2016-10-18-16-13-15

Dijous prosseguíem amb el projecte d’idear una aula apta per a nosaltres. Dimarts van riure de la cara que vaig fer de l’aula que ens ha cedit la Biblioteca. Em van endevinar el pensament. Em va venir una cançó al cap. Com que no va venir la Jorgelina, em vaig comprometre a ser la propera mona (la mona del grup és qui li toca de pensar una cançó que  representi la sessió).  Després, amb calma, vaig substituir la que havia triada per una altra, una d’OK Go.

Abans de reprendre el projecte, vam escoltar el poema de Joan Salvat-Papasseit, versionat per Lluís Llach. Així vam repassar present de subjuntiu i pronoms. Un grup van completar els buits amb les formes verbals, mentre que l’altre grup es va encarregar dels pronoms. Després, en parelles van poder comprovar si el que havien completat era el correcte. Em vaig deixar els altaveus. L’audició va ser desastrosa —sort que havien d’omplir buits!! A partir de llavors, vaig tenir problemes de connexió. Adéu presentació, adéu visionat de This too shall pass

Ens vam repartir els pòstits de colors. Hi havien d’escriure una necessitat i vam aprofitar un contrafort per penjar-les. Atemptàvem per primera vegada contra el blanc insultat de l’aula. Després, en van triar dues. Costa que es moguin. Costa que escampin els pòstits. Les necessitats es repetien: equip tecnològic, seients ergonòmics i pissarra. Vaig formar quatre grups. Es van convertir en un estudi d’arquitectes que es presentaven en un concurs per dissenyar el millor espai d’aprenentatge.

20161020_105900-1

Em va sorprendre el resultat. Les quatres propostes tenen coincidències. Tenien en compte les dinàmiques que es produeixen en les sessions. Algunes solucions,però, em van semblar originals. Em va agradar que un grup plantegés que una catifa presidís el centre de l’espai. Era per dir-los: “Anem a comprar agulles i drapet i en teixim una!” Un altre va comentar que calia plantes a l’aula. També van coincidir a disposar un racó amb begudes. La Tati va recordar que el curs passat celebraven els aniversaris. Hauré de recordar que el reglament d’ús dels espais municipal hi prohibeix el menjar i la beguda.

Finalment, els vaig apuntar el codi per desvelar la identitat de la protagonista del proper projecte.

Anuncis

 

Sessió 6a amb B3. Dubto encara si les sessions em surten prou rodones, però cada dia en surto amb ganes d’escriure en el dietari. El projecte comença a emergir les experiències personals.

Després de l’escalfanent, em boicotegen la sessió amb dubtes. Abans, però, la Mariana, que dimarts no va poder venir per problemes de salut, em confessa que li encanta Lluís Llach i que li agrada molt la versió de Corrandes d’exili. M’estarrufo per dins. El fet de venir a Catalunya li ha permès conèixer-ne la música. Li encanta. És el que em passarà a mi ben aviat. Descobriré qui és Charly Garcia. Li recomano que escolti la versió de Sílvia Pérez Cruz.

La Leticia demana que escrigui el present de la perífrasi de probabilitat. Primer embolic: perífrasi de probabilitat i d’obligació. La Victoria s’hi afegeix. Li costa veure la relació entre tenía que i havia de . Li costa aplicar el passat perifràstic. Algunes cares incrèdules. Continua i em demana quina és la diferència entre anar i anar-se’n. Escric el present d’aquest darrer verb. Ens farà falta per a aquesta unitat. Protesta. Vol entendre per què en la conjugació hi surten tres paraules. Fujo d’estudi. Em sembla que s’enfada una mica.

Reprenem la sessió. Recordem les preguntes de la tasca d’aquesta unitat. Organitzo les parelles. Completen la biografia. Després, contesten les preguntes. Mentre vaig passant per les parelles, interrompo la de la Nataliya i la Victoria en rus. La Nataliya m’explica de què parlaven. Li explicava que els amics del seu home es van sorprendre que ella visités el Valle de los Caídos. Ella argumenta que és un monument de la guerra. Hi ha enterrats presoners. Per això val la pena anar-hi i homenatjar-los. Li intento explicar que això no és vol per la banda dels vencedors. Espanya encara té pendent  la reconciliació i si no es vol recuperar la memòria històrica no hi ha res a fer. Evidentment, ho compara amb la URSS. Abans era soviètica, ara és ucraïnesa. El pare, militar soviètic. Els van destinar a la Sibèria. No oblida el fred extrem que va patir de petit. Tot, per un projecte que de cop i volta es va esfondrar. S’estranya que ara tothom renega del comunisme. Entenc, pel que m’explica,  que no va poder continuar exercint de mestra perquè desconeix l’ucraïnès. Els pares dels seus alumnes li ajudaven a escriure les notes. No entén aquesta dèria humana per bandejar el passat. Segons ella, no es pot renunciar  la història. Qualsevol fet té aspectes positius i de negatius. Em sap greu que no puguem compartir aquesta conversa amb la resta de la classe.

Finalment, fem la posada en comú de les respostes. Comencem per la darrera. Joan Oliver es va encarregar d’evacuar els escriptors que treballarem. A més, és qui posa en contacte Mercè Rodoreda amb Armand Obiols. La Cristina assenteix amb el cap. Ella vol estudiar l’escriptora i està al corrent de l’escàndol de Roissy-en-Brie. Torno a estarrufar-me! Quant al retorn, reflexiono com de dur devia ser marxar  i com de dur tornar, en plena maduresa i amb fills ja grans. Tothom assenteix.

