20161102_155134.jpg8a sessió Vaig passar mala nit. No sé si era per com anava la setmana o bé per la resposta, contundent, a la dimissió d’un alumne. Com escriu Saïd El Kadaoui Moussaoui a No: Sovint, una victòria és una gran derrota. Arribo a la feina i m’adono que m’he deixat el quadern amb la programació a casa. Deixo el material. Ves a saber què em trobo a l’aula, després del boicot de dimarts.

Sorpresa. Mitja dotzena d’alumnes. Els explico què m’ha passat. Vaig improvisant. D’entrada,  aprofito per formar grups. Reparteixo el missatge que em va enviar l’assistent d’Angélica Dass. Penso que és una oportunitat per repassar l’imperfet de subjuntiu. Han de pensar com ens pot ajudar la fotògrafa. Costa que m’entenguin, però al final ens en sortim. Com és habitual per treballar la morfologia verbal, els distribueixo per parelles i cadascuna mira de conjugar totes les persones del temps que els he designat.

Actualitzem el grup de Whatsapp i s’acaba la sessió fent la roda amb què es queden d’avui i amb ganes de descobrir de quin color som.

ava_gardner_barefoot_contessa_crop

Sessió 7a En la sessió anterior ens havíem adonat que ens calia repassar la morfologia verbal. Així doncs, vaig preveure una repassada de verbs. Abans, però, vam començar amb la roda amb què s’havien quedat i amb la redacció de l’acta de la sessió.  Les cartes determinen quin grup l’exposa.

Com a activitat d’anticipació, vaig plantejar una roda en què cadascú deia en veu alta un  dels verbs de la lletra que havia llegit del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Els anava apuntant a la pissarra. Tot seguit, cadascú en triava un i apuntava les formes verbals de l’imperfet d’indicatiu. L’imperfet de subjuntiu va costar una mica més. En la posada en comú, aprofitava per comentar alguna irregularitat. Ja els havia tranquil·litzat abans que tanta por que ens fan els verbs i els que ens amarguen la vida, o en una prova, són ben bé una minoria. I van aparèixer els d’arrel velaritzada… i de puntetes, els vam comentar.

Van repetir l’activitat amb el futur i el condicional. Esbufecs. Queixes. Dubtes. Sempre em passa el mateix. Penso que anirem ràpids i en canvi s’alenteix la sessió. Ho hauria de dividir en més d’una sessió, però mai no hi penso. A més, surto amb la sensació que hem resat el rosari. Potser ho aprendrien millor en una escola alcorànica o budista, amb caparrades al terra. O potser muntar un taller perfomatiu amb  Laia Estruch. És el que em va venir al cap mentre esborrava la pissarra.

Vam acabar la sessió, comentant cadascú què havia llegit del llibre.Ho hauria d’haver previst en petits grups. Vaig notar algunes cares d’avorriment. Tampoc no ens va donar temps que tothom valorés el seu fragment.

Sessió 8a Comencem la sessió amb les rutines de rigor: respondre amb què ens hem quedat, escriure la sessió anterior en 21 paraules, contrastar-la en petit grup i esperar que et toqui exposar-la.

Havia previst repassada de participis, però cau de la programació. Fem un dictat. S’hi engresquen. Explico el procediment. Contextualitzo el fragment. El llegeixo. M’aplaudeixen. Els Viatgers són així. Després es queixen de les meves fal·leres! Un cop els he dictat el text, el revisen. Finalment, el corregim. Aprofito la posada en comú per anar comentant aspectes de puntuació.

Dubtava si calia una repassada d’ortografia de les nasals o recordar les regles. Per sort, me n’oblido. Només ens queda temps per al segon torn del llibre d’Anna Vives. Tot i així, queden un parell de persones per comentar.

Els animo a encetar el nostre dietari. Poden escriure un comentari valorant aquestes tres setmanes de curs o bé que els ha ensenyat el relat d’Anna Vives.

4a sessió. Com ja vaig valorar en una altra entrada, la iniciativa de resumir la sessió en 21 paraules funciona. A més, facilita quins continguts pots comentar a l’aula, a partir de les errades que corregeixo. En aquest cas, la Natalia ens en va proporcionar uns quants. Com que només vaig comptar amb mitja dotzena d’alumnes, va ser fàcil organitzar tres parelles i que cadascuna pensés l’aclariment d’un dels dubtes. Hi va haver una parella, la pri,mera,  que es va atrevir a sortir al mig de l’aula i resoldre la consulta.

