img_20161115_080634

7a sessió Deixes anar una ximpleria a l’aula i és el que queda als alumnes aquest dia. Em vaig veure assegut sobre una de les taules de l’aula. Cada vegada m’hi anava jaient més. Vaig fer un bot a terra, remugant: “Ostres, potser que em posi bé que sembla que imiti la Michelle Pfeiffer!” Rialles i a l’acta va.

Vam començar revisant l’acta de la sessió 5. Tot seguit, posant en pràctica un criteri per formar grups, gràcies a Laia Casas: ordenar-se per l’última xifra del mòbil. Havia ideat de practicar l’estructura 1-2-4. Em vaig trobar que havia aplegat mitja dotzena de trios, així doncs vaig adaptar l’estructura 1-3-6. Havien d’apuntar els requisits per perfilar un bon governant.

20161115_124543

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els vaig proposar de practicar Twitter ara elaborant un tuit amb una fotografia. Havien de presentar candidat a bon governant. Vam acordar que també es podien presentar candidats antitètics al perfil acordat.

Vaig mantenir els grups per establir els criteris avaluatius del vídeo que hauran de preparar. Primer, van apuntar què  creien que s’hauria de millorar del tutorial.  Després, els vaig demanar com havia de ser un bon vídeo. Sense adonar-se’n, van establir els criteris per a aquesta tasca.

20161115_133611.jpg

Vam repassar la composició dels grups. Es van seure junts. Calia recollir els coneixements previs sobre el contingut corresponent. Vam aplicar elaborar mapes mentals, rutina de pensament per experimentar, tal com ens havíem compromès en la darrera sessió amb Laia Casas.

img_20161110_195136

5a sessió Havíem de continuar amb l’anàlisi de la lectura. M’he oblidat que en la sessió anterior vam apuntar un perfil dels personatges.  Ara havíem de prosseguir destapant les nines russes de la novel·la, les històries que s’expliquen a cada episodi.  Vaig formar grups suposo que amb la tècnica que ens va ensenyar Laia Casas, ordenant-se per dates de naixement.  Vaig aconseguir grups heterogenis. Volia que cadascú expliqués a la resta del grup una de les històries que li havien cridat més l’atenció.  Ara bé, a l’hora de classificar les històries, seguint la proposta didàctica de Marta Mañosa (ppdd-bestiesb). Em va sorprendre perquè els va costar diferenciar la trama de les històries narrades. També els va costar de classificar-les.

Vam mirar de crear una icona per al grup, seguint l’exercici après en el taller de Nicolás Paris. Si l’artista hagués pogut conduir l’activitat, hauria estat més terapèutic. De totes maneres vam aconseguir crear un producte impactant.

img_20161108_134911

Em van recordar perquè el dia anterior havien començat amb la roda dels arbres. Els vaig explicar què era per Ramon Llull la figura de l’arbre. Va calar el missatge de la intel·ligència col·lectiva.

IMG_20161115_082230.jpg

12a sessió. Divendres, Laia Casas ens va ensenyar una estructura cooperativa simple (1-2-4),  per compartir coneixement entre alumnes . Vaig pensar que l’aplicaria per recordar la sessió anterior, així evitava que alguns alumnes monopolitzessin els torns de parla.  Tot i que érem pocs, ha anat prou bé. D’entrada, eren dues parelles en què tenien en comú que una de les persones havia vingut a classe i l’altra, no. Després ho han contrastat entre els quatre. 20161115_093913.jpg

Després, s’ha incorporat un parell de persones més. Ha anat bé per formar dos equips. Havien de representar amb mímica una frase feta. M’ha semblat que ens esteníem massa, però elles han valorat que s’havien divertit força.

 

Finalment, hem acordat sobre Humanari. Hem decidit el dia, el nombre de preguntes i la manera de gravar les entrevistes.

clone tag: -3931797751607838518

 

9a sessió. Ara sí que tocava. Vam començar la sessió recordant l’anterior. Després, una primera roda en què cadascú va pensar quin color seria i per què.

