Operació Bolero

Projecte Mínim Viable

Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc.

BORRÀS, Laura (2020): El poder transformador de la lectura. Barcelona, Ara Llibres

Com podem commemorar el centenari de Teresa Pàmies? Com podem convertir el seu exili en una metàfora del procés d’aprenentatge del grup? Com podem aprofitar els seus textos com a models perquè l’alumnat en creï d’altres? Com podem recórrer als seus llibres per bastir una narrativa que ens ajudi a ludificar el curs? Finalment, com podem convertit tot el que hem après o viscut en un programa radiofònic? Aquestes són les preguntes que ens vam plantejar a l’hora de dissenyar el projecte mínim viable.

Aquest projecte mínim viable segueix el de l’any passat. I el de l’any passat, el de l’anterior. S’ha convertit en una carcassa en què vaig adaptant tasques, accions i projectes segons el que inspira l’obra i la figura protagonista de l’any literari. D’entrada, havia ideat que, si ens centràvem en l’obra de Teresa Pàmies, el projecte final havia de ser un programa radiofònic. Dubtava si desenvolupar-lo al final del cada trimestre o bé com a producte final del curs. Ho volia negociar amb el grup, però va ser impossible. El desenvolupament del curs va propiciar que jo prengués la decisió.

Quant a la ludificació, l’objectiu hauria de ser que l’alumnat recuperés la seva identitat, ja que la perdria en la segona sessió, durant un joc d’escapda. Més aviat, era un joc d’internament. A mesura que resolguessin tasques, anirien aconseguint dades (el segon cognom, el primer i el nom). Simularíem el periple de l’autora balaguerina. Escaparien dels camps de concentració francesos per anar a Mêxic. Farien una escala a París per poder viatjar cap a Praga. De la capital txeca retornarien a París on podrien guanyar el passaport per tornar a Barcelona. A més, recompensava les seves participacions amb la moneda del curs: els pàmies. La suma total que obtinguessin equivaldria a la puntuació que els cal per a la nota de curs.

La moneda oficial del curs

D’altra banda, aprofitaríem aquest trajecte perquè l’alumnat plasmés el seu itinerari d’aprenentatge. Em vaig servir de l’acció artística de Nicolás Paris, Mapamundi. Primer, els va desconcertar bastant i els va crear cert neguit, però són impressionants les mostres que van elaborar. A més, van confessar que els havia servit per repassar el blog d’aula.

• 

• 

• 

• 

  cortesia d’Eva Raventós

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

Preparant els mapamundi

Aquest viatge va originar la producció de diferents edukits: la carta de refugiats quan van quedar confinats en camps de concentració, el passaport d’apàtrida, dos bitllets d’avió i el passaport espanyol per poder retornar. Els aconseguien quan resolien una tasca. Primer, havia pensat que els haurien de comprar; però vaig canviar d’opinió ja que valorava que ja en tenien prou amb l’esforç que demostraven a l’hora d’elaborar el producte que els exigia la tasca. Van haver de gravar una crònica de ràdio, escriure un article d’opinió a partir d’un de Teresa Pàmies, redactar la ressenya del llibre que els va tocar llegir mentre volaven cap a Praga i elaborar un bloc del programa radiofònic.

• 

  carta de refugiat

• 

  passaport d’apàtrida

• 

  vol cap a París

• 

  passaport espanyol

• 

• 

Edukits

Vam establir uns rols per a cada sessió, els agents que s’encarregven d’activar l’Operació Bolero. L’agent X es reponsabilitzava de redctar l’informe de la sessió. Aquest text ens servia per començar la sessió amb una revisió cooperativa. L’agent Y es feia càrrec del reportatge fotogràfic mentre que l’agent Z havia de seleccionar un bolero que il·lustrés la sessió. Eren recompensats amb 2000, 1500 i 1000 pàmies, respectivament. M’amoïnava com faríem el relleu de rols. Volia que es mantingués l’anonimat al llarg del curs. Ho vaig resoldre servint-me de la mecànica del joc dels homes llop. Tothom abaixava el cap perquè cada agent pogués designar el seu successor i rebre la paga.

A punt per designar agents

Així les sessions es converteixen en esdeveniments, dividits en actes. Començàvem cada sessió amb un roda en què l’alumnat comentava amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Presentava el pla de la sessió. Tot seguit, procedíem a l’elecció d’agents. Seguíem amb la revisió cooperativa dels informes. Formava petits grups perquè cadascú revisés un fragment, mentre escoltaven un bolero. Ho posàvem en comú: cada grup exposava les seves propostes. Continuàvem treballant algun contingut gramatical del programa. L’introduïa amb un relat, vinculat a la narrativa del curs. Feien un exercici, primer individualment, després el posaven en grup i finalment el contrastaven amb un vídeo (elaborat per grups d’altres edicions). S’havien guanyat el descans cerebral. És un recurs molt útil per desinhibir els alumnes i per cohesionar el grup. Per acabar la sessió, desenvolupaven tasques o bé projectes. I si s’hi esqueia, cobraven els corresponents pàmies mentre sonava la cançó de Rosalia.