De totes maneres, aquesta sessió va ser tres de fredes i una de calenta. El dia abans, vaig rebre el missatge d’una alumna. Em confessava que s’hauria de donar de baixa perquè es veia incapaç de conduir el taller en català. Veia que li faltava una base gramatical. Per tant, s’estimava més reforçar la gramàtica per reprendre el curs. Em va semblar que era víctima d’un atac de pànic escènic. Li hauria d’haver aclarit que, de gramàtica, ja en faríem; informalment, segons el que necessitessin per superar els diferents reptes. A més, només havia pogut assistir a la primera sessió. La decisió, doncs,  era més fruit d’un rampell.  Havia falta les altres dues per malaltia. També li hauria d’haver recordat que quan va seguir un mètode més tradicional s’avorria.

L’Aracely em comunicava que marxava de Castelldefels. Per tant, li era impossible continuar el curs. Em demanava, però, dos favors: que l’acomiadés dels companys i que continuï aplicant la meva metodologia.

La Johanna m’avisava que tampoc no podria venir. Tant ella com la seva filla estaven malaltes. Per tant, hauríem d’ajornar el començament de #TotssomSalim. Jo, que tenia a punt tot l’equip per al projecte (la catifa, el te, la tetera, el filtre, els gots…)! Així doncs, desa-ho en un prestatge.

La calenta. El Chema tornava al grup. El tercer trimestre del curs passat ho va haver de deixar. Li vaig proposar de provar de continuar amb els seus antics companys. Dubtava si seria capaç de seguir, si havia falta un curs. Així doncs, aquesta sessió era la de prova. La Natalia resumeix la sessió anterior. Reparteix cartes. Va i li toca l’as. Tothom riu. Els companys li informen que ha d’assumir el repte. A més, li comenten que haurà de llegir un capítol d’una novel·la i que haurà de preparar una oferta formativa. Entra en crisi. Confessa que se sent incapaç de continuar. No té el nivell. Se sent negat de poder dir alguna cosa en català. La Laura i la Transi, que van ser companyes en cursos anterior, miren de calmar-lo.  Reconeixen que els va anar molt bé el projecte del curs passat: les petxa-kutxes. Van perdre la vergonya i es van adonar que podien exposar en català. L’Alberto es va atrevir a explicar balbucejant, però sense recórrer al castellà, que ell sí que s’hauria d’avergonyir. És l’únic nascut a Catalunya i encara li costa de parlar el català. M’afegeixo en el debat.  Comento al Chema que entenc el seu malestar, però que els neguits que ha expressat són les expectatives dels  seus companys que vaig recollir la setmana passada. Remuga resignació. Ara penso que en comptes de clavar-li un discurs per animar-lo, hauria d’haver plantejar preguntes per acabar de resoldre el conflicte. Quina mostra de mentoria per part del grup. Per treure’s el barret.

I llavors, la gran estafa. Classe gramatical. A partir de la reflexió de les respostes de l’avaluació inicial vam conjugar l’imperfet de subjuntiu. Pobre Chema! A sobre comencem el repàs de la morfologia per la teulada. Continuo pensant que és arbitrari. No es van queixar pas quan els vaig gravar!

Vam acabar la sessió, sense una fotografia. El subconscient és savi. Em va prohibir que publiqués qualsevol prova de la classe per no emprenyar l’alumna que es va queixava que li calia gramàtica. Això que tenia a la butxaca acabar el naixement del banc comú de coneixements amb unes normes i un calendari…

14a sessió amb el B3. “Els camins de la incertesa són insondables”, com  defensen María Acaso i Elizabeth Ellsworth. Bona prova va ser aquesta sessió. Els vaig voler sorprendre cloent la cançó del dia. La Nataliya —per cert, li vaig demanar permís per anomenar-la Nataixa; va dubtar un moment, però em va dir que sí— es va atrevir. Era una activitat que l’aterria. Va introduir Patricia Kaas, una cantant francesa admirada a Rússia. Ho va corroborar la Victoria. Ens va explicar que la coneixen per Madmoiselle Blues.