Encara ens queda temps per parlar breument de l’imperfet.

Anècdota: la Victoria sempre que sent Pere Quart es pensa que parlem del rei. A mi, també em passava de petit.

Tinc esverada la família. Com que ja em coneixen — i saben com em puc arribar a enderiar–, han començat a amagar totes les capses buides d’ençà que m’han vist que m’he  obsessionat amb el darrer concert dels Pet Shop Boys. Tenen por que em trobaran un dia al menjador amb una al cap.

Ignoro quins són els motius d’aquest rampell per aquest parell de músics. Per edat, alguns dels seus èxits formen part de la meva banda sonora, com la de la majoria de granadets i granadetes. Però tenia les meves reserves i prejudicis amb els britànics: duet comercial, un pèl extravagants i sofisticats,  ideal per ballar a discoteques. Ara bé, m’hi vaig anar aficionant a mesura que escoltava un disc seu de remescles.  Em van fer descobrir el grup The Killers i hi vaig reconèixer la versió de Sorry de Madonna, creada per a la gira de la cantant. Llavors em va venir al cap el record de l’emissió d’un dels seus concerts, Performance.

M’havia quedat endormiscat al sofà: estrenava segona paternitat. Em vaig despertar al·lucinant amb el que veia a la tele. Em va costar entendre el muntatge però em van impactar diversos detalls: d’una banda, el trio que els acompanyava  i, de l’altra, la posada en escena.  Impressionava el cor per com anava guarnit: el vestit i el tocat d’una de les veus, el collar del cantant  i l’aire retro i el ble blanc de la tercera. La il·luminació reforçava espectacularment el tractament dels colors en el vestuari. De la mateixa manera m’ha captivat el muntatge de la darrera gira, Pandemonium Tour. Mantenen la imatge gràfica del disc compacte Yes al llarg del tot el concert. Han simplificat acompanyants musicals i coreogràfics. Els colors s’han reduït als del parxís. Chris Lowe continua fotent la mateixa cara de pomes agres i Neil Tennant recorda la periodista Núria Ribó. Tanmateix, m’ha estat impossible deixar de comparar l’escenografia amb la del recital de Lluís Llach per acomiadar-se del seu públic. S’hi assemblen bastant.

Com que abuso del recurs d’associar idees, m’ha vingut al cap aquesta pregunta existencial per acabar: La vida és una capsa de bombons, no? Us deixo un dels millors moments de cada un dels dos concerts.

http://www.flickr.com/photos/jaumedurgell/441515071/No m’he de discuplar.Finalment, he decidit –jo també tinc dret a decidir!– no anar-hi.  Una sobrecàrrega muscular a la planta del peu –esquerre, eh!– m’ha obligat a quedar-me a casa. No paro de llegir piulades de la manifestacfió.

D’entrada, quan a casa ens vam plantejar si hi anàvem, ja em va sortir el Dr. No. Ja sé que ha estat un contraargument en molts blocs, però si cada vegada em decep més la classe –fixeu-vos, ja són una classe social  ?!– política. Aquesta setmana m’ho han demostrat. No hi he anat per no haver de seguir-los. Ens tenen per bèsties maselles de ramat. Només comptem amb nosaltres quan els convé. Doncs se’ls ha de dir que prou. Hem de persistir i demanar-los responsabilitats. Si no serveixen: que pleguin! (Despertaran el meu petit Jan Laporta que duc dins). És el que hauriem de reivindicar la societat civil (gràcies per aquest eufemisme).

Mentre prenia la fresca, pel cap em venien dubtes. Com pot presumir l‘Artur Mas que ell serà on ha de ser.  Avui darrere de la pancarta , però com és que ningú no li recordar que va anar a Madrid per negociar articles, que havia aprovat el Parlament. Com pot qüestionar José Montilla la capçalera de la manifestació i declarar que Espanya té un problema. Com és que en un sistema democràtic el president estatal pot omplir-se la boca que és el president d’un estat plurinacional i que havia d’aprovar l’Estatut que volguéssim els catalans. Com ha pogut anar torpedinant tots els presidents de la Generalitat que molesten. Primer va ser Pasqual Maragall. Compto que el proper ara passeja pel Passeig de Gràcia. Qui el substituirà? La que tenia un compromís social a Salamanca? Què passarà a partir de demà? Com pretenem recuperar la dignitat? Quina? És que la vam recuperar en algun moment? el que perdrem molts és el nostre minso poder adquisitiu, gràcies a la inòpia i inoperància dels que encapçalaran la manifestació.

Tenen raó de refregar-nos aquests dies per la cara el toro. Sabeu per què? No és pas per animar la Roja sinó per recordar-nos el que hem estat sempre: cornuts i a pagar el beure! Així doncs, que no comptim amb mi; com no hi han comptat des de fa temps: voto en blanc. No n’hi ha prou de declarar-nos moralment exclosos de la Constitució, sinó que potser hem de fer-nos partidaris de la insubmissió . Qui  ho liderarà?

M’hauria agradat penjar el començament del concert de Lluís Llach al Camp Nou, ara que en recordem el vint-i-cinquè aniversari. Però només n’he trobada aquesta que il·lustra millor aquesta entrada.