Daniela Ortiz i Xose Quiroga, Estat Nació – Part 1 – Exercici #1 . Col. MACBA

“A veure, la metodologia del curs m’ha agradat, però per què hem parlat de l’esclavitud al llarg del trimestre?” Així vam començar la taula rodona amb què vam dedicar l’última sessió del curs. Tard o d’hora, esperava aquesta pregunta. Vaig balbucejar la resposta. Que volia desenvolupar el tema del decolonialisme (#joteniaunacolònia)… Que m’havia impactat un taller de l’artista Daniela Ortiz… Que enguany en un curs formatiu havia conegut Patricia Raijestein i que em va animar a tirar-lo endavant… Pensant-hi després, va ser mentre escoltàvem la xerrada d’Angelica Dass que podíem estirar el fil de l’esclavisme.

Vam destinar les dues primeres sessions per familiaritzar-nos amb la prova final. El primer dia van descobrir l’estructura de la prova i el segon vam organitzar un joc d’escapada per conèixer el model de prova. Vaig demanar que m’ajudessin a formar un drac amb les cadires de l’aula. Era la diada de Sant Jordi. I, ves, em vaig oblidar d’explicar la narrativa del joc . La figura del monstre era una al·legoria de dues formes de pressió: l’avaluació i el colonialisme. Vam formar els grups. Els vaig anar repartint els reptes i els exercicis. El grup que resolia primer el repte rebia com a premi la solució de l’exercici. Així introduïa la figura dels privilegiats.

Aquest rol va continuar a l’hora de triar la crònica de la sessió. Començàvem cada sessió amb un roda en què cada alumne expressava què recordava de la sessió anterior. Després, formàvem petits grups que escrivien la crònica de la sessió anterior. Les comentàvem i n’escollíem una. Però després repartia una carta a cada grup i jo decidia quina era la carta privilegiada. Qui la tenia veia publicada en el blog la seva crònica.

Em neguitejava tant el tema del curs com els possibles projectes artístics. Vam dur a terme les accions següents. Es van anar encavalcant unes amb les altres. La sensació va ser com si estiréssim el fil d’una troca. Vaig adaptar l’actuació que ja havia fet anteriorment del projecte artístic Humanae d’Angelica Dass. En aquesta ocasió, cadascú va pintar amb el seu color de pell la silueta que li havia dibuixat un company. Ens vam constituir en agències publicitàries encarregades de muntar, d’una banda, una campanya per un ús responsable del sucre i, de l’altra, la possible per a tres alcaldables negrers. L’experiència de Cristian Olivé em va servir d’inspiració. Van preparar la ruta de la Barcelona esclavista. Hi vam anar acompanyats d’un grup de B1. Es van encarregar de fer-los de guia. Finalment, vam cloure el curs amb la taula rodona. Cada alumne s’havia de preparar dues preguntes: si encara vivim en una societat esclavista, quines diferències troben entre l’esclavisme colonial i l’actual. També havien de portar una imatge que justifiqués la primera pregunta. A més, vam preparar la intervenció en el concurs de karaoke.

Pel que fa a les valoracions del grup, en destacaria dues de positives. Una persona observa que el curs provoca la reflexió –fixa’t, pedagogia crítica i jo amb aquest cap! Recordo que en una sessió van valorar què sabien abans i què havien après ara. La majoria va confessar que coneixia els efectes de l’esclavitud colonial (alumnat llatinoamericà), però ignoraven la commemoració del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Comerç d’Esclaus i de la seva Abolició i el llast colonial català. També una alumna ens va confessar que feia quinze dies que havia reduït el consum de sucre. De vegades, algun alumne aprofitava al final de classe per comentar-te algun aspecte del seu país. La reacció del grup a la plaça d’Antonio López. Els va sorprendre que se n’hagués retirat l’estàtua però en canvi s’hi mantinguessin les plaques.

Valoracions de l’alumnat

D’altra banda, algú va afirmar que s’aprèn bé. Tot i que els pot desconcertar al començament l’absència de continguts i estructures lingüístics, se senten còmodes aprenent en comunitat. Potser seria discutible l’ús de la llengua materna mentre debaten alguna activitat. Era permissiu mentre discutien en petit grup. Això ha ajudat a algun alumne que encara tenia alguns problemes de comprensió oral. Ara bé, teníem un acord tàcit. En la posada en comú, tothom s’esforçava a transmetre les conclusions en català. Una alumna va confessar, a mig curs, en el grup de Whatsapp que havia estat capaç de tramitar una gestió personal en català. També em van fer sentir orgullós quan els vaig estar escoltant en la taula rodona.