• 

  Preparant presentacions

• 

  Camps de concentració

• 

  Cròniques radiofòniques

• 

  Buscant companys per anar a Mèxic

De fet, el nombre de pàmies el van obtenir participant en les activitats a Twitter. Utilitzàvem tres etiquetes: la del curs (#c2cast19), la del projecte (#bolero) i la de la commemoració (#AnyPàmies). També n’havíem creat alguna específica per a alguna activitat. Es fa difícil planificar una quarantena de propostes. Les més interessants que es van produir van ser els fils que van construir per preparar tant la crònica radiofònica com l’article d’opinió. Les piulades servien per registrar almenys la fase de planificació. També destacaria la conversa amb la comissària després de la tertúlia, els dietaris de lectura… D’altra banda, es va convertir en un canal de comunicació: no només per divulgar els informes i productes finals, sinó per no haver de suspendre alguna sessió. I, el més important, un mitjà de motivació. S’engrescaven quan els responies algun tuit amb un gif animat.

Ens podem preguntar si aconseguim fomentar la lectura amb aquest plantejament. D’entrada, possibilites que coneguin una escriptora que potser no n’havien sentit a parlar mai. A més, si tens la sort d’assistir a una tertúlia literària conduïda per la comissària, Montse Barderi, com va ser enguany, apassiona la seva figura. Ara bé, pel que fa a la lectura de les seves obres, la valoració ja és més diversa. Despertes curiositat per la seva producció a les persones que són lectores habituals mentre que per als qui et confessen que no els agrada llegir, esperes que els sabràs seduir, però piques ferro fred. No obstant això, s’impliquen com el qui més en els projectes.

foto cortesia de Iona Martínez de Arcos

Les tertúlies literàries són idònies per reconciliar aquestes dues actituds antagòniques. Més aviat, s’hi complementen. Les visions entusiastes atenuen les crítiques negatives. Alguns lectors aclareixen algun passatge confús. Es contrasten les opinions i valoracions dels llibres. Malgrat que van assistir a l’acte de la Biblioteca en què la comissària va apuntar les claus de Testament a Praga, la majoria del grup va confessar que li havia seduït la figura del pare mentre que els costava entendre la mirada de la filla. També van reclamar una edició crítica ja que es perdien amb referències tant de personatges com de fets històrics.

D’altra banda, vam utilitzar textos de Teresa Pàmies com a models per a algunes tasques. Les cròniques de La vida amb cançó ens van servir per aprendre a resumir i perquè els alumnes n’elaboressin una altra. A més, vam escoltar una de les seves col·laboracions radiofòniques per consensuar els criteris avaluatius per valorar les cròniques que preparaven els alumnes. Els articles d’Opinió inconformista ens van ajudar a aprofundir en l’argumentació. Els alumnes havien de redactar un article d’opinió responent al de l’autora balaguerina. Per això, els vaig proposar que elaboressin un mapa conceptual de l’article que els havia tocat.

Valorant una crònica radiofònica de Teresa Pàmies

Quant als diaris de lectura, volia que els confeccionissin per Instagram. El grup em va convèncer que continuéssim amb Twitter. N’hi ha alguns que van seguir al peu de la lletra les indicacions. No es limitaven a reproduir una cita sinó expressaven què els provocava el fragment i buscaven una imatge que reforcés la piulada. D’altres van ser bastants organitzat, van muntar un fil. Uns altres, però, van ser més pràctics. Fotografiaven el passatge que volien destacar.

Improvisava algunes perfomances, sobretot quan els planteja un repte per recuperar la identitat. Els vaig sorprendre com a gendarme que els demanava els papers per accedir a l’aula en la segona sessió i els plantejava un petit qüestionari. Era el punt de partida del joc d’escapada i per formar els diferents equips. Van organitzar un pícnic a Seta. Rebrien el passaport d’apàtrida per embarcar-se. Ara bé, havien de buscar un company que els fotografiés per al passaport. Havien de descobrir quin era el vaixell que els duia rumb cap a Mèxic. A l’arribada, però, havien de presentar a Immigració per rebre el visat. Vam improvisar l’interior d’un avió per simular la nova etapa del periple, mentre un auxiliar de vol els repartia llibres de Teresa Pàmies. Finalment, quan vam tenir enllestit el programa radiofònic, vam celebrar una festa psicodèlica. Així festejàvem la fi del curs, del periple i que recuperaven finalment la seva identitat amb l’obtenció del passaport.

• 

  Perdent la identitat

• 

  Resolent reptes

• 

  pícnic a Seta

• 

  volant cap a París

• 

  preparant festa psicodèlica

• 

  trenta-dos anys després

Va ser una llàstima que només ens centréssim en el trajecte geogràfic i menystinguéssim la singladura pels fets històrics del segle XX. Havia pensat que una activitat complementària podia ser la visita a la col·lecció del MACBA. De fet, comentant les cròniques de A ritme de bolero o bé els articles d’Opinió inconformista ja ens vam adonar que els temes que tractava Teresa Pàmies encara eren vigents.