Després va ser el meu torn.Per si de cas, em vaig concentrar clavant la mirada a la pantalla. Em fa por compartir per no emocionar-me. M’ha passat un parell de vegades: quan vaig mostrar el vídeo de la primera fase de l’equip de treball o en les II Jornades, vaig mirar el vídeo estintolat en una columna. Quan es va acabar l’actuació del cantant flamenc, vaig contemplar mitja dotzena de cares fascinades. Algunes nines espurnejaven. Tots, embadalits.  Em van anar interrompent l’explicació. Em van demanar de tornar-la escoltar. En aquesta ocasió,  els vaig mostrar la lletra. Finalment, el vaig llegir en veu alta comentant-lo, improvisadament. D’entrada, pànic. T’hi capbusses i t’excuses que són els avantatges de ser professor d’educació no reglada. Em vaig limitar a respondre’m  una pregunta: què atrau? D’entrada, la composició musical. Els primers acords del piano, lànguids i dringadissos,  em recorda l’inici de La relíquia de Maria del Mar Bonet. En segon lloc, com la interpreta Miguel Poveda. Corprèn.  Estremeix com canta la tonada “com una trena negra”, tot i que entens com una pena negra. Sort que vaig apuntar el títol a la pissarra. Havien comprès un bes sense por. Continuem. Ens endinsem en la recreació poètica.

Captiva les imatges que transmet la poetessa: d’una banda, el constant joc cromàtic  — antitètic—  de les imatges ,  negre i blanc (gessamins i nit morena, blanca bugada de sal, trena negra, el corb i les gavines, carbó) fins a la negror de la tercera estrofa (carbó d’amor, lluna cega…); de l’altra, el reflex (L’aigua roba gessamins al cor de la nit, carbó d’amor dins dels ulls, la mar dins de la lluna cega…) i els elements mariners (port, vaixell sense bandera, escullera, gavines, mar) —que ens obligava que  aparegués en aquest curs, en el projecte—o la comparació com una trena negra que evoca les cordes per amarrar una nau. Destaca els altres recursos que empra l’autora: el polisíndeton (“Tu i jo i un bes sense port”), les anadiplosis —marcada en l’actuació—  de la darrera estrofa (” Carbó d’amor dins dels ulls/i els ulls dins de la tristesa./La tristesa dins la mar,/la mar dins la lluna cega./I la lluna al grat del vent…”).

Pel que fa a la trena negra,  em van venir al cap el sonet del rector de Vallfogona, però també el poema de Laura Corsà i la tornada d’ El testament d’Amèlia ( Ai, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells). Deu ser un símil de l’aigua irisada de la mar o bé el desencadenant dels sentiments? La parella pot estar ajaguda d’esquena i per tant l’objecte del desig, on es perden els besos al llarg de l’esquena?

Aquest poema em suggereix el final d’un amor. Ho demostra aquest bes sense port, sense destí, en vaixell sense bandera, una parella d’amants en una relació erràtica i amb l’amenaça del corb al fons de l’avenc, plana una depressió per la ruptura?  Si fos així, no m’estranya que la segona estrofa em recordi les cabòries que devien ballar per la ment de l’heroi medieval perdut pel bosc,  la follia  del cavaller embogit per la pèrdua de l’aimada i,  per tant, sense una fita per acomplir.

La Victoria es va estranyar que si una persona vol deixar l’altra senti tristesa. És pragmàtica. Riu-te’n de l’ànima russa! La Gina no hi va estar d’acord, tot depenia com fos l’experiència. Em defensava que una ruptura pot ser trista, encara que siguis tu qui la proposi. L’Antonio, en canvi, ens va tombar aquesta interpretació. Va dir que el mar, el vaixell i el bes sense port representava un amor lliure. Devia haver escoltat la versió de Maria Cinta?

Després d’aquesta discussió, vam prosseguir la sessió treballant l’imperfet de subjuntiu. Em va costar aclarir la diferència de registre entre diferents preferències (Vull que sigui…/ Voldria que fos…). Tampoc no va reeixr gaire la preparació de la lectura. Teníem el fragment, però no van ser capaços de resumir-los als companys ni de preparar el guió de la gravació. Ho haurem d’improvisar dimarts. Sense gira feina. Serà la darrera classe abans de la prova. El repte: serem capaços de gravar la lectura —una de les tasques d’aquesta unitat— i de fer repàs abans de l’examen? Haurem d’ajornar la segona tasca per al  proper trimestre. La prova sí que és un corb al fons de l’avenc!

Per cert, més connexions musicals d’aquest poema: