IMG_20161122_231050.jpgDilluns, 21 de novembre, va tenir lloc a  l’Auditori del Campus de Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra Profesores innovadores y emprendedores, ideat per Aulas Creativas. L’acte estava estructurat en tres parts: una masterclass a càrrec de Hanoch Piven, una taula rodona sobre innovació educativa i la revelació de l’empresa emergent que representaria Europa en uns premis mundials.

Hanoch Piven va començar la seva exposició esmentant el seu material artístic: els objectes quotidians. Va trencar el prejudici que l’artista és un geni des del seu naixement sinó que el que pretén és comunicar amb el seu públic. Ell ho fa a través dels objectes. Va recordar que tots teníem una vena creativa i ho va exemplificar quan juguem amb el menjar per cridar l’atenció de la mainada.

Va evocar la seva trajectòria professional.Va anar a Nova York per ser caricaturista, però estava insatisfet dels seus dibuixos. Va descobrir un cartell d’El gran dictador. El va inspirar per crear les seves caricatures. Un altre moment decisiu va ser quan va començar a rebre creacions per part de nens d’arreu del món arran de la publicació del seu llibre La pluma violeta. A partir de llavors, va participar en tallers per escoles adreçat tant per a criatures com per a adults.

A continuació, va mirar d’establir l’itinerari per despertar la creativitat. D’entrada, es fomenta en la llibertat. No té res a veure amb unes instruccions (com un manual d’IKEA o  les indiciacions del GPS) ni amb una autopista en què tens fixat el trajecte i està bandejada la imprevisió. La creativitat, segons l’il·lustrador, s’adiu més amb una carretera (les scenic routes americanes). El trajecte pot ser més difícil i arriscat, però esdevé molt més gratificant. Hi pots descobrir vistes increïbles. Va citar Paul Valéry

Observar és oblidar el nom d’allò que observem

Hem de recuperar l’instint caçador dels nostres avantpassats. L’art és joc. Els jocs ens preparen per a la vida. Hem de tenir ganes de descobrir nous camins, malgrat que topem amb obstacles. Va insistir en la importància de les equivocacions. Va recordar el discurs de Steve Jobs de deixar-ser endur per la intuïció.

Per acabar, va enumerar l’actitud a l’hora d’emprendre aquest camí. Hem d’aprofitar dels bons accidents. Una equivocació ens pot mostrar una nova singladura. Com li va passar a Nova York. Hem de qüestionar els prejudicis. La creativitat és una lluita contra la dictadura del pensament racional i lògic. Hem de maximitzar el que tenim. Cal que siguem flexibles. Ens hem de saber adaptar a nous contextos i tenir compassió pels nostres errors. I cal tenir present sempre que som lliures.

relatograma Cornelia.jpg

Relatograma elaborat per Cornelia Brezing

Tot seguit, Pierre-Antoine Ullmo, conductor de tot l’acte, va donar pas a la taula rodona, moderada per Manel Jiménez, en què van participar Davinia Hernández-Leo, Judit Llavina i Eduard Vallory. Finalment,  va anomenar les empreses emergents finalistes. Va aprofitar l’assistència d’alguns creadors perquè expliquessin què els havia motivat a crear-les. Va desvetllar quina empresa era la seleccionada.

Em va entristir que el debat sobre innovació educativa s’allunyés  de la premissa que havia fixat Hanoch Piven. Innovar, per mi, és emprendre singladures  a l’aula un cop has abandonat l’autopista d’un model tradicional. Decidieixes complicar-te perquè tampoc et satisfà seguit una ruta convencional.

Anuncis

de @ciberespiral

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Espiral per commemorar el 25è aniversari de l’associació. De nou, paleso que pedagogia i cronologia van plegades del bracet: una entitat capdavantera en  tecnologies i pedagogies emergents ja compleix un quart de segle de vida. Encara inclou el futur en el programa. Tanmateix la taula rodona d’ahir ja va evidenciar que el futur és una realitat. Es va convidar a alumnes de diferents centres educatius per explicar experiències innovadores. Hi van participar un alumne de l’escola Amor de Dios, que va relatar el projecte d’ Els peixos, tres alumnes de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, que van narrar com havien seguit unes signatures amb el mètode de la classe invertida, i Adrià Hernàndez, de l’Escola Virolai, va presentar la seva experiència al Parlament científic.

