the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

Anuncis

20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

IMG_20151106_010735

Em va fer molta il·lusió quan Pep Elias em va convidar a la VIII Jornada de Llengua i Migració. Em va proposar de preparar-me una ponència, però m’ho va veure a la cara. Em va tranquil·litzar suggerint que li agradaria que el plantejament fos més aviat pràctic. M’ho vaig rumiar i li vaig presentar crec que dues opcions. Les va consultar amb la seva companya, Anahí de Febrer. De seguida, em va respondre que tirés endavant el taller de desempoderament educatiu. Digueu-me agosarat i inconscient perquè què sap el gat de fer pastetes? Però pel juliol encara em durava l’eufòria d’haver-lo experimentat amb un grup.

Volia ser aplicat i preparar-me la ponència amb temps, però el subconscient és molt savi. Em va parar un parany. Evidentment, hi vaig caure de quatre potes. D’una banda, el material que divulga Javier Encina en el seu blog. És com si entres a la cova d’Alí Babà. Llegeixes una entrada, però te’n porta cap a una altra. Et descobreix un autor que ignoraves.Te’l cita i ja has begut oli: tens ganes de llegir-ne algun llibre. Ara bé, si treus el cap per la biblioteca virtual ja pots avisar que no t’esperin a dinar o a sopar durant dies. Pel setembre difonia amb Ainhoa Ezeiza tres recopilatoris molt interessants: Desempoderamiento, Juego y Oralidad del qual destacaria els articles de Hans Magnus Enzensberger (del qual Alfons Formáriz es va referir) i d’Ivan Illich que reflexiona sobre el concepte de la cultura llega; De los modelos participativos a la construcción colectiva, en recomano l’últim article, de lectura obligatòria per als qui ens dediquem a la normalització lingüística; Convivencialidad, tecnología y desempoderamiento, cal llegir-ne el tercer article, precisament dels dos coordinadors en què assenyala el risc que la tecnologia reforci el discurs dominant de l’escola. Per postres, vaig aprofitar per rellegir el llibre d’Ivan Illich, Desescolarizar la sociedad i descobrir que la còpia que m’havia descarregat no coincideix amb la versió impresa. I  per acabar d’adobar-ho, un article de César Rendueles em va produir bastants dubtes a l’hora d’enfocar la ponència.

Cesar Rendueles

Dues setmanes abans vaig embastar la sessió. Això que feia temps que em venien idees per desenvolupar. M’hauria agradat capgirar l’espai i convertir-lo en racons de jocs. Per exemple, volia crear un joc del Twister amb les cares de diferents pensadors. Aniria cantant cites i els jugadors haurien de tocar la cara de l’autor. La capital de l’Anoia era el marc ideal perquè evidenciéssim quins elements hem incorporat en la nostra tasca de l’educació industrialitzada. A més, no podia ignorar-ne la tradició tèxtil, quan Ivan Illich recorda l’etimologia de text.Ara bé, va ser un apunt de María Acaso que em va ajudar a idear una performance i a desencallar  l’embús que tenia al cap. el taller. Vaig repassar el programa i vaig veure la llum al final del túnel. Segur que l’Alfons ens exposaria un marc teòric. I aixi va ser a malgrat seu. Per tant, m’havia de centrar en les propostes. Els havia de convidar a viure experiències d’aprenentatge, jugant, per notar l’absència de la democràcia en una aula. Hauríem de superar quatre reptes. Cada desafiament superat revelaria una cita d’algun pensador.

IMG_20151027_174718

Vaig aprofitar l’avinentesa de l’agraïment per expressar que la invitació era un regal pels vint-i-cinc anys a l’empresa. Abans de presentar el primer enigma vaig relatar un parell d’anècdotes. La primera, després d’haver assistit a una conferènia de María Acaso a Lleida, tornava obnubilat i mantenint una conversa imaginària amb ella, quan de sobte em vaig trobar fent voltes per una rotonda d’Igualada. Premonició. La segona va ser un record infantil, però és el que tothom es va quedar. El meu primer cubata als vuit anys: un got de coca-cola amb un rajolí de vermut… Un duel èpic il·lustraria la meva evolució professional. Vet aquí que vaig presentar el primer enigma per reflexionar sobre el terç d’alumnes que no assoleixen un certificat. Així, tal com mana el sistema, vaig demanar que un terç dels  assistents sortissin de la sala. Impactant, oi? Així es com deuen sentir alguns alumnes. Com és que en un procés formatiu s’ha de discriminar un sector? És la primera mostra que democràcia i educació no van de bracet.

