workstation-405768_960_720

Ja es pot imaginar la il·lusió que vaig sentir quan em van animar a participar  en aquesta iniciativa. Ha de saber que vostè i Francesc Balagué em van animar a crear aquest blog. Primer, havia de ser per no perdre el contacte  amb un grup memorable, com tants altres han vingut, que finalitzaven el seu itinerari d’aprenentatge. Em semblava que era el pretext perquè no deixessin de posar en pràctica tots aquests anys. Però es van sentir més atrets per l’invent del senyor Zuckenberg que no pas per aquesta plataforma. El trobaven difícil. No em vaig desanimar pas. Van venir més intents, amb encerts i amb fracassos.

Ahir vam cloure una nova aventura, de la qual em sento molt satisfet i orgullós: Els Viatgers. Ha estat l’intent d’oferir els tres cursos de nivell C1 prescindint de nivells sinó que fos el més inclusiu posssible, que s’enriqués de la diversitat. L’aventura  va començar amb una espantada per part d’antics alumnes que tenien el català com a segona llengua. Es van acovardir pel nivell oral que tenien els catalanoparlants. Hem acabat amb una negror amenaçadora. Alguns dels alumnes catalanoparlants han valorat que aquest curs ha estat incapaç de satisfer les seves necessitats: s’ha primat la millora de l’expressió oral que no pas la gramàtica. Segur que se li acaba de dibuixar un somriure sorneguer. Cada vegada m’adono que el món educatiu predominen les paradoxes.

Però com li he confessat tampoc em penso deixa vèncer. Continuaré intentant que l’alumnat vegi la utilitat tant de la llengua materna com si és una altra llengua. Les llengües ens serveixen per comunicar i, per tant, per construir coneixement, per expressar emocions i sentiment, per socialitzar-nos i sobretot per jugar i jugar-hi. I la millor manera d’aprendre-la és parlant-la i escrivint-la. Els animaré  que no defalleixin si tenen dubtes lingüístics, sinó al contrari, perquè aquesta llacuna els ofereix una oportunitat d’aprendre’n més.

Moltes gràcies i per molts anys, Felipe Zayas!!

Anuncis

 Treballar per projectes enganxa. En primer lloc, costa de desprendre-te’n quan l’has finalitzat. Deu ser per culpa d’un dels requisits que es demanava en el MOOC, que fos una experiència d’aprenentatge memorable. En segon lloc, les repercussions transcendeixen de l’àmbit educatiu. Et transforma. Et vas plantejar preguntes que no l’hauries previst amb un ensenyament més tradicional o bé et retorna com un boomerang. Just la setmana que acabava el curs, el programa El foraster de TV3 transcorria a Osor, al poble de ma mare. Van esmentar la masia en què la família del meu avi matern hi feia de masover, el Sobirà. Comptem que el meu avi va morir a la Batalla de l’Ebre. Sembla que una cunyada el va denunciar per poder ocultar un germà. Això va fer que la meva àvia es desvinculés de la seva família política i se n’anés a viure amb la seva germana. Així doncs, també vinc d’un llarg silenci.  D’altra banda, el motiu de la foto: un dels meus besavis paterns va ser espardenyer. L’hamaca està lligada en un dels pins que van servir per gravar el vídeo del projecte.

Aquest projecte va néixer com una continuació del projecte del curs anterior. Si en el primer, l’excusa era presentar Castelldefels a uns visitants; ara era conèixer-ne la història perquè l’alumnat al final pogués  relatar el seu origen. A més, va transcorre paral·lelament al MOOC, en què em vaig inscriure, conduït per Fernando Trujillo, Diego Ojeda i Belén Rojas sobre aprenentatge per projectes (ABP). Encara em pregunto si vaig ser un alumne modèlic perquè he tirat endavant aquest projecte prenent-me algunes llicències.

D’entrada,  impulso els projectes a partir d’una idea que em ve de la manera més inesperada. M’és més aviat senzill apuntar el Projecte Mínim Viable. Ara, el que em costa és concretant-lo a mesura que avança el curs. Potser això m’ ocasiona dificultats a l’hora de preparar les sessions. A més,  m’agrada negociar-lo amb els alumnes. Per tant, destino fins al final d’aquesta tasca per detallar-lo —excuses de mal pagador! Tampoc no em volia obsessionar ni pel currículum, per l’avaluació i  per la competència digital.  Això va ser al començament, perquè de mica en mica el projecte ens anava arrossegant.

