20170403_103530.jpg

22a sessió. Setmana de ritme trepidant. Vaig haver de planificar la sessió una estona abans. Serindipia. Mentre faig el tallat, llegeixo l’apunt de José Blas García. Se’m fa un nus a la gola. Ara ja no bramo quan acabo amb un grup. Duc les cartes de dimarts i em cremem dins de la motxilla. Decideixo que els cal una resposta per part de la Cúpula.

Comencem l’última sessió completant  el relatograma.

20170330_094352

Miren d’ordenar la carta que els han escrit. He pensat que seria una bona manera de recordar la disposició de la carta. Les seves, bastant emotives; però ni rastre de la disposició textual. La Cúpula només els comunica un repte: a la cacera de l’error. Però en tindran un altre, bastant important.

Recorden els continguts del curs. Tenen als seus peus el relatograma. No en fan cas. Regiren els apunts o bé fan memòria. Apuntem a la pissarra els continguts.

20170330_111648 (1)

Els reparteixo el poema que van escriure al començament del curs. Hi han de trobar errades i corregir-les. Havia improvisat una fitxes. A mesura que les trobaven els hi anava enganxant gomets. Deu ser dèria primaveral. Ara em presento davant dels dos grups carregat de gomets de colors. És un gaudi quan et van mostrant les errades que han caçat i que han sabut revisar-les.

Els pregunto per què ens hem convertit en comando errorista. Recorden la missió: impedir que el Dr. Mabuse influeixi al govern municipal perquè elimini els noms de figures rellevants dels espais municipals. Organitzo dos grups: uns defensaran l’Espai Montserrat Roig mentre que l’altre són agents del Dr. Mabuse. El debat va ser disputat. Uns van saber defensar la memòria de Montserrat Roig i els altres van saber picar-los.

I per acabar, van haver de completar l’última casella del relatograma.

20170330_111258 (1)

Anuncis

Emblema 2

Sessió .15a El dissabte em van convidar a un tast en un celler, a la Finca de Vilallops. Mentre escoltava l’explicació que ens feien la Hanna al vinya, vaig enyorar Els Viatgers. Era una activitat idònia per al grup. La sortida em va ajudar a visualitzar el projecte. Així doncs, calia que treballéssim la vinya.

Em va anar perfecte la pàgina de l’Institut del Cava en què explica el cicle vital de la vinya. Abans, però, vam recordar la sessió anterior. Tot seguit, vam aclarir dubtes sobre el dictat. A part de les errades que els interessa que comentéssim, vaig apuntar una observació molt interessant. L’Ana Ch.va reflexionar en veu alta: “Mira, no he comès cap errada d’esses i ces, però un munt d’altres categories”. El vaig escriure a la pissarra. El vaig destacar i hi vaig dibuixar, al costat, dues cucurulles. Vaig provar de desdramatitzar l’opinió, però destacant-ne la paradoxa. Els vaig recordar que havien destacat que era una bona activitat d’aprenentatge; en canvi, aconsegueix desanimar pels resultats. Bé, havien de superar aquest tràngol i reflexionar en cada errada i saber-ne el motiu.

Tot seguit, vaig repartir als de la primera fila el text d’una de les fases i als del darrere una imatge. S’havien d’aparellar. Després, vaig demanar que cada parella pensés en una pregunta per fer-los als companys. Dubtava si cada parella llegís en veu alta el seu fragment; però vaig optar per elaborar-ne un mural. Així el van llegir per respondre les preguntes.

IMG_20160301_124842

A continuació, vam organitzar les parcel·les de la vinya. Vaig anar agrupant alumnes que havien triat el mateix autor. Vam recordar els guions que havien proposat en grup. Els vaig anunciar quin havia triat. Ves per on, una altra vegada se selecciona un text en què hi ha participat l’Eudalda, la persona amb l’índex més baix de confiança, però d’implicació i persistència en té per donar i per vendre. Els vaig demanar que anessin preparant la introducció de la poesia. Com que el temps se’ns va tirar a sobre, els vaig demanar que triessin cinc paraules de la poesia. Seria la base per elaborar-ne les notes visuals.

Sessió 16a. Caòtica. Incerta. Havíem de posar fil a l’agulla amb el projecte: enllestir les introduccions i dibuixar les notes visuals. Em va costar planificar-la: mentre escrivia una activitat, barrinava com plasmar les meves notes. A més, volia evitar els erros que vam cometre quan vam enregistrar les presentacions seves.

Després d’homenatjar la secretària, vam fer una roda en què cadascú va comentar una de les paraules que havia extret del poema. La majoria va apuntar alguna paraula que no havia entès. Tot seguit vaig repartir un dibuix a cadascú, són extrets del blog de #Dibújamelas (són de Nieves García Morán, José Blas Garcia Pérez, Mapi Plaza i un servidor. Per formar un grup, havien de reunir les quatre mostres diferents. Havien de respondre què tenien en comú. Així contemplaven diferents exemples de pensament visual. Tot seguit, vam mirar un vídeo de Garbiñe Larralde. Després vaig repartir el material (folis i retoladors)  i a cadascú es va encarregar de dibuixar el seu poema. Em va costar fer-los entendre que havien de transformar les paraules triades en idees per materialitzar-les visualment.  Em vaig anar atabalant perquè volia aprofitar per pintar el meu dibuix, però havia d’atendre neguits i dubtes.

20160303_153844

Vaig improvisar una roda en què vam recordar perquè no s’havien sentit gens satisfets quan es van veure en el vídeo del trimestre passat. També vaig evocar l’exposició en les primeres sessions d’aquest trimestre de les dues companyes noves. Vaig ser incapaç de transmetre’ls que havien de reduir les introduccions a vuit paraules. Haurien de produir uns textos orals més espontanis. Però, com sempre. Els entra per una orella i els surt per l’altra. Tothom venia amb la introducció escrita. Ara van ser ells qui es van atabalar. Els vaig agrupar per parcel·les i els vaig anar distribuint per diferents espais perquè poguessin gravar les introduccions còmodament. De moment, tinc una carpeta plena d’àudios per editar. Ep, i els primers dibuixos!

 

 

Extret d’https://sicomor2008.files.wordpress.com/2015/06/f05fb-webinar2babp.png

Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però,  es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.

L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.

Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora,  em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe.  De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.

El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!

Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I  es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!

M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç.  Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.

I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.

I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.

Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns  inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.