file3851334414519Continuo amb la majoria del grup del B1, tot i que es van confirmant algunes baixes. La primera sessió arrenca potent, però tinc la sensació que a mesura vaig plantejant les activitats anem perdent gas. Ens estrenem amb una activitat d’escalfament: Jo sóc. Miren de completar cinc afirmacions amb aquest encapçalament. Reparteixo els fulls. Cadascú el llegeix en veu alta i no li costa gens endevinar de qui és. Grup ben cohesionat. Trec pit.

Els presento el pla de curs. Els avanço que aquest trimestre hauran de participar més en el blog. Assenteixen. Escoltem la cançó de Raimon.  Després miro de negociar el projecte del curs. Em costa fer-me entendre. Els recordo que en el curs anterior, vam mirar de conèixer Castelldefels. Ara els animo a  conèixer-ne la història investigant com vivien els nostres avantpassats. Sembla que els agrada la idea. La Liz exclama:”És com fer un viatge a través del túnel del temps”.

Per acabar, miren de fer un versió personal dels dos versos inicials. L’endemà se’m va el temps en la presentació. Miro d’escriure’ls amb els colors de la bandera del seu lloc d’origen. Em penso que els farà gràcia… Els demano que pensin en un cantant del seu país similar a Raimon.

2a sessió.  Acordem quines són les preguntes per conèixer el cantant. En la primera sessió, algú ja reconeixen que l’estil és cançó protesta. La majoria hem viscut sota règims dictatorials i quina era la funció de la música: conscienciar la societat. Amb les preguntes, presento el passat perifràstic. La Mercedes es pensa que és la perífrasi d’imminència. Al final, ho entenen. Els sorprèn de fet,  que per formar un temps passat utilitzem el present d‘anar. Astorament.

Reparteixo una biografia del cantant de Xàtiva. La tenen en present. Demano que cadascú miri de transformar dues formes verbals ens present pel passat perifràstic. Després, llegeixen la biografia per respondre les preguntes que hem acordat al principi. Els proposo que busquin aquestes dades biogràfiques per presentar el seu cantant. Penso que també ens poden servir com a model per al producte final del projecte.

Divendres a Vic. M’adono que ja començo a tenir una edat mentre escolto Jon Landa presentant la seva comunicació amb l’ús del pop català per al seu alumnat italià. Frescor contra carrincloneria.

3a sessió. Després de la marató quilomètrica de divendres i dissabte, estic bastant cansat. No sé com encarar la sessió. Tiro de beta: si han de presentar els cantants! Ja tinc mitja sessió a punt. Però, i si no han fet els deures… Som pocs a classe. La meitat no han fet els deures. Justa la fusta! Activem el pla B a tot drap.

Primer, faig una roda demanant-los com els van anar el sopar d’aquest dissabte. Així repassem el passat perifràstic.  Després, acordem les preguntes de la investigació. Em costa que m’entenguin. Suo. Al final, cada grup proposa un parell de preguntes. Ens en sortim galdosos. Quan els demano que observin les preguntis i s’adonin quin temps han emprat, es produeix una hecatombe. Al final, els explico que era per introduir l‘imperfet. Com és habitual, organitzo parelles i els consigno un verb perquè conjuguin l’imperfet.  S’adonen com formem els de la 1a conjugació i els de la 2a i la 3a conjugació. Els demano que han d’escriure  un comentari facilitant el nom del cantant i un vídeo seu. Una classe tediosa.

4a sessió. Hem de començar amb el projecte. No n’he fet una planificació. M’ajuda les tasques de la unitat 2 del MOOC a reflexionar-hi. La meva mentora em fa uns suggeriments. M’aconsella que construïm una línia del temps. Penso que ni borratxo!! Es van esverar quan els vaig proposar de preparar col·laborativament una presentació dels cantants. Però m’ho torno a rumiar. El cos em demana activitats de manualitats. Són desconcertants, disteses. Exigeix compromís, implicació i col·laboració. Per tant, la mentora m’ho ha posat en safata. Ja tenim activitat per a la propera sessió: un cordill per penjar-lo  l’aula i que serveixi per enganxar-hi les idees claus de cada època. Veig que en paper la cosa funciona. A l’aula, ja és diferent.

Em passo tot el temps de la preparació, cercant informació i atenent consultes. He d’entrar a l’aula i no sé com podem començar a investigar el neolític.  Recordem la sessió anterior. Repassem la morfologia verbal.  Els presento les preguntes que vam acordar. Els demano si les poden agrupar. Els costa entendre l’activitat. La Celia és la més crítica. La Mercedes intenta explicar-li per què ho fem. Se m’escapa: mira que és més senzill seguir un llibre.  Costa d’agrupar les preguntes. Per tant, els reparteixo l’entrada sobre la revolució del neolític. La llegeixo. El Chema em demana per què no practiquem la lectura en veu alta. S’improvisa un debat. Alguns temen que m’irriti aquest qüestionament. Tant la Celia com el Chema es justifiquen que he afavorit aquest clima. Tenen raó.  Em penedeixo per haver optat treballar per projectes.  Reuneixo els grups i sorpresa. Van responent les preguntes del qüestionari. Discuteixen. Argumenten basant-se en el text. Revifo. Acabem la classe abans d’hora. No recorro als textos amb informació especialitzada  Els proposo que mirin de localitzar quantes coves tenim per la zona. Repeteixo: les propostes reflexives de la unitat 2 del MOOC m’han ajudat a reprendre la il·lusió. Continuarà…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Divendres  i dissabte es va celebrar el IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català. Fa més d’una hora que estic davant la pantalla de l’ordinador barrinant com puc començar aquesta entrada. Em sento bloquejat. Deu ser el cansament. Dubto de quin n’ha de ser el to mentre en recordo moments i anècdotes. De sobte, m’han vingut al cap els primers versos de Cançó de carrer de Pere Quart, que cantava Ramon Muntaner. Potser els meu fills  ja els cantussegen esperant els dos anys que em falten per entrar a la cinquantena. Tal com jo vaig fer.

