Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis

20170126_170436.jpg

4a sessió   Continuem amb les activitats de coneixença del grup. En aquesta ocasió vaig provar l’activitat Els veïns. El grup ha d’estar assegut en cercle. Preguntes a algú si li agraden els seus veïns. Si respon negativament ha de dir quins companys vol que s’asseguin al seu costat. Tothom ha de canviar-se de lloc. Para qui es quedi sense cadira. En cas que respongui afirmativament, tothom s’ha de moure un lloc a la dreta. És una activitat que engresca i que cansa. Un alumne em va demanar que paréssim.

Van completar la casella de la sessió anterior. Em van deixat de pasta de moniato amb el que van escriure: declaració de principis. A més, van valorar positivament la sessió.20170126_113802.jpg

Vam prosseguir amb les activitats que vam haver d’ajornar per falta de temps. Abans, però, els vaig demanar si havien quin edifici era el que estava amenaçat pel Dr. Mabuse. Ni idea. Els vaig proporcionar una pista. Es van haver d’aparellar portades de llibres, amb el nom de l’autor esborrat,  i sinopsis. Cada parella va comentar el resultat. Els vaig demanar si consideraven que eren obres d’autors diferents o bé del mateix. Només el Manolo va fer gala de la seva suspicàcia. Va observar que els diferents resums tenien un nexe en comú.

Tot seguit, els vaig repartir una imatge. Cadascú havia d’explicar a la resta què tenien. Un cop havien descrit la fotografia els donava un conte del llibre de Montserrat Roig, Molta roba i poc sabó.

20170126_110744.jpg

Vaig presentar el pla del curs i el vídeo que ens havia enviat l’amic Josep Miquel Arroyo. Vam mirar les respostes dels alumnes de l’Aula Oberta de Tona. Els antics alumnes somreien i, de nou, treien pit. Ha estat un detall que ens compartissin aquest projecte seu. Moltes gràcies!!

Vam formar dos grups. Havien de desxifrar un missatge. Era un model de nota en què la cúpula errorista es posava en contacte amb ells i els donava unes instruccions. Els demanava una foto, un àlies i un poema errorista. L’elaboraran en la propera sessió. Hauran de venir amb cinc frases extretes a l’atzar del conte que els ha tocat. Així podré posar en pràctica el que vaig aprendre en el taller de María Salgado, tal com ens hi vam comprometre. De nou, conillets d’Índies. Dec tenir un Dr. Mabuse dins meu?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

20161127_222916-2.jpg

15a sessió  Té nassos que el dia que hem de gravar les entrevistes  descobreixes que en el grup tens dues expertes en Comunicació: una periodista i l’altra productora.

Vam seguir el costum de recordar la sessió anterior. Havia previst alguna activitat per distendir abans de la gravació de les entrevistes. Vam fer el joc de la moneda. Les parelles han d’encarar el palmell esquerre amb una moneda. Han de conversar i a partir que el professor fa un senyal han de mirar de prendre la moneda al company. Problema. Vaig haver de formar parella amb la productora. Així ho vaig descobrir. Era impossible que guanyés perquè havia d’avisar el grup.

Vaig plantejar els meus neguits. Com gravàvem les entrevistes i com m’enviaven el vídeo. Un cop resoltes aquestes menudeses. Ens vam gravar. Va ser força àgil. Vam estar molt menys del que jo havia previst. Vam fer la valoració de l’activitat. Individualment van apuntar tres aspectes positius i tres de negatius. Ho van posar en comú. Vaig demanar que dels aspectes positius en fessin una única llista. Em vaig oblidar que dels negatius en triessin un o dos.

20161124_105920.jpg

Vaig haver d’improvisar un debat. Com que el tema del dia era la mort de Rita Barberà, vam debatre sobre l’ètica política: 1) Podem demanar responsabilitats a un polític? 2) Com limitem que el polític assumeixi un càrrec públic i abandoni els negocis?  El tema va interessar a uns mentre que a uns altres o bé no els agradava el tema o bé no es volien pronunciar sobre política.

