20150308_202251

Inés Sanguinetti, en la seva intervenció de l’EED2015, va evocar la labor de les introductores del pensament de John Dewey a l’Argentina per reivindicar que qualsevol innovació educativa té unes arrels. Ho declarava davant de la directora de l’esdeveniment, Maria Acaso. Em va fer gràcia perquè en una conversa a Twitter em recomanava que m’oblidés de tot el que havia après a l’escola. Tant l’una com l’altra em van fer recordar la meva primera mestra: Neus Ribas i Iglesias, la senyoreta Neus.

els meus avis paterns, Agustí Sans Vila i Anna Ribas Iglesias

els meus avis paterns, Agustí Sans Vila i Anna Ribas Iglesias

Deien que havia volgut ser mestra, perquè envejava sa germana. Eren la nit i el dia. L’Anna, la meva àvia, era la perfecta; ella, la desastre. L’Anna, la meva àvia, era la maca; ella, la lletjota. L’Anna, la meva àvia, tenia unes mans de plata; ella, maldestre. L’Anna, la meva àvia, era polida; ella, una desendreçada. Però va aconseguir que els meus besavis, amb feines i treballs, li paguessin els estudis. Deien que es moria de gelosia per la germana. Quan l’Anna es va morir, d’una pulmonia, va consolar el vidu, asseguda a la seva falda. Deien que frisava per substituir-la. Enraonies de poble. Segurament es va oferir per cuidar els nebots, de quatre i dos anys. Deien que no els va suportar mai. Va enviar el gran al Seminari —la va martiritzar des de ben petit— i el petit a cuidar l’àvia Dorinda, la seva mare, gallega. Els meus pares va estar a punt de partir peres abans de casar-se. Es va presentar el meu avi patern a casa dels materns a esbroncar-los. Havien rebut una carta del meu pare, a la mili, acusant-los perquè no tenien cura de l’àvia Dorinda. La casa era plena de puces i xinxes. Algunes veïnes havien anat a trobar la seva filla. Se les va treure del damunt responent: “Ai, sí, sí, gràcies!” Deien que no va parar fins que va aconseguir tenir fills seus. En va tenir tres: dos nois i una noia. Deien que el meu avi fingia que anava al futbol per visitar el primer nét. Si ella se n’hagués assabentat, hi hauria hagut sarau. Castigava el meu avi, o tota la família, jaient al llit. S’hi podia passar tot el sant dia, llegint, fent mitja o dormint.

20150308_202321

Ara bé, com a mestra, va aconseguir que el primer any d’escola jo fos feliç. L’únic. Admirava Maria Montessori. Disposava les taules de l’aula en grups. Jo diria que hi havia una estona que cadascú podia fer el que volgués, sobretot a les tardes: dibuixar, jugar amb la plastilina, jugar amb les peces de Lego que el meu oncle li duia d’Alemanya. Sempre cantussejava. Mentre ens observava a classe, mentre feia guàrdia al pati. La recordo amorrada al diari, estintolada al marc de la porta i un peu repenjat per la punta del taló. Ens renyava poc: hi anàvem contents. Segons els companys, ens consentia. Per això, la tenien a Maternals. Ens deixava que forméssim un tren amb les cadires i les arrosseguéssim per tota l’aula. Prescindia que pujaria tot seguit el conserge alarmat pel xivarri que fèiem. Ella ens justificava: si ens venia de gust, com ens podia frenar. Això, sí. S’enfadava quan ens havia d’ensenyar a llegir. Perdia la paciència perquè veia que ens costava. Considerava que era massa d’hora. Li manaven perquè la senyoreta Vila, la seva eterna rival, es queixava que li venien els alumnes per sota del nivell. Es va resignar que aquell curs tothom la cridés “iaia Neus” i no pas pel preceptiu senyoreta Neus. “Ves, si hi tinc el nét”, li agradava excusar-se. Només una vegada li vaig fer una rebequeria. Crec que va ser perquè un company, el Lisardo, em va fer la guitza. Em va dir que la iaia Neus l’estimava més que no pas a mi. Em vaig disgustar i ens vam barallar. Crec que em va escridassar per separar-nos. Em va dur al lavabo. Em parlava amb parsimònia. Em va rentar la cara. Vam tornar a classe. Va obrir l’armari i va treure el pot gros de colònia. Me’n va posar el cap i em va clenxinar. Em vaig asserenar fins que ràpidament van desaparèixer els sanglots. I em va fer un petó a cada galta. No sé si ho va aprofitar per pentinar els altres companys.

Ara li agradaria que li expliqués com faig les classes. Segur que m’estrenyeria la mà quan li expliqués que des de fa un parell d’anys, miro de divertir-me i alhora que els alumnes es diverteixin a cada sessió. Segur que  em respondria: “Ai, sí, sí, gràcies!” quan li regalés el llibre de Maria Acaso. Se l’amorraria a la cara —cada vegada era més miop per culpa de la diabetis— i quedaria fascinada pels colors de la portada. I el tornaria a embolicar. El desaria a l’habitació on guardava tots els regals que li feien les mares dels alumnes. Probablement me’l regalaria per l’aniversari o pel sant.  Estaria contenta saber que té una bésneta que estudia per ser mestra. Segur que estaria cofoia si li llegís en veu alta l’entrada en què amb uns altres col·legues ens declaràvem docents tous. Com ella.

Jaume Rivera fragment 2

L’inconscient,  —ai, perdó — el subconscient et fa males passades. Amb les presses de publicar la darrera sessió i amb remordiments de consciència per haver improvisat una sessió gramatical, pura i dura, em vaig oblidar de relatar una activitat que va sorprendre. Ves per on, debatent sobre pedagogies sexies amb @monparaiso i @jmab76, em va venir al cap l’oblit,

La setmana passada, mentre negociàvem l’oferta del banc comú de coneixements, havíem pactat que deixaríem una setmana de coll per enllestir els diversos tallers. Per tant, havia apuntat com una de les expectatives dels alumnes era la pèrdua de la vergonya. Malgrat que reconeguin que reptes o tasques finals aconsegueixen superar aquesta por, em vaig comprometre a treballar-ho durant les dues sessions d’espera. Em refiava que durant el cap de setmana enllestiria la lectura del llibre de Doni Tamblyn i en podria treure idees per a aquestes dues sessions. Il·lús…

Vaig preparar just abans d’entrar a l’aula una activitat de xoc. Després de recordar quina era la finalitat d’aquestes dues sessions: perdre la vergonya perquè poguessin assumir la conducció de la sessió eficaçment, els vaig demanar que a partir d’ara haurien de confiar en mi i que es deixessin portar. L’Alberto  ja va moure el cap d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Vaig repetir que si volien perdre la timidesa per parlar en català havien de seguir el meu mètode. Els vaig ordenar que es despullessin mentre jo em començava a treure’m el cinturó. Moments de por, d’incertesa, d’incredulitat. Es van plantar. Jo continuava amb el cinturó. Em van demanar que no continués.

Llavors, vam reflexionar què havien sentit just quan els havia violentat les meves ordres i quan havien vist que aconseguien aturar l’activitat.  Eren el mateix que sentien quan els feia por d’expressar-se i el que sentirien si superaven aquest temor. Haurien de tenir capacitat per reconèixer què els calmava per aplicar-ho en moments de pànic. Van respirar alleugerits. Ara té nassos que em sentís incapaç d’aportar tècniques per mantenir la calma. Mirant la xerrada que Inés Sanguinetti va oferir en la segona edició de la Escuela de la Educación Disruptiva, me’n va suggerir una de ben elemental: inspirar profundament i expulsar l’aire abans d’intervenir.