Petxa-kutxa a la vista!

Segona entrada sobre les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Encara n’hi haurà una altra de pendent. Malaraudament, s’acaba aquesta sèrie. El comptador de visites tornarà al seu estat de tedi. Parlar de Menorca dispara el nombre de visites! En aquest apunt explicaré  com vaig preparar la presentació.

Fa gràcia que enguany en un grup plantegés d’elaborar petxa-kutxes com a tasca final d’una unitat. L’alumnat s’hi va negar. Només una alumna que n’havia feta una en l’àmbit laboral s’hi va engrescar. Els altres es van excusar en la incompetència digital. Doncs, ves, he hagut d’anar a Menorca a presentar-ne una! Com diu la cançó: ” del cielo te caen los clavos, si has nasío pa’ ser martillo!”

A l’hora de preparar-la en venia al cap una anècdota. Un dia, quan començava a experimentar l’aprenentatge cooperatiu, al final de classe, se’m va acostar un alumne i em va confessar: “Jaume, em sembla que de vegades els companys no t’entenen. Mira, et recomano un llibre que tenen a la Biblioteca. Es diu L’illa dels cinc fars. Llegeix-te’l. Ja veuràs com et canvia.” Aquest record va ser el punt de partida de l’exposició. Volia homenatjar-lo. Ara bé, mentre hi rumiava,  la consideració es va anar estenent i a concretar-se en cinc guies del meu periple professional. Vaig estar a punt de titular-la: Autonomia s’escriu amb h. He descobert que existeix un assaig amb un títol similar. Així doncs, el discurs es va anar desenvolupant en els models i en unes reflexions, però et ve una idea: experimentar un moment disruptiu. El repte: aconseguir-ho en cinc minuts.

D’entrada, et sorprens quan et demanen de presentar una petxa-kutxa sobre autonomia, lideratge i ruta per arribar a Ítaca una colla que ha tirat endavant un pacte educatiu!! Pateixes una crisi i t’inunden mils dubtes.

D’una banda, tens ganes d’anar-hi per ser testimoni d’una gesta històrica i  poder exclamar: “Som un menorquí més; peninsular, eh!”. Després, t’assabentes que ja formes part del cartell de la jornada. Et ve al cap el conte de Blancaneu i els set nans. Esperes ser el nan mut, evidentment. Em va fer molta gràcia que ens anomenessin  forasters. Primer, ja em veia imitant el Quim Masferrer acabant el discurs: “Gent de Menorcaaaaa, sou, de debò, molt bona gent! Moltes gràcies!”  I segon, visc en un poble que ens dividim entre els  de-tota-la-vida, els estiuejants i els forasters. Jo, del darrer grup, és clar! Així doncs, continues  preguntant-te què hi pinta un català a Menorca. Cris Juanico ha versionat mai la cançó d‘Sting?

Et veus com una mena d’Ulisses cercant la pàtria o bé capaç de relatar la pròpia odissea. T’empesques que cal produir un moment disruptiu: implicar l’auditori amb una petita acció. I si provem que el públic marqui el camí cap a Ítaca? Tries quatre colors del logo de l’associació. Representaran els punts cardinals, però també els de l’educació. En són tres, però n’hem d’afegir un més: coneixement, emoció, fer i sentits. L’eduació ha de ser una experiència d’aprenentatge que incorpori aquests quatre elements.

Quins són els cinc fars que han acompanyat en la meva singladura? En primer lloc, he d’esmentar l’àvia paterna, la meva primera mestra. Era seguidora de Maria Montessori i una gran xantatgista emocional, però va aconseguir que fos feliç a l’escola. Un únic curs. Ens deixava fer. Amb el temps m’he adonat que intento copiar-la en les meves classes. També cal que recordi la meva àvia paterna. Una persona que va mirar de donar als seus—primer a les filles,  després als néts i al gendre— el que li van negar de ben petita la seva mare: amor. Ara, patia per si ens sortíem del camí o bé creixíem torts.

El segon far és l’acolliment que vaig tenir quan vaig començar. Vaig tenir la sort que em vaig estrenar tenint l’ac0mpanyament de Montserrat Pañell i Teresa Jardí Pi. També he de recordar que quan Carme Bové  em va confessar quin era el seu repte quan va assumir la coordinació de l’Àrea d’Ensenyament: apostar per una formació de qualitat.

              

El tercer far és l’alumnat. Sempre accepta acompanyar-me en els experiments. Al començament, estupefactes; al final, convençuts. M’agrada testimoniar cada vegada aquesta transformació.