Valoració de la sessió: un grup cohesionat. Per tant, hauré de vetllar perquè aquesta cohesió no es malmeti en el segon trimestre.

20161122_093032.jpg14a sessió Si confies en l’alumnat, et sorprendrà. I així va ser. Primer, com és habitual amb aquest grup, la primera activitat que fem és recordar la sessió anterior.

A continuació, vaig formar dos grups. S’havien de comparar la llargada del dit del mig amb el company del costat. Un grup amb dits més llargs i l’altre amb dits més curts. Els vaig plantejar l’enigma extret del blog de Dolça Cebrian. Mentre un grup hi barrinava, en l’altre una alumna ja en sabia la solució.

Tot seguit, es van agrupar  les parelles de les entrevistes. Es van anar entrevistant. Vaig observar que conversaven amb calma, sense neguits. De tant en tant, reien. En la posada en comú, van comentar la resposta que els havia sobtat més escoltar de la parella.

Per acabar, vam acordar que el proper trimestre es veien amb cor de saltar de nivell. Volen començar amb el nivell B2.

20161122_112222.jpg

 

 

 

 

IMG_20161115_082230.jpg

12a sessió. Divendres, Laia Casas ens va ensenyar una estructura cooperativa simple (1-2-4),  per compartir coneixement entre alumnes . Vaig pensar que l’aplicaria per recordar la sessió anterior, així evitava que alguns alumnes monopolitzessin els torns de parla.  Tot i que érem pocs, ha anat prou bé. D’entrada, eren dues parelles en què tenien en comú que una de les persones havia vingut a classe i l’altra, no. Després ho han contrastat entre els quatre. 20161115_093913.jpg

Després, s’ha incorporat un parell de persones més. Ha anat bé per formar dos equips. Havien de representar amb mímica una frase feta. M’ha semblat que ens esteníem massa, però elles han valorat que s’havien divertit força.

 

Finalment, hem acordat sobre Humanari. Hem decidit el dia, el nombre de preguntes i la manera de gravar les entrevistes.

clone tag: -3931797751607838518

 

9a sessió. Ara sí que tocava. Vam començar la sessió recordant l’anterior. Després, una primera roda en què cadascú va pensar quin color seria i per què.

Per a la propera activitat, primer els vaig demanar que s’aixequessin i que anessin al fons. S’havien d’ordenar per dates de naixements, tal com ho vaig aprendre  al curs de la Laia Casas. Vaig anar formant grups de tres.

20161103_095224.jpg

Els vaig repartir el material. Havien d’ordenar una dotzena de colors. N’havien d’acordar el criteri. Tenien prohibit classificar-los de clars a foscs o a l’inrevés. El resultat, sorprenent: uns van crear una flor cromàtica, uns altres van evocar els colors del cel durant un dia i un altre els va agrupar segons l’estació de l’any.

Tot seguit, van apuntar el que els suggeria la seva pell o bé un color. Em vaig adonar que disposàvem de poc temps per al taller Angélica Dass. Vaig repartir els guants, els plats, les estovalles i vaig anar distribuint les tèmperes. Va ser curiosa la reacció del tres grups. Un grup va destacar per la seva prudència. Van anar fent mostres  o més aviat una paleta de possibles colors. En canvi, un altre van ser els agosarats. Van anar barrejant els colors alhora.  A més, sense mesura, van acabar de seguida les pintures. I el darrer, com que era una parella, ningú no els va fer cas, però ben aviat van aconseguir la seva mostra cromàtica.

L’experiència és endimoniada. T’engresques barrejant els colors i et desespera el resultat. Compto que el secret deu ser mesclar els dos primers: el groc o el vermell amb el blanc i anar amb compte amb el negre. En el nostre grup, de fet, els que van sobreviure van ser el negre i el vermell. Dimarts, valorarem l’experiència.