El mètode de flipped classroom va generar debat. Primer, un professor de matemàtiques va preguntar si aquesta metodologia podria ser adequada per a assignatures científiques. Coral Regí va qüestionar si aquest sistema era prou adequat. Va preguntar com es podia demanar que els alumnes miressin una explicació magistral d’un docent a casa. En aquest punt ja van haver de participar els professors de l’Escola Pia. Van reconèixer que el vídeo permetia personalitzar més l’aprenentatge. De totes maneres, els alumnes van confessar que aprenien molt més. Potser el debat es va focalitzar més en el recurs digital i no pas en la fase d’aprenentatge cooperatiu en què els alumnes resolien els exercicis plegat i s’aclarien el dubtes d’un contingut. Ara bé, continuo pensant que aquest sistema continua perpetuant un aprenentatge  transmissiu. Ho va delatar els comentaris, d’una banda, d’una alumna sobre el xivarri que es podia ocasionar alguna vegada —aquesta entrada de Débora Kozak és aclaridora— o bé els mateixos professors que van admetre que havien d’anar variant enfocaments  perquè els alumnes no s’avorrissin. Esther Subias va suggerir si els alumnes podien participar en l’elaboració dels continguts digitals i fins i tot va preguntar al petit alumne d’Amor de Dios si havia participat en l’edició del vídeo que havia utilitzat en l’exposició. Fins i tot, l’Adrià Hernàndez, un centella d’alumne,  va a ajudar a una de les seves col·legues a esmenar un punt. Observant la sala, em va venir al cap una entrada, publicada fa poc,  de Fernando Trujillo.

La segona jornada va arrancar amb una contundent conferència de José de la Peña. Va tenir  l’habilitat de tenir-nos hipnotitzats al llarg dels 90 minuts amb  la projecció de més de 140 diapositives. Va ser com competir en una final de Grand Slam. Des que va començar, ens va anar atacant amb constants cops de servei: quina és la visió que tenim del futur?, quin és l’impacte i l’evolució de la tecnologia?, quins són els agents que influeixen en l’educació? Ara et treia un recull de cites, ara t’explicava una anècdota. Dubto si seré capaç de fer-ne cinc cètnims. Em refiava de l’aplicació d’Storify, però costa d’ordenar la selecció de piulades. De fet, va ser el millor succedani per substituir l’absència de la dosi de cafeïna matinera.

D’entrada, va anar diseccionant la seva dissertació. Es va distanciar de la visió destructiva i pessimista del futur que ens ofereix el cine, per apuntar la celeritat i la potència amb què avança la tecnologia. Va afegir que el nostre enfocament es limita a curt termini i desconeixem l’impacte que pot ocasionar la tecnologia. Segurament ara es podran observar-ne aquests efectes. Va insistir a articular un discurs positiu respecte si la robotització comportarà una revolució econòmica. Va fer un repàs històric de l’educació. Aquí em va venir a la memòria l’entrada de Félix Eroles. Va insistir quina era la finalitat de l’educació. Va esmentar quina orientació havia de prendre la docència: despertar curiositat en l’alumnat i acompanyar-lo en aquesta descoberta. També va destacar les aportacions de la neurociència. Em va fer gràcia quan va esmentar María Acaso. Va reconèixer que havia assistit en una sessió seva. Era incapaç de recordar què havien de fer amb una mandarina, però no oblidaria mai el que ella els havia fet sentir. Quant a l’economia, calia apostar per l’excel·lència, com el model alemany, o bé per la innovació. Les institucions per sobreviure no es poden tancar sinó que han de treballar en xarxa. Finalment, li va sorprendre la por dels pares en l’educació dels fills.

Tal com ja va anunciar el presentador de les comunicacions, el nivell es mantenia alt. Va començar Frank Sabaté. Ens va parlar de programar amb Scratch, tot i que va confessar que no era una innovació. Per demostrar, es va servir d’una explicació de B. F. Skinner podia servir per explicar l’ús d’una tauleta o bé ens va exemplificar amb una acció quotidiana apliquem els elements de la computació. Carolina Garcia ens va demostra l’ús del portafoli electrònic tant per a la seva pràctica com per observar l’evolució dels seus alumnes. Antonio Guirao va relatar com aplicava la tecnologia en la seva assignatura de Formació i Orientació Laboral. Va ser un exemple de coherència, de compromís. Us en recomano la presentació. Finalment, Maribel Benito, acompanyada dels experts TIC, van exposar com convertien alumnes de tots els cicles en mentors tant per a  companys  com per a docents per ajudar-los a millorar la competència digital.

Ens van anunciar els tallers. Mentre entràvem a l’aula del taller de Laia Casas podíem escoltar la cançó de Pharrel Williams mentre l’espai estava disposat per treballar en grups de cinc persones. Ens va donar la benvinguda i la presentació del taller. Tot seguit, ja ens va proposar la primera activitat, per reactivar el cervell. Havíem d’aixecar-nos de la cadira per respondre afirmativament a les preguntes que plantejava. Aprofitava que les persones s’asseien per explicar l’aportació teòrica de la pregunta.  És un tècnica que també suggereix Doni Tamblyn. Després, ens va demanar que individualment penséssim com definiríem l’emoció. La posada en comú es feia gradualment: en parell o en trio i debatre-ho amb tot el grup. Així va anticipar la definció del terme.  Ens va demanar si sabíem quants sistemes cerebrals teníem. Va mostrar els tres cervells i ens va explicar la importància del reg sanguini per a l’aprenentatge. Ens va convidar un bombó per assabarorir-lo amb els tres cervells.  Llavors ens va repartir a cada component un text. L’havíem de llegir per explicar-lo resumidament a la resta de l’equip: els elements energètics del cervell, els obstacles de l’aprenentatge, el cervell social. Tal com també recomana la comediant americana, vam practicar un descans cerebral. Vam haver d’inflar un globus. Mentre sonava la música havíem de vigilar que el globus no toqués a terra. Això  sí, ens havíem agafat de les mans formant un cercle. Vam continuar el taller. Ens va fer adonar com focalitzem l’atenció. També ens va apuntar quin eren els elements de l’aprenentatge significatiu.