Conclusions de la taula rodona

Per contra, hem de constatar les pífies que vam cometre. Vaig crear peces de diferents colors perquè cada alumne en tingués una al llarg del curs. Les vaig repartir en la segona sessió. Havien de servir per constituir grups de treball. També hi anaven apuntant els punts que guanyaven a l’hora de confeccionar els diferents productes. Va ser la tàctica perquè el conservessin. Va ser inútil. Va ser impossible formar grups amb les peces. Alguns l’havien perduda. També es van produir algunes baixes.

Edukit: quin grup seria el privilegiat?

Analitzant les figures dels negrers, vaig descobrir l’obra Llibertat! de Santiago Rusiñol. Em semblava que ens anava com anell al dit per dos motius. Encara que sigui anècdotic, apareix la figura de l’indià i el que representava per al seu poble natal. A més, l’autor denuncia la intolerància dels personatges més progressistes. Aparentement farden d’unes idees avançades, però resolen els conflictes de la manera més conservadora. Són els més masclistes i racistes. Va ser una pena que no disposéssim de cap gravació. Vaig intentar que llegíssim l’obra. El grup es va espantar. De totes maneres, una alumna es va guardar el text. Ja em va passar el mateix en el trimestre anterior. En aquell cas, va ser un article d’opinió. Em costa triar els textos adequats al nivell. Caldria que els seleccionés prèviament i els adaptés. M’és difícil quan vas planificant cada sessió el dia abans.

Anàlisi DAFO

Per acabar, puc assegurar que va ser un curs rodó. Ja havia tingut el grup els dos trimestres anteriors. Estava força cohesionat. Acollien de bon grat les noves incorporacions. El grup va decidir crear un grup de Whatsapp. Difonien tot el que fèiem a l’aula per a les persones que no podien assistir. Ja fa temps que observo que els descansos cerebrals aconsegueixen aquesta finalitat. Per altra banda, inflen el pit quan veuen els resultats acabats. El periple, tant del grup com meu, va ser bastant en paral·lel. Vam haver de vèncer algunes reticències: ells, la de la prova; jo, el colonialisme. Vam conèixer el llegat colonial català. Els conflictes van brillar per la seva absència. També cal agrair l’atenta col·laboració de Patricia Raijestein i la inspiració d’Angelica Dass, Daniela Ortiz i Cristian Olivé.

Anuncis

IMG-20180621-WA0063

Junta d’accionistes del Banc Ningú no és perfecte

Serà difícil oblidar aquest curs per diferents motius: primer, pel grup, que es va implicar en tot moment; segon, per la figura de l’autora i  per la tasca de la comissària de l’Any, Marta Nadal, que ha anat seguint, felicitant i animant el projecte. I el darrer, es graduava la primera promoció arthinkera.

Es va desenvolupar tal com havia plasmat en el Projecte Mínim Viable, tot i que es va haver d’adaptar una acció. Vaig caure en una contradicció. A l’hora de planificar els possibles productes finals, vaig ignorar que els textos escrits en formarien part. Vaig desaprofitar  una bona oportunitat per treballar la revisió textual a l’aula. Em vaig limitar a una correcció textual mentre que hauria d’haver fer una revisió més qualitativa. Això em vaig adonar quan publicava les produccions escrites de l’alumnat durant el mes de juliol.

IMG_20180409_171409_695

edukits

El curs va començar amb dos primers detonants en la primera sessió.  Cada alumne va confessar una por que tenia, així anàvem destruint les possibles reticències que pot generar el fet que tenen la prova al final de curs per obtenir el certificat de nivell. Similar al que podem experimentar quan ens hem d’endinsar en una personalitat literària que desconeixem.  També van escriure un text en què relataven com era un dia de cada dia un cop s’havien adonat que havien canviat de sexe. Anàvem escalfant motors per endinsar-nos en l’obra de l’autora.  Vaig reservar la segona sessió perquè descobrissin quina seria l’autora que treballaríem al llarg del curs. En el trimestre anterior, havíem llegit Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet. Per això vaig organitzar un joc d’escapada seguint el que havien preparat en un equip de treball que pretén que l’alumnat conegui el model de prova de manera lúdica.

Ja que parlem de ludificació, vaig introduir les recompenses. Les tasques i els reptes es pagaven amb la moneda oficial del curs, el capmany. Vaig adaptar aquest recurs avaluatiu que utilitza Lucía Sánchez. Per a la majoria d’alumnat va ser un vertader revulsiu i un recordatori per si s’havien despistat amb algun exercici. Per impulsar que els alumnes revisessin els textos, vaig idear aquest redactòmetre.

