20170126_170436.jpg

4a sessió   Continuem amb les activitats de coneixença del grup. En aquesta ocasió vaig provar l’activitat Els veïns. El grup ha d’estar assegut en cercle. Preguntes a algú si li agraden els seus veïns. Si respon negativament ha de dir quins companys vol que s’asseguin al seu costat. Tothom ha de canviar-se de lloc. Para qui es quedi sense cadira. En cas que respongui afirmativament, tothom s’ha de moure un lloc a la dreta. És una activitat que engresca i que cansa. Un alumne em va demanar que paréssim.

Van completar la casella de la sessió anterior. Em van deixat de pasta de moniato amb el que van escriure: declaració de principis. A més, van valorar positivament la sessió.20170126_113802.jpg

Vam prosseguir amb les activitats que vam haver d’ajornar per falta de temps. Abans, però, els vaig demanar si havien quin edifici era el que estava amenaçat pel Dr. Mabuse. Ni idea. Els vaig proporcionar una pista. Es van haver d’aparellar portades de llibres, amb el nom de l’autor esborrat,  i sinopsis. Cada parella va comentar el resultat. Els vaig demanar si consideraven que eren obres d’autors diferents o bé del mateix. Només el Manolo va fer gala de la seva suspicàcia. Va observar que els diferents resums tenien un nexe en comú.

Tot seguit, els vaig repartir una imatge. Cadascú havia d’explicar a la resta què tenien. Un cop havien descrit la fotografia els donava un conte del llibre de Montserrat Roig, Molta roba i poc sabó.

20170126_110744.jpg

Vaig presentar el pla del curs i el vídeo que ens havia enviat l’amic Josep Miquel Arroyo. Vam mirar les respostes dels alumnes de l’Aula Oberta de Tona. Els antics alumnes somreien i, de nou, treien pit. Ha estat un detall que ens compartissin aquest projecte seu. Moltes gràcies!!

Vam formar dos grups. Havien de desxifrar un missatge. Era un model de nota en què la cúpula errorista es posava en contacte amb ells i els donava unes instruccions. Els demanava una foto, un àlies i un poema errorista. L’elaboraran en la propera sessió. Hauran de venir amb cinc frases extretes a l’atzar del conte que els ha tocat. Així podré posar en pràctica el que vaig aprendre en el taller de María Salgado, tal com ens hi vam comprometre. De nou, conillets d’Índies. Dec tenir un Dr. Mabuse dins meu?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

IMG_20161011_090308.jpg

Avui m’ha vingut al cap aquest vers de Dolors Miquel quan he sortit de l’aula. També podria haver anomenat aquesta entrada Recepta per menjar-se  amb patates la planificació d’una sessió —oi, Josep Miquel?—. M’imagino com se’n riurien Javier Encina i Ainhoa Ezeiza  si els comentés la sessió davant d’unes birres. Em recordarien que cal el caos per començar a crear;  per tant, per què tanta planificació visual?!

Ras i curs: sessió caòtica. Nivell d’estrès? No ha baixat del 5 al llarg de la sessió.

Ahir em vaig  bloquejar  amb la interacció per a una lectura cooperativa d’un article. Avui, doncs, havia d’anar a preu fet per enllestir el material: presentació,  pla del curs, les activitats prèvies a la lectura. M’he posat nerviós. Tot i que m’anava controlant, el temps s’ha exhaurit. I com és previsible en una situació com aquesta, s’ha acabat la tinta de la impressora. Havia de preparar l’aula. Qui té unes companyes, té un parell de tresors…

Hem arrancat la sessió amb l’activitat de fer l’animal per recordar noms i per començar a perdre la vergonya. Ens hem divertit. Després, n’hem repassat el vocabulari: noms d’animals, onomatopeies i precisió lèxica. Una de freda i una de calenta. Tot seguit he volgut recordar la sessió anterior, però no hi havia forma humana d’accedir a la presentació: incompatibilitat de comptes oberts. M’he atabalat tant que he estat incapaç de recollir el que apuntaven. També m’han recordat el deure que tenia. Havia de presentar-los la cançó. Els n’he posat el videoclip i he aprofitat per anar a buscar documents que necessitava. A la tornada, m’he adonat que calia que els l’hagués introduïda i que haguéssim recordat què havíem acordat dijous.