Com hem apuntant més amunt, per al tractament dels continguts gramaticals adoptem el mètode de la classe invertida. Aprofitem els materials que van elaborar grups d’edicions anteriors. L’alumnat se’n queixava per la brevetat d’aquestes píndoles. També s’haurien de revisar. Per tant, apuntem que potser serà un dels projectes per a una nova edició del curs.

Quant a la revisió dels informes, no soc conscient que és una activitat que comporta un procés progressiu. Al començament, s’avorreixen, però a mesura que anem revisant va creixent l’interès del grup. Es van adonant que, d’una banda, minven les errades i, de l’altra, cada vegada els costa menys reconèixer-ne. Potser he centrat massa en la revisió gramatical i m’oblido de comentar altres aspectes com el de l’adequació o bé el de la coherència dels textos.

Ara bé, han esdevingut un interessant document narratiu de cada sessió. Han deixat de ser un tediós document administratiu per convertir-se en un text creatiu que permet l’autor lluir-se en la seva creativitat. Això ha estat des del curs passat, quan hem adaptat aquest tipus de text a la narrativitat del curs. L’any passat eren cartes escrites des del camp de batalla o bé a la rereguarda. Enguany eren informes policials per vigilar el periple del grup d’exiliats. Dubto si hauria d’haver tret més suc de l’Operació Bolero, si hauria estat interessant anar bastint la història al llarg del curs.

Vaig haver de planificar una sessió virtual per poder complir amb un compromís personal. Va ser una mena de presagi de les amenaces que vindrien: la suspensió de dues sessions a causa del temporal Glòria i l’abrupta clausura del curs per la crisi de la COVID-19.

Aquesta crisi ens obliga a preguntar-nos si és possible adaptar aquest plantejament de curs cap a un model educatiu híbrid. Haurem de retocar la carcassa perquè algun element serà inviable. Ara que, gràcies al confinament, ja havíem començat a esmolar els ullals. Ja havíem triat l’eix del curs vinent: Joan Perucho.

#AnyPerucho

sessions

Anàlisi DAFO

 

Bestiari s. XXI

Projecte Mínim Viable del curs

Tal com m’havia fixat, enguany l’eix del curs seria la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull.  Com va ocórrer en el curs passat, aprofito  la celebració literària com un pretext per desenvolupar un curs ludificat o gamificat. Ara, si he de sincer, no me’n surto. Més aviat el que hi desplego és actitud lúdica dels del començament del curs fins al darrer moment que m’ajudi a bastir una intel·ligència col·lectiva per enfrontar  reptes, tasques o projectes que em venen al cap. D’entrada, vaig triar el Llibre de les bèsties, però havia previst que si esgotàvem totes les propostes de la novel·la, recorreríem als aforismes del Llibre d’amic e amat.

Carnívors i herbívors

Explicant els episodi per escriure col·laborativament el resum

Calia animar els alumnes a la lectura del llibre. Per això, vaig crear una activitat d’anticipació. Vaig retallar set imatges, una per episodi, amb dues finalitats: la primera, formar els grups i repartir el capítol; la segona, anticipar-ne la possible trama. Vam aprofitar el kahoot creat pel CNL l’Heura per conèixer les dades biogràfiques més rellevants de l’autor.  Per fer la posada en comú de la lectura, vaig dividir els components de cada capítol en dos grups (animals caçadors / animals presa). Tenien dos reptes: explicar la trama del seu capítol i cadascú escriure la trama del capítol d’un company. Començàvem a aplicar  l’habilitat d’escoltar per escriure. Així, vam comptar amb dos resums. En vam triar un per anar-lo revisant i millorant, una excusa per posar en practicar els recursos de la cohesió textual. En aquesta ocasió, la revisió va anar a càrrec de parelles. Havien d’aconseguir travar el text. D’aquesta manera, vam recopilar nou propostes de resums. Entre tots van triar el que era més adequat per a la línia temporal. Vam aprofitar Twitter perquè els alumnes facilitessin una imatge del tema del seu capítol. Havien de servir per a la línia temporal. Ens va ocupar aquesta fase durant el primer trimestre.

Resums del “Llibre de les bèsties”

Vam dedicar el segon trimestre per a la planificació del joc. Primer, vam acordar els possibles regnes. En vam limitar a tres: el CF Barcelona, les Corts espanyoles i el Parlament. També vam decidir el nombre de bèsties i quins animals havíem de buscar. Vam aprofitar Twitter perquè cada alumne informés quin reialme triava i difongués la proposta de bèsties.  Pensava que el projecte es podria concretar en una col·lecció de cromos. Pere Cornellà em va donar a conèixer de la plataforma Illustrum en una sessió de formació per al Seminari de Ludificació. Els alumnes es van entusiasmar amb la proposta ja que  ens exigia d’idear preguntes per obtenir els cromos. Vam tenir un goig sense alegria. Calia que adquiríssim un nivell alt per poder crear una col·lecció. Així doncs, Pere Cornellà em va suggerir que creéssim les cartes basant-nos en el joc Magic: the Gathering. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mentre esbrinàvem sobre aquest joc, es va incorporar al grup Anna Simon Montserrat, ja que va triar el nostre Centre per fer-hi les hores de pràctica. Experta en jocs, ens va orientar en aquesta fase. Va idear les instruccions, ens va ajudar a dissenyar les cartes de cada equip i fins i tot es va encarregar d’editar-les.  Finalment, vam esperar al final del curs per comprovar si funcionava el prototip del joc creat. Ens vam adonar que no tothom havia seguit els criteris que vam acordar a l’hora de crear les propietats per a cada bèstia, cosa que impossibilitava que algun equip pogués guanyar.

