20170617_063758Tal com havia anunciat en l’anterior xerrada, aprofitant que Begues s’acull al programa de Liceu a la fresca enguany era Il trovatore , havíem de repassar l’obra verdiana. Se’m va ocórrer que podia presentar una certa morbositat si ens centràvem en les òperes que transcorren a Espanya. Així  podíem deduir quina era la visió que en tenia l’autor. A més la conjuntura política em va ajudar a preparar la sessió perquè poc temps abans es va anunciar la pregunta del referèndum. Ja tenia el detonant de la sessió: què respondria Verdi?

Després de la breu repassada a la figura del compositor, vam anar per a la primera acció: la performance Mapamundi de Nicolás Paris. Mira que la tenia reservada per al cor de peregrins de Tannhäuser per si mai en feia una sobre Wagner. Quan tens sequera creativa… has de recórrer al rebost. Al començament va desconcertar, però de seguida els assistents s’hi van implicar passejant mentre escoltaven el cor dels zíngars d’Il trovatore. A més, dos components de la Coral Montau es van posar a cantar-la. Potser vaig deslluir el final, quan van descobrir la forma que el paper havia adoptat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona acció va ser pensada per introduir l’argument d’Ernani. Vaig repartir posits. Els vaig demanar que hi escrivissin una de les sis primeres lletres de l’alfabet. Així vam introduir els rols: protagonistes (A i B, tenor i soprano), els antagonistes (C i D, baríton i mezzosoprano), personatges secundaris (D i E, baix i contralt). Vaig anar cantant les lletres i els assistents s’identificaven. Els dibuixava un breu perfil psicològic del seu personatge.

Vaig proposar la tercera acció com un joc del tipisme espanyol. Cadascú va haver d’imaginar un gest que definís algun tòpic espanyol. Vam escoltar l’ària de la princesa d’Èboli de Don Carlo. És un passatge musical que es presta a aquest joc. Per tant, quan els avisava, havien d’acompanyar la cantant amb la mímica.

Vam escoltar l’obertura de La forza del destino. Havien d’apuntar tots els leitmotivs que identifiquessin. I, finalment, concurs d’acròstics: a veure si podien resumir amb què s’havien quedat de la sessió amb les lletres del cognom del compositor.  De totes maneres, calia tancar el cercle. Després de la xerrada, els vaig tornar a formular la pregunta del referèndum. Acord unànime: Giuseppe Verdi votaria pel No.

Anuncis

IMG_20160714_000050

Divendres vaig oferir una xerrada per a la Xarxa d’Intercanvi de Begues, arran que el nostre municipi va participar en la campanya Liceu a la fresca, projecció a l’aire lliure de l’emissió  en diferit de l’útima representació de La bohème de Giacomo Puccini. Com que fa dos anys ja en vaig fer una, em van suggerir que en plantegés una altra. Així que vaig  proposar d’analitzar quatre protagonistes puccinianes.

 

D’entrada, vaig presentar el compositor com un possible accés per a qui es vulgui aficionar a l’òpera. És un autor molt popular. N’havia preparat unes mostres per comprovar-ho més endavant. Ara, els vaig advertir que com  en qualsevol autopista catalana exigia un peatge. Vaig repartir mocadors kleenex.La majoria de les obres giraven al voltant de l’amor, però tràgic. Com va avançar Carolina Rosich moments previs a La bohème, les seves obres tenen un desenllaç tràgic. Puccini és el president de la lliga antispòiler.

IMG_20160715_203557

Vaig plantejar el primer enigma de la tarda. Què hi tenia veure Marilyn Monroe i Tina Turner amb la nostra xerrada? Les respostes van ser prou enginyoses: les protagonistes eren ingènues, com l’actriu,  o bé de caràcter o patidores, com la cantant. Els vaig animar a treure’n l’entrellat al final de la xerrada.I vam prosseguir amb el test de cultura popular pucciniana. Havia previst visionar quatre fragments famosos, però la tecnologia em va fer una mala passada. Només vam poder escoltar l’ària O mio babbino caro mentre contemplàvem escenes de la pel·lícula Una habitació amb vista.