           

El quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos l’avaluació és com vaig conèixer Guida Al·lès. És curiós perquè cada projecte que endeguem és el primer nom que ens surten en les cerques a Google a l’hora de documentar-nos.

           

I el darrer far és el que he après a la xarxa. De totes maneres, he de destacar el llibre de Maria Acaso perquè ha esdevingut un vertader punt d’inflexió. De mirar que els alumnes es plantegin: “I per què no?” a fer-me aquesta pregunta quan preparo una classe. A més, ha estat una tustada al front per qüestionar-me la meva labor.

Quant a les reflexions, la primera és el sentint que tenim del temps els docents. És curiós que ja fa tres lustres que debatem quina ha de l’educació d’aquest segle. Tenim una visió de futur afinada o més aviat puntual… com ens adverteix Geoffrey Canada.  Servim per apagar focs! D’altra banda, tenim clar que l’aprenentatge és un procés, però ignorem que cadascú necessita el seu temps i el seu ritme. Ens obsessionem que tothom ha d’acomplir els mateixos objectius en el mateix lapse de temps.

D’altra banda, sembla que esperem el nou model educatiu com si fos l’arribada del Messies. Esperem que algú sigui capaç de posar en pràctica els preceptes de la nova pedagogia. Potser com va defensar Jurjo Torres a Novadors 14, hem de recuperar els corrents pedagògics que va esvair la guerra civil.  Hem d’exercitar la memòria històrica. Per cert, em molesta que em titllin d’innovador  per ser diferent… Només procuro de ser coherent.

   

La solució rau en què els centre educatius es converteixin en vertaderes comunitats d’aprenentatge. Si ens hem basat en la diversitat per demanar una altra avaluació, potser que servim aquest mateix per defensar el que cadascú pot aportar.

                

Per tant, a l’hora de desplegar un model inclusiu, hem de tenir en compte els dos bàndols o les actituds que ens podem trobar en un equip o a l’aula: uns que tenim com a referent l’explorador noruec Amundsen, no ens fa por tirar-nos de cap a la piscina. En canvi, n’hi ha d’altres que són més aviat com Shackleton, més conservadors. També ens podíem preguntar si som grecs o troians. També penso que és impossible desenvolupar un model inclusiu com a mètode de treball si a l’aula brilla per la seva absència, o viceversa.

Per què temem sortir de la nostra zona de confort? Hem de creure en les nostres limitacions, com exposa la model Aimée Mullins.

Per concloure, mentre preparava aquesta petxa-kutxa he descobert que hi ha dos fars que no apareixen en les guies. Un és el que té cadascú en el seu interior. Hem de seguir el nostre instint. El segon, sou tots vosaltres. Gràcies per la vostra atenció.

Així vaig planificar l’exposició. Però la vaig desenvolupar d’una altra manera. Ara, això, és una altra entrada.

 

Memòries de Menorca

Banda sonora de l’entrada (cliqueu aquí) Jo tenia una petxa-kutxa a Menorca. Havia estat invitat a participar el segon dia de les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Enguany l’acte central va ser la presentació del Pacte. Fa dos anys, en un dinar, la Guida Al·lès ens havia parlat d’aquest projecte a la Carme Bové i a mi. S’inspiraven en la manera de treballar de l‘Assemblea Nacional de Catalunya. Ja veus, ells han aconseguit redactar un document. Ja veurem si nosaltres votarem el 9 de novembre… Així donc,s aquest és el relat dels tres dies d’estada.

Sortim de casa nerviosos. El nano ens porta a l’aeroport. Li fa il·lusió acompanyar els seus pares. Ens demostra el seu estil de conduir. Ens esverem. A cada revolt el renyem. Arribem a la terminal, baixem del cotxe, s’acomiada i toca el dos. Fart. Comprensible.

Entrem i ens col·loquem a la cua. Com que som disciplinats, la meva dona i jo, esperem a la cua més llarga. Quan és el nostre torn, l’hostessa ens adverteix que ens hem equivocat. Ens esput: “Si no saben lo que pone el letrero, pregunten!”. Quan miro de justificar-me, m’alliçona en anglès quina és la diferència entre facturar la maleta i facturar-la amb reserva. Desisteixo. Diria que vaig llegir només facturar la maleta. Primer autoretrat per celebrar l’amabilitat del personal de Vueling —ai, que no es pot fer propaganda…

Arribem a Maó.  Unes quantes cares expectants. En veig una a primera fila que em somriu. No s’assembla gens amb el perfil de la meva padrina. Penso que hi ha hagut algun imprevist i ens l’hem perdut pel grup de Whatsapp . De seguida, sento que em criden. És la Laura i el Ramon, la seva parella. Ens informen del pla abans de la inauguració de les Jornades. Ens porten a Ferreries. Prendrem el cotxe del germà de la Guida i els seguirem a Ciutadella on ens esperen per dinar la Carme Bové, el Jordi Bonmassip, el Jordi Jubany. En el trajecte ens fan una petita síntesi de Menorca. M’agrada la imatge que ens inculca el Ramon: “Imaginau-vos que s’illa és s’esquelet d’un peix. En un cap, Ciutadella; en l’altre, Maó.” Em pregunto quina ciutat és el cap i quina la cua.

