IMG_20160405_143206Què hi pinta un pal de fregar, una safata amb dues dotzenes de gots, una fotografia de Johan Cruyff i la cançó Heroes de David Bowie en una aula? Doncs l’estrena del darrer tram d’Els Viatgers.

1a sessió. Mantenim la tradició d’anar a arribant  progressivament al llarg d’un quart. Vam encetar el curs amb una activitat de presentació: La primera lletra. Havien d’apuntar en un full la lletra inicial del seu plat, color i animal preferits, el d’una afició i el millor regal que els havien fet mai. Vam formar parelles i van mirar d’endevinar el significat de les lletres. Tot seguit, cadascú va presentar la seva parella a la resta del grup.

Tot seguit, els vaig recordar el debat que s’havia generat el darrer dia de classe del curs passat. Els vaig demanar que formessin una fila índia al mig de l’aula i que saltessin a la dreta el que s’estimaven més aprendre i a l’esquerra els que volien aprovar. Tinc un grup bastant dretà mentre que una minoria va reconèixer que volia obtenir el certificat. Mentre disposaven les cadires en un cercle,  els vaig informar que per a la propera activitat calia que tinguéssim el terra ben net. Així doncs, vaig agafar la galleda i el pal i vaig anar fregant l’espai creat. Els demanava que aixequessin els peus per passar la baieta per sota de la cadira. Reien a pleret.  Tot seguit, vaig anar deixant al terra folis. Així, vaig improvisar una passarel·la. Ara,  els vaig convidar a viatjar pel temps  Ens vam anar al dia 17 de juny, última sessió del curs. Els comunicava que tothom havia aprovat. Va esclatar l’alegria. Van confessar que ho volien celebrar. Els vaig mostrar la safata amb els gots i els vaig informar que me n’anava a buscar l’ampolla de cava que teníem a la nevera. A l’hora d’obrir el cava, els vaig demanar que haurien de formular un brindis. Havien de venir a la taula i expressar el discurs. Vam descobrir que els folis sobre el parquet sec són perillosos: tothom hi relliscava.

terra lliscant.JPG

Acabada la roda de felicitacions, els vaig demanar que cadascú replegués un foli del terra. De seguida, es van donar que era un full del model de prova. Vaig demanar disculpes. És veritat que tenia previst, tal com m’havien demanat, de treballar el model de prova. Ensopida. Els vaig animar a recuperar l’estat d’eufòria anterior. Havíem de seguir un ritual, el que ens va fer Jordi Ferreiro. Els vaig demanar que esquincessin un tros del full. Hi havien de dibuixar o escriure una paraula que simbolitzés com desafiaven la prova. L’havien de plegar ben petit. Se l’havien de fregar per l’aixella, pel cul. Després,  s’havien de comprometre a dur-lo a sobre durant una setmana  i guardar-lo amb la vareta del curs passat.

A continuació, vaig repartir les pistes del curs a cadascú. Havien de trobar els companys que tenien les altres pistes per descobrir un dels cinc personatges. Les pistes eren les lletres del nom i cognom, una dada biogràfica, una fotografia del personatge, una fotografia i un vídeo musical vinculats amb el personatge. Finalment, cada grup va desvelar quina dona tenia. Va ser el moment per compartir la pregunta del trimestre: Podem ser herois per un trimestre? Per què? També vaig anunciar que Anna Vives, Neus Català, Milena Jesenska, Erin Gruwell i Janine Sheperd ens ajudarien a descobrir-ho.

PISTA1NOMS.docPISTA3OBJECTES.docPISTA4paraules.doc

Abans de plegar, vam fer una roda en què cadascú va expressar amb què es quedava d’aquest primer dia. La majoria va valorar que el brindis havia suposat una empenta a l’esquena. De totes maneres, una alumna, nova, va expressar que se sentia confosa.

