L’art és l’excusa

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

 

Tancant el cercle

Darreres sessions: posant en pràctica el que havien acordat per avaluar el curs i enllestint una perfomance per celebrar la fi del curs.

Sessió 17a. Canvi d’espai. Vaig reservar la Sala Multimèdia de la Biblioteca. Vaig ajornar el relatograma de la sessió anterior per a la propera. Vam mirar de records els acords que havien pres en les primeres sessions. No se’n recordaven. Vaig crear un kahoot a partir del mapamundi del curs. Vaig tenir una sensació agredolça. Va engrescar el joc als alumnes més competitius mentre que les alumnes que els costava contestar i es quedaven despenjades del rànquing es desanimaven silenciosament, per no aigualir la celebració dels guanyadors. Encara que ludifiquis l’avaluació, l’avaluació continua discriminant. La gràcia: les preguntes tant podien ser de gramàtica, d’art com de literatura. Ho hem comentat amb alguna companya, s’animen tant que en volen més. Per tant, n’has de crear més d’un.

Els va fer gràcia practicar el descans cerebral prescindint de les mirades dels usuaris de la biblioteca. S’ho van prendre com una resistència a l’ambient tan formal d’una biblioteca. Vam jugar a marea alta i marea baixa. Vaig aprofitar per estendre al terra un fil de llana blava que feia de frontera.

Finalment, vam acabar amb els pronoms i amb el  recull de vocabulari del conte de Salvador Espriu. La millor definició del recull. Una alumna es va encarregar d’escriure la definició de l’adjectiu geperut/ -uda “quan tens un dia que et va tot malament i dius avui estic geperut“. Podria haver ampliat l’accepció amb aquesta altra: “quan els traductors automàtic et fan una mala passada i t’esguerren l’exercici.”

Sessió 18a. Tancament del cicle. A mesura que avançàvem el curs em vaig adonar que sense haver-ho planificat prèviament havíem compost el ritual del pas del temps en un curs: vam començar el curs plantant llavors i vam acabar recreant la Dansa de la Mort. Ignorem la majoria de vegades la ritualització de l’aprenentatge.

Vam completar el mapamundi amb les dues darreres sessions.

Deu ser cosa de la serindipia, però la nit abans vaig rebre un missatge de Nicolás Paris. Em demanava com havia anat el projecte. Vaig decidir que llegiria el text al grup. Havien d’endevinar qui ens havia escrit, cosa que els va costar. Després, calia respondre-li. Havia previst que com una de les activitats finals, que escrivissin la sinopsi del curs. Vaig mantenir la idea, però, ara, haurien de resoldre les qüestiona que ens plantejava l’artista. A mesura que anaven acabant, anava formant parelles perquè es llegissin el text escrit.

Vam formar dos grups. Els vaig repartir els materials (l’estendard i el rellotge) i van improvisar una dansa de la mort. No calia animar-los gaire, perquè de seguida s’hi van posar.

Per acabar, cadascú va pensar en un regal per a un company de l’aula. El regal més pensat va ser per a les mares, uns dies de descans. La M. Eugenia, en canvi, va regalar al Manolo valentia per parlar el català.  Finalment,  van ultimar el mapamundi amb la darrera sessió.

Sembla mentida però el pensament artístic (Art Thinking) ha impactat és bona prova que l’acció performativa  agradés tant com la sinopsi del curs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Quan els alumnes són #artthinkers

Penúltima setmana: més substitució pronominal i descobertes. Els alumnes et sorprenen amb la seva creativitat i els ha calat l’Art Thinking. Si no, fixeu-vos la parella que es va encarregar de Salvador Espriu quins objectes van pensar que poguessin ser representatius: les ulleres i barquetes de paper (Sinera). Què em passa pel cap en aquests moments? Cliqueu aquí. Exacte: Fotre gambades com el Mike Jagger!

Sessió 15a cadascú apunta el que li sembla més interessant al seu mapamundi. Recullo aquestes valoracions. Els va agrada que repasséssim la separació ortogràfica i els pronoms del complement indirecte.

Vam prosseguir treballant la substitució pronominal amb els pronoms en i hi.  Pànic controlable. A més, alguns ho van anar pillant al segon exercici. El joc del plàtan va salvar que s’anessin encaparrant amb el contingut gramatical. En cercle i mirant-se amb les mans al darrere, havien d’endevinar qui rebia l’objecte.