Dinem al Cafè Balear. S’ha afegit al grup de benvinguda dels forasters en Joan Amorós. Després, al cafè, s’incorpora la Marta Flores Coll. Ens dividim en dos cotxes. A la sortida de Ciutadella, em distrec i enfilo cap a cala Morell. Aconseguim desfer el camí i ens recomanen que anem cap a es Mercadal. Es nota expectació en l’ambient. Saludem la padrina. Està feta un sac de nervis, com tothom que hi participa. Presenten Joan Badia i Pujol. M’agrada el que explica dels centres estudiats. Descriu unes característiques que són comunes a les escoles 21 que explicarà Alfredo  Hernando l’endemà. M’hauria agradat que la conferència s’hagués centrat en aquests exemples i no pas a detallar sobre lideratge. Em va desagradar la vinculació entre esforç i patiment. M’he anat decantat cap a aquesta orientació sobre l’esforç. D’altra banda, em va il·luminar sobre els tradicionals conflictes que pateixo a l’aula: crisi. Per a una transformació, ens necessari que es produeixi un cataclisme o una sacsejada. Ens hem de desfer de les falses creences. Això provoca un debat intern entre el que em pensava i el que serà.

Cinc minuts de pausa. Comença l’espectacle. Han ideat una presentació del document amena, didàctica oferint vint esquetxos en què voluntariat i col·laboradors ens n’expliquen els punts principals. Malgrat que es va demostrar a tort i a dret que va ser fruit de tot l’equip, cal felicitar a les dues persones que en van escriure el guió: Guida Al·lès i Fanni Riudavets. Costa destacar un moment per no desmerèixer els altres. De totes maneres, va ser molt emotiu el relat personal d’en Xec Pallicer i l’agraïment que va tenir tant a la mestra  com als ànims que va rebre per part del professorat de l’escola d’adults —ai, repetim idea… Un gest molt bonic va ser  l’encesa del fanalet. Unia el passat amb el futur: l’objectiu del pacte il·luminar l’avenir educatiu de l’illa per superar la foscor de tot aquest temps. Cloenda sorpresa amb l’actor mallorquí Toni Gomila.  Parla dels dos padrins com els seus primers mestres —ai, tornem a repetir idea…

 Barbacoa. Tinc la sensació que tothom està exhaust. Compartim taula amb padrines i forasters. Ens fan cinc cèntims de la situació política menorquina, balear, catalana… De projectes i de la il·lusió de les trobades  de MenorcaEdu21. Els entenc perfectament. Espero poder compartir-ho l’endemà. La padrina em regala una mica de pomada. Finalment es resol l’enigma dels convidats a ca na Guida. Superem la prova de la costeruda pujada a ca seva.

Dimecres.  Visita d’en Pere Al·lès. Ens duu figues de moro. Ens ensenya com es pelen. Ens aconsella on anar a banyar-nos. Al final, triem desencertadament Sant Tomàs. No tenim gaire temps.  Comença el compte enrere. Decidim dinar a casa. Així tindrem una estona abans d’enllestir petxa-kutxes. Ens arriben bones noves de la reunió de ses Salines. Estic nerviós però el paisatge em relaxa. No me’n puc estar i prov0 l’hamaca. Em sento tocar el cel. Assajo la presentació. La regidora em talla al segon bloc. M’entra el pànic. Em pregunto on em vaig equivocar a l’hora de comptar la relació entre diapositives i temporalització: he passat de cronometrar quant m’estava per diapositiva. Improvisem un gabinet de crisi entre la meva regidora i jo. Em suggereix que prioritzi les reflexions, jo li responc que ho negociaré amb el públic. M’engega a dida.

Assagem. Conferència d’Alfredo Hernando. Insuperable. Mentre l’escolto, vaig barrinant. Ja m’ha trepitjat l’homenatge que pretenia fer a tot l’equip de MenorcaEdu21 —ai, desisteix de repetir… Ara bé, em  serveix en safata el moment disruptiu. Decidit: el mantinc en el guió. Vaig debatent si mantinc el bloc d’homenatges o les reflexions. Em vaig calmant i em recomano que em deixi dur per la intuïció. I així va ser.