 

17 sessió amb el B3. Primera jornada de la prova. Només obrir el correu, ja veig un missatge de SOS d’una alumna. No ha pogut estudiat gens. Deixar anar subtilment que es presenta però si el pogués fer col·laborativament, el resultat seria molt millor… Em concentro a preparar la sessió. Descobreixo una pàgina web molt útil amb tècniques de relaxació. Opto per la de l’onada i aprofito una de la selecció musical.

Just sortint del despatx em trobo amb la Nataixa.  Em confessa baixet que li dono confiança. Entrem a l’aula i som poquets.  Mentre disposem l’aula, va arribant la resta del grup. Es van esverant. Jo vaig preparant l’àudio i la selecció musical. No se sent res. Em barallo amb l’equip tècnic. Finalment, es va sentir un oneig de fons. Callen. Aprofito l’avinentesa per explicar-los que farem primer un exercici de relaxació i després sabran per què els vaig regalar una palla.

Comencem a entrenar  la respiració. Hauria d’haver aprofitar el grup que vénen a fer ioga la franja horària anterior a la nostra.  Els costa concentrar-se. Només sóc jo qui fa les aspiracions i expiracions. Per un moment, temo que no m’hiperventili. Després els demano que treguin les palletes. Les connectem. S’engresquen novament. Finalment, som capaços de formar un cercle drets. Els recordo l’escena a la sala de columnes que rememora Janine Sheperd. També els recordo que vam iniciar plegats un viatge junts. Els demano que consideren com dues classes més i que no han de demostrar res a ningú. Em pregunten per si suspenen. Els recomano que avui es concentrin en la prova i només es limitin a preguntar pels exercicis. Els confesso que aquest curs ha estat un regal per a mi i els ho vaig agraint personalment: “Cristina, gràcies per la teva voluntat”, “Ximena, gràcies per la teva perseverança”, “Zosia, gràcies pel teu somriure”, “Nataixa, gràcies per compartir”, “Victoria, gràcies per la paciència”, “Leticia, gràcies per l’afectuositat”, “Carolina, gràcies per la ressurecció”, “Mariana, gràcies per la tenacitat”, “Rocío, gràcies per la seguretat”, “Antonio, gràcies per l’humor”, “Loli, gràcies per la gosadia a preguntar qualsevol dubte” i contemplo una cara que protesta, “Cristina, gràcies per la implicació i la Mercè Rodoreda avui estarà satisfeta amb tu”.

S’asseuen i reparteixo les proves.

Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar

Jacint Verdaguer

De gracey, extreta d’http://www.morguefile.com/archive#/?q=WINGS&sort=pop&photo_lib=morgueFile

S3, dimarts i dijous de 15.15  a  17. 15, 2n trimetre.  La majoria dels alumnes  prové del curs del trimestre anterior. Un grup, bastant cohesionat. Va acollir de seguit les noves incorporacions: tres alumnes que els havien promocionat, una repetidora, un trasllat, una persona que reprenia el seu aprenentatge i dues persones que es van matricular en aquest període.  Com que hi havia la prova final, vaig dubtar com havia d’encarar el curs. Tenia clar que no em deixaria avassallar per  l’examen ni deixaria que s’ensorrés  el que havíem bastit en el trimestre anterior pel pànic a l’examen. Calia  trobar-hi una nova orientació.

Ara, m’adono que vaig seguir el consell de ” si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi”.  Si comproveu l’evolució del curs (PortafolisSessionsS32CURS2012-13), va anar encaminada a superar la prova, un objectiu que sempre m’havia resistit a acceptar. Vull que l’alumnat aprengui en comptes que es fixi a  superarun examen. Però un es fa gran i es  va assenyant. Va deixant la rebel·lia a l’armari de casa seva. Així doncs, ens vam centrar a superar la prova. Però com? Coneixent el punt de partida de cadascú,  sabent on havíem d’arribar i compartint els criteris avaluatius sense abandonar els aspectes emocionals que possibiliten un aprenentatge efectiu. ( tasquesS3CURS2012-13)

