L’avaluació ètica

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Ens podeu seguir a:

      

Documentació:

• Dietari de les sessions DietariSessionsE3CURS2014-15.doc
• Dietari d’aula DietariAulaE3CURS2014-15.doc

 

La prova o nosaltres?

3a sessió De moment, sembla que fa molta gràcia construir el relatograma. Sorprenen les explicacions del motiu de la imatge o de la paraula. Em va fer m olta gràcia la que va explicar l’Eva sobre el canvi que havia experimentat d’una sessió a la segona i l’actitud que has de tenir a l’hora d’aprendre un idioma. També em va fer riure el rellotge del Chema. Segons va confessar ell, li passen volant les classes. Doncs a mi, la d’ahir se’m va fer pesada. Em vaig embolicar en la posada en comú sobre l’avaluació. Deu ser els efectes de les ritualitzacions que analitza Ivan Illich. I vaig patir a l’hora dedebatre el vídeo sobre il·lusionisme social. Alguns alumnes no hi van participar gens. Vénen la majoria amb imatges que transmeten optimisme, il·lusió…

Després de l’activitat de construcció col·lectiva. Els vaig plantejar les dues preguntes per reflexionar i vaig deixar que cadascú decicís quina volia treballar. Vaig decidir actuar així per practicar un model democràtic. Després, cada grup va exposar les conclusions a què havien arribat. Remarcaria el matís punitiu del grup sobre els errors. Va aparèixer el primer conflicte. La Laura, de l’altre grup,  va plantejar la necessitat de practicar més exercicis per a la prova. Això que ella ja va fer el B3! Li vaig demanar de discutir aquesta reflexió més endavant. Va acceptar. Havia pensat aquesta activitat prèvia per presentar com corregiríem els textos escrits. Després, els vaig demanar que a casa s’haurien de valorar la seva intervenció. Murmuris de desaprovació. Com hem d’aprendre a desprendre’s d’aquesta visió consumista!!

Finalment, vam debatre el vídeo. Alguns no els va agradar gaire, tot i que sense gaire entusiasme, manifestaven que en compartien algunes idees. Va esclatar una tímida tempesta. Ens hem d’adaptar a la prova o bé la prova s’ha d’adaptar a nosaltres? Així vam finalitzar la sessió, amb dubtes i sense tenir gaire clar les conclusions del debat.  Vam acordar, però, quins serien els objectius de la propera sessió: celebrar la diada de Sant Jordi.

 

Un grup de Whatsapp… per a què?

2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!

Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.

Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.

Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Es preveu una perfomance ben aviat.

 

Jugant amb Mr. Potato

Com us sentírieu si el dia que comencéssiu el curs el professor us impedís d’entrar a l’aula?  Us trobeu esperant amb persones que no coneixeu de res o bé us retrobeu amb els companys del curs del passat trimestre, però no us podeu imaginar perquè no podeu accedir a la clase. Només sentiu soroll de mobiliari. L’estona es va allargant. De cop i volta, s’obren les  fulles de la porta i observeu que l’aula té una disposició estranya. Així va arrancar la primera sessió d’un nou curs.

Em vaig equivocar col·locant les cadires amb el seient cap endins. Havia previst que miressin cap enfora per observar la reacció dels alumnes. El cercle havia d’anul·lar les ganes d’asseure-s’hi. Pretenia que els alumnes es guanyessin les cadires. Encara recordo l’entrada de l’Eva, una alumna nova. Em sembla que venia indignada per l’espera —havia de sortir abans per anar a una entrevista de feina—, però va fer uns ulls com taronges quan va veure que l’aula només hi havia un cercle de cadires al mig i les dues taules. Tothom la va imitar i es van seure. Els vaig fer adonar que ningú no els havia donat permís d’ocupar les cadires. Els vaig demanar si sabien qui era Mr. Potato —tenia una diapositiva a punt, però la tecnologia em va boicotejar bastant la sessió. Els vaig repartir les cinc tires de paper. Hi havien d’escriure, a cada una, una informació personal. Els vaig animar a utilitzar els retoladors, en comptes del bolígraf. Després les havien de penjar al·leatòriament pels respatllers.

Ara començava l’activitat. Abans que s’acabés la música havien de ser capaços d’agafar cinc informacions diferents. Amb les dades que havien aconseguit, s’havien de presentar. Si hem de negociar si experiment el desapoderament a partir de les propostes d’Ainhoa Ezeiza i  Javier Encina, doncs el més lògic era que desmuntéssim la nostra identitat i en forméssim una de nova a partir de les dades que ens facilitessin els companys. Els va divertir l’activitat, encara més quan van escoltar les noves personalitats.

Els vaig formular la pregunta: “Qui mana aquí?”. Van respondre a l’uníson: “Tu”. Els podria haver comentar que ja s’havia notat amb l’entrada inicial… Vaig somriure i els vaig convidar que miréssim el vídeo de la Mala Rodríguez. La connexió anava lenta. De dos minuts i mig que dura el clip, es va allargar al doble. Em pensava però que l’estrofa s’havia entès. Els vaig plantejar les preguntes perquè reflexionessin sobre la cançó. Em vam demanr de tornar-la a escoltar i de recordar les preguntes. Així motivaria el primer debat. Va ser un col·loqui tímid, tant per part seva com per part meva. Va ser curiosa la transformació: del meu reconeixement incicial com a única autoritat a l’aula ja van veure que ells hi pintaven bastant. També es van apuntar les diferent accepcions de la paraula poder (com a nom i com a verb) o bé van reconèixer que calia un cert control per mantenir l’ordre —els hauria d’haver recordat com havien entrat a l’aula.