Per a la propera activitat, primer els vaig demanar que s’aixequessin i que anessin al fons. S’havien d’ordenar per dates de naixements, tal com ho vaig aprendre  al curs de la Laia Casas. Vaig anar formant grups de tres.

20161103_095224.jpg

Els vaig repartir el material. Havien d’ordenar una dotzena de colors. N’havien d’acordar el criteri. Tenien prohibit classificar-los de clars a foscs o a l’inrevés. El resultat, sorprenent: uns van crear una flor cromàtica, uns altres van evocar els colors del cel durant un dia i un altre els va agrupar segons l’estació de l’any.

Tot seguit, van apuntar el que els suggeria la seva pell o bé un color. Em vaig adonar que disposàvem de poc temps per al taller Angélica Dass. Vaig repartir els guants, els plats, les estovalles i vaig anar distribuint les tèmperes. Va ser curiosa la reacció del tres grups. Un grup va destacar per la seva prudència. Van anar fent mostres  o més aviat una paleta de possibles colors. En canvi, un altre van ser els agosarats. Van anar barrejant els colors alhora.  A més, sense mesura, van acabar de seguida les pintures. I el darrer, com que era una parella, ningú no els va fer cas, però ben aviat van aconseguir la seva mostra cromàtica.

L’experiència és endimoniada. T’engresques barrejant els colors i et desespera el resultat. Compto que el secret deu ser mesclar els dos primers: el groc o el vermell amb el blanc i anar amb compte amb el negre. En el nostre grup, de fet, els que van sobreviure van ser el negre i el vermell. Dimarts, valorarem l’experiència.

 

gamberrada

M. Jesús Clua, coordinadora d’Ensenyament del CNL de Tarragona, em va convidar a participar en una reunió amb el seu equip. Vam acordar muntar un taller. Primer, els vam enviar un vídeo de María Acaso  i tot un seguit d’entrades de la secció del portafolis perquè en llegissin una i es preparessin preguntes per debatre-les en la sessió. Vet aquí que vam anomenar el taller com el programa televisiu. He de confessar que em feia una mica de repecte; vaig estimar-me anar-hi més aviat formal (samarreta de cantant dels Messenger’s i pantalons de Mr. Bean).

Em va costar preparar el taller. Tenia moltes idees, però dubtava com les podia enfilar. Al final, vaig distribuir el taller al voltant de tres objectius: presentar-nos jugant, reflexionant i practicant. Volia seguir la fórmula de l’aprenentatge significatiu de Laia Casas: sorpresa, connexió i satisfacció. Així doncs, tan bon punt vaig entrar a l’aula, vaig plantar la maleta que duia al al bell mig de l’espai.  Vaig començar amb una roda de preguntes com a element detonant: d’eines digitals a indumentària per dormir. Els preparava per al repte. Els vaig desafiar amb una endevinalla. Els calia pistes, el pretext per emergir algunes de les idees clau de la sessió.

Pel que fa les presentacions, els vaig proposar que pensessin en cinc trets seus de la personalitat que volguessin escriure en cada un dels post it que els havia repartit. Haurien de ser les etiquetes si ells fossin l’entrada d’un blog. Vam fer una roda en què cadascú es va presentar i va triar un dels trets que volia destacar. Tot seguit, els vaig plantejar un nou repte. Serien capaços de repartir totes les etiquetes entre els companys abans que s’acabés la música. Adaptava l’activitat que em vaig empescar en la primera sessió de l’E3.  A més, l’activitat els obligava a moure’s i tocar-se, però també representàvem metafòricament com es produeix el coneixement. De totes manerees, van sortir resultats prou curiosos. Havia aparegut l’inconscient, un dels elements destacats per la pedagoga madrilenya, tant en el vídeo com en el primer capítol del llibre #rEDUvolution. Abans de donar pas al proper bloc temàtic, vam valorar la importància d’introduir el joc en la nostra pràctica.