Podien obtenir els capmanys que els faltaven si milloraven les propietats textuals.  La idea dels capmanys era bescanviar-los per obtenir la puntuació del curs. Vam repartir un total de 13.190 capmanys. Aquesta quantitat equivalia a 20 punts.

Uns altres factors claus que han anat cohesionant el grup són els descansos cerebrals i les actes. D’una banda,  els descansos cerebrals ens serveixen per dividir la sessió en dos blocs. Son jocs dinàmics que ajuden tant a remuntar l’ambient de l’aula com a alleugerir algun bloqueig que s’hagi pogut produir en el transcurs de la sessió. María Acaso proposa que enfoquem els cursos des d’un punt de vista més narratiu que no pas descriptiu.  Una manera de practicar-lo és bastir un relatograma del curs. En aquest cas, vam retornar a les actes de 21 paraules. Les escrivien en petits grups.  Les apuntaven a la pissarra i triàvem la que ens agradava més. Després, les revisàvem totes.

Quant a les lectures del llibre, la metodologia que vaig a dur a terme és la de la lectura col·laborativa. Cada alumne  va llegir un capítol de Quim/Quima, una carta de Cartes impertinents i un article del Dietari de prudències. Ens servien per elaborar un producte final o bé d’eix temàtic per a accions. La novel·la ens va ajudar a gravar podcasts per construir una línia del temps, un mapa del periple del protagonista. Però ens havíem plantejat un repte inicial. Seríem capaços d’identificar-ne les possibles fonts.

dav

Una font per capítol

Vam confeccionar un collage amb la segona obra. Per motivar-ne la lectura es va oferir un nombre de capmanys per a qui tingués  la cita de la postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Se la van trobar a cada cadira acompanyada de la corresponent carta. L’alumnat  havia de portar  una imatge de la dona que escrivia o bé que era receptora de la carta i una paraula. Així el grup podia llambregar tant les diferents visions de dones com els temes. Finalment, cadascú va respondre la carta. Algunes persones es van queixar i es van estimar més escriure a un familiar per comparar l’educació de gènere que havien rebut i la que miraven de transmetre ara. Només vaig poder publicar els textos que m’havien enviat en suport digital.

dav

collage amb les impressions de la lectura

Havia ideat una acció d’art urbà en què cada alumne havia de dibuixar la silueta de l’àngel que havia assassinat i hi havia d’escriure una adaptació de la cita de M. Aurèlia Capmany. Ja en tenia pensat el nom: #delictedodi. Per falta de temps, es va haver d’adaptar a un altre podcast. Cada alumne relata quin àngel havia assassinat i com havia estat. Penso que la qualitat del resultat ha estat excel·lent. Podeu escoltar alguns testimonis tan impactant com podrien haver estat les siluetes d’àngels morts. A més, vaig perdre una oportunitat perquè podien haver guanyat capmanys extrets pel fet que els àudios tenien seguiment a la plataforma en què els vam publicar.

IMG_20180509_113254.jpg

Podíem emprar les col·laboracions que componen Dietari de prudències per practicar l’argumentació. D’una banda, podien servir de model per als alumnes a l’hora de redactar un article d’opinió i, de l’altra, els van utilitzar per practicar els comentaris en un blog. Per a aquest segon exercici, els alumnes van posar en comú en petits grups el que havia llegit cadascú i en van triar un. Van haver d’escriure un comentari per publicar-lo en el cas que l’autora disposés d’un blog. Pel que fa a l’article d’opinió, en van redactar un en grup justificant la commemoració del naixement de l’autora. Per formar els grups, els alumnes van haver de petar un globus en què descobrien un element d’escriptores vinculades amb M. Aurèlia Capmany (nom,  fotografia, dades biogràfiques, portada d’un llibre i la sinopsi d’aquest llibre).

Per acabar, presento la meva anàlisi DAFO. Si acostumo a planificar projectes mínims viables és per recollir les possibles idees que vaig tenint a l’hora de crear un projecte. Un cop tens la idea em fa por concretar-lo al màxim. Cal ser flexible. Com que em venen rampells, de vegades em costa precisar tot el procés que pot abastar l’elaboració d’un determinat producte, tasca o acció.