Tot seguit vaig apuntar alguns tòpics que són recurrents. En primer lloc, sempre hi ha personatges que són fidels, malgrat les vicissituds que pateix la protagonista. Per exemple, Suzuki a Madama Butterfly o Liù a Turandot o bé tota la colla de bohemis que es desviuen per salvar la moribunda Mimí. La majoria de les trames giren al voltant d’un engany o d’un ardit de què en seran víctimes. Manon Lescaut enganya Geront, tal com es deslliura Mussetta del seu protector. Tosca i Mario seran abocats al pla maquiavèlic de Scarpia. Turandot haurà d’entomar, sí o sí, el repte de Calaf. Fins i tot Mimí descobrirà d’esquitllentes que Rodolfo li oculta la malaltia. Puccini va recórrer a la contraposició com un recurs musical per accentuar la tragèdia, també a l’hora de perfilar els personatges. Liù és l’esclava abnegada i amorosa mentre que Turandot per culpa de la por que no es repeteixi l’engany a la seva avantpassada es nega a saber què és aquesta emoció. Scarpia és un pervers depravat mentre que Mario Cavaradossi és un pintor romàntic que lluita per un valors.Finalment, les òperes puccinianes són desmesurades: l’orquestració, el sentimentalisme…

Podem considerar l’autor de femenista? En absolut, però sí que ens pot recordar el punt de vista de cineastes com Pedro Almodóvar o George Cukor en què perfilen molt més les protagonistes que no pas els personatges masculins. Observarem en aquestes protagonistes una autèntica transformació: la candidesa inicial esdevindrà en  un magistral patetisme.

Volia que comprovéssim com aquestes línies es reflectien a Manon Lescaut. Havia triat tres extractes perquè notessin l’evolució de la cortesana: el duet del primer acte, típic en totes les quatre obres.Recorda molt el duet de La bohème. Només vam poder escoltar l’ària de l’acte final: Sola, perduta, abbandonata. Tots, el cor en un puny.

Amb la gracieta de l’enigma inicial, em vaig saltar l’odre cronològic de creació  de les òperes. Ara era el torn de Madama Butterfly. Vam poder escoltar només dos del trio de fragments seleccionats: Un bel dì vedremo i Con onor muore. Com que vaig acusar Puccini de sàdic emocional, vaig ordir una tècnica per alleugerir-nos del pes emocional que ens crea l’autor italià. Vaig recordar com la dinya Mimí: just en el moment que es gira Rodolfo. Un altre exemple, quan Cio-Cio San canta que un dia tornarà el seu home. Tothom sap que trigarà a venir i que si arriba aquest dia serà funest per a la protagonista, excepte ella. A més, quina paradoxa!! Dos casos de maltractament narratiu  en què l’home substitueix la identitat de  la víctima per animals alats, símbol de llibertat. En aquest cas, les papallones; a La plaça del Diamant, els coloms. Així doncs, vaig repartir candeles en forma de papallones i unes agulles de cap. Vaig demanar a l’audiència que anés clavant l’agulla a l’espelma cada vegada que notés una emoció punyent mentre escoltàvem cantar Victòria dels Àngels.

IMG_20160715_203521

Ara era el torn de Tosca. Em va doldre perdre`ns el Te Deum. L’havia seleccionat com exemple de combinació d’erotisme i religió. Escoltes aquest passatge i se t’encén la sang. Quasimodo i Josafat es queden curts davant el desig del malvat Scarpia. Vam poder contemplar l’expressió facial de Maria Callas entonant Vissi d’arte, vissi d’amore. Va ser incapaç de visionar el final d’aquesta obra, quan Tosca descobreix l’última barrabassada de Scarpia. L’afusellament ha estat real i no pas fictici com li havia fet creure el sàtrapa.

Finalment, m’hauria agradat que escoltessin Montserrat Caballé interpretant Liù, per poder comparar-la encarnant la gèlida princesa. Malgrat que sigui un personatge secundari, em sembla que l’esclava guanya per golejada. Té els fragments més emotius i aconsegueix que el public tingui tírria a Turandot. És una histèrica, com Salomé. Per cert, Calaf és un maritxul·lo, com el qualificaria Bel OlidNomés viu entestat a aconseguir la preuada princesa, sense tenir en compte les conseqüències del seu desafiament: tortura i mort de Liù, el pare sense pigall i tot el poble de Pequín escagarrinat.

Abans de cloure l’acte, vaig repartir els quatre títols per la sala i els vaig deixar una túpper amb vuit fotografies retallades. Les havien d’unir i relacionar-les amb les obres de Puccini. Vaig triar quatre escenes de les pel·lícules Allò que el vent s’endugué, Històries de Filadèlfia, Belle de Jour i La ciociara i quatre personatges públics: la reina Letizia, Jorge Fernández Díaz, Isabel Preyler i Elvira Fernández Balboa. Sabríeu com relacionar-los?

https://www.facebook.com/plugins/post.php?href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Fxarxaintercanvi.begues%2Fposts%2F662972100525857&width=500