La cançó de Raimon va servir per a la negociació del projecte i com a  punt de partida.  Conèixer la biografia del cantant ens va servir com a model lingüístic per a dues tasques més: presentar un cantant en la seva llengua materna i per al producte final del curs: el seu relat autobiogràfic. Investigar els nostres avantpassats ens va permetre practicar l’imperfet i per construir una línia del temps. Havia distribuït el curs en unitats, les diferents etapes històriques, però com que el temps se’ns va tirar a sobre, les vaig suprimir. Podríem dir que els reptes o les tasques que vaig anar plantejant es van convertir en el fil del curs.  Vam treballar com a unitat les dues primeres èpoques, però les altres es van treballar col·laborativament: cada grup se’n va encarregar una consultant documentació a la Biblioteca.  Així vam finalitzar la línia del temps.

Fet el repàs històric,  Jose Ángel Ruiz Pérez, un dels socis del projecte,  va proposar una sortida per visitar uns indrets. Els va facilitar un text informatiu sobre un dels llocs en què havien de completar uns buits amb unes paraules. Aquest text els havia de servir per preparar una explicació per a la sortida. Aquesta tasca ens havia de servir perquè els alumnes en proposessin una altra per les rodalies.

Ara m’adono que inconscientment vaig plantificar un esquema de projecte iteratiu: una tasca comportava cap a la consecució d’una altra. Estudiar una biografia permetia planificar el relat final. Conèixer la història donava sentit una visita. Organitzar-ne una servia per preparar-ne una altra.

 Si vaig voler ser prudent en l’ús tecnològic, vaig fracassar en la participació del blog. Hi deixaven pocs comentaris. Ara bé, va ser quan vam constituir un grup a Google+ que va anar rutllant. Es van atrevir amb la tasca col·laborativa i els va fer patxoca veure-la convertida en una de les activitats de la cloenda.  Un altre aspecte que m’agradaria destaca és el de la socialització. No em cansaré d’agrair l’atenció i els suggeriments de Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso,  Toni Solano i que Jose Ángel Ruiz Pérez ens convidés a sortir de l’aula, cosa que no vaig aconseguir en el trimestre anterior.

Quant a l’avaluació, em vaig limitar que els alumnes es valoressin el seu propi relat, amb una rúbrica. Ho repeteixo? AMB UNA RÚBRICA!! Ara bé, per esvair els dubtes si el mètode els convencia, en vaig voler parlar al final de la primera unitat. Em va desconcertar perquè la Mercedes, molt resolutiva, va dir que li agradava aquest sistema per tant no hi podria aportar cap millora.

Pel que fa als continguts curriculars, ens vam limitar als pretèrits (perifràstic i imperfet).  Després apuntava les errades dels resultats de tasques i els analitzàvem. És així com vam treballar el programa, sotmès al projecte i no pas a la inversa. A més, escoltant Olga Esteve em va tranquil·litzar amb el principi a l’aula de menys és més.

Finalment, el que m’ha proporcionat el projecte? És aquesta dèria per fotografiar el pas del temps en les meves caminades : pedres i heura, barraques de vinya…

  

Aprendre sobre les pedagogies invisibles i projectar futur per al proper trimestre:

Espero que acceptin els alumnes aquest projecte. En tinc ganes! És el que té la socialització: un per l’altre.

Documentació:

Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

3jornadaens

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

tallertic

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.

Tenia moltes ganes de participar en el MOOC, però a  mesura que vaig anar presentant tasques em va captivar i enredar. La tercera unitat va suposar un punt d’inflexió. Ens van demanar de socialitzar el prototip que anàvem bastint. Va ser com una nit de Reis perquè se’m van oferir com a socis a dues persones que les respecto i admiro: Joaquín J. Martínez i Toni Solano. Ara bé,  l’altra alegria va ser que Jose Ángel Ruiz Pérez, exalumne, també va confessar que tenia ganes de participar-hi. Així doncs, relataré com ha anat la seva experiència en el projecte.

De seguida vam trobar com podria col·laborar-hi. Va afegir dues de les seves aficions: córrer i formar col·laborativament. En un primer moment, vam pensar que podria -nos una ruta amb Edmondo perquè els alumnes descobrissin un lloc de  Castelldefels, vinculat a una etapa històrica. Mentre preparava els llocs, el temps se’ns va tirar a sobre. Va idear dues sessions: una per divulgar els llocs i negociar amb els alumnes una possible sortida que es concretaria en la segona sessió. En una setmana va tenir a punt les activitats.

