IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

Anuncis

Tal com havia previst, després d’indagar sobre l’essència humana, ens podíem afegir a la commemoració de l’aniversari de la mort del poeta sabadellenc amb el poemari Bestiari. Dues sessions ens han servit per conèixer l’autor, analitzar-ne els poemes i desenvolupar un taller sonor.

img_20161130_103347

16a sessió Després de recordar la sessió anterior, van imaginar com devia ser Joan Oliver contemplant una fotografia seva. Tot seguit, van jugar a un qüestionari sobre la figura de l’autor amb el kahoot. Com és habitual, els va agradar i fins i tot van reconèixer que així s’aprenia molt més.

Van pensar preguntes que ens podríem plantejar a l’hora de llegir un poema. Vaig repartir una poesia a cada alumne.Vam resoldre tots els dubtes de lèxic i cadascú va interpretar el seu poema. Algú abans havia manifestat certa por a l’hora d’entendre una poesia, però van desaparèixer quan tothom va comentar el seu text.

20161129_112702

17a sessió

img_20161203_204706

Vam recordar la sessió anterior. Tot seguit, vam visualitzar un fragment de quatre vídeos:

Els en vaig demanar similituds i diferències. Llavors els vaig proposar si gravàvem els poemes jugant amb la veu. He de reconèixer que no les tenia totes, però em va sorprendre que el grup es va prestat al joc sense cap tipus de mania. Vam organitzar dos grups. els vaig proposar que cadascú llegís el seu text i els altres companys de l’equip s’encarreguessin dels efectes sonors.  Els rapsodes en van tenir prou amb una lectura del text per proposar a l’equip com hauria de ser-ne la gravació. Els companys també  s’hi implicaven suggerint efectes sonors.

En Mosques i mosquits els acompanyants ens vam transformar en un cor que brunzia sense parar mentre el Manuel llegia el poema. La Tatty es va empescar un crit de fera per a una bèstia del tercer vers. A Pollastret, la Nora i la Tatty  dialogaven mentre  tots picaven les claus a les potes de les cadires per imitar la dringadissa de coberts . El Manuel colpejava rítmicament els dits a la carpeta per simular el trontoll del tren cap a França. A Microbi la Tatty es va encarregar d’anar-lo llegint cada vegada més imperceptible. A Cérvol, tots bufàvem mentre l’Andrea el llegia. La gravació més hilarant va ser per al poema Aranya. Mentre la Cris llegia el poema, els altres entonàvem la cançó de La família Addams  amb dues versions: per a la primestra estrofa na-na-na-nà i per a la segona estrofa clinc-clinc-clinc. 

20161201_101528.jpg

Ens hauria calgunt un estudi i un tècnic de so  perquè vam gravar les versions al mòbil. A l’hora de convertir el format dels fitxer perd molta qualitat. Una llàstima que no puguem compartir les versions sonores de Bestiari.

Enguany, sense solta ni volta, m’he vist estripant prejudicis: m’he fet del Facebook,  he estat capaç de mantenir una conversa a través de l’Skype, que va servir per estrenar el nou any de la secció #Entreprofes, i d’escoltar elpodcast. De moment, aquests són els primers confessables. Mira que feia dies que hi donava voltes per preparar-me l’entrevista i al final em vaig embolicar i vaig ser incapaç de respondre algunes preguntes. Així doncs, aprofito aquesta entrada per complementar l’entrevista i per anar farcint la categoria de Portafolis.

El Vaixell de la Llibertat ha estat la nostra modesta contribució a El Barco del Exilio. Hi hem participat escrivint al blog Cómo comunicando…, a la pàgina de Facebook, a la comunitat de Google + i al Twitter. En les xarxes socials hem difós tant les sessions com el dietari d’aula mentre que hem destinat el blog col·laboratiu per anunciar el nostre compromís d’intervenció i per presentar els diferents resultats de les tasques de cada unitat. Tal com també m’havia obligat amb l’equip, havia pensat en aquest grup anar aplicant les claus de la #rEDUvolution. Les prenc com a guies per reflexionar sobre el que ha suposat aquest curs.