20161011_101542.jpg

He repartit el pla del curs (pla-de-curs-e1), però no tenia cap sentit sense la imatge que complementava aquest document. Hem prosseguit amb la sessió. Els he acabat de desconcertar quan els he deixat triar si volien decidir individualment l’exercici o tots volien fer el mateix. El grup ha viscut pànic pel dissens. Quan els he plantejat la pregunta que haurien de respondre, s’han atabalat.

img_20161010_115254

M’ha costat explicar-me que havíem d’acordar uns criteris avaluatius. N’ha aparegut un altre: el nivell de comprensió de les meves instruccions. No hi havia pensat. També s’ha generat un debat interessant: com enteníem la fluïdesa. La Nora exigeix que per tenir una bona fluïdesa has de pensar en la llengua que aprens. La Lucía li ha replicat que no. El Manolo ha justificat que per guanyar temps calia parlar en castellà i que més endavant ja s’atrevirien en català. Ja ha aparegut el conflicte. I ara em toca saber com l’he de gestionar. Hem establer amb què ens fixaríem a l’hora de valorar les respostes.

20161011_111618

Hem fet la roda gravant les respostes a la pregunta: Què ens fa humans?

Finalment, com em temia, hem ajornat l’activitat de lectura cooperativa. Hem fet la reflexió final de la sessió i hem puntuat el nivell d’estrès. Ha estat interessant aquesta posada en comú perquè he recollit observacions interessants. L’Aneta ha expressat la seva alegria perquè entén les meves instruccions. Alguns comentaris de confiança i bastant desconcert.

20161011_114322

Per cert, el termòmetre de l’estrès ha arribat a 2.

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

Jaume Rivera fragment 2

L’inconscient,  —ai, perdó — el subconscient et fa males passades. Amb les presses de publicar la darrera sessió i amb remordiments de consciència per haver improvisat una sessió gramatical, pura i dura, em vaig oblidar de relatar una activitat que va sorprendre. Ves per on, debatent sobre pedagogies sexies amb @monparaiso i @jmab76, em va venir al cap l’oblit,

La setmana passada, mentre negociàvem l’oferta del banc comú de coneixements, havíem pactat que deixaríem una setmana de coll per enllestir els diversos tallers. Per tant, havia apuntat com una de les expectatives dels alumnes era la pèrdua de la vergonya. Malgrat que reconeguin que reptes o tasques finals aconsegueixen superar aquesta por, em vaig comprometre a treballar-ho durant les dues sessions d’espera. Em refiava que durant el cap de setmana enllestiria la lectura del llibre de Doni Tamblyn i en podria treure idees per a aquestes dues sessions. Il·lús…

Vaig preparar just abans d’entrar a l’aula una activitat de xoc. Després de recordar quina era la finalitat d’aquestes dues sessions: perdre la vergonya perquè poguessin assumir la conducció de la sessió eficaçment, els vaig demanar que a partir d’ara haurien de confiar en mi i que es deixessin portar. L’Alberto  ja va moure el cap d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Vaig repetir que si volien perdre la timidesa per parlar en català havien de seguir el meu mètode. Els vaig ordenar que es despullessin mentre jo em començava a treure’m el cinturó. Moments de por, d’incertesa, d’incredulitat. Es van plantar. Jo continuava amb el cinturó. Em van demanar que no continués.

Llavors, vam reflexionar què havien sentit just quan els havia violentat les meves ordres i quan havien vist que aconseguien aturar l’activitat.  Eren el mateix que sentien quan els feia por d’expressar-se i el que sentirien si superaven aquest temor. Haurien de tenir capacitat per reconèixer què els calmava per aplicar-ho en moments de pànic. Van respirar alleugerits. Ara té nassos que em sentís incapaç d’aportar tècniques per mantenir la calma. Mirant la xerrada que Inés Sanguinetti va oferir en la segona edició de la Escuela de la Educación Disruptiva, me’n va suggerir una de ben elemental: inspirar profundament i expulsar l’aire abans d’intervenir.

Tant és que acabis un període com n’encetis un altre, l’avaluació es respira a l’aula o bé  és motiu de reflexió. Si la finalitat ha de servir per impulsar l’aprenentatge, cada vegada m’adono més de les paradoxes que ens aboca.