IMG_20151105_100621

Per distendre l’ambient i amb l’excusa que parlaríem de desempoderament, havien de desprendre’s d’algun objecte seu i donar-lo a un altre participant. En la ponència anterior, Alfons Formariz ens havia animat a perdre la por. M’ho havia servit en safata!  Vam veure un vídeo en què serveix per comparar els efectes de l’educació formal i no formal. Tot seguit, vaig formar grups. Cadascú tenia el fragment d’una fotografia. Havien de buscar els altres companys. Cada grup tenia una experiència meva d’un curs. Un portaveu de cada grup va explicar en què consistia. Fitxa tècnica dels projectes Vaig demanar que n’havíem de votar un per poder continuar amb el taller. Havia de servir per reflexionar sobre consens i dissens. Per què s’ha de triar sempre el que vol la majoria? Ja hi tornem a ser: algú n’ha de sortir marginat.

Vaig haver de finalitzar el taller just quan presentàvem els pilars en què s’assenta l’il·lusionisme social de Javier Encina. Vaig repartir un globus a cada grup. El van haver d’inflar i passar-lo a un altre grup. Quan rebien el globus, l’havien de petar entre tots, però no podien fer servir les mans. Cada grup havia de descobrir el terme a partir d’una endevinalla. Enigmeselements Malauradament, no ens va donar temps  de reflexionar com incorporàvem cadascun dels elements a l’aula. Per cert, em vaig guanyar un parell d’al·lusions de les companyes que van seguir. Com que vaig exemplificar que el currículum era el que impedia una educació pausada, que es practiqués el decreixement, cada vegada que s’esmentava la maleïda paraula, les ponents em miraven i m’anomenaven. Em pensava que sortiria de l’acte amb una banda al pit amb la inscripció “Mr. Currículum 2015”.

//es.slideshare.net/slideshow/embed_code/key/qRVDA9KIswMwkA

Parlem de tallerisme from Jaume Sans Vellvehí

Per cert, aquesta presentació té una banda sonora i un tauler de Pinterest..

M’havia jurat que no copiaria l’acudit de l’Eugenio: ja n’hi ha va haver prou amb l’anècdota intantil. Però he estat incapaç de pensar en un títol més enginyós. Perdoneu-me, Pep, Anahí i Núria.

IMG_20150923_174850

Aquest projecte mínim viable reprèn l’experiència del curs passat. A l’hora de plasmar-lo visualment, m’ha vingut al cap La Sastreria de Teresa Terrades. Ha aprofitat la seu del negoci familiar com a espai per a l’assessorament i acompanyament educatiu. S’ha basat en l’ofici patern per personalitzar aquest servei a cada usuari. De fet, si miro d’impulsar la construcció col·lectiva, les envestades que enfilarem a les sessions!  Ens va com anell al dit el món d’una modisteria per il·lustrar l’intent de practicar una educació atersana. Però no s’acaben aquí les coincidències. Vaig demanar ajut a Álvaro Solache per orientar el curs. Comparteix local amb la dissenyadora Barbara Zimmerman. Vam mantenir la xerrada entre la mirada gèlida d’un maniquí, fotos de models i mostres de teles. A més, Ivan Illich recorda en un article  l’etimologia del mot text. És el participi, en llatí,  del verb texere.

Perfil del grup

Començarem el curs amb una gran sorpresa. El grup s’ha transformat. A part dels alumnes de l’any passat, que ara seran minoria, s’hi ha incorporat un nombre d’alumnes diversos. Alguns volen obtenir el certificat per accedir  al mercat laboral mentre que d’altres s’han apuntat per motius personals.

Producte final

Ho haurem d’anar negociant i acordant. De moment, m’aferro a un dels suggeriments d’Álvaro Solache: converitr-nos en una associació. Pot ser un bon desllorigador de projectes i productes finals. De totes maneres, mirarem de posar sobre la taula diferents projectes col·laboratius que es duen a termen en l’actualitat

Fases

disseny

Haurem de seguir consultant els blogs del grup d’Ilusionismo social i el de Joseluis González

desenvolupament

En una vintena de sessions durant el primer trimestre

difusió

Visibilitzaré tant com pugui la preparació  de les sessions i el densenvolupament de cada sessió. Miraré de recollir-ne el desenvolupament en el dietari i publicaré els continguts en els grups de Facebook (#rEDUvolution, Desempoderandonos, L2…)

Estratègies de socialització

Hem de tenir en compte les forces de l’aula. Esperem que es plantegin alguns projectes fora de l’aula.

Artefactes i eines

Els que ens van sorgir. De moment, un decàleg ens servirà com a punt de partida.

