Les tres edats

Projecte Mínim Viable

10 de juliol de 2019. Fundació Joan Brossa. V Jornada Educativa Joan Brossa. Exposició La xarxa al bosc. Epifanies. He de confessar que hi vaig assistir amb ganes d’escoltar experiències, però reticent a commemorar l’Any Brossa. Ja l’havia treballat en un grup. Havia estat un bon pretext per experimentar el Visual Thinking i poder provar el programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA. Podia recòrrer a alguna proposta formativa de la Fundació; però, a mesura que transcorria la jornada, es va anar transformant aquesta recança en entusiasme. Així es va anar perfilant el Projecte Mínim Viable.

Durant tot l’acte, no vaig poder parar d’aixecar el cap i contemplar l’Elegia al “Che“. Barrinava que podia ser un bon detonant per a la primera sessió de qualsevol curs. I si l’alumnat es trobés un plafó amb l’abecedari, però quan l’agafés li caigués lletres a terra? Costós. I si ens limitàvem a reproduir aquesta obra? Doncs, així va ser.

La xarxa al bosc

Escoltant l’experiència de les docents de l’Escola Mas Rampinyo, de Montcada i Reixac, de la ruta pel poema urbà em van fer adonar que aquesta creació de Brossa podria servir com a metàfora del curs. Es va convertir en la tasca final: l’alumne hauria de presentar un poema visual, poema objecte o bé un poema escènic que relatés els tres moments del seu aprenentatge.

Taula de presentació de “Variacions”

Quant al bloc de les càpsules formatives, em va agradar la presentació de Marco Fragoso. Va començar la seva intervenció posant sobre la taula un poema objecte brossià. Va prosseguir narrant la transformació pedagògica del seu equip a través de l’art. Hi vaig empatitzar completament.

Tot seguit patiria l’impacte més profund. Dolors Juárez explicava una de les accions amb el claustre de l’Escola de Bordils. Precisament per avaluar el projecte, els van proposar organitzar un dinar a la seu d’Experimentem amb l’ART. Em va recordar una les microrevolucions que planteja María Acaso: l’aula a la taula. Per què no idear un curs al voltant de la taula? Per què no proposar al grup de preparar menús a l’aula? Per què no bastir situacions comunicatives, no formals, perquè l’alumnat vagi adquirint més fluïdesa i comparteixi afectes? Em costava lligar-ho amb Joan Brossa. Per si de cas, podia reservar-ne l’experimentació en un altre trimestre…

Per acabar d’adobar-ho, em va entusiasmar l’experiència de l’artista Bàrbara Partagàs de crear poemes objectes. Vaig pensar que era una proposta que es podia oferir a tots els grups del Servei. Només va faltar que Jordi Ferreiro ens fes tastar la seva visita performativa al Gabinet Brossa. Decidit: commemoria l’Any Brossa amb el grup d’elemental, seguint un plantejament similar al del C2.

Jordi Ferreiro

Així doncs, adoptàvem el Poema visual transitable no només com a al·legoria sinó també com a programa del curs. Tenia molt clar com havia de ser el començament i el final, però dubtava de com transitaríem al llarg del curs. Una possible inspiració va ser, inicialment, la pàgina web de la Fundació (dividia la figura del poeta en Visió, Obra i Acció), que es podien convertir en unitats didàctiques. Una altra possibilitat que vaig contemplar va ser el tipus d’obres que analitzaríem; poemes visuals, poemes objectes i poemes escènics. Una altra alternativa se’m va presentar en la primera sessió, quan vaig preparar una activitat perquè coneguessin Joan Brossa a partir del seu poema Crònica d’un error. Els adverbis temporals ens anàvem com anell al dit per repassar la morfologia verbal. Ara bé, aquest criteri se’n va anar en orris ben aviat. Hi podia esmerçar entre tres i sis sessions.