1.Allò que ensenyem els professors no és allò que els estudiants aprenen

“Ni el que impartim  és un curs”, hi podríem afegir.  Vaig voler formar part d‘El Barco del Exilio per donar entrada l’inconscient a l’aula. Em va semblar que podia ser una oportunitat per vehicular l’experiència personal de cada alumne. El fet d’aproximar-nos als escriptors catalans ens podria servir al final per comparar-lo amb el periple de l’alumnat.  Havíem d’investigar qué tenien en comú. Ara bé, cal fer algunes consideracions. D’entrada, volia aplicar l’aprenentatge basat en problemes (ABP). En cada unitat hauríem de resoldre unes tasques per aconseguir respondre al final del curs la pregunta inicial, elaborant un reportatge. Però es va quedar en una intenció per falta de temps i pel desconcert dels alumnes. Era la primera vegada que treballaven amb aquest mètode. Per tant, vaig anar adaptant i recreant aquest sistema de treball. Costa desempallegar-te del programa i pateixes per algunes persones que són incapaces d’assolir els objectius. Et deixes arrossegar per la incertesa. I dóna fruits, com ho comentarem més endavant. No podem exigir canvis en l’educand si  nosaltres, com a docents, no n’assumim cap.

En segon lloc, apostar pel bagatge individual com a material didàctic pot semblar a priori un obstacle en l’aprenentatge d’una altra llengua per a determinades persones. Els alumnes recorren a la seva llengua materna per expressar-se emocionalment. Els costa desprendre’s. No obstant això, fomentes més interès en la llengua per aprendre. Abones maduresa transformant falses creences o  consolidant-ne d’altres. Recordem que María Acaso adverteix que un procés d’aprenentatge no es clou amb l’assoliment d’uns objectius.

comentari Mariana

En tercer lloc, el  comentari d’una alumna en el Facebook, acabat el curs, em servirà per explicar que també aquest curs m’ha ajudat a seguir caminar lluny de casa. Vés per on, una activitat de la unitat 2 vaig descobrir l’autora Núria Martí i Constans, nascuda a Calella. Aquest projecte m’ha permès participar en un blog d’un altre professor calellenc. D’altra banda, va anar apareixent la Institució de les Lletres Catalanes a la coberta del vaixell. A més, em va acompanyar la lectura de Leonora d’Elena Poniatowska, la novel·la sobre la pintora surrealista que va fugir dels convencionalismes per instal·lar-se a Mèxic, i Ara, escric de Lolita Bosch, en part escrit a Mèxic per desprendre’s de la novel·la que acabava d’escriure sobre el seu pare.

Finalment, per resoldre el problema de la direccionalitat, cal ser més flexible i acceptar que els resultats o les decisions no siguin el que havia previst inicialment. Per exemple,  en la negociació del projecte la Cristina S. es va entestar a incloure a Ali Bei com a passatger d’El Vaixell de la Llibertat. Quan vaig presentar una de les tasques de la segona unitat, un grup d’alumnes s’ho van prendre al peu de la lletra la gravació d’una lectura dramatitzada. Ens van representar el passatge que van triar per llegir. Ens van sorprendre i ens van divertir.

2. No només s’ha de semblar democràtic, sinó que se n’ha de ser

Vaig organitzar les dues primeres classes per crear les bases de la nostra comunitat. Van ser dues sessions esbojarrades, però molt divertides i rEDUvolucionàries. De totes maneres, en la primera vam fixar el manifest, que en la darrera sessió es va convertir en un recurs avaluatiu. En la segona sessió, vam tirar endavant un petit projecte: Parem la taula. Cadascú va crear un plat amb material que vam compartir entre tots plegats.  Em va tocar ser un més. Per tant, em vaig haver d’idear un manifest, crear un plat, elaborar un mural, editar àudios i vídeos, tot i que d’això últim he estat incapaç.

D’altra banda, també vam negociar el projecte, com el volien dur a terme, les preguntes per investigar els escriptors i els criteris avaluatius de cada tasca. Em va sorprendre com es valoraven els seus treballs. Se solidaritzaven amb la resta de companys i empraven els indicadors d’assoliment per motivar sempre els companys. Potser algú se’n pot fer creus. Deu pensar que em prenien el pèl. Doncs, em sap greu, però no. És el que vaig fomentar.

Aprofito aquest apartat que va ser un gaudi observar la transformació per part de dues alumnes eslaves: una de russa i una d’ucraïnesa. Al començament, feien uns ulls com taronges: creien inversemblant que un professor transgredís constantment les classes. Però ho van anar acceptant. A la primera sessió, la Victoria em va demanar de canviar de nivell. Creia que perdria el temps. Li vaig demanar que en tornéssim a parlar després de quinze dies. No en vam parlar mai més fins que a la darrera sessió em va agrair que respectés el nivell de cada alumne i que havia sabut conciliar la diversitat.

3. De la classe a la reunió

L’anècdota anterior exemplifica que he mirat d’apostar per una educació artesana. El projecte dels plats, comentat més amunt,  va ser un intent d’establir un vincle com a comunitat, però per demostrar-nos com es podia gaudir d’una activitat extralingüística. Aquesta tasca havia d’esdevenir, però,  una experiència d’aprenentatge,   a l’hora que miràvem d’habitar l’aula.