N’he sortit ben decebut. Ja hi anava amb recança.I s’han confirmat les minses expectatives. Reviso el llibre de resums. En l’índex apareixen els objectius d’aquest acte.  Em sorprèn que vulgui esdevenir un espai de reflexió i de debat ja que no n’hi ha hagut com esperava. Havent entrat en el segle XXI, en plena societat del coneixement, hem de mantenir formats formatius tan clàssics? S’ha de mantenir el to academicista,  propi de l’àmbit universitari, anacrònic, caduc i distant per als nous temps? Només tinc una resposta, la dèria de l’erudició: farcir els assistents amb informació, ben compactada, perquè ens convertim en botifarró, llonganissa o fuet.

Maria Acaso apunta en el seu llibre Reduvolution: “No n’hi ha prou de voler ser democràtics, sinó que se n’ha de ser.” Bé, doncs, per apuntar la primera conclusió que trenc del simposi la parafrasejo: “No n’hi ha prou de reinvindicar al futur professorat que sigui competent lingüísticament, sinó que li ho has de demostrar”. Vet aquí la primera decepció. Bastants participants han evidenciat que disposen una competència comunicativa més aviat baixa. S’han saltat els límits marcats per a la seva exposició. Han ignorat si el discurs s’adequava al públic. Han convertit els recursos visuals en armes llancívoles contra el públic. Han llegit les comunicacions. A més, la majoria s’ajudava de la comunicació escrita i no pas d’un guió. Preneu-ne nota futurs examinands del nivell C2 i futur professorat!

Ara bé,   destaco els ponents modèlics.  Van voler ser més propers: Joaquim Dolz, exposant dempeus i que es va col·locar al davant de la taula de l’escenari —ara, per culpa de l’hora, em va costar seguir-lo—; Roy Lister, al darrere del faristol , formulant un discurs pausat, clar i eficient; i  David  Lasagabaster, el millor sens dubte, amb una ponència enginyosa, divertida, captant l’atenció del públic constantment.  Olga Esteve va saber capgirar el diàleg en què participava  amb una contundència i una eficàcia prussianes. Com Assumpta Fargas, tot i jugar a casa, li va tocar la difícil tasca de cloure la taula rodona, amb unes punyents reflexions.

Quant a les comunicacions, em van agradar les que s’apartaven de la línia general: els projectes de llengua que van explicar Alícia Martí i Pilar Garcia o els d’Antònia Farré i Carme Masip. Van ser presentats d’una manera àgil i buscant la participació dels assistents en el darrer cas. La frescor, gràcia i ironia de Jon Landa per explicar l’ús de cançons actuals per despertar l’interès del seu alumnat italià.  Enric Portalés va presentar l’ús de les cartes al director. Jordi Domènech va demostrar la seva bonhomia. Per a mi, és el model del docent tranquil. Xavier Fontich ja va reptar l’audiència amb unes reflexions i futures propostes per gaudir de les lectures obligatòries. Em va agradar com Jordina Sala capgira la Universitat d’Exeter amb les xarxes socials. És atractiva la seva experiència de seguir un tema al llarg d’un trimestre per Twitter. Finalment, m’agradaria esmentar l’equip de l’Escola de Llengües de la UOC amb la seva aplicació per frenar les distàncies en les activitats orals, Lis Costa i l’ús del portafolis digital i les conmpanyes de la Delegació de Nous Barris del CNL de Barcelona.

Almenys l’ocasió ha valgut la pena per conèixe’ns personalment. Així doncs, estic content de saludar Jordi Domènech (@jdomencha), Josep Miquel Arroyo (@jmab76) , ixula (@MarPascual); de seguir Alícia Martí (@marclia), Pilar Garcia (@pgvidal), Jon Landa (@jon_kiddo), Jordina Sala (@jordinasb85). L’anècdota va ser compartir veïnatge de taula en una sala  amb Marta Flores (@martafcoll) i Arnau Cerdà (@arnaucerda) i descobrir les nostres identitats al final de l’acte, gràcies a Carme Bové (@carmebove).

De totes maneres, crec que s’han d’organitzar certàmens, però que serveixin d’autèntiques àgores, és a dir, espais de divulgació i de debat. Els organitzadors han d’apostar per l’horitzontalitat, fomentar que el debat sigui també a les xarxes socials. Cal, tanmateix, no atapeir el programa i esponjar-lo amb estones de pauses en què els participants poguem contrastar conclusions. Hauria de planificar el temps d’una manera més real. S’ha convertit ja en una tradició que un membre del comitè hagi d’informar dels canvis logístics i de programa. Per acabar, demanaria als experts una mica de respecte tant per als parlants perquè la pervivència d’una llengua depèn d’ells i no pas —per sort!— dels filòlegs i també per a l’alumnat.

Facilito l’enllaç de les meves notes per si algú les pot ampliar. Cliqueu aquí.

Proposta didàctica

1. Llegiu aquest versos:

“Encara hi som a temps/ encara, encara, encara / Destruirem un món / estúpid i sense ànima!  /  Cavem els fonaments  / d’una vida  més alta”

2. Justifiqueu: per què destruirem no cal la dierèsi per marcar el caràcter vocàlic de la i.

3.  Després de llegir l’entrada, proposeu  per quins altres mots podríem substituir vida.

4. Finalment, debateu per què a mesura que et fas gran, se t’agreja el caràcter. És el vostre cas?