D’altra banda, altres projectes van complementar-lo. Durant el primer trimestre, els alumnes van acceptar la proposta de crear vídeos, similars als de la campanya estiuenca de TV3 (tres idees en 2 segons i un final de quatre segons), per als continguts gramaticals. Primer, vam triar els continguts que semblaven més interessants. Això va servir perquè cada alumne triés un contingut, i alhora forméssim equips. S’havien de convertir en grups d’experts. Vaig idear aquest procés. D’entrada, vaig plantejar una avaluació inicial  a cada  grup (primer, individualment; després consensuaven les respostes i per acabar en comprovaven la solució). En una segona sessió, els facilitava la teoria però seguint la tècnica cooperativa del trencaclosques. Tot el grup havia de compartir la informació per entendre el contingut. El practicaven. Van confeccionar un mapa conceptual. Finalment, van plantejar un titular. Aquesta rutina de pensament va facilitar a l’hora d’elaborar els guions dels vídeos. Per cloure la seqüència, en vam praticar una altra: abans / ara.

Reflexionant sobre la literatura digital

En el segon trimestre, vam reprendre la competència d’escoltar per escriure. Aquesta vegada, el repte era escriure un article d’opinió  a partir d’una xerrada de Laura Borràs. Ho vam aprofitar per experimentar un parell de rutines de pensament. D’una banda, els alumnes es van haver de plantejar què hi veig, què en penso i què em pregunto mentre escoltaven l’exposició de Laura Borràs. Després van apuntar quins eren els possibles sectors que els podria afectar la literatura digital. Vam organitzar grups per a cada sector i van apuntar possibles arguments. Finalment, cada component va redactar un article d’opinió. Se’ls van llegir i en van triar. Tal com vam seguir amb els resums del Llibre de les bèsties, tots els alumnes en van triar un després de votar pels tres millors.

Com ja és habitual en les darreres edicions, els alumnes han de publicar una entrada  relatant els cinc millors moments del curs. Ha de servir com a pla d’acollida per als companys d’una nova edició del curs. I, per acabar, vam organitzar exposicions orals. Cada grup havia de preparar-se una xerrada. Calia que tots els components hi participessin. Per tant, normalment un s’encarregava de presentar el grup i l’ordre de la presentació. Un altre s’encarregava d’argumentar a favor del tema. Un tercer exposava els arguments en contra i el darrer concloïa la intervenció. Al final, la resta dels companys els valoraven.

Ara bé, un dels factors que va ajudar a cohesionar el grup va ser preveure un descans cerebral a cada jornada. Servia com a pausa. Afavoria que l’ambient distès es mantingués al llarg de la sessió. D’altra banda, vam desenvolupar unes altres activitats que enfortien la unió del grup. Vam votar qui podria ser el millor líder per al nostre regne. Els alumnes van presentar els candidats per Twitter. Com que va agradar tant vam repetir l’activitat en el segon trimestre. En aquest cas, va ser qui podia representar la guineu dels tres regnes que havíem acordat.  Vam confeccionar una llista de música per animar-nos o bé vam escollir quina era l’olor més representativa del curs. Així ja sé amb quines essències puc ambientar l’aula durant els dies de la prova. I van ser capaços de crear una haka abans de fer la prova (1r dia i 2n dia). També van fer una piulada amb una imatge que representés el que havia estat el curs per ells. Em va servir per crear-los cartes personalitzades. Es mereixien aquest petit homenatge, oi?

 

 

 

 

Provant l'”Art Thinking”

Projecte Mínim Viable per a l’I2.  Nova experimentació: la proposta de María Acaso i Clara Megías, aplicar l’Art Thinking. Juro que em volia esperar la publicació del llibre al setembre, però no m’he ne pogut estar. Va ser llegir les cartes dels alumnes valorant la seva experiència com a erroristes i em va brotar un llampec. I si preníem l’obra de Nicolás Paris com a metàfora de l’aprenentatge durant aquest trimestre?

Mantindrem la narrativa del curs anterior. Aquesta vegada, rebran un repte per part de la Cúpula errorista: convertir el seu aprenentatge en una experiència artística que es pugui exposar al final del curs.