El curs va anar deambulant, per tant, entre obres brossianes, algunes propostes extretes del llibre Aprendre amb Joan Brossa, el projecte de l’emergència climàtica per al grup de treball del mòbil a l’aula i els debats improvisats -un suggeriment de l’alumnat. El detonant de la primera sessió va ser un passatge de Richard Wagner. Això ens va servir per mostrar un primer poema visual. L’Elegia al “Che” va ser el pretext perquè cada alumne es fés conèixer. Vam recollir les pors de cada alumne a partir d’un poema objecte i vam cloure la sessió reconeixent poemes visuals, poemes objectes i poemes escènics.

• 

• 

• 

• 

En la segona, el grup ja va acceptar un nou repte: convertir la sessió anterior en un poema. El dau marcava de quin tipus havia de ser. Vam comparar l’obra de Gustav Klimt amb el Poema urbà transitable. En posteriors sessions vam voler aplicar la perífrasi de probabilitat amb unes imatges del poeta. Per practicar una mica més aquest contingut, vam aprofitar algunes imatges del projecte Fallen princeses de Dina Goldstein. Un parell de cartells ens van servir com a recurs didàctic per repassar vocabulari i per debatre (cartell de la 43 Fira del llibre d’ocasió antic i modern i Volem viure plenament en català). Finalment, els poemes Tu i Parella ens van ajudar a parlar de l’amor, de la violència de gènere i de coeducació.

L’esquema de la sessió segueix a grans trets la d’altres grups, tot i que algunes activitats s’adapten al nivell o bé al fil narratiu del curs. Com ja hem comentat, el grup va acceptar el repte diari de convertir en una obra la sessió anterior. Per això, començàvem cada dia amb una roda responent amb què s’havien quedat del dia anterior. Això ens servia per confeccionar un mapa conceptual que els ajudava a l’hora de crear el poema.

Esquema visual d’una sessió

Va ser increïble com el grup s’hi va implicar des del primer moment. De vegades, planificaven i executaven l’obra en un moment. D’altres vegades, debatien durant el procés o anaven madurant la idea entre els components del grup. També s’alentien perquè aquell dia els costava inspirar-se o bé no estaven prou satisfets del resultat.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Com ja tinc per costum, divideixo la sessió per proposar un descans cerebral cap a meitat de la classe. És un dels elements que sempre formava part del mapa. Ja hem comentat en altres ocasions que és un element amb una alta capacitat per cohesionar el grup. El desinhibeix. Genera diversió i motivació.

Per a la presentació dels seus poemes finals, vam convertir la sessió en un vernissatge. Abans, però, havíem ideat tant el cartell com la invitació de l’acte. Potser són els productes que van crear més d’esma, sense gaire originalitat. Potser acusaven el cansament del curs. Quan van entrar a l’aula, tenien tots els poemes que havien elaborat al llarg del curs escampats a terra formant un camí, des de l’entrada fins a la taula del professor. Al fons, hi havia un contenidor amb totes les pors que vaig recollir el primer dia i una capsa de galetes. La idea era que presentessin i expliquessin la seva obra a la resta del companys, agafessin una galeta i una por. L’havien de llegir en veu alta i confessar si l’havien superada.

Els productes que va presentar l’alumnat eren increïbles. Recollien el que havien après. A banda de destacar per la creativitat, tenien ganes de sorprendre els companys i el professor. Estaven bastant nerviosos a l’hora d’explicar la seva obra. Alguns van aprofitar la trobada amb el voluntariat lingüístic per repassar la seva exposició. Em sap greu que la proposta generés un nivell d’exigència bastant alt. Pretenia el contrari.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

  dav

D’altra banda, he de confessar que vaig ser incapaç contemplar alguna valoració de les obres presentades. Em van deixar bastant bocabadat i neguitós perquè desconeixia com hauria de recollir aquest esdeveniment. Fins i tot, em vaig deixar de retratar el poema objecte d’una alumna. Tot i que estaven nerviosos, les cares es transformaven en satisfacció quan detallaven la seva obra. Cares somrients i alguna rialla irònica.

