Reptes i preguntes

dav

2a sessió. Ja em va passar el curs passat. En la reunió que ens comprometrem a provar l’activitat d’alguna companya, sempre m’oblido de quina he d’experimentar jo. Tenia un trumfo: practicar el joc d’escapada que havien ideat Lourdes Subirà, Griselda Encinas i Maria Miret. Ara bé, fes-te fotre. L’hauria d’adaptar pels objectius que havia previst, .

Vam començar la sessió formant grups. Es van ordenar per any de naixement. Els vaig proposar com construíem el relatograma del curs: ballable o escrit. La majoria es va inclinar per escrit, però em va semblar que en cada grup es produïa un debat. Vam acordar redactar actes de les sessions. Reprendríem les 21 paraules. Ara bé, un grup va proposar adaptar el percentatge entre la puntuació de la prova i del curs amb les actes escrites o ballables. És a dir, van plantejar que el 80 % de les actes fossin escrites, però havíem de mantenir un 20 % que fossin ballades. Així doncs, cada grup va plantejar la seva proposta d’acta.  Vam votar i les vam revisar. Els vaig demanar que havien d’esperar-se al vestíbul fins que els avisés.

La Lourdes em va ajudar a disposar els quatre espais per al joc d’escapada. Era la manera de donar a conèixer la prova i practicar els tipus d’exercicis del bloc de gramàtica i lèxic. Però també seria el pretext per presentar el projecte del curs. Abans d’accedir de nou a l’aula, els vaig posar en situació. Haurien de demostrar si tenien el perfil per al curs. Tenien una missió: descobrir quin autor o quina autora seria l’eix del curs. Val a dir que vaig cometre una greu pífia en la primera sessió. Els vaig anunciar que tindríem una moneda oficial, els capmanys —quina vessada!

El primer espai era reservat per a l’exercici d’ortografia. Cada grup havia de descobrir quina era la seva línia de metro. Havien de desxifrar uns codis. Eren noms d’estacions de metro. Els grups van començar el joc bastant desconcertats. A mesura que anaven descobrint les estacions i eren capaços de reconèixer la seva línia, anaven ajudant els grups ressaguers. Va costar d’arrencar. Però un cop superat el primer repte, guanyar la pregunta per a la primera pista els va animar a continuar i a treballar plegats.

En el segon espai, tenien l’exercici de morfologia verbal. Havien d’omplir el buits d’un text de l’autora. Per saber si l’havien respost bé, calia que ajuntessin el fragment de cada grup. El color de les línies suburbanes els indicava l’ordre dels paràgrafs.  El joc s’anava animant. Tenien ganes de resoldre els exercicis per conèixer una nova pregunta que els permetés acostar-se a la identitat de l’autora.

IMG-20180412-WA0022

Només quedaven deu minuts, però van ser capaços de resoldre el tercer repte i guanyar la tercera pista. Era l’exercici de connectors. En els textos d’alguns grups, em vaig oblidar de crear l’espai buit.

Van voler que acabéssim el joc el proper dia. Vam haver d’ajornar l’exercici estrella d’aquest bloc: connectors, pronoms, lèxic…

 

Anuncis

20170126_165303.jpg

3a sessió. Com que cada dia s’incorpora algú nou en el curs, vaig decidir que seguiríem començant amb alguna activitat per conèixe’ns al llarg de les primeres sessions. Aquesta vegada vaig experimentar la cistella plena. Els alumnes s’han d’asseure en cercle tancat. Tothom és plàtan; el company de la dreta, taronja i el de l’esquerra, llimona.  Qui para ha de dir el nom d’algú i quina fruita és. El receptor si sent plàtan, ha de repetir el mateix; és a dir, s’ha d’adreçar a algú i dir en veu alta el nom i una fruita. Ara bé, si sent taronja o llimona, haurà d’anomenar el company de la dreta o el de l’esquerra. Qui s’equivoca va al mig. Ens van divertir, però ens vam fer un embolic de ca l’ample.

Van completar el relatograma. M’agrada com hi responen. A més, t’ajuden a preparar la propera sessió. Pots triar quines errades cal comentar el proper di. En aquest cas, sense solta ni volta, vam commemorar el Dia del Punt Volat .

Abans, però, ens vam constituir en un comando errorista. El vídeo va impactar. Aquesta por per veure una criatura sola davant d’un ordinador. No van caure que algú gravava aquesta criatura i, per tant, el vigilava. I més d’un va caure en la confusió si es referien a terroristes.  El manifest ens va servir per formar parelles. Havia previst que redactessin el sisè punt que falta, però vaig decidir tirar pel dret. De totes maneres, els va encantar el moviment. Hi van empatitzar de seguit. Així doncs,  van acceptar que anéssim aprenent a partir dels errors que observés en el relatograma.