Tal com ho pdeu llegir en el dietari (dietariS22CURS2012-13), justament, mentre preparava la primera sessió, vaig conèixer la xerrada de Janine Shepherd. L’exemplificaven com a model d’exposició amb ben poc recursos. Però em va calar més el contingut. Anava com un anell al dit pel que volia transmetre al grup: podíem assolir qualsevol fita, sense acovardir-nos i ajudant-nos mútuament. Els vaig convidar a mirar l’exposició de la pilot australiana regalant-los una palla al final de la sessió. Els vaig demanar que la guardessin perquè un dia els faria falta. També els vaig recomanar que fessin el model de prova.

Un cop miraven el vídeo, havien d’escriure un comentari al blog. Aprofitava aquest primer text per fer-los una avaluació de diangosi. Vaig elaborar una rúbrica perquè es familiaritzessin amb els criteris avaluatius de l’apartat de l’expressió escrita. Vam acordar de compartir la revisió textual.  Vaig crear una carpeta per a cada alumne i els la vaig compartir amb el Dropbox. Es trobaven el text que havien publicat al blog, amb els errors marcats i amb la rúbrica. Alguns alumnes es desanimaven amb la lectura dels barems, sobretot pel que fa al de correcció. És difícil personalitzar-los. De vegades, era més estricte perquè es fixessin en què havien de reforçar. (Com diu María Acaso en el seu darrer llibre, no n’hi ha prou amb voler ser democràtic, sinó que cal ser-ho!) D’altra banda, costa que els alumnes s’acostumin que els errors siguin un punt de partida i no pas un resultat. Així doncs, els vaig proposar d’anar escrivint un article d’opinió a mesura que anàvem veient les fases de la redacció d’un text.  Els vaig corregir el text final primer marcant-los les errades i,  un cop se l’havien revisat, fent-los una darrera correcció tradicional.  Aquí en teniu un de mostra: Article Ruben-REVRuben REVISAT

Vam pactar que destinaríem la tercera unitat per repassar el model de prova. Ara bé,  com que finalitzàvem el curs el 21 de març, vam decidir que també treballaríem el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Els va entusiasmar la idea. Hi van participar de bon grat. És curiós que s’engresquessin quan en principi haurien de dispositar totes les energies en la prova final. He d’entendre que això deu significar que l’examen no ens va condicionar i vam poder continuar gaudint del curs, tal com ho havíem fet en el trimestre anterior. De totes maneres, es van produir més sorpreses.  Vaig observar per part de tothom una autèntica evolució.  Un tastet: Ana N RÚBRICA 0 + Ana N rúbrica final

Una altra gran descoberta, el blog de Luis Garcia El arte de la memoria amb les magnífiques entrades sobre com superar el temor dels exàmens. Vam posar en pràctica les seves propostes en les sessions prèvies als dies de la prova.  Ens va ajudar a preparar les dues sessions en què adminstràvem la prova. Iniciàvem abans amb un exercici de relaxació i un altre de visualització.: evocar el moment que Janine Shepherd rep l’escalf de la mirada d’una altra pacient. aber que no estem sols , sinó que els altres també passen pel mateix procés. Per tant, podem unir forces i energies  per superar individualment qualsevol obstacle. Connectivisme al 100%.

Encara que la puntuació de la prova suposa el 80%, vam pactar com manteníem el 20% restant: d’una banda, prosseguint amb el dietari d’aprenentatge, que ja havíem experimentat el curs anterior, i amb el comentari final valorant la seva experiència. Aquí podeu consultar els recursos emprats per avaluar-se:  avaluacioS3CURS2012-13.