 

Sessió 14a. El Jose es va presentar. Va explicar per què s’havia compromès amb el projecte. La nit abans jo havia tingut el #MOOCafè. Va explicar l’activitat que havia planificat. Així doncs, el vaig ajudar a formar les parelles. A cadascuna els vam designar un lloc. Cada parella tenia un sobre amb un plànol del municipi i un text informatiu en què faltaven unes paraules que havien d’ordenar. Després, els va demanar que es preparessin una explicació per a la sortida.

Vam prosseguir la sessió ara sense ell. Els vaig demanar de mantenir les mateixes parelles per planificar una sortida per les rodalies. Vam apuntar quina informació havien de buscar. Mentre passejava observant-los, la Celia va tornar a qüestionar la metodologia. Li vaig demanar que acabés l’activitat, però que després en parlaríem. Així va ser. Un cop va expressar la seva incertesa, vaig demanar que responguessin els companys. La majoria la va calmar. Li va respondre que era una altra manera d’aprendre la llengua.

Tot seguit, els vaig demanar quines estructures havien escoltat del Jose per plantejar una proposta. Els vaig desconcertat. Quan vam fixar les formes lingüístiques, la Celia es va desesperar més. Una parella es va concentrar tant en la tasca anterior que es van perdre l’explicació. Es va produir una nova confusió.  L’Aliou em va voler ajudar i em va proposar de practicar l’estructures que acabàvem de veure, cosa que encara va despistar més.

Hauria d’haver dormit més!

Sessió 15a. El Jose ens va venir a buscar. Estava engrescat. El dia es va aixecar ben núvol i amb amenaça de pluja, però vam mantenir l’activitat programada.Abans, vaig ser testimoni d’una conversa entre el  Chema i el Jose sobre el català. Vam iniciar la ruta. La Johanna es va explicar sobre el Castell. Després vam baixar el carrer Albert Einstein i ens vam topar amb dues de les torres de guaita. L’Aliou i la  Celia van exposar la informació que tenien. Vam continuar cap al Canal Olímpic. Va ser el torn de la Mechi.  Finalment, vam arribar a la platja. Allà el Jose els va fer tastar móres d’una morera. Per falta de temps, vam haver de renunciar la visita a la Cova Fumada.

 

 

A la tarda, vaig repetir l’activitat. Vaig caminar per l’Eixample a la recerca d’un obsequi per al soci. Quan va obrir el regal, em va dir: “Però si és el que fas tu a classe!”

Com vaig piular, la socialització té poder!

Describo mi red de aprendizaje.

Formamos el primer estado mi  grupo de alumnos y yo.  Aunque ya estamos en la recta final del curso, y del proyecto, hemos probado de crear una comunidad en Google+. De momento, ha servido para publicar una actividad y un artefacto, la línea del tiempo.

He incluido en el segundo plano  mis socios, Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso y Toni Solano para que continúen asesorándome en el desarrollo del prototipo. Reconcozco que por falta de tiempo no he podido negociar las últimas tareas. La próxima semana Jose Angel Ruiz Pérez  presentará las actividades que ha ideado para proponer a los alumnos una ruta por lugares emblemáticos de Castelldefels que nos pueden servir de testimonio de este viaje histórico.

Finalmente, pienso que es un proyecto aplicable en otros ámbitos educativos. Tal vez podría interesar a compañeros de otros centros que forman el Consorci per a la Normalització Lingüística, escuelas de adultos o aulas de acogida. Es un proyecto que puede integrar las áreas de Lengua y Ciencias Sociales. Se podría modificar el producto final si participaran más centros formativos. Los alumnos podrían preparar una visita histórica por el municipio en vídeo para difundirla entre todos los participantes del proyecto.

 

La barraca de vinya, tan frecuente por esta zona de la Laietània, es idónea como metáfora visual de mi red de aprendizaje. Dudaba si los participantes constituíamos la base. Como se puede observar, es una construcción circular formada a partir del asentamiento de piedras, las diferentes aportaciones de cada uno de los agentes de esta comunidad. Dudaba si colocar los participantes en la base, pero creo que los colaboradores son un auténtico amparo. Ya puestos a rizar el rizo, titulo esta entrada con otro verso de la canción de Raimon, inspiradora del proyecto.

La meva xarxa d'aprenentatge

 

 

 

Título

Jo vinc d’un silenci

Perfil de los estudiantes

Alumnos de B2 (A2 MECR) . La mayoría tiene el español como lengua materna, pero presencia de otras lenguas como el frances, el ruso…

Producto final

Una presentació o un video relatando sus datos biográficos

Relación con el currículo

La tabla que presento a continuación incorpo los objetivos comunicativos de la programación elaborada por la Direcció General de Política Lingüística.