Tot seguit, els vaig demanar si seguíem amb l’esquema de la sessió que havia dissenyat o bé volien que debatéssim els documents que els havia facilitat. Van acordar la primera opció. Vam mirar de recordar quines eren les preguntes que formulava en el vídeo. El Gerard se’n recordava. Vaig organitzar tres grups perquè les debatessin. Van sortir unes conclusions força interessants. Les respostes de la primera pregunta sonen molt a plany i un pèl perfeccionistes. Els vaig recordar que ignoraven un factor desencadenant de la nostra pràctica: la incertesa. Per tant, havíem de ser més flexibles i més tolerants amb l’imprevisible. Pel que fa a la metodologia, van reconèixer que els feia por el canvi. Admetien que la innovació els permetia créixer professionalment d’una banda, però, de l’altra, s’havien d’adaptar a una nova realitat.

Vaig modificar la distribució dels grups. Van passar de tres a cinc. Cada equip havia d’ordenar una de les cinc microrevolucions per superar aquesta basarda per canviar. Llavors vaig treure la madeixa de llana de la maleta i els vaig demanar què significava estirar el fil. Els vaig proposar una nova activitat. Explicaria les diapositives si s’anaven passant la troca. Així vaig fer cinc cèntims de cada un de les idees claus de la rEDUvolution. Vaig recordar els objectius que em vaig marcar per enguany, els orígens, el desig d’aprendre i els referents professionals. Després, vaig comentar ràpidament les cinc idees del llibre de María Acaso perquè la llana anava passant de mà en mà i va provocar enrenou. Va ser el moment de la pausa.

Finalment, vam dedicar el tercer bloc a la pràctica.  Primer, vam fer una pluja d’idees per definir una bona experiència d’aprenentatge. Com en el cas anterior, es van recollir bones conclusions. Segon, els vaig plantejar la propera tasca. Volien ajudar que el CNL de Tarragona aconseguís allotjar la propera edició d’un congrés internacional d’innovació educativa. Hauríem de preparar  un itinerari per als visitants. Cada grup havia de pensar en un lloc emblemàtic i argumentar quina relació tenia amb la microrevolució designada. A més, mostrarien una activitat als visitants per demostrar-los que eren innovadors. Vaig desplegar el rotllo de paper d’embalar al mig de l’aula perquè cada grup hi pogués deixar la seva proposta.Tothom va coincidir a pensar en el món dels castellers per a les diferents metàfores de les idees claus. El grup sobre pedagogia i veritat volien explicar als visitants amb el monument als castellers com els alumnes aprenien gràcies a una bona pinya. Així podien anar ascendint de nivells. El grup de pedagogia i poder ensenyaria als experts com desenvolupaven un projecte democràtic aplicant el recurs de la negociació. El grup sobre pedagogia i simulacre repetirien el que organitzen les colles castelleres per cercar adeptes. Un projecte molt interessant, però, per mi, amb un excés  de formalitat.  Mantenien els rols d’expert i d’ignorant. També ens va anar bé que la competició que se celebra al Tàrraco Arena és la millor metàfora de l’avaluació. Vam deduir què fomenta la competitivitat, rivalitat que pot desembocar en violència. Per tant, com podíem aconseguir que les colles hi participessin abandonant la bel·ligerància. Cada formació castellera podia liderar una construcció original amb l’ajut de les altres. Preservàvem un dels valors dels castells: la cooperació. Aquesta activitat va sorprendre a més d’un. Em va costar que entenguessin la tasca, compto que em vaig explicar malament. Però es tractava de jugar amb metàfores els continguts que havíem vist, a més de construir entre tots un producte final. Penso que aquestes activitats generen un ambient distès, sorollós, per tant, viu; cohesiona els alumnes; demanen que els alumnes hi aboquin i comparteixin tot el seu coneixement. En definitiva, vol combinar saber, fer i sentir, les tres potes del tamboret de l’aprenentatge.

Cliqueu la imatge per activar la presentació

Cliqueu la imatge per activar la presentació

Unn dilluns rebo el missatge d’un alumne. Em demana si li puc ajornar el taller. Es veu encara verd per assumir-lo. Només sóc capaç de respondre-li afirmativament. Penso que potser he tibat massa la corda de l’exigència i de la informalitat. Al final del matí tinc una trucada de la Transi. Em pregunta com em pot passar unes il·lustracions per al taller. Aprofita el grup del Whatsapp. Provoca un comentari d’una companya. Acorden de trobar-se abans de classe per fer un cafè. És curiós: els missatges són en català.