Per acabar, una anècdota. Vaig entrar en un estat eufòric després de comprovar els resultats que havien aconseguit (100% d’assoliment) . Em vaig plantar a Barcelona per parlar-ne amb la meva coordinadora, Carme Bové.  Vam aprofitar per dinar junts. Esperàvem que vingués el cambrer a demanar-nos les postres quan em vaig adonar que era l’hora que m’esperaven els alumnes per comentar la prova. Em vaig presentar una hora més tard. Val la pena compartir la seva reacció. Aquí en teniu  el reportatge visual, gràcies a l’esforç de la companya que es va encarregar de entretenir-los mentre jo anava arribant:  cliqueu el mural

Les claus de l’èxit: compromís, acompanyament, diàleg, confiança, honestedat, afany de superació i, sobretot,  ganes de passar-s’ho bé. Evidentment, per les dues bandes, tant els alumnes com jo.

Àudio de l’entrada. Cliqueu aquí.

Vaig assumir un curs de nivell D (perfeccionament), organitzat per l’Ajuntament de Gavà en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. La novetat era que l’oferíem per primer cop en modalitat semipresencial: al final de cada unitat es programarien  trobades per valorar la unitat i per resodre possibles dubtes. Vaig aprofitar l’experiència de la modalitat a distància a l’hora de muntar-lo. El blog seria un dels recursos que empraríem, però em semblava que podria ser oportú aplicar  l’aprenentatge cooperatiu. Així doncs, hauríem de recórrer a aplicacions de Google (Gmail i Drive).

El blog seria el canal per presentar el pla de treball de cada unitat. A més, serviria per anar presentant les tasques —la majoria, propostes per treballar l’expressió escrita i la comprensió oral, però també n’hi va haver d’orals. Tasques D CURS 2012  Vaig preveure que havia d’organitzar grups d’experts perquè desenvolupessin els continguts tant gramaticals com els del marc sociolingüístic. La finalitat era facilitar un modelatge cognitiu per a la resta de companys. Però no en vam ser capaços. Només ens vam sortir amb la primera fase, la de grups d’experts. Es van encarregar de crear els fulls de ruta. Ho  vam haver de suprimir a partir de la unitat 3. Cada grup rebia un repte que els havia de servir per valorar el nivell de coneixement previ i que els servís de punt de partida perquè així els facilités el posterior guiatge per als companys.

A part del full de ruta, també escrivien un comentari en què valoraven com els havia anat. Així anàvem component el quadern d’aprenentatge. Com vaig apuntar en la valoració dels cursos a distància, no hauria d’haver repetit les preguntes per  a la reflexió —com observa Elizabeth Ellsworth—, sinó que a mesura que ja s’hi habituaven l’informe hauria d’haver estat més lliure. Aconseguim perdre aquest esperit avaluatiu ja que s’automatitzen les respostes. També repetíem el dietari d’aprenentatge. Proporcionava prou informació a l’hora de preparar les sessions presencials.

Quant a les trobades presencials, vaig decidir que les aniria programant en funció com evolucionaven les unitats. D’entrada les havia previst per a l’ocasió de dur a terme la tasca, com va ser en la unitat 1, però va costar mantenir aquest criteri al llarg del curs. En altres ocasions es van plantejar dilemes que servissin per posar a prova els continguts treballats. La darrera trobada es va destinar a repassar i  a planificar la resolució de la prova.

Unitat 0: el pròleg. Vaig idear una unitat 0 perquè l’alumnat es familiaritzés amb la navegació del blog. Vaig planificar una activitat inicial amb què els alumnes opinaven sobre el concepte de cultura compartida, exposat per Fernando Trujillo. Aquest comentari havia de servir com a avaluació inicial. També hi havia un altre objectiu “ocult”: plantejar la pregunta per al projecte d’investigació: una altra educació és possible?   Si havíem d’experimentar la col·laboració, calia que empréssim una xarxa social. Vaig decidir l’ús de Twitter. També vaig aprofitar aquesta unitat perquè es fessin la prova i formalitzessin el contracte d’aprenentatge. Finalment, els demanava que recomanessin els recursos que tenien el blog i que valoressin l’experiència. Seguia l’estructura que tan bé em funcionava en la modalitat a distància.