Final de l’acte. Aconseguim sortir del recinte. Totes les taules estan ocupades. Moment Chanel núm. 5: atònit. Em costa socialitzar-me. Prefereixo observar. Em commou el càlid agraïment de Pere Alzina. Incapaç d’articular cap mot, torna a estar emocionat. Reacciono de la mateixa manera.

Esclata l’eufòria en saber que Cris Juanico actua en un bar —ai, l’havia d’esmentar… Quan acabem de recollir-ho tot. Ens hi anem i ens reunim amb els altres. Estem esgotats. Bevem la pomada i decidim anar a descansar. Es prepara una sortida col·lectiva per l’endemà.

Dijous. Ens dividim en dos grups perquè hem d’anar a Ciutadella a recollir l’Eusebi Riera. Comptem que els altres ja són a cala Presili. Ens perdem pel camí d’en Kane. Arribem al Parc Natural de s’Albufera des Grau. És un paratge fantàstic. A mesura que t’hi acostes sembla que algú hagi combinat el Cap de Creus i el Garraf. Mentre avances cap al far de Favàritx, el paisatge es transforma en un indret lunar. Aparquem el cotxe i ens dirigim cap a la cala Presili. Mentre baixem, pateixo d’il·lusions òptiques. Reconec a la distància tant el Jordi Bonmassip i el Jordi Jubany. Repassem les dues platges de la cala i no trobem el grup. Provem fortuna a la cala Tortuga. No hi són. Ens refresquem a l’aigua. De cop i volta, m’adono que la Guida s’ha convertit en musa picassiana. Quan per fi acomseguim arribar a Son Ganxo, el restaurant, som els primers!

Vespre passejada pel mercat d’es Mercadal i a sopar cap a Ciutadella.Abans, però, vam haver d’anar a tornar l’Eusebi a cala Morell. Encara va anar bé perdre’ns-hi el primer dia.

Cliqueu aquí per veure’n l’àlbun fotogràfic.

De totes maneres, us recomano:

• l’anàlisi del document feta per Carme Bové
• la  visió de Jordi Jubany
• la columna de Joan Amorós

 

Estrena

N’havíem parlat fa temps amb la Carme d’anar-hi, just quan van triar com a seu de la nova edició de la trobada. Ens vam despistar. Al final, vam dubtar d’anar-hi, d’assumir algun repte. En parlàvem a primera hora i ens deixaven al final del dia per comunicar-nos la conclusió. Mentrestant, anàvem escrivint  a l’organització aclariments. Vam cansar el pobre Isidro Vidal  (@Isidro )! En vam tenir prou amb un cap de setmana per fer el cop de cap.

No les tenia totes… però va ser arribar i veure les llistes dels tallers. El nostre era un dels que tenia més inscrits. Ens vam cagar a les calces. El que té de bo de tirar un taller entre dos és que un anima a l’altre. Vam anar recollir l’acreditació i ja et trobaves cares conegudes del Twitter. Anar a un acte així de la mà d’una generadora de continguts té els seus avantatges, t’ha de presentar bastant.

Entrem a l’auditori. Com a bons primerencs, ens seiem a la segona fila, darrere del comitè organitzador i de Boris Mir. Comença els parlaments a càrrec de Jordi Vivancos, representant el Departament d’Ensenyament i Gerard Ardanuy, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Els discursos són bastant distesos i  informals —ai, ai, ai, l’excel·lència comunicativa! El regidor es descriu com a friqui. El públic somriu. La majoria s’hi identifica. Començo a estar-hi a gust: ric per qualsevol cosa. Esclafim a riure quan sentim anomenar a Charo Fernández: “los gomets”. Tant que ens va costar incloure aquesta paraula en castellà a la llista del material per al nostre taller! Em pregunta si és la primera vegada. Quan assenteixo, es resigna: “Uno que se pensaba que asistía a un congreso…”. Presenta Boris Mir. M’agrada com explica la seva experiència a l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.

Mapa visual elaborat per César Poyatos (@cpoyatos)

Empatitzo amb el seu discurs. Reconec l’orgull i la satisfacció d’haver iniciat un projecte que encara perdura, d’arremangar-se per tirar-lo endavant, amb errades i encerts, de constatar amb la pràctica la teoria i d’haver-ne après un munt. Després del berenar, vam assistir al  taller en què Sergi del Moral ens va demostrar  la metodologia que aplica per aprendre  a resoldre problemes matemàtics.  Dues hores que ens van passar volant. Les claus: generar un conflicte (la sacsejada de l’Olga Esteve), per provocar que els aprenents formulin preguntes.  A més, em va agradar que explicités que les seves classes es basen en l’estructura narrativa dels tres actes. Ara bé,  em va fer patir: costa controlar nés d’un centenar de docents que pateixen una regressió infantil aguda.