 

Extreta d’@Isabel_Ruiz

Sorpresa, connexió i satisfacció

 

Al final, per avaluar-nos —i demostrar-nos el que havíem après—, ens va repartir un rellotge, el rellotge de les cites. Mentre sonava la música, havíem de passejar-nos per trobar companys per quedar amb ells a una hora. Quan vam tenir completat el rellotge, anava dient en veu alta una hora. Ens havíem d’aparellar amb la persona que hi havíem apuntat. Ella formulava una pregunta i en parella la responien. Gairebé vam saber contestar-les totes. Em queda saber què significava SARA. Ens va confessar que aquesta activitat era idònia per repassar els continguts d’un examen la sessió prèvia. Finalment, ens va enumerar les set claus per a un aprenentatge eficaç. Tothom en va sortit satisfet i content.

Aprofito l’avinentesa per agrair a l’Associació Ciberespiral la invitació a la Jornada Espiral i per felicitar-vos tant per l’organització i el nivell de l’esdeveniment com pels anys de vida. Per cert, el futur ja és realitat.

http://slide.ly/embed/57540f20b2eb4bc91df60ec4804285b7/autoplay/0

Jornades commemoratives dels 25 anys de l’associació Espiral by Slidely Slideshow


Reunió amb l’equip. Es respirava certa expectació. Aprofitàvem l’avinentsea per repartir els exemplars del calendari i per fer públic el producte final del projecte, que vam iniciar en la darrera reunió del curs passat. Debutàvem la singladura cíclicament, amb el mateix esperit amb què vam finalitzar l’any acadèmic. Ens servíem de la trobada per reflexionar sobre el projecte, tal com recull l’ordre de la reunió. De fet,  es tractava de reviure l’experiència per descobrir com assumim un repte i què ens pot aportar l’humor en la nostra tasca.  Robert Holden en el seu llibre  identifica el riure amb llibertat, acceptació, perdó, tolerància, joc, pertinença… Ho vam comprovar, com es poden llegir en els comentaris de les companyes i en el meu relat. Ara bé, com és que vam iniciar la reunió amb un aire festiu i informal i la vam acabar amb un tediós formalisme? N’apunto les possibles causes.

D’una banda, vaig prioritzar a l’hora de planificar-la elaborar un vídeo. Va complementar el repartiment dels calendaris i va servir per recordar quin era el repte: versionar una fotografia cèlebre. El projecte, tot i que va néixer com una ximpleria, ens havia de servir com a vehicle per anar millorant la nostra competència digital.

Havíem previst improvisar un refrigeri. Ara bé, havia passat per alt que calia condicionar l’espai. Vam haver de canviar d’aula. La celebració va propiciar que tothom comentés l’experiència o intercanviés impressions en petits grups. A l’hora de reprendre la reunió, vaig  haver  de tallar les converses espontànies. Sense adonar-me’n, aquest fet simbolitza que reclamava al grup  que tornéesim al formalisme…

A l’hora de la reflexió, em sembla que algunes companyes es van sentir qüestionades o fiscalitzades. Proposava que miréssim d’incorporar l’humor a l’aula. En canvi, unes altres companyes repetien la valoració que havien fet del projecte. Reconeixien que la tasca havia originat un sentit més d’equip. Hauria d’haver previst més varietat d’interaccions. Així oferia més oportunitat d’aportacions individuals als dos punts del debat.

Em vaig anar desinflant. Vaig ser  incapaç de liderar un nou desafiament: la iniciativa d’Aulablog per manifestar els desitjos del curs. Vam acordar d’aprendre la programació per projectes. De nou, alguna veu reticent. Va tornar a aparèixer l’avaluació. Emergien les dues concepcions: la fita de l’aprenentatge dels alumnes o bé es converteix en una pedra a la sabata. Vaig aconsellar de vetllar pel benestar emocional mutu: tant el de l’alumnat com el nostre. També vaig apuntar que mai no havíem pensat a analitzar el nostre discurs o la nostra actitud a l’aula.

 Malgrat les dues actituds que poden conviuren en un equip, continuo tenint la sensació que és impossible que treballem unitàriament. Això també es pot copsar a l’aula. Potser es deu a l’individualisme de la nostra labor i dels alumnes. Desconeixen quin és l’objectiu comú. M’havia plantejat si el meu rol s’hauria d’enfocar cap a un acompanyament més personal.