Si hem començat aquest article detallant les epifanies que vaig patir en la jornada educativa, l’alumnat en va experimentar una altra. Com a cloenda del curs, vam visitar el Gabinet Brossa. Judit Barnés ens va organitzar quatre activitats per conèixer el contingut de la sala. L’alumnat hi va participar de valent, ja que estaven acostumat a les que havíem fet a l’aula. Vam acabar la visita anant a El Born Centre de Cultura i Memòria per fer una ullada a l’exposició “Joan Brossa. Poeta de la revolta”. Llegint poemes i contemplant poemes objectes, van entendre la dimensió de Joan Brossa. Els va resultar una experiència significativa.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Va ser una llàstima que no anéssim a conèixer el poema urbà. Ja tenia prevista la sortida per conèixer la Fundació Joan Brossa. També vam participar com a públic en el programa televisiu Planta baixa. A més, la inconstància de l’alumnat va impossibilitar que poguéssim contractar la visita al Gabinet Brossa a càrrec de Jordi Ferreiro.

És evident que podem considerar com una fortalesa la creació dels poemes que resumien la sessió anterior. En canvi, l’edukit, inspirant-me en una proposta de José María Mesías Lema, que vaig crear perquè hi anessin registrant el seu aprenentatge va caure en l’oblit a la tercera sessió o quarta sessió.

Per acabar, l’alumnat trobava a faltar debats a l’aula, cosa que es va solucionar plantejant debats sorpresa. En una sessió cada alumne va escriure un tema per debatre. Els vaig recollir i els anava traient en el moment oportú. Tothom recorda un de concret: el de l’eutanàsia. Ens va impactar com una auxiliar d’ambulància ens narrava algunes experiències. Va acabar emocionant-se. L’aula va quedar immersa en un silenci col·lectiu, respectuós. Vaig finalitzar la sessió. Vaig sortir de l’aula amb la sensació que el grup s’havia ben consolidat.

També havien proposat que llegíssim un llibre. Em vaig aferrar a aquest suggeriment per idear el nou trimestre: #dejoanajoan. Ens avançàvem al centenari de Joan Perucho.

• Twitter
• Sessions

Anàlis DAFO

 

Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

This is Art Thinking

Vaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent,  #Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

dav

detonants a punt

edukits

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Posant en comú tots els capmanys

Provant de reconstruir el mapa conceptual

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

eslògans reinvindicatius

material tediós

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Un compromís

una llavor

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

 

L’art és l’excusa

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

 

Amargor i dolçor

Aquesta setmana hem pogut contemplar els primers brots del nostre Petricor. Hem imaginat trets biogràfics d’objectes quotidians i ens hem endinsant en el món rodoredià a través del conte El mirall.

7a sessió. Un nou hàbit del grup: just quan entren reguen els testos i apunten en el seu mapamundi. Què hem recollit de l’anterior sessió?

Vam fer una roda per posar en comú les paraules que havien destacat del conte de Pere Calders. Ens han de servir per confeccionar el diccionari dels clàssics. Van aconseguir que els anés definint les paraules.

Tot seguit, els vaig dividir en els dos grups que havien escrit les instruccions. Vaig repartir els textos i a cada component del grup una pregunta per plantejar als companys. Després, en la posada en comú, formulaven aquestes preguntes a l’altre equip. D’aquesta manera, vam poder comentar les errades. Es va allargar, però els va agradar bastant. 04052017_INSTRUCCIONS PER PLANTAR

Vam acabar la sessió amb un descans cerebral. És una variant del joc de pedra, tisores i paper, Samó, Dalila i el lleó. En grup ha de decidir quin personatge és amb mímica. Si són el forçut, flexionat els braços per mostrar la musculatura; en canvi, han de marcar un gest sexi si són la Dalida o bé rugir si són el lleó. Dalida venç Samsó; Samsó, el lleó i el lleó, Dalila. Vam riure força.

Dalila’s power

8a sessió. Regada i mapamundi. 