Fases del desarrollo del proyecto

  • Diseño

Como comenté en la actividad anterior, en el diseño inicial del prototipo mi mentora, Déborh Martín R, ya me sugirió que incorporara las línes del tiempo, pero no me atreví a emplear la herramienta digital que me propuso. Temía el rechazo por parte de los alumnos. También el socio Ramón Paraíso me aconsejódiferentes  artefactos y herramientas, cosa que  consiguió que incorporará algunos más de los que en principio estaba dispuesto a llevar a cabo.

  • Desarrollo

El proyecto se está desarrollando actualmente.

  • Difusión

Tal como anuncié los socios,  llevaré  cabo la difusión de las entrada en el blog de los alumnos (categoría B2/ autor: jsans) y el diario que escribo en este blog (categorías: #ABPmooc_intef, dietari d’aula, pràctica reflexiva). Además, difundo las entradas por Twitter, Face Book y Google+ (#dunsilenci)

Estrategias de socialización rica

  • Dentro del aula

Ya indicamos en su  momento, planficaremos las actividades y tareas aplicando técnicas del aprendizaje cooperativo.

  • Fuera del aula

Jose Ángel Ruiz Pérez desafiará los alumnos a descubrir lugares emblemáticos de Castelldefels relacionados con el proyecto . Además, en grupos tendrán que preparar una salida cultural.

  • Comunidad de aprendizaje

Ya ha dado sus frutos. Primero, la implicación de Jose Ángel Ruiz Pérez. Está dispuesto a crear cuatro actividades para retar a los alumnos que descubran rincones de la localidad.  Después el seguimiento de los otros socios. Ya he comentado  las aportaciones de Déborah Martín y Ramón Paraíso. También Joaquín J. Martínez y Toni Solano siguen el proyecto. El primero ya ha escrito un comentario en una entrada y el segundo va marcando “me gusta” en mi muro del FB.

Artefactos digitales y herramientas

Por incompatibilidades de formato, adjunto una tabla donde se describe la temporalización de los objetivos comunicativo con los artefactos digitales y las herramientas: Artefactos y herramientas

Temporalización

El curso se inició el  1 de abril y terminará el 12 de junio. Hemos contemplado tres sesiones de 2 horas para cada unidad.

Requisitos materiales y humanos

Ordenador y proyector en el aula, cordel, pinzas y cartolinas o papel para construir una línea temporal, direcciones electrónicas de Gmail, copias de textos y de las actividades de Jose Ángel Ruiz. En cuanto a los requisitos humanos, la participación de los alumnos y de los socios.

 De momento, ya tengo tres socios: Ramón Paraíso (@monparaiso), Joaquín J. Martínez (@joaquineku) y Toni Solano (@tonisolano). Del primero, me encantó su proyecto. Me recordó el del trimestre anterior. De los dos últimos socios, cumplen una las expectativas de este MOOC: admiración. Son dos personas que las sigo, las admiro y que en el primer trimestre de este curso compartimos flota.¡¡ Menuda OPA me han planteado!!

Poco a poco voy tomando conciencia de lo que supone la socialización rica —bendita sea entre todas las interacciones—, también se ha ofrecido como socio Jose Ángel Ruiz Pérez (@EducaPares), exalumno mío. Pero también tenía que ocupar un lugar mi mentora, Déborah Martín R (@Pedagogiaparael). Desde la primera unidad tiene la costumbre de contrastar las tareas y de asesorarnos mútuamente. Ya comenté que esta manera de trabajar es muy provechosa. Dio un empuje al prototipo del proyecto. Me sugiero algunas actividades, técnicas y tareas finales para cada unidad.

Escribí un documento inicial sugeriéndolos que tendrían que encargarse del tercer movimiento, el de hacia dentro del aula. Después de como fue la quinta sesión del curso, vi claro que me podrían asesorar. Jose dudó de su rol, pero si está de acuerdo, puede serme de gran ayuda. Cómo es un corredor, nos puede brindar un reportaje de una ruta por unidad. Tal vez puede desafíar a los alumnos si conocen el lugar donde termina su ruta y qué tiene que ver con el proyecto. Los otros socios y socia han respondido favorablemente. Me gustaría organizar algun hangout para reflexionar. De momento, les pido que vayan siguiendo los posts del curso y los míos de reflexión:

 Así que muy satisfecho por cómo ha transcurrido esta unidad. Ha supuesto un subidón. Me siento como un niño en noche de Reyes.

Tenía ganas de probar con Prezi. Me apatecía esta presentación para buscar socios. Clicar aquí.