Em sembla que el millor és convènce’ls que anem a veure l’exposició al CaixaFòrum perquè ens serveixi d’inspiració. Negociarem els continguts i també haurem d’acordar quins seran els objectius per transformar-lo en possibles obres artístiques. Penso que els demanaré que es fixin en cinc obres perquè puguem reflexionar com copiar-les perquè avaluïn l’assoliment d’objectius.

Com que volen continuar llegint contes, n’he triat una selecció d’autors diferents. El criteri ha estat els anys literaris. Així doncs, la tria ha quedat reduïda a cinc contes: L’oca salvatge de Prudenci Bertrana, Creu i ratlla de Víctor Català  —de la nostra Tarantino (i et vas quedar curta, Laura Borràs)—, Raspall de Pere Calders, El mirall de Mercè Rodoreda i Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu. Vaig barrinant com podem convertir aquestes lectures en experiències d’aprenentatge. Tinc alguna idea. Em sembla que un recurs molt fàcil pot ser el del cine. Vincular cada conte a una escena d’alguna pel·lícula famosa. De moment, en tinc un parell que em ronden pel cap: Moby Dick i La carta. Ja seria la repera si ho pogués vincular amb obres artístiques!

Penso que les lectures ens poden ajudar en cas que no ho vegin clar com poden convertir un contingut en una obra d’art. Deixarem de banda els booktrailer i ens aproximarem a la proposta de Daniela Ortiz en el taller del MACBA. Aprofitaré algunes de les activitats que ens va plantejar Nicolás Paris. Em sembla que hem de començar recreant el mapa mundi, el mitjó de paper que es posaven els paletes. Ens servirà per construir el relatograma del curs. Ara serà individual, és a dir, cada alumne farà el seu, però aprofitaré la posada en comú per construir el del grup.

De nou, de cap a la piscina!

 

Bretolada digital

6a sessió. Ens vam estrenar amb la revisió de les actes. Vam acordar que analitzaríem cinc errades per acta. Com que ens hi vam estendre, vaig decidir que seria millor que  experimentéssim amb Twitter i ajornéssim el projecte del vídeo. Si el dia anterior havien après a piular, avui revisaríem les primeres passes per la xarxa i provaríem de dirigir tuits a usuaris en concret.

Primer, vaig dividir l’aula en dos grups. Uns eren els animals caçadors i els altres, les preses. Vaig repartir els onze consells. Un grup en tenia el titular; l’altre, la recomanació. Després, cada parella va explicar en veu alta el consell que tenien. Anava observant cares  de tuitaires impulsius.

Tot seguit, vam fer una roda per valorar com havia anat l’estrena. N’hi ha que s’hi han engrescat de valent. Els vaig demanar  si seguien  @AnyLlull. Vaig afimar que Ramon Llull segur que tindria un perfil a Twitter. Per tant, els vaig proposar si aprofitàvem el perfil de la Institució de les Lletres Catalanes per entrevistar l’autor. Vam tenir problemes a l’hora de plantejar les preguntes. A qui entrevistàvem de veritat? Quin to havíem d’adoptar? Com que dubtava de qui en gestiona el compte, em vaig voler assegurar el tret i també vam adreçar les piulades a la directora de la ILC, Laura Borràs. Una alumna, assenyada es va esverar: “Però com hem d’atabalar aquesta pobra dona?! Si no para!”. Una estona més tard, podia citar un tuit de Laura Borràs.

Hem aconseguit reacció #c2cast16 https://t.co/eWiIEqLPtk

— Jaume Sans Vellvehí (@jsans_jaume) 10 de novembre de 2016

Bromes de l’atzar. Laura Borràs em va amenaçar que es podria inspirar amb Na Renard a l’hora de venjar-se. Al vespre, apareixia com a fons de pantalla en el portàtil la foto d’una guineu. L’endemà, de pelegrinatge cap a Sant Cugat. Les condemnes acompanyades amb música de Mozart són més fàcil de complir.

 

Vet aquí una crònica!

Havia planificat mínimament un curs que seguia les mateixes premisses de l’any passat. Si en l’anterior edició descobrir la identitat d’un veïns havia estat el pretext  per introduir la ludificació, enguany aprofitaríem la commemoració del naixement de Ramon Muntaner. Elaboraríem un joc de l’oca per jugar-hi l’últim dia.  Tal com es pot observar en el Projecte Mímim Viable, tenia molt clares les primeres activitats detonants, vinculades a la lectura de la Crònica. Ara bé, havia apuntat diferents possibles tasques per anar desenvolupar al llarg del curs i que ens servís per temporalitzar-lo en unitats.

Vaig mirar de seguir el prototip, però es va anar modificant per diferents motius.En primer lloc, per bastir la línia de temps calia acordar una fitxa de lectura perquè cada alumne pogués compartir la trama del seu capítol. La revisió textual ens va ocupar pràcticament el primer trimestre. Trobar una aplicació per construir la línia de temps es va convertir en una empresa àrdua. Es va allargar un trimestre més.Quan en trobàvem alguna que ens semblava idònia, l’opció col·laborativa era de pagament o bé a l’hora de construir-la esgotàvem les opcions de prova gratuïta.