1a jornada: ME-MO-RA-BLE!!!

L’endemà vaig acudir al taller d’Antonia Vivas. Em va agradar molt com va plantejar el taller. Va presentar les activitats que havia posat en pràctica en un centre per conscienciar com conviuen la quotidianitat alumnes discapacitats. Ens va proposar una primera activitat de presentació, visual, que ens va cohesionar de seguit. Va aconseguir que amb un moment, s’establís molt bon rotllo. Així vaig conèixer la Itziar la Mamen i la Inés, persones extraordinàries. Vam continuar experimentant amb la limitció visual. Vam haver de fer dos trens, qui només veia era el darrer de  la fila i amb un codi gestual havia de conduir el tren. És una activitat idònia per al treball cooperatiu i un element indispensable: la confiança. Tot seguit, ens va proposar transformar tot el que havíem sentit en idees per elaborar un mínim prototip per incloure l’aprenentatge de les discapacitats. Finalment, ens va plantejar treballar les limitacions de moviment corporal amb un globus. En vaig sortir molt satisfet i, com he dit , va ocasionar que s’establissin un vincles ben estrets entre tots els participants.

Després del cafè, la foto de família (foto de Josu Garro Mezo, @otxolua) . Mentre pujava l’escala cercava el Sergi per comentar-li les preguntes que em venien al cap: quants hi cabem en la foto?, quants innovadors per graó?, quants graons ens caldrien?….

Després ens van aplegar en una aula per presentar el taller i donar-nos les instruccions per provar-lo. Ens havíem d’agrupar segon el número que teníem a l’acreditació. Haurien d’elaborar unes proves perquè l’alumnat del nivell que ens hagués tocat aprengués sobre un tipus d’intel·ligència. Un taller agosarat, però molt ben planificat i conduït per l’equip de Salesianos Atocha.

 

Dinar i cafè a la plaça de la Bonanova. I tres, dos, un… Carme Bové i Jaume Sans a escena! Però això serà una propera entrada.

2a jornada: satisfet

 Dissabte, he de confessar que només volia escoltar Alfredo Hernando, però em van enxampar mentre feia campana. Així doncs vaig haver d’anar a escoltar la memòria. Va estar molt bé.

En el cafè, coneixem el conferenciant. És atent. Sap fer-te sentir excepcional. La seva xerrada va ser molt interessant i ens va anar animant a participar a través del Twitter. Si voleu escoltar-la, aquí en teniu el vídeo.

Finalment, els actes  de rigor: el bateig i la polca.

L’any vinent és a Cadis. Si puc anar a un esdeveniment d’aquesta índole, potser m’aturo a mig camí . Provo Novadors 15.

Ja m’ho havia comentat la Guida Al·lès. S’hi ha d’anar. Com es pot comprovar en la foto de família, hi ha més innovació que estrelles al firmament  (adaptant l’eslògan d’un famós estudi nord-americà). Et desprens de l’etiqueta de bolet. En som uns quants, que ja no som tan minoria.

Hi anava una mica acovardit, però amb l’ambient de la inauguració i l’activitat de Busca algú llences les manies a la primera escombraria que trobes.

Les ganes de sorprendre els companys per part dels talleristes i el respecte i l’admiració per part dels assistents.

Va pagar la pena.

 

Remesclant

De Mixtribe Photo, extreta d’ http://www.flickr.com/photos/24279287@N03/3731996008

Sessió amb l’equip.

He anat de bòlit al llarg de la setmana, per tant, hi dedico poc temps a preparar la reunió. Mentre espero al bar, estreno el llibre. Començo per l’últim bloc, dedicat a l’equip de treball.  Em semblen bones les propostes i em fan adonar d’algunes errades que he anat cometent.

Recordem la sessió anterior. M’oblido de projectar els acords i les conclusions. Reprenem el punt de l’equip de treball. Ens surt un mapa conceptual bastant complet. Aquest és el que m’havia preparat abans, amb son i mandra.

Puc estar prou satisfet del que vam fer entre tots plegats. En canvi, el que va fer figa va ser la d’analitzar diferents models d’equips de treball. Això que amb l’S3 va anar molt bé.  Potser els objectius de les dues activitats eren bastant similars.

