IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

Anuncis

clone tag: -3931797751607838518

 

9a sessió. Ara sí que tocava. Vam començar la sessió recordant l’anterior. Després, una primera roda en què cadascú va pensar quin color seria i per què.

Per a la propera activitat, primer els vaig demanar que s’aixequessin i que anessin al fons. S’havien d’ordenar per dates de naixements, tal com ho vaig aprendre  al curs de la Laia Casas. Vaig anar formant grups de tres.

20161103_095224.jpg

Els vaig repartir el material. Havien d’ordenar una dotzena de colors. N’havien d’acordar el criteri. Tenien prohibit classificar-los de clars a foscs o a l’inrevés. El resultat, sorprenent: uns van crear una flor cromàtica, uns altres van evocar els colors del cel durant un dia i un altre els va agrupar segons l’estació de l’any.

Tot seguit, van apuntar el que els suggeria la seva pell o bé un color. Em vaig adonar que disposàvem de poc temps per al taller Angélica Dass. Vaig repartir els guants, els plats, les estovalles i vaig anar distribuint les tèmperes. Va ser curiosa la reacció del tres grups. Un grup va destacar per la seva prudència. Van anar fent mostres  o més aviat una paleta de possibles colors. En canvi, un altre van ser els agosarats. Van anar barrejant els colors alhora.  A més, sense mesura, van acabar de seguida les pintures. I el darrer, com que era una parella, ningú no els va fer cas, però ben aviat van aconseguir la seva mostra cromàtica.

L’experiència és endimoniada. T’engresques barrejant els colors i et desespera el resultat. Compto que el secret deu ser mesclar els dos primers: el groc o el vermell amb el blanc i anar amb compte amb el negre. En el nostre grup, de fet, els que van sobreviure van ser el negre i el vermell. Dimarts, valorarem l’experiència.

 

20161024_154058.jpg

Avui, un nou conflicte. Deixem de banda, els problemes tecnològics. N’hi ha hagut prou perquè recordéssim la sessió de dijous i s’esmentés el nom d’Angélica Dass que una alumna s’ha negat a parlar del tema. Ha excusat que era un tema que ja li costava discutir-lo en la seva llengua no ho faria en català. M’ha sorprès la reacció. He mirat d’explicar-li que no entenia el seu bloqueig abans d’hora si encara no havíem acordat de què parlaríem. Algú s’ha sumat a la protesta. Nou pas enrere. Ha molestat bastant a les companyes que els feia gràcia el projecte. Com que m’he atabalat, ja ni he gosat demanar l’opinió  sobre Humanae.

Ens ha costat acordar els objectius d’aquesta unitat.

20161025_103504

La sessió ha remuntat quan els he proposat que escrivissin a la fotògrafa per convidar-la. Primer, l’han escrita individualment. Després, en petit grup. He triat un grup perquè ens llegís el text. L’he fet servir de text model. Els he demanat si el podien traduir  i gravar-lo a la seva llengua materna. invitació Angélica Dass (1).jpg

Al final, en la posada en comú per valorar la sessió. Ha tornat a sorgir el conflicte. Se m’ha tornat a aparèixer Marshall Rosenberg: “Met, necessites millorar de comunicació no violenta”.