Finalment, una roda per saber si eren més de quatre o de cinc. Així vam formar els dos grups. Cada grup va recordar quins elements comptaven amb els dos nombres. Cares radiants, cares creatives.

Sou més de quatre o de cinc?

A continuació, vam posar en comú quins eren els elements més rellevants en la Dansa de la Mort. Van acordar l’estendard i el rellotge. Cada grup es va haver d’empescar com seria si la dansa celebrés el final del curs. Van ser força imaginatius. Un grup va decidir de reproduir els diferents graus i nivells mentre que l’altre va incloure els pronoms. Pel que fa a l’estendard, un grup va dibuixar un trèvol de quatre fulles incloent-hi els components fonamentals del curs. L’altre es va decantar per representar l’aprenentatge amb una cacera de papallones. Genials!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sessió 16a mapamundi. Ara m’adono del lapsus lingüístic. Vaig confondre estàndard i estendard.

Vam acabar amb l’ús de la substitució de l’atribut i ha diferenciar l’ús de -lo i ho. Vam acabar animant-nos amb combinacions binàries senzilles.

Em vaig haver de saltar la programació. Vaig prescindir de la Dansa de la Mort. Urgia preparar el material per a la Cloenda.

Lectura del conte de Salvador Espriu. Valoracions. Formació de parelles per autors. Tria de cinc dades biogràfiques rellevants i d’un objecte representatiu de cada un dels autors.

 

 

Calaverades

Aquesta setmana els clàssics ens han dut a localitzar el possible poble on transcorre la trama de L’oca salvatge i a preparar-nos per endinsar-nos per Sinera.

13a sessió Ja hem creat l’hàbit d’apuntar al mapamundi. Cada alumne quan entra a l’aula, busca el seu relatograma i aprofita mentre espera els altres d’apuntar el que li va agradar de la sessió anterior. Per altra banda, descobrim  que se’ns van morir els brots de clavell moro. De moment,  és impossible contemplar-ne algun dels que vam plantar en la primera tongada.

Els va agradar la lectura del conte de Prudenci Bertrana, la precisió lèxica i l’aclariment de l’ús del pretèrit perfet (que predomina en tots els contes que llegim) i el perifràstic. Repartim les paraules que cada alumne ha de definir.  Comentem les possibles ubicacions del poble anònim. És curiós perquè el narrador n’omet el nom, però en canvi ens va precisant amb topònims els llocs on han vist la sorneguera oca. Penso que ens pot ajudar a trobar el poble. Sospito que és Castelló d’Empúries. Ara bé, l’autor només esmenta caçadors i pagesos, cosa que em fa pensar que no sigui algun dels pobles de l’interior. És curiós perquè encara que l’animal es passegi per camps, estanys i aiguamolls, no anomena cap pescador que hagués pogut albirar l’animal. Els estranya l’obra de la videoartista Nira Pereg. Els comento que els moviments dels flamencs recorden el desafiament de l’oca.  Ves si no feia el mateix arqueig quan oïa els gallets de les escopetes.

Prosseguim amb una nova tongada d’exercicis de precisió lèxica. És l’hora del descans cerebral. Juguem al sol brilla a… ÉS una adaptació del joc de les cadires. Qui para dóna una consigna. Qui la compleixin han de canviar de cadires. S’engresquen i com passa habitualment, un alumne va per terra. Una companya  s’estranya perquè no compleix la consigna. La persona que parava havia deixat anar que el sol brillava per als que duien shorts. El José Antonio s’han confós. Es pensava que shorts era sinònim de boxers. Rialles.

Acabem repassant els pronoms que substitueixen el complement directe. Primer, els costa. Miro d’aclarir dubtes. Fem la substitució pronominal. Cometen poques errades, però, tot i així, s’exclamen. Els proposo una norma. Només es poden queixar pel que fa a la substitució del complement directe indeterminat. I, si volen, el neutre. Assenteixen amb el cap.

14a sessió Mapamundi. Destaquen la substitució pronominal , la precisió lèxica i el descans cerebral.

Posem en comú l’exercici que van fer a casa.  Alegria. Criteri d’èxit de la majoria: 0 o 1 errada. Estan contents, tot i que el Manolo remuga per sota del nas. Prosseguim amb els pronoms datius. Plantegen dubtes, però aquesta vegada l’actitud és diferent. Es nota que ja miren d’assolir-los, però les neurones els desafien. Volen contrastar  paradigmes.