Potser em reitero, però al llarg del curs he recollit prou testimonis que evidencien la transformació que produeix en l’alumnat. La Nataliya, l’alumna ucraïnesa, va començar el curs confessant que seria incapaç de parlar català i en canvi a mig curs em va comentar: “con usted, sí. Sólo pido tiempo”. Al final, s’ha engrescat a continuar amb els seus companys i participarà en un taller de teatre. Poca broma!

4. No tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar

Vam dur a terme Les cançons del dia. Escoltàvem una melodia recomanada per algú. Després havia de justificar el motiu de la tria. Era una activitat que produïa forta expectació per part dels companys. Els encantava escoltar com s’explicava i descobrir algun aspecte desconegut Vam aprendre sobre l’himne d’Andalusia, sobre els Carnavals de Cadis, la fascinació per la cultura francesa dels russos. Vam evocar la dictadura argentina i uruguaiana. Vam escoltar músiques que explicitaven estats d’ànims o bé què ens aportava el curs. Era una activitat que vehiculava les emocions del grup.

A més, vam visitar dues vegades la biblioteca. Ens van deixar  l’aula d’informàtica per crear els murals. La segona hi vam anar per buscar llibres per poder preparar la lectura. El primer dia vam fer una entrada sorollosa. Ens van renyar per ser impuntuals i per parlar massa fort. La rEDuvolutio molesta.

5. D’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge

Com que és el darrer curs del nivell, els alumnes si volen aconseguir un certificat han de superar una prova. En vam parlar a l’inici del curs i els vaig convidar que fessin el model de prova, disponible al web de la Casa. La finalitat era desangoixar-los i que ens puguin centrar en el nou paradigma. De totes maneres, el segon dia em va rondinar la Loli. Em va qüestionar la metodologia. La vaig tranquil·litzar demanant-li  confiança. Va seguir el meu consell. És una persona que aprofitava una pausa laboral per venir a classe. També  havia confessat més d’una vegada que la seva parella desconfiava que fos capaç d’aprendre alguna cosa. De vegades, som inconscients del que podem provocar amb els nostres judicis… Els docents també cometem aquesta pífia!

Vaig recuperar els manifestos dels alumnes  perquè ens servís per fer balanç del seu aprenentatge. Em va sobtar les respostes. Tothom reconeixia que havia progressat. Per exemple, la Loli va reconèixer que llegia en català molt més que abans. Assumia que encara li costa expressar-se, però confia que amb el programa de Voluntariat podrà avançar en aquest aspecte.

A més, vaig aprofitar l’entrevista per demanar-los que es puntuessin la nota del curs. La vaig respectar excepte el que es puntuaven més baix. La nota que proposaven era la que jo restava del total. Per acabar, els vaig demanar una metàfora visual del que els havia semblat el curs. Va servir per poder preparar una presentació.

L’últim dia vaig haver d’escoltar unes valoracions impressionants i també alguna anècdota divertida. Em van confessar que es van espantar en les primeres sessions perquè es pensaven que hi anava fumat. L’Antonio em va agrair que no li hagués venut cap sopar de duro sinó i  que m’hagués interessat per conèixer aspectes  seus. El vaig fer feliç poder explicar sobre el Carnaval de Cadis.

Estic espantat, però aquesta és la línia que seguiré a partir d’ara. Dimarts començo un B1. Em sembla que serà el tercer que faig… De moment, ja tinc el títol: Relaxing cup in Castelldefels.

Documentació:

 

Sessió 6a amb B3. Dubto encara si les sessions em surten prou rodones, però cada dia en surto amb ganes d’escriure en el dietari. El projecte comença a emergir les experiències personals.

Després de l’escalfanent, em boicotegen la sessió amb dubtes. Abans, però, la Mariana, que dimarts no va poder venir per problemes de salut, em confessa que li encanta Lluís Llach i que li agrada molt la versió de Corrandes d’exili. M’estarrufo per dins. El fet de venir a Catalunya li ha permès conèixer-ne la música. Li encanta. És el que em passarà a mi ben aviat. Descobriré qui és Charly Garcia. Li recomano que escolti la versió de Sílvia Pérez Cruz.

La Leticia demana que escrigui el present de la perífrasi de probabilitat. Primer embolic: perífrasi de probabilitat i d’obligació. La Victoria s’hi afegeix. Li costa veure la relació entre tenía que i havia de . Li costa aplicar el passat perifràstic. Algunes cares incrèdules. Continua i em demana quina és la diferència entre anar i anar-se’n. Escric el present d’aquest darrer verb. Ens farà falta per a aquesta unitat. Protesta. Vol entendre per què en la conjugació hi surten tres paraules. Fujo d’estudi. Em sembla que s’enfada una mica.