En la reflexió del que ens feia falta es van crear uns debats força interessants en els tres grups.  Vam apupntar aquestes febleses:

• voluntat d’equip
• tenir clar els objectius
• acordar-los
• aconseguir  resultats
• paradoxa: indivdualitat vs.col·lectivitat
• compartir

Me’n van soprendre algunes. Per fi, havia sortit el de la pertinença (consciència d’equip, encara que els desagradi que ho defineixi així) . Es manifestava la divisió de bàndols o de punts de vista.  Em sap greu que alguns se sentin ignorants o menystinguts.  Reconec que de vegades poso la directa i també de vegades ens hem encallat en disputes sense cap conclusió.  És evident que els projectes s’han d’entomar amb tot  l’equip. Ara bé, ens costa comprometre’ns.  És per temor, degut a la penúltima feblesa. La Maria ho va manifestar clarament: “Surts de la reunió rumiant com ho aplicaràs  i quan ets a l’aula tens pànic d’aplicar-ho”. Ana Hernández ja ho destaca com un dels perills del treball en equip.  A més, vaig haver de recordar què va passar en les dues primeres fases de l’equip. Un bàndol es va sentir exclòs.

Quants als objectius  i  acords, em va estranyar. Intento negociar-los a cada reunió.  Procuro recollir-los en les diferents actes. Pel que fa als resultats, compto que la Núria volia obrir la porta al que em va plantejar en finalitzar la passada reunió. És un tema prou cabdal. N’hem de parlar, però em sembla que ha de ser per a una altra reunió. M’amoïna que cada vegada que refleixonem se’ns giri més feina. En la passada sessió ja vam establir quins objectius hauríem de treballar. En aquesta ens n’han sortit uns quants més.

En relació a compartir,  hem de complir amb els compromisos.  Ens costa escriure i ens fa por  –estem carregats d’inseguretats, com la resta de mortals!–, per evitar-ho cal una teràpia de xoc: ser el màxim de transparents. Em va fer gràcia que si ens passem materials o activitats, sigui entre companys de Servei i no pas de Centre. A més, sobta –i respon a la inseguretat de més amunt– la consciència de poder recòrrer a un banc de recursos. Si volem comptar amb aquesta eina, cal que l’anem farcint.

Vaig improvisar. Vaig demanar que en prioritzéssim una feblesa cada grup i que pensessin en soluions. Al final, vam decidir de buscar solucions a la primera entre tots plegats. No em puc queixar. Em van proporcionar un pla d’acció de nassos:

• recordar les conclusions al final de cada sessió
• millorar la  cohesió
• atendre la diversitat (reconèixer la visió crítica)

Com que ens vam estendre en aquest apartat, vaig decidir ajornar uns altres punts. Vaig voler mantenir la posada en comú sobre l’avaluació.  Vaig mantenir els mateixos grups. Van anar explicant les pràctiques. N’havien de triar una per exposar-la a la resta del grup. En l’exposició final, potser, hauria d’haver demanar què els agradava i que hauria de millorar de la bona pràctica. De totes maneres, és un punt de partida.

Em van agradar les tres propostes. Mentre observava els grup com debatien, vaig apuntar un neguit: l’avaluació inicial era més fàcil, o més justificada,  en nivells alts que no pas en el bàsic. Prova d’aquest comentari és que dues activitats van coincidir en el grau, S2. Ara bé, la tercera era del nivell elemental. Vaig aconsellar que ens acostuméssim a aplicar la interacció següent: primer, individualment i en petit grup o a la inversa. Olga Esteve insisiteix en les seves sessions de formació.  Em va sorprendre que una de les febleses de la reunió anterior era el de la negociació. Les pràctiques van demostrar que la seguíem bastant. També vaig apuntar de les exposicions aquests aspectes: neguit pel temps, si es va allargar o no,  i que no sistematitzem.

Vaig advertir que no havíem de tenir remordiment per la pèrdua de temps. Segurament des de l’altra banda es veu completament diferent. A més, si serveix per avançar i per consolidar amb el grup. És un temps ben emprat. (Tinc el comentari de la Montse al cap).  També ens hem d’acostumar a fer exercicis de transparència. Algú va rondinar pel fet de deixar un comentari perquè no havia sistematitzat. Vaig dir que no tenia importància. L’important és deixar constància del que fem, encara que sigui una pràctica intuïtiva. Em vaig oblidar d’explicar com una entrada del bloc de l’Elisabet Alenyà, Desclassificats,  m’havia proporcionat 30 minuts d’una sessió.

Per acabar, vaig improvisar un pulsòmetre. Els vaig demanar quin era el nivell d’expectatives abans d’entrar a la sessió i ara, en finalitzar la sessió. La majoria va confessar que s’havia mantingut mentre que d’altres van manifestar que havia canviat

 

Banzai!

