una activitat distesa i molt adequada per fer-los adonar que de vegades no hi ha gaire relació entre lletra i so. Volia incorporar la tècnica de la Doni Tamblyn per desestigmatitzar les errades, però la primera parella de paraules ja va originar una primera disputa.

Vam prosseguir valorant la sessió anterior.Van anar comentant els diferents continguts de la sessió anterior. Tot seguit, vaig repartir dos post-it de colors diferents. Hi havien d’escriure el nom del grup i una imatge perquè esdevingués la icona. Va fer certa gràcia l’activitat. Vam riure quan vaig anar llegint i agrupant les diferents propostes. El decàleg del primer dia i la metàfora del viatge ha quallat. Vaig riure quan vaig llegir la proposta d’Els Jaumets. “I les Jaumetes”, vaig afegir. Va guanyar també la proposta de fer-nos un autoretrat. Vaig desaprofitar l’avinentesa perquè proposessin maneres originals de fer-nos la foto.

Ara ja teníem una bon motiu per escriure una presentació. Vam decidir quina informació hauria de contenir la presentació. Cadascú en va redactar una. Vaig repartir les imatges de Ramón Besonías sobre els objectius de l’hort literari per formar grups. Els dibuixos també van encantar i de seguida van relacionar les accions amb una altra metàfora del procés d’aprenentatge. Ai, que aviat em quedaré sense recursos per sorprendre’ls. Hauré de demanar ajut… Mary Poppins, que hi ets?

Es van llegir els textos i cada grup en triava un. Mentre el llegien en veu alta els anava escrivint. L’ordinador i la connexió es van comportar! Els vaig proposar que ja teníem material per publicar-lo en el blog. Deixarem fins al cap de setmana —és a dir, ahir— per tancar les votacions. Això sí demanava a cada grup que valoressin positivament els textos que havien descartat. Ho vaig mantenir amb els primers grups que van exposar l’acord. Es repetien. Afirmaven que eren molt semblants.

En vaig sortir prou satisfet, amb una mica de recança per si s’havien avorrit en la posada en comú del textos. A més, una component d’un grup havia suggerit de preparar una presentació més visual. Apuntada la proposta! L’endemà llegia un comentari del professor extremeny en el mateix sentit. És la sensació que experimentem quan els alumnes han aconseguit una fita.