Em pregunes per l’examen. És curiós. Van acordar de fer un petit qüestionari per saber si havien assolit els continguts del curs. El Manolo és el primer de fer el crit al cel: “Examen?! Noooooo!!” La Laura em demana si no hi ha examen, tothom passa de curs? Planteja si he notat diferències de nivell. Continuem amb aquesta dèria de comparar-nos els uns amb els altres. La clau rau a comparar-te com estaves al començament i com estàs ara. Si has anat canviant. La M. Eugenia s’hi afegeix. “Nivell?”, pregunto jo. “Qui decideix el nivell?”, els espeto.  De fet, els confesso que el projecte Petricor hauria de servir per avaluar el curs. Esclafeixen a riure. El Manolo afirma que gairebé tothom ha de repetir de curs, Hauríem d’assistir a la taula rodona que s’organitza a Madrid.

Hauria d’haver previst alguns descans cerebral de reserva per si no teníem temps de treballar la Dansa de la Mort. Repassem la separació ortogràfica. Era una petició del Jose Antonio. Rebombori pels dígrafs que se separen.

Els proposo si ens fotografiem. Organitzo parelles i trien les fotos. Els reparteixo les màscares. No cal que repeteixi l’activitat perquè cada parella es fotografien en un tres i no res. És quan enllustres l’etiqueta d’#orgulldocent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Ai, mare, que ens repetim!

Setmana de clàssics, els de les comarques gironines. Dimarts, Víctor Català; dijous, Prudenci Bertrana.

11a sessió El relatograma va ser senzill d’apuntar: pronoms.

Vam reprendre el que no havíem pogut acabat de la sessió anterior, la lectura del conte . Primer, vam organitzar una roda en què cadascú va respondre a qui o a què suprimiria de la seva vida. La pregunta els va costar respondre. Tot seguit, els vaig anar repartint el material i donant les instruccions per construir un apunt de llibre trenat.  Vaig començar a llegir el primer paràgraf i un pressentiment: relacionarien els alumnes l’activitat anterior amb aquest passatge del conte?

Com hem fet amb els anteriors contes, vam apuntar a la pissarra les paraules de les quals no sabien el significat. Les vam repartir i cada alumne es va encarregar d’elaborar-ne la fitxa. Els vaig advertir que havien d’evitar-ne la traducció. Per cert, reacció de la Lucía al final de la votació. Va recordar que no havia puntuat el conte de Mercè Rodoreda i protestava perquè considerava que no havia rebut prou puntuació.

Descans cerebral: la mirada assassina. És una adaptació del joc de l’assassí. Els alumnes es van passejant per l’aula mirant-se al ulls. L’assassí ho aprofitarà per anar matant les seves víctimes.

Vaig dividir el grup per parelles. Cada parella es va encarregar de repassar les formes pronominals de la 1a o de la 2a persona. Després ho vam posar en comú. Van respirar alleugerits. De moment, havien sabut aplicar les formes que els havia tocat.

12a sessió Relatograma. El Jose Antonio abans de començar la sessió volia saber el motiu  pel qual quan va entrar a l’aula el dia anterior ens va trobar concentrats maldant amb una manualitat. Vaig deixar que els companys li responguessin. La Maleni va interpretar que era una metàfora de la sintaxi, com amb les diferents categories gramaticals anem trenant oracions. La Paola va aclarir que devia ser per relaxar-nos després que s’atabalessin amb la substitució pronominal. El Manolo em va endevinar el pensament. Fèiem una acció bastant similar al protagonista del conte. Són aquests moments impagables en què testimonies com anem bastint aprenentatge com a grup. D’una banda, la naturalitat amb què va plantejar la pregunta el José Antonio i la naturalitat amb què li van respondre els companys. De l’altra, tu reps un alliçonament per part de l’alumnat, amb naturalitat.

Els va agradar la lectura del conte de Víctor Català, la construcció de l’apunt de llibre —tot i que per nosaltres és la corbata—, i el repàs dels pronoms.

Els plantejo que tenim´dos plans, segons el quòrum. Prosseguim amb els clàssics o bé continuem repassant els pronoms. Ara és el torn dels de 3a persona i acusatius. Som poquets, doncs pla A. Abans, però, cal que posem en comú algun exercici pendent de l’altre dia. Formem parelles i fan els exercicis de precisió lèxica.