Reprenem la sessió. Recordem les preguntes de la tasca d’aquesta unitat. Organitzo les parelles. Completen la biografia. Després, contesten les preguntes. Mentre vaig passant per les parelles, interrompo la de la Nataliya i la Victoria en rus. La Nataliya m’explica de què parlaven. Li explicava que els amics del seu home es van sorprendre que ella visités el Valle de los Caídos. Ella argumenta que és un monument de la guerra. Hi ha enterrats presoners. Per això val la pena anar-hi i homenatjar-los. Li intento explicar que això no és vol per la banda dels vencedors. Espanya encara té pendent  la reconciliació i si no es vol recuperar la memòria històrica no hi ha res a fer. Evidentment, ho compara amb la URSS. Abans era soviètica, ara és ucraïnesa. El pare, militar soviètic. Els van destinar a la Sibèria. No oblida el fred extrem que va patir de petit. Tot, per un projecte que de cop i volta es va esfondrar. S’estranya que ara tothom renega del comunisme. Entenc, pel que m’explica,  que no va poder continuar exercint de mestra perquè desconeix l’ucraïnès. Els pares dels seus alumnes li ajudaven a escriure les notes. No entén aquesta dèria humana per bandejar el passat. Segons ella, no es pot renunciar  la història. Qualsevol fet té aspectes positius i de negatius. Em sap greu que no puguem compartir aquesta conversa amb la resta de la classe.

Finalment, fem la posada en comú de les respostes. Comencem per la darrera. Joan Oliver es va encarregar d’evacuar els escriptors que treballarem. A més, és qui posa en contacte Mercè Rodoreda amb Armand Obiols. La Cristina assenteix amb el cap. Ella vol estudiar l’escriptora i està al corrent de l’escàndol de Roissy-en-Brie. Torno a estarrufar-me! Quant al retorn, reflexiono com de dur devia ser marxar  i com de dur tornar, en plena maduresa i amb fills ja grans. Tothom assenteix.

Encara ens queda temps per parlar breument de l’imperfet.

Anècdota: la Victoria sempre que sent Pere Quart es pensa que parlem del rei. A mi, també em passava de petit.

5a sessió amb el B3. Per contextualitzar la sessió, m’empesco aquesta activitat d’escalfament. Els demano de quin color pintarien l’últim dia.  Em sorprenen les respostes. La Cristina, de vermell. Va haver de marxar de Veneçuela per la situació política i econòmica. La Carolina, de blau. Recorda el blau intens del cel argentí. La Leticia, de negre. Va haver de tornar a l’Argentina per acomiadar-se de la mare. L’Antonio, de gris. Va ser un viatge llarguíssim i trist: divuit hores en autobús. La Nataliya, de groc i de blau, com la bandera del seu país. Recorda el color del cel abans d’embarcar i els camps de blat. La Loli , de verd. La Victoria, dels colors de l’arc de Sant Martí, Va emprendre un viatge per conèixer món i encara no ha tornat a la seva terra, Rússia. La Gina, de verd. Va arribar per la primavera.

Fem un repàs de la sessió anterior. Pateixo perquè no s’han imprès les diferents fotos dels escriptors. Me’ls va portant la Lourdes a l’aula. Ajorno l’activitat per al proper dia.

Els reparteixo la poesia. Els fa gràcia l’exercici. De sobte,  em bombardegen amb dubtes sobre el lèxic. Vaig apuntant les paraules que desconeixen a la pissarra. Quan escolten Joan Oliver recitant-lo, es desanimen. Vaig apuntant els verbs. Miro de fer servir colors diferents pels temps: blau, el passat; verd, l’imperfet; vermell, el present i l’indefinit; negre, el futur i el subjuntiu.  Els explico que per explicar un fet, haurem d’utilitzar el blau.

Mentre dedueixen per parelles com es conjuga el passat a partir d’un verb  del poema, vaig preparant la presentació. Un cop ho han entès, els demano que substitueixin les formes en blau per les que acabem de veure.

Finalment, formem dos grups. Els reparteixo un full a cadascú. Els demano que en faci quatre trossos. Hi han d’escriure una data significativa. Els pleguen i els deixen dins d’una capsa. Fan una ronda en què cadascú n’agafa un. Diuen la data en veu alta. Qui l’ha escrita, explica quin fet va passar. Els agrada. Em demanen unes quantes voltes més. Volen conèixer vivències dels companys.

Reflexions: tenim una autèntica exiliada, la Cristina. La Victoria em confessa que és molt revolucionari el poema. Em demana si Joan Oliver seria independentista. Assenteixo amb el cap.