Unitat 1: la patacada.  Les activitats del blog per a aquesta unitat van anar destinades a poder realitzar una tasca final en la primera trobada presencial: presentar un personatge significatiu. Ara bé, el que vam introduir era la formació dels grups d’experts. Es formaven pel contingut que els vingués de gust treballar. Havia pensat en dues fases. La primera  era perquè els components es  convertissin en experts del contingut triat. Després venia una segona fase en què cada expert havia d’ajudar a assolir l’objectiu seu. Això va ser bastant disruptiu per a l’alumnat. De cop i volta, es multiplicaven els canals de comunicació: blog, Twitter, Google Drive i Gmail.  A més, les activitats es diversificaven.. Hi havia les del blog. Els reptes que havien d’aconseguir assolir o bé ajudar a companys a assolir-lo,les diferents activitats del blog tenien activitats o materials de consulta o reforc, Va angoixar bastant  —i amb certa raó!  Ara bé, un altre possible desencadenant del conflicte és la imatge que tenen d’un curs de llengua. El professor ha de facilitar uns continguts, ha de proporcionar uns exercicis per practicar-los i els ha de corregir.

Unitat 2: l’adaptació. Arran del que vaig apuntar en la trobada presencial, vaig mirar de facilitar més l’itinerari d’aquesta unitat. La tasca, aquesta vegada,  anava encaminada a saber resumir un text: els comentaris que van escriure a la unitat 0. Així doncs, la seqüència es va centrar en el resum, sobretot en l’esquema o pla de text, una tècnica que pot ajudar molt a l’hora de planificar un text.

Unitat 3: la pausa. El termini d’aquesta unitat es va veure afectat per la pausa de les vacances nadalenques, cosa que va comportar un retrocés pel que fa a la dinàmica del curs. Si en la unitat anterior un company havia resumit el comentari inicial,  ara era l’ocasió per millorar aquest text. Així doncs, vam treballar la revisió textual i vam aprofitar per presentar els criteris avaluatius d’un article d’opinió.

Unitat 4: la remuntada. En aquesta unitat, vam prosseguir amb l’escriptura. Ara es tractava de publicar la versió final del text.  L’activitat tuitera es va destinar a avaluar l’aplicació dels pronoms de relatiu: havien de formular un eslògan publicitari emprant-ne. Va ser un material valuós per a la corresponent trobada presencial.

Unitat 5: el contagi. Una alumna va suggerir treballar el consum responsable o la cooperació. Em va semblar molt adequat. Per tant, van haver d’elaborar un article opinant sobre aquest tema. Vam mirar de posar en practica la coescriptura. Havien d’enriquir l’argumentació d’un company proposant-li arguments en contra.

Unitat 6: l’epíleg. Vam aprofitar aquesta darrera unitat per treballar el marc sociolingüístic amb el resum del text en català antic i el desenvolupament d’un tema. A més, vam elaborar una banda sonora a partir de la xerrada de Janine Sheperd i havien de presentar un vídeo responent la pregunta d’inici i valorant l’experiència del curs.

Sang, suor i llàgrimes. Satisfà que els alumnes reconeguin que els ha suposat un repte vertiginós aquest curs, però que ha estat capaç de sortir-se’n. Et sents feliç quan alguns conclouen que una altra educació és possible. Ha estat possible no només per l’esforç individual sinó que s’han ajudat . Un dels elements més ben valorats han estat els fulls de ruta. Tot i que si no s’haguessin deixat portar per la desconfiança inicial, hauríem arribat molt més lluny. Si s’haguessin cregut que es podien convertir en xerpes per als companys, s’haurien evitat més d’algun disgust, o fins i tot certa solitud. És una pena que els hagués fet por reflexionar sobre el seu procés d’aprenentatge. Haurien guiat més ràpidament i més efectivament els companys. Ens reca abandonar la zona de confort. Abans i després de les trobades presencials tenia una frase al cap: “Això no és un curs de llengua.”