La revisió textual a partir de preguntes els va agradar força. També  van confessar que els agradava confeccionar el diccionari sobre el vocabulari que van aprenent dels contes. Ara bé —Àngela Maria!—, van reconèixer que s’estimaven més aprendre d’una manera més pràctica que no pas teòrica. Ai, que en va durar ben poc el gaudi. Em costa confeccionar el relatograma quan coincideixen amb els aspectes que han trobat més interessants.

Vaig seleccionar les paraules i vaig elaborar-ne unes fitxes. Les havien de completar escrivint-ne la definició i incloent-hi la cita del conte com a exemple.

Tot seguit els vaig dividir en dos grups.Per això, cada parella havien de pensar en una paraula i l’antònim.  D’una banda van anar a parar la paraula i de l’altra es van agrupar els antònims. Havien de llançar-se el globus formulant una instrucció. Qui rebia el globus l’havia de picar plantejant-ne la prohibició. Pretenia que espontàniament sortissin els pronoms.  Quan vaig intentar la reflexió gramatical després de la pissarra, van canviar les cares.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot seguit, van analitzar poemes visuals de Joan Brossa. M’ensumo que va quedar com un bolet. Els vaig repartir les fotografies dels objectes quotidians. Hi havien d’apuntar tres dades biogràfiques.  Així vam cloure el primer clàssic, Pere Calders, i vam encetar-ne una altra, Mercè Rodoreda.

Vaig demanar que tothom és contemplés al mòbil, a punt per fer-se una fotografia. vam comentar que havien sentit. La majoria va comentar les imperfeccions que havia contemplat; però el Manolo, com que ja sabia per què ho fèiem, va evocar la seva evolució vital. Abans, però, d’encarregar-me de la lectura del conte El mirall, els vaig demanar que es farcissin el tros de pa de pessic amb una de les melmelades: taronja amarga o bé gerds. Se l’havien de menjar mentre m’escoltaven. Al final, els vaig explicar el motiu de l’acció.  Si la protagonista evocava el seu desengany amorós mentre assaboria unes galetes recent comprades a la pastisseria, nosaltres la imitaríem amb un tros de pastís. Les confitures? Els dos homes. L’amarga, Jaume Mas; la de gerds, Roger.

 

Sembrant clavells de moro

Aquesta setmana hem sembrat clavells de moro versionant Petricor de Nicolás Paris, però també ens han ajudat algunes fotografies del projecte Sputnik de Joan Fontcuberta. Hem hagut d’ajornar la poesia visual de Joan Brossa.

5a sessió. Teníem feina a l’hora de crear el mapamundi perquè havíem de recordar les dues sessions de la setmana passada. Els va agradar que repasséssim les contraccions i que els expliqués l’origen de can i cal. També els va agradar pensar i acordar els objectius per avaluar.

Tal com havíem acordat, cada alumne va explicar la sinopsi del conte que havia llegit. Vam votar quin els havia agradat més. Així vam establir l’ordre en què els llegiríem. Començarem amb Pere Calders.

Els vaig recordar les tres preguntes que havien respost a l’hora de triar els contes. Els vaig explicar breument l’estructura d’una perífrasi verbal i quina n’era la finalitat. Com que havíem de practicar la de probabilitat, em sembla que podíem reconstruir la història del desaparegut cosmonauta Ivan Istòtxnikov, el projecte de Joan Fontcuberta. Vam poder escoltar tres versions: una de més tradicional i, sorprenentment, una altra que s’aproximava a la idea del fotògraf.

Ens vam dedicar a plantar clavells de moro, seguint les meves instruccions. Com que no ens va donar prou temps, els vaig demanar si a casa podien escriure les instruccions per sembrar els clavells de moro.

6a sessió. Mapamundi. Destaquen dues activitats, o dues experiències: les sinopsis i la sembra de llavors.