En el segon trimestre vam comptar amb Anna Puig i Sànchez,  alumna de pràctiques del Màster en Ensenyament de Català com a Primera o Segona Llengua, en què va liderar la unitat d’idear un joc. Vam acabar la unitat muntant dos productes finals: el joc de cartes Vet aquí una crònica! —una adaptació del joc Érase una vez—  i el corresponent tutorial. Va ser un projecte en què cadascú individualment va crear una carta de cada tipus, a partir del seu capítol de la Crònica. Després vam acordar l’estructura de les instruccions. Es van organitzar petits grups que van assumir una de les parts. Finalment, cada grup es va encarregar de gravar el seu apartat.

Vam prosseguir el curs escrivint un article d’opinió i relatant diferents esdeveniments. Pel que fa a l’article d’opinió, vam aprofitar Twitter, que havia generat expectació, per planificar el text (difusió del tema, arguments, contraarguments…) i per difondre’n la versió final tant de l’article d’opinió com per al text que van escriure a començament de curs. Quant als textos narratius, van explicar els moments més memorables del curs que ens van servir de base per elaborar un relat de marca per practicar la narrativa digital i vam redactar col·laborativament dues notícies per ser publicades en la pàgina de Facebook del Centre: les cròniques d’una representació teatral i de la xerrada de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Quines són les activitats i tasques relacionades amb Ramon Muntaner?  Com a detonant el primer dia, vaig presentar una dotzena de pistes que havien de servir per introduir l’autor i la celebració del seu naixement. Vaig obsequiar els alumnes amb una candela. A sota, tenien el número de capítol de la Crònica que haurien de llegir. Tal com he explicat més amunt, la lectura del capítol va servir per completar una fitxa de lectura, per crear una casella del tauler del joc de l’oca i per inventar les cartes del joc Vet aquí una crònica!. A més, vam adaptar la tasca final de la unitat 1 del Dossier, intervenir en una taula rodona. Cada alumne va triar un rei del Casal d’Aragó. S’havien de convertir en secretaris reials que tenien una missió. Havien de convèncer Ramon Muntaner perquè entrés a  treballar a la Casa Reial. Després, vam mirar de representar la mata de jonc amb un mòbil, confeccionant amb plats de plàstic i llana. Una de les activitats que va entusiasmar va ser el concurs que vam improvisar per triar na Mercadera, protagonista d’un capítol. També va engrescar la subhasta que vam organitzar per resoldre errades dels resums o bé organitzar dos grups per competir amb els noms d’aragonesos i angevins.

Twitter es va convertir en un recurs didàctic.  Per exemple, el concurs de na Mercadera va ser a través d’aquesta xarxa. Els alumnes van divulgar la seva candidata ( tan podia ser un personatge real o fictici que recordés l’aguerrida pagesa). Ara bé, gràcies a aquesta aplicació es va aconseguir trencar l’empat amb les dues finalistes. D’altra banda, vam planificar l’article d’opinió a través de piulades: primer, el tema; segon, fonts per documentar-se; tercer, arguments; plantejant arguments en contra a un company… A més, evitava que la sessió es convertís en tediosa. En cas d’espessir-se l’ambient, proposava alguna activitat tuitera i augmentava l’interès dels alumnes.

Una de les claus de la implicació dels alumnes des del primer dia de curs és el pla d’acollida. Llegir les experiències de companys seus del curs passat els va convèncer que valia la pena apostar per un curs disruptiu. A més, es van conèixer en la Cloenda i van jugar a  Vet aquí una crònica! Havíem previst estrenar el joc de l’oca però una ventada va destarotar el tauler. Per tant, vam haver d’activar el pla B.

Finalment, si valorem l’experiència  seguint l’anàlisi DAFO, es repeteixen les mateixes valoracions del curs passat. D’una banda, caldria replantejar-se l’administració de la prova. És contradictori que el curs fomenti l’aprenentatge en grup i que s’estimuli la construcció d’una intel·ligència grupal perquè al final l’alumne hagi de demostrar les seves capacitats individualment. Crea certa ansietat i malestar entre tot el grup quan s’acosten les dates de la prova. Ensorra en un tres i no res la feinada. D’altra banda, el nombre d’alumnes del grup impossibilita una revisió editorial dels textos. Per evitar-ho, he mirat de proposar activitats col·laboratives de redacció. De totes maneres, els alumnes continuen reclamant la supervisió final del professor. Això també dificulta l’autonomia lingüística dels alumnes. Només es fixen en l’apartat de correcció i obvien altres aspectes textuals. A més, tots aquests aspectes, més propis d’un aprenentatge tradicional, també topen amb l’actitud vital que proporciona la ludificació i, de retruc, pot refredar la motivació o  pot obstaculitzar el procés d’aprenentatge.

Ah, per cert, què tenen en comú aquestes imatges?