Descans cerebral. Vull provar el del noms a l’aire. Reconec que és un descans per a les primeres setmanes del curs, per recordar els noms dels companys. Provo de variar-lo. Ens posem drets en cercle. Demano que escriguin a l’aire el nom de qui tenen a la dreta. Ara, toca fer-ho amb la mà esquerra. Hi han d’escriure el nom de qui tenen a aquesta banda. Finalitzem escrivim el nom de cadascú amb les dues mans alhora.

A continuació trec les torrades, els ganivets, els tovallons i el paté. Els plantejo una pregunta: quina dèria o obsessió tenen. Els costa de respondre. Estan més aficionats a preparar-se les torradetes. La Maleni esclafeix a riure: “Ja sé per què ho fem!” És qui es va llegir prèviament el conte de Prudenci Bertrana. Només tenim temps de llegir-lo en veu alta i d’apuntar-ne les paraules. Em fa gràcia perquè de vegades miro de recórrer a la derivació o de trobar-ne el primitiu i de seguit troben l’equivalent en la seva llengua. A veure si dimarts podem  saber la possible localització del poble.

Per cert,  Llucià Homs, parlant sobre videoart, ens va mostrar un fragment d’un de Nira Pereg, 67 bows. Ens va com anell al dit!

 

 

El vessament de la sang

Setmana de neguit. Com podíem esprémer el conte de Mercè Rodoreda? Analitzar un text seu és com fer rodolar una bola de neu. Cada vegada hi veus més detalls i els que et destaquen els alumnes, que tu se t’havien passat.

9a sessió. Mapamundi. Valoració de la sessió anterior: els va agradar el combat amb el globus i la definició de paraules. Ara bé, què em trobo? Acostumen a fer-ne la traducció. Hauré de ser més exigent i que hi apuntin el que han entès.

Ara és el torn del conte de Mercè Rodoreda. Apunto les paraules que em diuen. Segon què apunto, sento algun comentari d’estranyesa. L’alumne que ha proposat la paraula es defensa. Reconeix que n’ha entès el significat pel context de la lectura. Però si volem recollir paraules que desconeixien, cal que hi consti.

Continuem amb la tertúlia. Reconec que em sento incapaç d’organitzar-ne una a l’aula. Al final, ho plantejo com un debat i acabo sempre intervenint més del compte.  Reparteixo les idees que em van venir rellegint el conte. Cada parella en té una. La debaten per després compartir les conclusions a la resta de la classe. 15052016_Questionari El mirall

Primer aspecte per comentar, la fascinació de l’autora per les joies. La protagonista del conte es distreu contemplant una agulla de pit, com el començament de Mirall trencant en què el vell Nicolau acompanya Teresa Godall a comprar una joia. Tria una agulla de pit. Es diferencien les formes dels dos fermalls. En el conte és un ocell — deu simbolitzar la falsa llibertat, com a La plaça del  Diamant?—mentre que en la novel·la és un pom de flors.

La protagonista del conte li llagrimeja l’ull. Recorda les paraules de l’oculista, signe de felicitat. Però sabrem que va ser feliç poc temps, quan es va lliurar al Roger. Em sembla que és una picada d’ullet de l’autora. Penso que l’escriptura li devia servir per buidar tot el seu món interior, malgrat que fes aquesta confessió:

Escriure és estar sol. Per aconseguir un estat receptiu s’ha de procurar estar buit, el més buit possible.

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) April 15, 2017

És inevitable vincular aquest conte a Mirall trencat i a la biografia de l’autora. La protagonista es casa per despit amb un home que no el pot estimar.

En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo.

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) April 29, 2017

Calia que comentéssim l’objecte que dona títol al conte. L’autora ens el descriu:

El marc era d’argent repussat: unes fulles de llorer entrecuades amb cintes.

El llorer que tindrà una presència rellevant al jardí dels Valldaura i un simbolisme. La Maria hi morirà travessada per la branca esqueixada pel llamp. De totes maneres, la parella que es va encarregar d’aquest punt ens va fer nota que la majoria de les escenes de la trama són reflectides: l’aparador de la joieria, l’armari de l’habitació de la protagonista, el mirall de mà.