Potser vaig atabalar amb recursos 2.0, però val la pena si al final els alumnes reconeixen que els ha ofert noves possibilitats per comunicar-se. A més,  em nego a pensar que una llengua només serveix per transmetre i memoritzar continguts gramaticals, sinó que serveix per pensar, fer i sentir, les bases per adoptar una actitud.

Sessió 6a Suficiència 3. Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Havia prevista la sessió com a final de la seqüència sobre la planificació d’un text i final d’unitat. La previsió se’n va anar en orris.

Vaig plantejar una activitat de correcció dels comentaris inicials. M’agrada fer així la correcció, però sempre acabo amb la sensació que l’allargasso massa per diferents motius. Primer, intento recopilar una errada per alumne. Segon, els agrada trobar-se  les seves errades i corregir les dels altres. Per tant, em sembla força efectiva. Ara bé, acaba l’activitat menjant-se bona part de la sessió.

Aquesta activitat també havia de servir per presentar els barems de l’expressió escrita. Què vaig fer?  Va començar a ennegrir-se l’ambient: amenaça de tempesta. Queixes i planys. Ho vaig tallar. Com? Doncs, invocant l’esperit de la Janine Shepherd.  També em vaig adonar que calia fer una lectura positiva dels criteris. Els vaig raonar quina era la intenció de l’exercici: fer un escrit a pèl per valorar-ne la capacitat. Considero que se’n van sortir prou bé. La repetidora ja es va alarmar. Havia obtingut una puntuació baixa, segons ella. Em va ben ensarronar. Em va demanar per la puntuació més alta. Quan li vaig dir es va desanimar. Quina ocasió perduda per recordar una de les normes que vaig introduir en el seu decàleg: prohibit comparar-se. Una altra alumna va suggerir que la solució per superar aquest exercici –que és eliminatori, vet aquí l’esverament– era venir amb textos empollats. Ara sí que em sentia abandonat , no només pel desodorant sinó per l’exatleta australiana.  Vaig agafar aire i els vaig demanar si em permetien una confessió.

Els vaig explicar que tenia la intuïció que la Janine ens començava a donar sort. Cares d’incredulitat. Vaig assentir. Vam començar la sessió donant el premi al guanyador del concurs Jaume Cabré.  Va ser la primera, i no pas l’única,  satisfacció del dia. Els vaig recordar una de les conclusions de la pilot de Sidney: ” per què no?” Això era el que s’havien de plantejar per superar la prova: “per què no puc aprovar?”

Després els vaig preguntar com havia de ser un comentari de bloc? Vaig formar parelles amb un model de comentari. Els va costar d’entendre l’activitat. Em vaig adonar que si la vull aplicar una altra vegada, cal que contextualitzi els comentaris. És a dir, cal facilitar l’entrada de bloc i el comentari corresponent.

Per cert, la parida del dia comentant una errada de puntuació

el que ha unit l’autor que no ho separi una coma

 

Sessió 5a

amb Suficiència 3.  Cliqueu l’enllaç per consultar la sessió.

Vaig començar la sessió nerviós. Deu ser el trauma de la setmana passada. He omès les corresponents entrades. La 3a perquè em vaig fotre una bona patacada i la 4a perquè no la vaig assumir jo.

Aquest darrer motiu es va convertir en un bon pretext per recordar què van treballar en la sessió anterior. Com que van aprofundir els  continguts gramaticals amb una tècnica d’aprenentatge col·laboratiu. Vaig improvisar dubtes per comprovar-ne l’assoliment. Just quan els  els plantejava em vaig adonar que els hauria d’haver preparat.  Pel que fa a les respostes, no vaig estar prou atent als alumnes que dubtaven de les solucions.