Repassem la perífrasi de probabilitat amb un exercici del llibre Català Intermedi . L’hem de fer entre tots perquè encara que n’expliqui la mecànica i el contingut, els costa d’entendre-ho. De mica en mica, alguns ho van copsant. Al final, me’n demanen més…

Demano al Manolo i al Jose Antonio si han escrit les instruccions. Formo dos grups. Els demano com ha de ser un bon text instructiu.. Després, els demano que comprovin si els textos dels companys ho són. Els revisen. Vaig a buscar el material. Demano que un lector de cada grup s’intercanviï. Hem de comprovar si aquests textos funcionen. A mesura que van enumerant el material que els cal, els ho vaig donant. Després, els demano que vagin seguint les instruccions que els llegirà el company. Així, avui, sembrem les llavors.

Descans cerebral merescut: actuar una mentida. Cadascú ha d’imitar l’acció que diu el company de l’esquerra, però ell n’ha de dir una altra. Ara és el torn del clàssic.

Fem una roda en què cadascú mostra l’objecte quotidià i explicar per què l’ha triat. Els llegeixo el conte Raspall de Pere Calders. Acabo la lectura i contemplo cares embadalides. Els demano que a casa rellegeixin el conte i hi busquin cinc paraules que creguin que han de formar part del diccionari que construirem. Hem d’ajornar l’anàlisi dels poemes visuals de Joan Brossa. Abans de marxar, els demano que votin el conte. Obté una mitjana de 4 punts.

Si el nen Sala tria un raspall perquè substitueixi el cadell que han donat, què pot reemplaçar el seu objecte.

 

Aquests són els objectius, però…

Enguany mantinc els objectius del curs passat. Prosseguim amb la ludificació.  La novetat, arar, és que l’aplicarem en les reunions de coordinació amb l’ajut de les companyes que formem part del Seminari de Ludificació de la Casa. Divendres vam tenir la reunió per enllestir i la cosa promet… De totes maneres, continuaré aplicant-la al grup de C2. Si l’any passat el pretext va ser Ramon Muntaner, aquest anys és Ramon Llull. Ens centrarem amb el Llibre de les bèsties i el Llibre d’amic e amat.

He de continuar amb el desapoderament educatiu i amb l’aprenentatge informal. A veure com respon el grup amb què començaré demà. He d’investigar sobre tècniques de Design Thinking per aplicar-les en aquest curs. De totes maneres, m’agradaria que en aquest trimestre ens plantegéssim, com  en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand: “Què ens fa humans?” A més, m’agradaria que ens qüestionéssim l’espai de l’aula. I si el condicionéssim a la nostra mida? I si ens fabriquéssim catifes per estar asseguts al terra? Em neguiteja com puc desplegar un aprenentatge més personalitzat.

Intentaré novament que els alumnes es qüestionin el seu aprenentatge. De fet, l’article de Manel Rives, difós per la Plaforma Internacional de Pràctica Reflexiva, em va permetre conèixer la xerrada de Carol Dweck. Penso que el criteri d’assoliment que planteja la psicòloga americana serà el punt de partida d’un dels grups.

Finalment, a veure quines lletres descobreixo en la meva pràctica. L’any passat van ser la R i la U —efectes col·laterals de treballar Anna Vives i Joan Brossa. Ara bé, si no agraden aquests objectius, en puc pensar uns altres.

 

Els Viatgers (2a etapa)

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

Emblemes from Jaume Sans i Vellvehí

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia— i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.

//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre/embed?header=false&border=false//storify.com/Txaumell/els-viatgers-2n-trimestre.js?header=false&border=false[View the story “Els Viatgers (2n trimestre)” on Storify]

 

Els Viatgers (2a etapa)

Em malfio que tingui gaire sentit publicar el Projecte Mínim Viable del curs ara, quan ja s’ha acabat. Tot per la mandra per relatar l’experiència d’aquest segon trimestre. Com em va passar amb el primer. Tot el matí  vaig suar la cansalada per tancar l’experiència, i en menys de mitja hora planifico el segon amb quatre gargots. Coses del pensament visual!