Però si la novel·la […] és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. pic.twitter.com/1Acqy7dlqq

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) May 13, 2017

El simbolisme dels lilàs. El Roger i la protagonista s’estimen en una habitació plena de branques de lilàs. I ella es presenta al ball, vestida de color malva i amb uns lilàs a la cintura. Just quan sabrà que el Roger és promès amb l’Àgata. Serà quan decidirà casar-se amb el Jaume Mas. Curiosament els lilàs blancs adornen l’altar.

El dia que es va casar, a l’altar hi havia lilàs blancs, com si fossin lilàs d’un altre món: un món de morts.

En la trobada amb el Roger, ella contempla unes gotes de sang al llençol: la pèrdua de la virginitat. S’ha lliurat completament al seu amor. Però evoca també la imatge de l’Àgata al ball vestida de blanc amb un collaret de robins, la propera víctima sacrificada pel  Roger? Curiosament, aquesta pedra ja ha aparegut al començament del conte,  en les ales de l’ocell. També ens explica l’autora per què la protagonista té un lòbul de l’orella esquinçat: de l’estrebada del seu fill mentre mamava a les arracades. Eren de maragdes, com la pedra del fermall que duu sempre Sofia  Valldaura, a Mirall trencat. Arran de la ferida, li queda la sina esquitxada de sang.

El conte és ple de contrastos cromàtics. A part del blanc i del roig, també podem esmentar el negre i el verd ( els cabells i els ulls de la protagonista), els colors del ventall del ball (verd i préssec), que són gairebé els mateixos del vano que duu Teresa Godall. Aquesta contínua disputa cromàtica simbolitza el debat interior de la protagonista: la pèrdua de la innocència (blanc i vermell) amb la permanència del record (el verd), l’únic remei per recuperar la ingenuïtat perduda?

Per acabar, un descans cerebral.

10a sessió.  Reprenem la mitja sessió que va ser impossible dur a terme dimarts.

Ves per on els va agradar!

Com que hem de treballar els pronoms, els havia proposat que marquessin els que trobessin en un fragment del conte i que n’identifiquessin el referent. Anava bé, fins que el Jose Antonio i la Maria Eugenia es van anar atabalant. S’estimaven més que abans els hagués explicat el contingut.

Havia previst que practiquessin la substitució pronominal amb unes frases extretes també del conte. Volia que el fessin per parelles però em vam demanar de fer-lo conjuntament. La Maria Eugenia anava rondinant. Li faltava el marc teòric.

Vaig haver d’improvisar un exercici per repassar la morfologia dels pronoms. Cada alumne es va haver d’encarregar de mirar com havia d’escriure el pronom que li havia designat al davant i al darrere del verb.  Els vaig haver de proposar que féssim la posada en comú en dues tongades. Per tant, la setmana que ve haurem de veure els pronoms de CD,  CI i CC.

Dilluns, mentre preparava l’anàlisi d’El mirall, em va venir com el podia vincular amb l’Art Thinking: Frederic Amat i La pluja de sang . Així doncs, els vaig comentar que la Regidoria de Cultura ens proposava que l’assessoréssim per un possible homenatge a Mercè Rodoreda.  La majoria va pensar que es podia encarregar la dramatització del conte. Fins i tot van proposar possibles actrius: Rosa Maria Sardà. En canvi, la Nora suggeria una obra escultòrica amb un mirall.  Vam quedar que s’havien de mirar el vídeo del procés creatiu de l’obra per al Teatre Lliure.

Finalment, vaig poder elaborar i penjar el mural dels autors.

 

 

Val més que’m prengui una pastilla abans de vindre

Setmana d’estrena: trimestre, curs i aula.

1a sessió. Element detonant: el mitjó. Vaig repetir la primera activitat que ens va plantejar Nicolás Paris. La mateixa reacció. Cares d’estupefacció, primer. Rialles a mesura que se’l posaven. A més, anaven arribant de manera progressiva. Per tant, els companys que el duien posat frisaven per contemplar la reacció del nouvingut. Anava sentint comentaris: “S’avorreix. Per això té tanta inventiva.” , “Jaume, ja t’has pres la medicació?” Jo, ni cas.