De mc1984, extreta d’http://www.flickr.com/photos/96158488@N00/95764145

Sessió de treball amb l’equip. Cliqueu l’enllaç per si voleu consultar l’acta de la reunió.

No les tenia totes per a la reunió.  Com  em passa sempre. Primer, m’absorbeix la preparació dels cursos. Segon, em plantejo unes expectatives massa altes. Tercer, el pànic de la soledat. Quart, ignoro traçar un projecte –que Carles Mendieta no em llegeixi… Al final, tinc la sensació que condueixo l’equip a batzegades.  Dec haver de polir els injectors. A més, uns dies abans, amb la Lourdes revisem el vídeo de la presentació a la Jornada. És un bon exemple del que s’aconsegueix treballant en equip. M’entra una suor freda. L’escena dels germans Marx és la il·lustració de la meva coordinació.

Arribo a casa, cansat. No tinc esma de preparar-me la reunió. Decideixo anar a dormir. Em llevo d’hora el mateix dia de la reunió. Recordo els dos objectius. Tinc clar com treballarem el primer. Em bloquejo amb el segon. Reviso entrades que havia consultat. Em ve la solució. Si ens hem de valorar com a comunitat d’aprenentatge, potser que ho posi en pràctica amb un cas. La revisió de la bibliografia m’ha ajudat. He d’exposar un cas pràctic. Millor:  un de meu!

N’estic satisfet. Tinc ganes de gaudir el parell d’hores que em queden. Poso música ben forta. Em vaig arreglant. Trec a passejar la gossa. És un magnífic dia d’hivern. Recullo els patracols i cap a Sant Boi, que hi falta gent. Miro de concentrar-me en les percepcions. Així em distrec i no em deixo vèncer pel temor. “De què he de tenir por?”, concloc. Em relaxo tant, que m’he d’espavilar. Pel camí, noto bones vibracions: no em costa gens d’aparcar.

Comencem la reunió. Percebo que em costa d’arrencar — els putos injectors!!–. Dues companyes ja exposen problemes organitzatius. En prenc nota. Recordem la sessió anterior. Valorem l’aplicació del decàleg. Em sorprèn el que han aplicat. Apuntem els aspectes que hem de millorar. Ja hem encetat una línia de treball. Ens encallem amb el concepte real de les tasques. Al final, intervinc.  Pot ser un dels objectius d’una propera sessió. A més, ho podem aprofitar per elaborar l’itinerari literari del nostre Centre. Respiro una certa satisfacció en l’ambient. Ha agradat comentar en petits grups les fortaleses i el que ha de millorar. Com a conclusió,  sembla que el decàleg  no és una cotilla. Crec que en les properes sessions haurem de compartir bones pràctiques del decàleg.  Quant als aspectes negatius, la negociació –que és el nostre tema estrella–, la inconsciència del procés per culpa del temps —el vídeo de José María Toro— i els dubtes sobre la coavaluació.

Finalment, l’estudi del cas pràctic. El nivell D que experimento.  D’entrada, els desconcerta. Des que vaig llegir  la valoració d’Elisa Hergueta sobre un curs  i l’entrevista a Catherine l’Ecuyer ara ja no em fa por les reaccions que s’originen per aquesta tècnica. Cal millorar la presentació del cas. Només descric el curs, però no plantejo cap problema. Comença una roda de preguntes per completar la informació del curs, però la roda de premsa es desboca en un debat molt interessant sobre el perfil de l’alumnat, quines expectatives o quins interessos tenen, com els he de motivar, etc. Les conclusions que en trec són les següents:

• Necessiten un temps d’adaptació. Tenen raó. Alguns reconeixen que ja s’han adaptat tant a la metodologia com a l’ús de les TIC.
• Calia haver negociat abans la metodologia. Ho accepto. Tot i que el curs va arrencar amb uns problema burocràtics que en va dificultat la planificació amb més temps.
• Ens plantegem com podem conscienciar l’alumnat que apuntar-se un curs a distància li exigeix més temps de dedicació que no pas un de presencial.
• Relato les trobades presencials en què al final caic en les provacacions dels elements tòxics, alumnat reticent a la metodologia. Consideren que un curs de llengua és només saber fer un examen per demostrr que dominen la gramàtica.