 

Navegant amb “El Vaixell de la Llibertat”

De cohdra, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/702644

Enguany, sense solta ni volta, m’he vist estripant prejudicis: m’he fet del Facebook,  he estat capaç de mantenir una conversa a través de l’Skype, que va servir per estrenar el nou any de la secció #Entreprofes, i d’escoltar elpodcast. De moment, aquests són els primers confessables. Mira que feia dies que hi donava voltes per preparar-me l’entrevista i al final em vaig embolicar i vaig ser incapaç de respondre algunes preguntes. Així doncs, aprofito aquesta entrada per complementar l’entrevista i per anar farcint la categoria de Portafolis.

El Vaixell de la Llibertat ha estat la nostra modesta contribució a El Barco del Exilio. Hi hem participat escrivint al blog Cómo comunicando…, a la pàgina de Facebook, a la comunitat de Google + i al Twitter. En les xarxes socials hem difós tant les sessions com el dietari d’aula mentre que hem destinat el blog col·laboratiu per anunciar el nostre compromís d’intervenció i per presentar els diferents resultats de les tasques de cada unitat. Tal com també m’havia obligat amb l’equip, havia pensat en aquest grup anar aplicant les claus de la #rEDUvolution. Les prenc com a guies per reflexionar sobre el que ha suposat aquest curs.

1.Allò que ensenyem els professors no és allò que els estudiants aprenen

“Ni el que impartim  és un curs”, hi podríem afegir.  Vaig voler formar part d‘El Barco del Exilio per donar entrada l’inconscient a l’aula. Em va semblar que podia ser una oportunitat per vehicular l’experiència personal de cada alumne. El fet d’aproximar-nos als escriptors catalans ens podria servir al final per comparar-lo amb el periple de l’alumnat.  Havíem d’investigar qué tenien en comú. Ara bé, cal fer algunes consideracions. D’entrada, volia aplicar l’aprenentatge basat en problemes (ABP). En cada unitat hauríem de resoldre unes tasques per aconseguir respondre al final del curs la pregunta inicial, elaborant un reportatge. Però es va quedar en una intenció per falta de temps i pel desconcert dels alumnes. Era la primera vegada que treballaven amb aquest mètode. Per tant, vaig anar adaptant i recreant aquest sistema de treball. Costa desempallegar-te del programa i pateixes per algunes persones que són incapaces d’assolir els objectius. Et deixes arrossegar per la incertesa. I dóna fruits, com ho comentarem més endavant. No podem exigir canvis en l’educand si  nosaltres, com a docents, no n’assumim cap.

En segon lloc, apostar pel bagatge individual com a material didàctic pot semblar a priori un obstacle en l’aprenentatge d’una altra llengua per a determinades persones. Els alumnes recorren a la seva llengua materna per expressar-se emocionalment. Els costa desprendre’s. No obstant això, fomentes més interès en la llengua per aprendre. Abones maduresa transformant falses creences o  consolidant-ne d’altres. Recordem que María Acaso adverteix que un procés d’aprenentatge no es clou amb l’assoliment d’uns objectius.

En tercer lloc, el  comentari d’una alumna en el Facebook, acabat el curs, em servirà per explicar que també aquest curs m’ha ajudat a seguir caminar lluny de casa. Vés per on, una activitat de la unitat 2 vaig descobrir l’autora Núria Martí i Constans, nascuda a Calella. Aquest projecte m’ha permès participar en un blog d’un altre professor calellenc. D’altra banda, va anar apareixent la Institució de les Lletres Catalanes a la coberta del vaixell. A més, em va acompanyar la lectura de Leonora d’Elena Poniatowska, la novel·la sobre la pintora surrealista que va fugir dels convencionalismes per instal·lar-se a Mèxic, i Ara, escric de Lolita Bosch, en part escrit a Mèxic per desprendre’s de la novel·la que acabava d’escriure sobre el seu pare.

Finalment, per resoldre el problema de la direccionalitat, cal ser més flexible i acceptar que els resultats o les decisions no siguin el que havia previst inicialment. Per exemple,  en la negociació del projecte la Cristina S. es va entestar a incloure a Ali Bei com a passatger d’El Vaixell de la Llibertat. Quan vaig presentar una de les tasques de la segona unitat, un grup d’alumnes s’ho van prendre al peu de la lletra la gravació d’una lectura dramatitzada. Ens van representar el passatge que van triar per llegir. Ens van sorprendre i ens van divertir.

2. No només s’ha de semblar democràtic, sinó que se n’ha de ser

Vaig organitzar les dues primeres classes per crear les bases de la nostra comunitat. Van ser dues sessions esbojarrades, però molt divertides i rEDUvolucionàries. De totes maneres, en la primera vam fixar el manifest, que en la darrera sessió es va convertir en un recurs avaluatiu. En la segona sessió, vam tirar endavant un petit projecte: Parem la taula. Cadascú va crear un plat amb material que vam compartir entre tots plegats.  Em va tocar ser un més. Per tant, em vaig haver d’idear un manifest, crear un plat, elaborar un mural, editar àudios i vídeos, tot i que d’això últim he estat incapaç.