Vaig repetir l’activitat de presentació que també és bastant divertida. Així ens movíem i fèiem temps perquè el mitjó s’emmotllés. Vam formar un cercle amb les cadires per descobrim les noves identitats. Vam riure bastant. Finalment, el vaig fer descalçar per comprovar com havia quedat el mitjó.  Cares de sorpresa. Vam reflexionar una mica per fer emergir el pensament divergent.  Vam acabar acordant que seria el material per elaborar el relatograma. Aquesta vegada, el construiran individualment.  La majoria va seguir les meves instruccions i van desfer el mitjó. La Paola, en canvi, va decidir que el faria amb la forma del peu. Visca la rebel·lia!!

Apuntant trets

Els motlles

material per al relatograma

Ara tocava presentar el repte del curs. Vaig esmicolar tant el comunicat de la Cúpula errorista que ens va costar ordenar-lo una mica. Els va fer il·lusió que fos escrit amb l’alfabet que vam inventar el curs passat. De totes maneres, vam veure que el text ens oferia diverses possibilitats. L’Andrea li va encantar la proposta.

Ordenant el missatge

El repte del curs

L’hora del descans cerebral. Ens vam anar de viatge. Has de formular: “Me’n vaig de viatge… amb una abraçada del company” i has de fer l’abraçada. El company ha de repetir i fer tot el que ha sentit i vist abans de dir la frase al company. Em costa explicar la dinàmica. Aquesta vegada no feien cap acció sinó que facilitaven consells als companys.

Vaig formar petits grups i els vaig repartir el programa de cada unitat. Vaig descobrir que havia fet malament les fotocòpies. Només vam triar els continguts de dues unitats. Primers dubtes sobre els continguts. Vaig presentar el pla del curs. Algú va arquejar les celles quan llegia autogestió pedagògica i a través de l’art.

I per acabar, repetiríem l’activitat del compromís. Els vaig repartir les tires de paper. Els vaig demanar que la dobleguessin en quatre parts i hi formulessin un compromís. Els vaig donar un clip i els van ensenyar com podien convertir el compromís en una llavor. Segona nicolassada del dia.

2a sessió. La venjança. Cadascú va agafar el tros de paper i hi va anar apuntat amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Vaig aprofitar per fer el mateix amb el que em comentaven en la posada en comú. Em va satisfer el que van compartir. Dues pegues. Desconec com valoren la sessió. Hauré de recórrer als enginys de Clara Megías. Hem de tenir retoladors de punta fina.

Abans de continuar amb la sessió. El Manolo va plantejar alguns dubtes. Van voler que practiquéssim l’apostrofació de l’article amb els noms femenins.  Tenia molt clara la regla, però en canvi no veia per què no es podia apostrofar idea i per què s’havia d’apostrfar ungla. Vaig improvisar una tècnica amb el color verd i el vermell. Els vaig demanar que pensessin en paraules femenines. Les vam apuntar a la pissarra i la regla. Vam aprofitar per repassar la vocal tònica. Hpostavien de senyalar-la. L’encerclava en verd. En la posada en comú, al final, vam acordar que deien verd (l’, és a dir, article apostrofat) o vermell (la, article no apostrofat). Al Manolo encara li va costar de veure-ho, però els altres ho van entendre  de seguida.

A l’hora de presentar la sessió, els vaig confessar avançar que avui demostraria que no estic tan boig ni sóc tan creatiu.

Vaig formar petits grups havia de compondre una imatge amb el tros que tenien. Vam practicar la rutina de pensament Què hi veig, què en penso i què em pregunto. Va estar analitzant tres obres. Van descobrir d’on havia sortir la primera activitat del dia anterior.

La majoria va assegurar que pertanyien al mateix artista. Aprofitant els mateixos grups, van fer una lectura col·laborativa. Van llegir el dossier de CaixaFòrum sobre l’exposició de Nicolás Paris. Cadascú havia de llegir un paràgraf en veu alta, havia de resumir un paràgraf que hagués escoltat i havia de confirmar si era correcte el resum d’un  company. Van acceptar d’anar a l’exposició i fins i tot de contractar una visita guiada.

Descans cerebral: joc del marro. Han de picar amb la part del cos on algú ha rebut, per part meva,un cop. Finalment, es van encarregar d’escriure el missatge per fer la reserva de la visita de dijous.

S’entretenien a l’hora de sortir. Els vaig haver d’anar a buscar. Vaig entrar cridant: “Au, foteu el camp: que estoy mu’ loco, ostias!!” Esclafiren a riure.