Vaig haver de reconèixer que tampoc no tenia poder. Els vaig repartir l’estructura de la prova. Alguna cara de pànic. Vam anar repassant el document. Quan vaig advertir d’un bloc eliminatori, van augmentar les cares de torbament. Els vaig informar que s’havien assegut sobre de l’autoritat. Per tant, van descobrir que a sota de les cadires tenien un model de prova. Vam anar fent els diferents exercicis: primer, individualment; després, contrastant-ho per parelles. Vaig haver d’apaivagar un parell de conflictes, que generen les posades en comú dels exercicis de comprensió. Els alumnes es concentren bastant per inferir i retenir la informació que escolten o llegeixen que els passat desaparcebut els  matisos de les preguntes i les possibles solucions. Vaig haver de recòrrer al meu rol d’autoritat. Però és evident la indignació que genera per sentir-se enganyats. Cal revisar l’avaluació de les habilitats receptives.

Finalment, vaig haver de repartir el pla del curs i demanar-los que es miressin el vídeo sobre il·lusionisme social que tenien penjat en el blog. També els vaig demanar  que vinguin amb imatges o paraules per resumir la sessió. Ens aventurem en la tècnica dels relatogrames. Que Carla Boserman em perdoni.

Com m’he acostumat, m’agrada que la primera sessió sigui la carta de presentació. Costa de mantenir aquest línia al llarg de tot el trimestre. La intenció d’ahir, a més de sorprendre i sacsejar consciències,  era qüestionar certs elements: l’espai de l’aula, els rols.

 

Donem veu

cliqueu la foto per activar la vídeo acta de la sessió

Sessió 9a He de confessar que per treure’m el mal de gust de boca que em va deixar la tasca de la sessió anterior, em vaig empescar un nou repte. Va coincidir en la unitat del MOOC dedicada als artefactes digitals. M’ho van servir en safata. Cada grup hauria de produir-ne un. Els vaig donar completa llibertat. De totes maneres, els vaig mostrar algunes aplicacions per poder elaborar el producte.  La missió era produir un artefacte que donés veus als col·lectius protagonistes d’aquesta unitat.  Abans, però, vam apuntar quines estratègies aplicàvem per desenvolupar la cortesia lingüística i quines havíem de mirar d’evitar-les.

Em va agradar el caire que va prendre la classe. Va començar per un astorament, però de mica en mica notaves com els grups reaccionaven. Discutien. Acordaven. Elaboraven. Només un grup, el de les minories generacionals,  va decidir  gravar una falca publicitària. Mentre em passaejava per observar-los. La Conchi va reconèixer que els havia anat bé la documentació per planificar el guió de la falca radiofònica. El grup de la classe obrera de seguida van tenir clar el cartell. A més, comptaven amb la Lídia, una pefecta il·lustradora. El grup de l’orientació sexual es va atrevir a elaborar-lo amb el mòbil. El van haver de repetir un parell de vegades, per corregir-ne les errades. El grup de les altres cultures nacionals va apostar per defensar la diversitat en el seu cartell. Aquest valor va coincidir amb els de la multiculturalitat. Es van fixar en la gastronomia, però.

Havia reservat per si quedava temps un dictat a la paret i la valoració d’aquesta primera unitat. Només vam poder acabar amb la primera activitat, el dictat. Si vaig sortir de la sessió anterior una mica decebut i amoïnat perquè no havia estat capaç de gestionar les taules rodones. Ara, en canvi, me n’anava satisfet per la implicació de la majoria dels grups i pels resultats dels seus treballs.

Si voleu mirar els artefactes finals, cliqueu aquí.

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

http://slide.ly/embed/ca9e12b7a8614d5f97836748466d0726/autoplay/0

D 10a sessió by Slidely Slideshow

Sessió 10. Vam començar amb la posada en comú de la valoració de la unitat. D’entrada, em va agradar la informació que vaig obtenir.  Tenien força clar els punts positius. Es repetien. En canvi, els negatius eren més dispersos i responien a un modle més clàssic de curs: l’absència d’un llibre com a taula de salvament i la por si s’han de preparar pel seu compte alguns continguts per a la prova.

Tot seguit, els vaig demanar que s’agrupessin en els mateixos grups de la sessió anterior. Vaig improvisar que els veïns demanaven que valoressin el seu producte final amb punts, tal com si fos una subhasta. Vaig recollir les licitacions. Després vam votar plegat per un dels artefactes.  La majoria es va decantar pel de l’orientació sexual. Vaig obrir l’aposta que havia fet aquest punt. És curiós que només un grup es va donar la puntuació màxima; tots els altres s’havien restat punts per no ser pretenciosos. Com que em veuen a venir sempre, em pensava que haurien endevinat perquè  els demanava de puntuar els seus treballs. El que volia era que se’n sentissin satisfets perquè així afavorien la resta de companys. Això tindrà conseqüències  més endavant. La competivitat treu el nas… Sospito que és el que fa referència Ainhoa Ezeiza en la seva honesta reflexió. Perdre per guanyar.

Vam encetar la nova unitat. Primer vam negociar quina seria la tasca i quina seria la metodologia. Arran de la valoració anterior, vam decidir escriure un informe sobre l’estat de l’aula. Els vaig recordar l’anècdota de la fotografia quan van acabar el símbol del grup. Vam triar la taula davant de la pissarra i no pas la taula de dalt de la tarima, molt més presidencial! A continuació, vam començar a posar en pràctica què sabíem dels informes. Això va servir perquè consultessin el Centre de Redacció a través d’un codi QR.

Vaig formar tres grups perquè cadascú s’encarregués d’una de les activitats del dossier: valorar dos resums, corregir errades i valorar l’estil de redacció d’un apartat amb subapartats. Enyoro la tècnica dels grups d’experts.