L’endemà vénen tots junts, del cafè. Em comenten algunes descobertes de la xerrada a la cafeteria. Arranquem la10a sessió. He previst l’activitat que ens va fer Laia Casas a la Jornada de Ciberespiral: pactar cites amb tants companys com sigui possible. Costa que entenguin la mecànica. M’ho temia. El rellotge de la imatge els confon. A més, volia aprofitar l’activitat per repassar els quarts. He de deixar de ser tan ambiciós! Finalment, proven de trobar-se  a les hores establertes. Els vaig formulant preguntes per repassar el taller de la Laura. Aprofito per treballar els refranys de Carnestoltes que vam ajornar el dia anterior. La Laura ens va obligar que ens fixéssim amb les referències del Carnaval de Barranquilla que vam poder contemplar en el vídeo de la Shakira.

Tot seguit, la Leticia explica el resum de la sessió anterior. De seguida, la Transi pren posició de l’espai. Ha vingut equipada amb una maniquí d’una dentadura humana.  Presenta l’estructura del taller. Duu els apunts escrits. Em confessa que no els ha pogut repassar.  Es nota quan vol confirmar el que explica amb els apunts. Em sembla que és quan té més interferències amb la llengua materna. Els companys de seguida l’ajuden. La metrallen de preguntes. Ella respon a totes i quan pot continua amb la seva exposició. Al final, ens mostra com ens hem de rentar les dents a consciència. Acaba. Amb una cara de resignació, s’excusa que li ha costat expressar-se en català. Domina el tema, en castellà. Nou abatiment.

Ara bé, es produeixen dos fets que em demostren que no vaig pas tan desencaminat. El primer. Els trameto pel Whatsapp una oferta de col·laboració. Tothom em contesta en català. Aprofiten també per valorar el taller de la Transi. A la nit, em veig netejant-me les dents amb un cronòmetre! De moment, els tres tallers han estat experiències memorables.  El segon. L’endemà vaig llegint les reflexions de José Luis del Castillo.  M’il·lumina i m’engresca. I si els proposo que elaborem un vídeo per divulgar el que bastim en aquest curs? I si actuo amb la mateixa honestedat que el professor andalús? Els ofereixo l’oportunitat que em plantegin un repte?

11a sessió. Comencem la sessió amb una activitat per parelles. Aprofio la temàtica del taller de dimarts per repassar noms que canvien de gènere en castellà i en català. Cada component té un llista. Ha d’aconseguir que el company endevini la paraula segons una definició , l’antònim o pel context. Funciona. Després els demano que escriguin un article al davant. Esclata el conflicte.

 

Tot seguit, els interrogo per la finalitat dels tallers. Pretenc que repassem espontàniament l’imperfet de subjuntiu. Avui vull introduir el present de subjuntiu. Demano per la finalitat dels futurs tallers. Sorpresa. Em responen els objectius utilitzant infinitius. Els continguts gramaticals han allargassat la sessió. Vull aprofitar la pausa de tallers perquè valorem el que aconseguim amb aquesta metodologia. De sobte, em sento clavant-los una arenga. D’entrada, el grup està ben cohesionat. S’hi respira naturalitat, confiança i respecte. Els talleristes han aconseguit fer front al repte. És cert que amb constants interferències amb la llengua materna, però temps al temps. Ara s’estan demostrant que són capaços  de tirar endavant situacions que confessaven que els feia por.  Els agraeixo que durant els taller em permetin observar-los, fotografiar-los o gravar-los. Els admiro per l’autonomia que han desenvolupat a l’hora de preparar-se les exposicions.