D’altra banda, també vam negociar el projecte, com el volien dur a terme, les preguntes per investigar els escriptors i els criteris avaluatius de cada tasca. Em va sorprendre com es valoraven els seus treballs. Se solidaritzaven amb la resta de companys i empraven els indicadors d’assoliment per motivar sempre els companys. Potser algú se’n pot fer creus. Deu pensar que em prenien el pèl. Doncs, em sap greu, però no. És el que vaig fomentar.

Aprofito aquest apartat que va ser un gaudi observar la transformació per part de dues alumnes eslaves: una de russa i una d’ucraïnesa. Al començament, feien uns ulls com taronges: creien inversemblant que un professor transgredís constantment les classes. Però ho van anar acceptant. A la primera sessió, la Victoria em va demanar de canviar de nivell. Creia que perdria el temps. Li vaig demanar que en tornéssim a parlar després de quinze dies. No en vam parlar mai més fins que a la darrera sessió em va agrair que respectés el nivell de cada alumne i que havia sabut conciliar la diversitat.

3. De la classe a la reunió

L’anècdota anterior exemplifica que he mirat d’apostar per una educació artesana. El projecte dels plats, comentat més amunt,  va ser un intent d’establir un vincle com a comunitat, però per demostrar-nos com es podia gaudir d’una activitat extralingüística. Aquesta tasca havia d’esdevenir, però,  una experiència d’aprenentatge,   a l’hora que miràvem d’habitar l’aula.

Potser em reitero, però al llarg del curs he recollit prou testimonis que evidencien la transformació que produeix en l’alumnat. La Nataliya, l’alumna ucraïnesa, va començar el curs confessant que seria incapaç de parlar català i en canvi a mig curs em va comentar: “con usted, sí. Sólo pido tiempo”. Al final, s’ha engrescat a continuar amb els seus companys i participarà en un taller de teatre. Poca broma!

4. No tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar

Vam dur a terme Les cançons del dia. Escoltàvem una melodia recomanada per algú. Després havia de justificar el motiu de la tria. Era una activitat que produïa forta expectació per part dels companys. Els encantava escoltar com s’explicava i descobrir algun aspecte desconegut Vam aprendre sobre l’himne d’Andalusia, sobre els Carnavals de Cadis, la fascinació per la cultura francesa dels russos. Vam evocar la dictadura argentina i uruguaiana. Vam escoltar músiques que explicitaven estats d’ànims o bé què ens aportava el curs. Era una activitat que vehiculava les emocions del grup.

A més, vam visitar dues vegades la biblioteca. Ens van deixar  l’aula d’informàtica per crear els murals. La segona hi vam anar per buscar llibres per poder preparar la lectura. El primer dia vam fer una entrada sorollosa. Ens van renyar per ser impuntuals i per parlar massa fort. La rEDuvolutio molesta.

5. D’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge

Com que és el darrer curs del nivell, els alumnes si volen aconseguir un certificat han de superar una prova. En vam parlar a l’inici del curs i els vaig convidar que fessin el model de prova, disponible al web de la Casa. La finalitat era desangoixar-los i que ens puguin centrar en el nou paradigma. De totes maneres, el segon dia em va rondinar la Loli. Em va qüestionar la metodologia. La vaig tranquil·litzar demanant-li  confiança. Va seguir el meu consell. És una persona que aprofitava una pausa laboral per venir a classe. També  havia confessat més d’una vegada que la seva parella desconfiava que fos capaç d’aprendre alguna cosa. De vegades, som inconscients del que podem provocar amb els nostres judicis… Els docents també cometem aquesta pífia!

Vaig recuperar els manifestos dels alumnes  perquè ens servís per fer balanç del seu aprenentatge. Em va sobtar les respostes. Tothom reconeixia que havia progressat. Per exemple, la Loli va reconèixer que llegia en català molt més que abans. Assumia que encara li costa expressar-se, però confia que amb el programa de Voluntariat podrà avançar en aquest aspecte.

A més, vaig aprofitar l’entrevista per demanar-los que es puntuessin la nota del curs. La vaig respectar excepte el que es puntuaven més baix. La nota que proposaven era la que jo restava del total. Per acabar, els vaig demanar una metàfora visual del que els havia semblat el curs. Va servir per poder preparar una presentació.

L’últim dia vaig haver d’escoltar unes valoracions impressionants i també alguna anècdota divertida. Em van confessar que es van espantar en les primeres sessions perquè es pensaven que hi anava fumat. L’Antonio em va agrair que no li hagués venut cap sopar de duro sinó i  que m’hagués interessat per conèixer aspectes  seus. El vaig fer feliç poder explicar sobre el Carnaval de Cadis.

Estic espantat, però aquesta és la línia que seguiré a partir d’ara. Dimarts començo un B1. Em sembla que serà el tercer que faig… De moment, ja tinc el títol: Relaxing cup in Castelldefels.

Documentació:

• Les sessions PortafolisSessionsB32CURS2013-14
• Dietari d’aula dietariB3CURS2012-13
• Tasques tasquesB3CURS2012-13
• Expansió del projecte expansioB3CURS2012-13
• Material