A l’hora d‘acordar els criteris avaluatius del guió, em sembla que vaig navegar una mica. Els hauria d’haver tinguts a punt. Ara bé, vam aconseguir refer el guió de la Janine Shepherd. Vaig reiterar els motius d’haver analitzat aquesta conferència. No és només per la lliçó de superació personal, sinó perquè il·lustra a la perfecció el procés que seguim a l’hora d’aprendre. Ara entenc la capacitat de transformació en la formació. D’altra banda, em va semblar que per convèncer a l’hora de planificar i organitzar un text era útil el recurs de les cadires, com en la presentació de l’anterior dia les diapositives. Les idees principals d’un text són les cadires de la xerrada o les diapositives d’una presentació.

Quan els vaig proposar d’elaborar-ne un ells, van començar a rondinar i a esbufegar. Una alumna va confessar que s’estimava més fer-ho a casa. Va excusar que necessitava concentrar-se. Vaig vacil·lar, però em vaig quadrar. Vaig seguir estrictament la meva planificació.

Primer els vaig demanar que cadascú es pensés en un tema. Els vaig anar apuntant a la pissarra. Després, els vaig demanar que apuntessin les idees que els venia al cap. En la posada en comú, els vaig demanar el nombre d’idees. Després, per parelles, es van intercanviar les llistes. El company els n’hi havia apuntes un parell més. Val la pen destacar que l’alumna que es va queixar més  va implicar totalment en la propsta d’activitats.  Vaig aprfofitar la posada en comú per informar-los del Centre de Redacció. Així vam poder contemplar les diferents fases del procés de l’escriptura. Mentre observava el progrés de la seqüència, vaig sentir una veu interior que em deia: “com has desaprofitat

Experimentarem la correcció compartida amb el Dropbox. De moment, cadascú té una carpeta amb el full de puntuació per anar registrant la puntuació de la prova model i el comentari que els vaig demanar perquè servís d’avaluació inicial de l’expressió escrita. Vaig preparar una rúbrica, adaptant els barems de la Comissió d’Avaluació.

Per acabar, m’agradaria relatar com vaig anar modificant el punt de vista sobre la qualitat dels textos de l’alumnat. Al matí ja em van sentir remugar i renegar mentre adaptava els criteris avaluatius. Un cop la vaig aplicar, ja veia què hauria d’insistir a classe, quan la comentéssim. Sóc conscient que em vaig encarnissar amb el primer text, però que a mesura que corregia textos notava que alguns eren correctíssim. Això é el fruit del trimestre passat?  L’alumnat es va responsabilitzant cada vegada més quan sap que el text és públic? S’ha espavilat i entén que el text ha de tenir un mínim de qualitat ?

Quina paradoxa, oi? Faig servir una lliçó de superació en què la protagonista recorre a la confiança en ella mateixa i amb els altres per progressar mentre que a l’hora d’analitzar la producció dels alumnes faig coms els senyors Shepherds, compadir-me de la seva expressió. Doncs, no. D’entrada, n’estic prou satisfet i orgullós. Primer, perquè alguns — la majoria–  s’hi han esforçat. Segon, si tombar la truita en situacions adverses és preguntar-te: “per què no?” Aquesta és la tècnica que he d’emprar. Crec que demà els confessaré el meu grau de satisfacció, però els plantejaré  per què no apugem el llistó de l’excel·lència.

Ahir la repetidora em va confessar per què no va superar la prova. Em va esverar la mala imatge que es té d’ella mateixa a l’hora d’escriure. S’excusa que s’ha de preparar i memoritzar els textos perquè és incapaç de generar idees , i més sota pressió. Si comprenem les persones que tenen pànic a l’hora de parlar en públic, per què no podem reconèixer que tenim alumnes que no saben expressar-se ja que segurament en la seva etapa escolar  els van destrossar. Van aconseguir fer-los sentir uns incompetents. Ara bé, quants d’aquests formadors són capaços de redactar textos, si no són notes informatives o informes d’avaluació? De vegades, els docents transmetem les nostres pors o frustracions.