Primera interrogació:  què recomanaríeu a un pagès que s’ha escarrassat de valent per poder obtenir una bona collita i que al final del cicle  pot patir una inclemència meteorològica que li malmeti en un tres i no res la seva labor? Li aconsellaríem que procurés assegurar-la. Doncs, per què fem tants escarafalls  els qui ens dediquem a l’agricultura formativa quan volem garantir la nostra recol·lecció? Potser la mare dels ous és que no acabem de creure’ns que l’avaluació ha de ser el reflex del mètode que apliquem a l’aula o bé les institucions tampoc no ens hi ajuden a refermar aquesta creença.

Si t’animes a experimentar l’avalaució reguladora ( o formativa) — continuo emprant el terme que ens va ensenyar fa temps el professor Joan Rué–, és important comptar amb algú amb qui poder contrastar els resultats i l’experiència. S’agraeix sobretot en els moments crítics en què dubtes del projecte. Recordo que començava a ser víctima de l’escepticisme perquè els resultats no s’ajustaven a les meves  expectatives, una companya em va demostrar que funcionava cada vegada que l’aplicava amb un grup gens homogeni. Va aconseguir un 100% d’assoliment en un grup amb què hi havia una alumna dislèxica i una altra amb una disminució psíquica. La clau de l’èxit: diagnosticant, és a dir, constatant punts de partides; explicitant objectius ; i,  el més important, confiant en les possibilitats de cada un del grup.

M’ha entusiasmat l’experiència relatada per Adrià Benet en què  destaca el protagonisme de l’alumnat en una junta avaluadora. Aprofito per relatar què vaig incorporar en la trobada presencial amb les alumnes de la modalitat a distància per examiar-se. El dia abans  llegia el conte de Javier Carril, Mi  jefe es un samurai.  Em sorprendre. Tot seguit, vaig anar barrinant i barrinant… i vaig arribar a la conclusió d’aplicar la tècnica de la respiració abans de fer la prova. Tothom ve fet un sac de nervis, però l’alumnat que ho fa en la modalitat a distància és que avaluem uns continguts que els han après bastant autònomament des de cas, amb tots les eines. Ara, els demanem de fer el doble salt mortal, però sense cap mena de xarxa. Així doncs, vaig improvisar un pla de xoc. Me’n vaig anar a buscar unes infusions abans que arribessin. Així ambientàvem l’aula.  Quan es van acomodar els vaig explicar l’experiment que volia provar. Van acceptar de participar. No es van calmar gaire, però algú va agrair el detall. Va ser un recurs que el vam haver d’emprar en un curs presencial amb una alumna afectada d’angoixa i que moments abans va comunicar que es veia incapaç de fer la prova perquè patia atacs constants d’ansietat.

Si confesso que el meu objectiu quan assumeixo un curs com a professor és que l’assoliment total, és a dir, aspiro a registrar un índex del 100%, he de tolerar  somriures burlaners.  Algú et qüestiona si  tens ànima de bohemi o de treballar en una tómbola. Doncs, s’equivoca.  D’altres em titllen d’utòpic, i no s’equivoquen pas. Ara bé, m’agradaria recordar-los que aprendre  és una acció  que també  podem etiquetar així. És arribar a una fita  Una bona mostra és la defensa d’un gran nombre de professorat de tots els àmbits i nivells  del poder transformador de l’educació. Em resisteixo a mesurar objectivament només els continguts que he de transmetre en un curs perquè és el més detectable o més fàcil de jutjar: se sap o no se sap. M’interessa més que els meus destinataris siguin capaços d’utilitzar-los fora de l’aula. Són persones adultes, cadascú amb la seva motxilla plena d’alegries, penes, expectatives, coneixements, destreses diferents.  Així doncs, per què ens entestem a voler passar tothom pel mateix sedàs. Tan difícil és acceptar que podem negociar –fa temps que no me la puc treure del cap!– amb els interessats com volen que es valori el seu aprenentatge?  Si la finalitat de l’avaluació és que l’alumne avanci, per què hem d’arraconar o bandejar tot el vessant emocional que comporta el creixement d’una persona? Finalment, recomano la lectura de la reflexió del professor Fernando Trujillo perquè analitza amb rigor científic les contradiccions que he intentat apuntar.

I acabo: he de repassar el  codi per examinar el meu nivell d’honestedat.  Què hauré de fer en cas que m’indiqui NM (necessito millorar)?