Per cert, el taller ajornat era sobre enologia. Així doncs, tampoc no calia que em desanimés. Si l’alumne és un entès en vins, té molt clar que cada procés necessita el seu temps. Negociava un ajornament i no pas una exempció! No m’he adonat que aquesta entrada ha estat una setmana a la nevera… Vés per on, aquest vídeo serveix com a metàfora. Després d’una patacada, només et queda una sortida: aixecar-te i continuar.

de @ciberespiral

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Espiral per commemorar el 25è aniversari de l’associació. De nou, paleso que pedagogia i cronologia van plegades del bracet: una entitat capdavantera en  tecnologies i pedagogies emergents ja compleix un quart de segle de vida. Encara inclou el futur en el programa. Tanmateix la taula rodona d’ahir ja va evidenciar que el futur és una realitat. Es va convidar a alumnes de diferents centres educatius per explicar experiències innovadores. Hi van participar un alumne de l’escola Amor de Dios, que va relatar el projecte d’ Els peixos, tres alumnes de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, que van narrar com havien seguit unes signatures amb el mètode de la classe invertida, i Adrià Hernàndez, de l’Escola Virolai, va presentar la seva experiència al Parlament científic.

El mètode de flipped classroom va generar debat. Primer, un professor de matemàtiques va preguntar si aquesta metodologia podria ser adequada per a assignatures científiques. Coral Regí va qüestionar si aquest sistema era prou adequat. Va preguntar com es podia demanar que els alumnes miressin una explicació magistral d’un docent a casa. En aquest punt ja van haver de participar els professors de l’Escola Pia. Van reconèixer que el vídeo permetia personalitzar més l’aprenentatge. De totes maneres, els alumnes van confessar que aprenien molt més. Potser el debat es va focalitzar més en el recurs digital i no pas en la fase d’aprenentatge cooperatiu en què els alumnes resolien els exercicis plegat i s’aclarien el dubtes d’un contingut. Ara bé, continuo pensant que aquest sistema continua perpetuant un aprenentatge  transmissiu. Ho va delatar els comentaris, d’una banda, d’una alumna sobre el xivarri que es podia ocasionar alguna vegada —aquesta entrada de Débora Kozak és aclaridora— o bé els mateixos professors que van admetre que havien d’anar variant enfocaments  perquè els alumnes no s’avorrissin. Esther Subias va suggerir si els alumnes podien participar en l’elaboració dels continguts digitals i fins i tot va preguntar al petit alumne d’Amor de Dios si havia participat en l’edició del vídeo que havia utilitzat en l’exposició. Fins i tot, l’Adrià Hernàndez, un centella d’alumne,  va a ajudar a una de les seves col·legues a esmenar un punt. Observant la sala, em va venir al cap una entrada, publicada fa poc,  de Fernando Trujillo.

La segona jornada va arrancar amb una contundent conferència de José de la Peña. Va tenir  l’habilitat de tenir-nos hipnotitzats al llarg dels 90 minuts amb  la projecció de més de 140 diapositives. Va ser com competir en una final de Grand Slam. Des que va començar, ens va anar atacant amb constants cops de servei: quina és la visió que tenim del futur?, quin és l’impacte i l’evolució de la tecnologia?, quins són els agents que influeixen en l’educació? Ara et treia un recull de cites, ara t’explicava una anècdota. Dubto si seré capaç de fer-ne cinc cètnims. Em refiava de l’aplicació d’Storify, però costa d’ordenar la selecció de piulades. De fet, va ser el millor succedani per substituir l’absència de la dosi de cafeïna matinera.

D’entrada, va anar diseccionant la seva dissertació. Es va distanciar de la visió destructiva i pessimista del futur que ens ofereix el cine, per apuntar la celeritat i la potència amb què avança la tecnologia. Va afegir que el nostre enfocament es limita a curt termini i desconeixem l’impacte que pot ocasionar la tecnologia. Segurament ara es podran observar-ne aquests efectes. Va insistir a articular un discurs positiu respecte si la robotització comportarà una revolució econòmica. Va fer un repàs històric de l’educació. Aquí em va venir a la memòria l’entrada de Félix Eroles. Va insistir quina era la finalitat de l’educació. Va esmentar quina orientació havia de prendre la docència: despertar curiositat en l’alumnat i acompanyar-lo en aquesta descoberta. També va destacar les aportacions de la neurociència. Em va fer gràcia quan va esmentar María Acaso. Va reconèixer que havia assistit en una sessió seva. Era incapaç de recordar què havien de fer amb una mandarina, però no oblidaria mai el que ella els havia fet sentir. Quant a l’economia, calia apostar per l’excel·lència, com el model alemany, o bé per la innovació. Les institucions per sobreviure no es poden tancar sinó que han de treballar en xarxa. Finalment, li va sorprendre la por dels pares en l’educació dels fills.