Vaig fixar en el dibuix les poques idees que tenia clares. És un dels avantatges d’aquest mètode, sobretot per a persones tan disperses com jo. Em puc passar tot el matí divagant amb una de les idees. Primer, seguint les recomanacions d’Álvaro Solache, provaríem d’aplicar un pla d’acollida per a les noves incorporacions: els antics alumnes haurien d’explicar quins són els requisits per formar part del grup d’Els Viatgers als companys nous. Entre tots, haurien de redactar un decàleg.

Els Viatgers haurien d’assumir un pas endavant. S’havien de convertir en superherois aconseguint poders. Així doncs, seguint un dels fonaments de la ludificació, cada vegada que assumissin un repte, guanyarien un emblema. Si demostraven a final de curs que els havien obtingut tots, guanyarien una vareta.

Com que havíem d’experimentar el programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3, ens hauríem d’aproximar al món brossià. Sense adonar-me’n, les lletres van anar prenent importància, que continuarà en el tercer trimestre. D’altra banda, volia aprofundir en la pràctica reflexiva —com t’envejo, Arroyo!—, malgrat que vaig quedar bastant insatisfet del rendiment dels Pensem-hi, adaptant una activitat d’un professor francès: editar bitllets amb els continguts apresos.

Finalment, hauríem de negociar com concretaríem la segona fase del projecte La vinya literària.

 

El costat fosc

Després de la marató de produir continguts digitals (enllestir el parell de murals que componen La vinya literària, pujar els vídeos de les accions brossianes, editar l’entrada col·laborativa per a Huertos literarios i confeccionar els darrers emblemes), m’hauria agradat planificar dues darreres sessions memorables.

Sessió 19a. M’havien demanat que repasséssim. Em va astorar aquest desig, perquè em demanava què volien repassar. Vaig adaptar els dos primers programes d’El Gran Dictat. Com és habitual, al començament només puc comptar amb menys de mitja dotzena d’alumnes. Es van incorporar progressivament. Així doncs, vam arrencar amb un nombre ben just per formar dos grups. I els grups, es van anar eixamplant a mesura que avançava el concurs. Es va crear una forta rivalitat entre els dos grups. Em van fer patir durant tota l’estona perquè temia que al final es barallarien. Vaig aprofitar que una alumna va arribar tard perquè fes d’àrbitre.

Sessió 20a. Dimecres al vespre repasso totes les fotografies del trimestre. I m’adono de la feinada. Així doncs, enllesteixo un vídeo. No puc desaprofitar tot aquest material! Em ve al cap una cançó de Sigur Rós que ens ve com anell al dit. Va de viatges i de jocs. Ni fet expressament. Em presento a l’aula amb tots els jocs que han preparat el grup d’S3 d’aquest trimestre, els emblemes i les cartes de pòquer. Com en la sessió anterior, són pocs. Van apareixent progressivament mentre recordem la sessió anterior. Confessen que els va agradar el joc. Reparteixo les cartes per formar equips mentre els que no van poder assistir dijous passat van a una altra aula per preparar l’acció. Mentre esperem que preparin la performance, els altres proven dos jocs: el trivial de frases i el trencafrases. Em sembla que d’entrada no els fa gaire gràcia. M’equivoco.

Quan torna el grup brossià, visionem el final del vídeo de la Càpsula 3. Tothom s’apunta a la sortida. Poso música i aprofito per repartir els últims emblemes.

Els convido a mirar l’àlbum fotogràfic del curs. S’emocionen i aplaudeixen. Supero els moments d’estupor. És el moment de la posada en comú. Cada grup explica a què ha jugat i què li ha semblat. Reparteixo les varetes. S’origina un debat espontani: aprendre o aprovar. Fa por que la innovació allunyi l’assoliment del certificat. Somric. El Pablo em proposa que comenci a reclamar emblemes als incrèduls. Va bé tenir la vareta per acabar el debat. Formules un encanteri. Acabo amenaçant que sóc capaç de convertir algú en un gripau fastigós si té por de no aprovar. I conte contat, trimestre acabat.