DAFO #s3cast17

Continuo fent-me basarda les revisions textuals. Les propostes d’aquest curs calia haver-les posades en comú. L’alumnat s’esforçava per ser original i sorprenent. L’alumnat entoma  molt millor qualsevol repte creatiu  que no pas si els plantegem tasques comunicatives significatives —Sergi Cercós, ara te la torno—. Per esmenar aquest error vaig veure que calia publicar-los.

Pel que fa als reptes, només en vaig saber plantejar un. De fet, quan presentes una tasca o una acció per negociar-la, mires de contextualitzar-la. La vens com un repte. Reconec que el collage se’m va ocórrer al final de la sessió en què vaig repartir les diferents cartes.

No obstant això, he de qualificar el curs de rodó. Aquest és el missatge que em va enviar una de les alumnes:

No vull ser pesada. Estic molt agraïda per haver participat en aquest curs. Primer, perquè he estat buscant tota la vida un mètode d’ensenyament diferent per als meus fills; ves per on, l’he trobat als cinquanta-cinc i l’he experimentat jo. És possible arribar a obtenir coneixements sense patir. Si un dia els meus fills volen estudiar català et buscarem. Per altra banda, vull agrair-te la creativitat i bon fer a la classe. Hi ha molta feina al darrere. I sobretot perquè has aconseguit que un munt de persones ens coneguéssim. Alguns hem establert vincles. Amb els temps que corren em sembla molt important. En fi, què dir-te del descobriment de M. Aurèlia. Ara soc més rica, tinc molts capmanys!!!

Bon estiu, Jaume!

dav

700 capmanys per treure pit del curs!

Reptes i preguntes

dav

2a sessió. Ja em va passar el curs passat. En la reunió que ens comprometrem a provar l’activitat d’alguna companya, sempre m’oblido de quina he d’experimentar jo. Tenia un trumfo: practicar el joc d’escapada que havien ideat Lourdes Subirà, Griselda Encinas i Maria Miret. Ara bé, fes-te fotre. L’hauria d’adaptar pels objectius que havia previst, .

Vam començar la sessió formant grups. Es van ordenar per any de naixement. Els vaig proposar com construíem el relatograma del curs: ballable o escrit. La majoria es va inclinar per escrit, però em va semblar que en cada grup es produïa un debat. Vam acordar redactar actes de les sessions. Reprendríem les 21 paraules. Ara bé, un grup va proposar adaptar el percentatge entre la puntuació de la prova i del curs amb les actes escrites o ballables. És a dir, van plantejar que el 80 % de les actes fossin escrites, però havíem de mantenir un 20 % que fossin ballades. Així doncs, cada grup va plantejar la seva proposta d’acta.  Vam votar i les vam revisar. Els vaig demanar que havien d’esperar-se al vestíbul fins que els avisés.

La Lourdes em va ajudar a disposar els quatre espais per al joc d’escapada. Era la manera de donar a conèixer la prova i practicar els tipus d’exercicis del bloc de gramàtica i lèxic. Però també seria el pretext per presentar el projecte del curs. Abans d’accedir de nou a l’aula, els vaig posar en situació. Haurien de demostrar si tenien el perfil per al curs. Tenien una missió: descobrir quin autor o quina autora seria l’eix del curs. Val a dir que vaig cometre una greu pífia en la primera sessió. Els vaig anunciar que tindríem una moneda oficial, els capmanys —quina vessada!

El primer espai era reservat per a l’exercici d’ortografia. Cada grup havia de descobrir quina era la seva línia de metro. Havien de desxifrar uns codis. Eren noms d’estacions de metro. Els grups van començar el joc bastant desconcertats. A mesura que anaven descobrint les estacions i eren capaços de reconèixer la seva línia, anaven ajudant els grups ressaguers. Va costar d’arrencar. Però un cop superat el primer repte, guanyar la pregunta per a la primera pista els va animar a continuar i a treballar plegats.

En el segon espai, tenien l’exercici de morfologia verbal. Havien d’omplir el buits d’un text de l’autora. Per saber si l’havien respost bé, calia que ajuntessin el fragment de cada grup. El color de les línies suburbanes els indicava l’ordre dels paràgrafs.  El joc s’anava animant. Tenien ganes de resoldre els exercicis per conèixer una nova pregunta que els permetés acostar-se a la identitat de l’autora.

IMG-20180412-WA0022

Només quedaven deu minuts, però van ser capaços de resoldre el tercer repte i guanyar la tercera pista. Era l’exercici de connectors. En els textos d’alguns grups, em vaig oblidar de crear l’espai buit.

Van voler que acabéssim el joc el proper dia. Vam haver d’ajornar l’exercici estrella d’aquest bloc: connectors, pronoms, lèxic…