Per acabar, els passo la presentació de Fernando Trujillo com a argument perquè he insistit tant en aquest grup amb l‘aprenentatge col·laboratiu. M’adono que m’entretinc bastant en cada diapositiva. Entrelluco cares d’avorriment. Vull destacar els punts més essencials, però una companya em demana que continuï i que llegeixi detingudament les citacions de la presentació. De totes maneres, decideixo acabar. Aquesta companya resumeix el motiu de la presentció. Expressa  que li ha agradat el concepte d’eduació disruptiva que es veu incapaç d’aplicar la innovació en els seus grups, però que  ho troba molt interessant. Una altra companya em confessa el mateix. Reconeix la incertesa que a vegades sent sortint en aquestes reunions. També em relata una exepreiència contradictòria amb l’avaluació: dos alumnes no han assolit el nivell. Això ha suposat qüestionar-se i replantejar-se la seva docència.

Anem per bon camí,oi?

Bibliografia:

http://www.liderazgohoy.com/los-5-aspectos-de-un-equipo-disfuncional/

http://roberto-luna.blogspot.com.es/2010/09/es-su-equipo-realmente-un-equipo-caso.html

http://sinapsisele.blogspot.com.es/2013/01/aguas-en-el-aprendizaje-inmersiones.html

esmentar la presentació  més breu en el bloc. http://blocs.cpnl.cat/enseramprunya/2012/07/13/anem-en-la-mateixa-direccio/

 

La solitud del porter davant un penal

D’entrada, he de demanar disculpes per si algun company s’ha ofès per sentir-se al·ludit en anteriors entrades. Potser hauria de fer aquesta declaració davant d’una càmera i hauria de llegir el text que m’hauria preparat un gabinet de comunicació sense parpellejar.  Reconec que sóc un cagadubtes –i que per molts anys en sigui!–. Ara bé, també he de confessar que pateixo una esquizofrènia perquè  de vegades em pregunto si en un bloc personal hi puc abocar les meditacions laborals. Però em cal un espai per descomprimir la tensió i això s’agreuja si ets un fervent seguidor –i mal practicant– de la pràctica reflexiva.

Assumir un càrrec de responsabilitat crea una subtil bretxa que et distancia d’alguns companys. Notes que s’abstenen a comentar-te el que acaben de dir a un altre company. Segueixen una norma sagrada de la cortesia jeràrquica. Si tu no hi creus, llavors perds credibilitat perquè sempre algú et recorda que una de les teves tasques és prendre decisions. Tampoc no pots demanar ajut quan n’has de resoldre alguna. Això fa que sentis solitud. De vegades la suportes; en cavi, d’altres et domina. No cal tenir un gran coeficient intel·lectual per arribar a la conclusió que si estàs sol és perquè et defugen. I el rebuig és dolorós. Pilar Jericó ho analitza molt bé en aquesta entrevista.

Formar el millor equip aquesta és una de les conclusions a què vam arribar en una sessió en què debatíem la incapacitat de valorar la diversitat a l’aula. Liderar equips humans tant pot ser en l’àmbit professional com en una aula. Ara bé, què entenem com a millors professionals? Em nego a creure que és qui compleix els requisits que exigeix una organització, sinó que és una persona amb talent. I ja hi tornem a ser. Si qualsevol humà és talentós, tothom en pot formar part; amb una condició: si té ganes de comprometre’s en un projecte i confia que aquesta experiència li servirà per descobrir en què destaca. També destacaríem que no tem compartir-lo i accepta les habilitats dels altres.

D’altra banda, és obvi que recorrem  a la metàfora del viatge per il·lustrar el periple de l’aprenentatge.  He de confessar que per mi procés era un concepte teòric. En canvi, ara, observant amb certa distància aquesta primera etapa de l’equip, he comprès tots els elements que el componen. D’entrada, tothom ha de ser conscient del seu punt de sortida , que no ha der uniforme. Ens cal per valorar el trajecte i per adonar-nos de la transformació que haurem experimentat. Dubto que puguem afirmar que som els mateixos. Hem patit un canvi. Reptes, dubtes, obstacles ens hauran animat a superar-los, la qual cosa suposarà adquirir més coneixement.  Compto que aquesta idea és la tesi de l’autora madrilenya en el seu llibre Héroes cotidianos. Per tant, l’equip n’ha de ser conscient: no tant sols de l’empresa sinó que cadascú el viura d’una manera diferent per diferents factors: bagatges, capacitats, etc. Pot neguitejar si els components es comparen, però aquest fet–tan humà i  irremeiable– no ha de suposar un impediment. Atempta contra el desig de contribuir i de bastir un projecte entre tots plegats. En definitiva, aquesta és la riquesa del treball cooperatiu.

Per acabar, us recomano la lectura de dues reflexions sobre lideratge:

• sobre el canvi en equips educatius d’Alfredo Hernando Calvo
• les actituds que ha de tenir un líder–o el component d’un equip– de l’entrenador Lolo Sainz, recollides per l’autora esmentada