2a sessió amb l’S3. Cliqueu l’enllaç per llegir el dietari d’aula.

Vaig sortir una mica moix de la 1a sessió; en canvi, d’aquesta, en vaig sortir bastant entusiasmat: primer, per com es va desenvolupar i segon, per una breu conversa amb l’alumna que va qüestionar la metodologia el primer dia de classe.

Va anar molt bé el repàs de la sessió anterior. Els va fer gràcia la manera com els vaig examinar per comprovar si se sabien el noms: el joc de la pilota. Només vam fer una roda en què pronunciàvem en veu alta el nom de la persona a qui llançàvem la pilota.

Pel que fa al mapa mental, em vaig embolicar amb les preguntes. Primer els vaig plantejar amb quins obstacles s’havia enfrontat la Janine Shepherd i com els havia superat, mentre que hauria d’haver demanat la pregunta que els vaig proposar per escriure un comentari. De totes maneres, vam poder elaborar un mapa mental amb el qual ja vam poder anar apuntant idees: tothom és capaç, perdre les pors… Potser hauria d’haver remarcat la sensació que experimentes quan ets lliure, és a dir, quan pots alliberar-te dels llastos, de les limitacions. Aquesta és la sensació que vaig experimentar al llarg de tot  el trimestre anterior.  (El destí és generós. Mentre escric aquests línies sona Die Gedanke sind Frai, versionada per Brazilian Girls) Ara bé, no sortia la deducció  més important per mi: sols, impossible; cal ajudar-nos.
Tot seguit  vaig organitzat petits grups. Els vaig anar repartint una fotografia. Els vaig preguntar com s’ho feien per assolir una fita. Va anar molt bé la posada en comú. Em vaig adonar que potser hauria d’haver previst una altra activitat posterior que hauria servit com a posada en comú. Completada la taula, potser que apuntessin les paraules que es repetien a cada columna. Repartir cadascun dels conceptes entre els equips per establir com ho poden fer nosaltres? Això ens hauria servit per establir les normes de funcionament. (Mireu la diapositiva núm. 8 en què són recollides les conclusions)
Vaig mantenir els grups perquè acordessin les normes. Sempre faig la broma que van més ràpids que no pas els polítics a l’hora de consensuar un marc legislatiu. Un cop apuntades a la pissarra, em vaig adonar que potser calia concretar-les més –l’esmicolament ataca de nou!
Finalment, vam mirar l’estructura de la prova i vam fer una volta pel bloc. No em vaig atrevir a formar el cercle. Per això els havia demanat que vinguessin amb la palla de l’altre dia. M’ho reservo per a les dues sessions de la prova. En comptes d’aquesta activitat, en vaig improvisar una altra: quin títol posarien  a la sessió d’avui? Els hauria d’haver apuntat, però n’hi va haver que em van agradar molt: bastint fonaments, posada a punt, escalfant motors comença l’espectacle…
Pel que fa a la conversa amb l’alumna, al començament de classe ja em va dir que li havia trencat… “·els esquemes”, vaig acabar jo. Abans de sortir,  em va confessar el seu periple. Va fer l’S1 amb un grup amb el nivell molt alt. Havia patit –aquí es quan se’m fiquen a la butxaca; recordo la tortura d’un curs d’anglès– a més, el docent s’entestava que abandonés la seva variant dialectal. Va continuar l’S2 amb un grup de nivell baix i poc motivat. Va declarar que de moment hi estava a gust i esperava que tothom es comprometés.
Estic convençut que assolirem tot plegats les Blue Mountains. Quin vídeo trieu com a final d’aquesta entrada?