Tal com ja va anunciar el presentador de les comunicacions, el nivell es mantenia alt. Va començar Frank Sabaté. Ens va parlar de programar amb Scratch, tot i que va confessar que no era una innovació. Per demostrar, es va servir d’una explicació de B. F. Skinner podia servir per explicar l’ús d’una tauleta o bé ens va exemplificar amb una acció quotidiana apliquem els elements de la computació. Carolina Garcia ens va demostra l’ús del portafoli electrònic tant per a la seva pràctica com per observar l’evolució dels seus alumnes. Antonio Guirao va relatar com aplicava la tecnologia en la seva assignatura de Formació i Orientació Laboral. Va ser un exemple de coherència, de compromís. Us en recomano la presentació. Finalment, Maribel Benito, acompanyada dels experts TIC, van exposar com convertien alumnes de tots els cicles en mentors tant per a  companys  com per a docents per ajudar-los a millorar la competència digital.

Ens van anunciar els tallers. Mentre entràvem a l’aula del taller de Laia Casas podíem escoltar la cançó de Pharrel Williams mentre l’espai estava disposat per treballar en grups de cinc persones. Ens va donar la benvinguda i la presentació del taller. Tot seguit, ja ens va proposar la primera activitat, per reactivar el cervell. Havíem d’aixecar-nos de la cadira per respondre afirmativament a les preguntes que plantejava. Aprofitava que les persones s’asseien per explicar l’aportació teòrica de la pregunta.  És un tècnica que també suggereix Doni Tamblyn. Després, ens va demanar que individualment penséssim com definiríem l’emoció. La posada en comú es feia gradualment: en parell o en trio i debatre-ho amb tot el grup. Així va anticipar la definció del terme.  Ens va demanar si sabíem quants sistemes cerebrals teníem. Va mostrar els tres cervells i ens va explicar la importància del reg sanguini per a l’aprenentatge. Ens va convidar un bombó per assabarorir-lo amb els tres cervells.  Llavors ens va repartir a cada component un text. L’havíem de llegir per explicar-lo resumidament a la resta de l’equip: els elements energètics del cervell, els obstacles de l’aprenentatge, el cervell social. Tal com també recomana la comediant americana, vam practicar un descans cerebral. Vam haver d’inflar un globus. Mentre sonava la música havíem de vigilar que el globus no toqués a terra. Això  sí, ens havíem agafat de les mans formant un cercle. Vam continuar el taller. Ens va fer adonar com focalitzem l’atenció. També ens va apuntar quin eren els elements de l’aprenentatge significatiu.

 

Extreta d’@Isabel_Ruiz

Sorpresa, connexió i satisfacció

 

Al final, per avaluar-nos —i demostrar-nos el que havíem après—, ens va repartir un rellotge, el rellotge de les cites. Mentre sonava la música, havíem de passejar-nos per trobar companys per quedar amb ells a una hora. Quan vam tenir completat el rellotge, anava dient en veu alta una hora. Ens havíem d’aparellar amb la persona que hi havíem apuntat. Ella formulava una pregunta i en parella la responien. Gairebé vam saber contestar-les totes. Em queda saber què significava SARA. Ens va confessar que aquesta activitat era idònia per repassar els continguts d’un examen la sessió prèvia. Finalment, ens va enumerar les set claus per a un aprenentatge eficaç. Tothom en va sortit satisfet i content.

Aprofito l’avinentesa per agrair a l’Associació Ciberespiral la invitació a la Jornada Espiral i per felicitar-vos tant per l’organització i el nivell de l’esdeveniment com pels anys de vida. Per cert, el futur ja és realitat.

http://slide.ly/embed/57540f20b2eb4bc91df60ec4804285b7/autoplay/0

Jornades commemoratives dels 25 anys de l’associació Espiral by Slidely Slideshow