Temporalització

20 sessions de 2 hores (dt. i dj. d’ 11.45 a 13.45)

Requisits materials i humans

20150729_151019

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

rEDUvolution 2

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

IMG-20150617-WA0000

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

2015-06-16 19.26.07

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

IMG-20150611-WA0002

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Anàlisi DAFO E3

Ens podeu seguir a:

Facebook   Twitter  2015-07-30 13.36.54 2015-07-30 13.55.51

Documentació:

Extraída d’ http://www.morguefile.com/archive/display/590341

Envidio la brevedad y claridad del post de una de la participantes del primer webinar del curso. Desearía tener esta capacidad para conseguir apuntar las conclusiones del primer tema. Necesito escribir lo que me provocó el vídeo, ejemplar exposición de Miguel Area.

Me sorprendre que el factor desencadenante del cambio de un modelo educativo transmisivo a uno más líquido sea la globalización y en cambio se ignore que la educación se debe adpatar a una sociedad democrática. Tal vez me pesa mi lectura actual, Desescolarizar la sociedad de Ivan Illich. Como afirma el pensador austríaco, el paradigma educativo de la mayoría de países se parece a pesar que las formas de gobierno sean distintas. Tanto da que sea dictatorial o democrático, republicano o monárquico, laico o confesional. Tal vez explicaría — o no—,  la manía obsesiva de nuestras autoridades por las reformas educativas. Siguen el mismo esquema, expuesto en el vídeo: una educación industrializada cuya finalidad es facilitar mano de obra especializada.

Me parece que la transformación de una sociedad industrializada a una del conocimiento no es tan radical como se teme. Parafraseando al protagonista de la novela Il gatopardo:” Es necesario que todo cambie si queremos que todo siga igual”. Evolucionar para no cambiar. Seguimos propugnando un paradigma educativo elitista (culto). “Sólo los que se sepan adaptar a los nuevos tiempos sobrevivirán”. Sólo los que dispongan de tecnología podrán acceder a la información. Los que consigan desarrollar la competencia digital. Así, pues, los centros educativos pueden justificar y mantener su exclusividad formativa. Temo que intentar definir el ciudadano competente digitalmente no sea un intento más de aplicar el mito del represor que señaló Elizabeth Ellsworth. Construímos un discurso dominante perfilando un hipotético ser.

En consecuencia, la competencia digital tiene que formar parte de la vida del aula para que tantos los docentes como los alumnos participen de una sociedad democrática. Sepan buscar, filtrar, divulgar información. Entomen proyectos colaborativos para constituir una red. Sean receptivos al aprendizaje informal, mucho más eficiente, que proporciona la tecnología. Practiquen un pensamiento crítico y defienda una cultura abierta como exponente de una globalización ética. En definivita, la educación —con o sin tecnología— tiene que facilitar un desempoderamiento para que los alumnos sean capaces de desarrollar su autonomía.

relatograma 2a sessio

3a sessió De moment, sembla que fa molta gràcia construir el relatograma. Sorprenen les explicacions del motiu de la imatge o de la paraula. Em va fer m olta gràcia la que va explicar l’Eva sobre el canvi que havia experimentat d’una sessió a la segona i l’actitud que has de tenir a l’hora d’aprendre un idioma. També em va fer riure el rellotge del Chema. Segons va confessar ell, li passen volant les classes. Doncs a mi, la d’ahir se’m va fer pesada. Em vaig embolicar en la posada en comú sobre l’avaluació. Deu ser els efectes de les ritualitzacions que analitza Ivan Illich. I vaig patir a l’hora dedebatre el vídeo sobre il·lusionisme social. Alguns alumnes no hi van participar gens. Vénen la majoria amb imatges que transmeten optimisme, il·lusió…

debat grups  A i B

Després de l’activitat de construcció col·lectiva. Els vaig plantejar les dues preguntes per reflexionar i vaig deixar que cadascú decicís quina volia treballar. Vaig decidir actuar així per practicar un model democràtic. Després, cada grup va exposar les conclusions a què havien arribat. Remarcaria el matís punitiu del grup sobre els errors. Va aparèixer el primer conflicte. La Laura, de l’altre grup,  va plantejar la necessitat de practicar més exercicis per a la prova. Això que ella ja va fer el B3! Li vaig demanar de discutir aquesta reflexió més endavant. Va acceptar. Havia pensat aquesta activitat prèvia per presentar com corregiríem els textos escrits. Després, els vaig demanar que a casa s’haurien de valorar la seva intervenció. Murmuris de desaprovació. Com hem d’aprendre a desprendre’s d’aquesta visió consumista!!

errors IMG_20150421_131302

Finalment, vam debatre el vídeo. Alguns no els va agradar gaire, tot i que sense gaire entusiasme, manifestaven que en compartien algunes idees. Va esclatar una tímida tempesta. Ens hem d’adaptar a la prova o bé la prova s’ha d’adaptar a nosaltres? Així vam finalitzar la sessió, amb dubtes i sense tenir gaire clar les conclusions del debat.  Vam acordar, però, quins serien els objectius de la propera sessió: celebrar la diada de Sant Jordi.

Conclusions il·lusionisme