20170124_184827

Com hem avançat, m’havia fixat que treballaríem l’ortografia de la l geminada i la derivació. En aquest cas, els noms que es formen a partir d’un verb amb el sufix -ment. Pel que fa a l’ortografia, vaig adaptar l’activitat que havia dut a terme Lourdes Subirà en l’I3. Havien d’endevinar la paraula de la definició que els llegia. Si no l’endevinaven, no podien passar la bomba a un company. Es van divertir força i s’hi van implicar de valent perquè no esclatés la bomba. Si algú era incapaç d’endevinar la paraula, el grup l’ajudava. Potser hauria d’haver ignorat la sistematització del contingut ja que va allargar —i avorrir— la sessió. Vam apuntar les paraules a la pissarra i les van haver de classificar segons la posició de la consonant.Tot seguit, vaig repartir targetes amb infinitius, un parell a cadascú. Havien de formar el nom. En la posada en comú també ens vam entretenir aclarint dubtes.

20170126_185913

Els vaig proposar de fer un descans cerebral. Em vaig adonar que  ens quedava menys de mitja hora de classe. El vam fer igual. Van jugar per parelles a pedra, tisora o paper.Vam riure força.

Els vaig haver de presentar el projecte precipitadament. Em vaig cagar a les calces perquè es van anar empassant la història. Els va fer gràcia convertir-se en un comando errorista. Ara bé, es van creure les intencions del Dr. Mabuse. Per exemple, el Manolo va sortir de l’aula capficat. No podia entendre que es tornés a canviar noms d’espais. Em va recordar el que havia passat amb la Biblioteca… M’anava preguntant a quin ple es decidiria això. És curiós com s’endinsen en la narrativa del joc i s’obliden que és ficció.

 

Empecé como profesor de catalán para adultos el curso 1990-91. Intentaron formarme las personas que tenía que sustituir. Insistieron en que planificara los cursos para no catalanoparlantes donde predominaba un enfoque comunicativo y humanista. Me atrapó esta metodología, pero mi sorpresa fue cuando me confesaron que mi perfil respondía más para los cursos para catalanohablantes.  El reto se convirtió en aplicar esta metodología que parecía inadecuada para cursos de L1, donde predominaba la enseñanza gramatical.

Aproximadamente un par de años más tarde, me ofrecí para experimentar unas nuevas programacions que incorporaba el enfoque comunicativo en los cursos de L1. Más tarde, un libro y un artículo de Anna Camps me ayuda a lidiar con los proyectos de lengua. Unas veces con algun acierto y otras con equivocaciones, pero voy preparando cursos donde hay una tarea final que aglutina las diferentes unidades. Diez años más tarde, tutorizo el trabajo de una compañera, Lourdes Subirà,  para un postgrado donde plantea esta metodología. Años más tarde, aplicará este modelo para organizar la clausura de los cursos. Es una fiesta, pero que diferentes grupos de alumnos han elaborado diferentes géneros textuales (cartel de la fiesta, invitación, etc.).

En el 2009, me encargo de los cursos a distancia. Después de una crisis y de experimentar la propuesta de Dani Cassany de aplicar  una corrección cualitativa en la producción textual de los alumnos, prescindo de las programaciones. Organizo los trimestres en proyectos que integran los diferentes cursos con actividades y tareas comunes (si quereis comparar la evolución de los dos blogs: antes y después). El resultado es tan sastifactorio que cuando vuelvo a responsabilizarame de cursos presenciales continúo planificando así el programa del curso. Esta vez intento negociar con el alumnado, para seguir con una formació más democrática (consultad las entradas clasificadas en la categoría portafolio)

Con el nuevo planteamiento de la evaluación en nuestros cursos, nos llevó a plantearnos investigar si era posible una secuenciación. Las compañeras del SLC de Gava presentan una propuesta de unidad muy aproximada al aprendizaje por proyectos: elaborar una radionovela. Las otras compañeras la valoran como muiy ambiciosa y utópica. Pero consiguieron presentarla en unas jornadas de didáctica en sus diferentes variantes: como actividad final de curso, como una unidad de curso o bien como un proyecto que abarca todo el curso.

Este año nos habíamos comprometido a preparar un itinerario literario para conocer el municipio. La sorpresa fue que el SLC de Sant Boi, que tenía que ser el primero, sustituyó la ruta por una actividad final: la visita de una escritora, Maria Barbal. Organizaron las tareas finales de los diferentes cursos con el objetivo que los alumnos fueran capaces de debatir con la literata. Así pues, me parece que mi centro podría acoger favorablemente esta metodología.

Em pregunto si es deu a un conjunció astral o bé als efectes de la serendipia, però  vint-i-quatres hores abans que comencés la II Jornades aprendre llengua al segle XXI i que tinguéssim el plaer d’escoltar la ponència de Guida Al·lès vaig tenir una de les tutories més sucoses que recordi. Friso per saber quan  tindrem disponible el vídeo del’exposició de  la formadora menorquina perquè va apuntar algunes observacions, molt interessantsque van respondre alguns neguits d’aquesta tutoria. Me l’havia demanada un company, l’Isaac,  per comentar-me alguns casos singulars que qüestionaven algunes de les conclusions de les nostres sessions en equip. Vaig demanar que m’acompanyés a la reunió la Lourdes, una altra companya, que feia poc m’havia confessat la transformació que havia experimentat amb un grup seu. N’havia après una gran lliçó: com uns alumnes —la majoria els qualificaríem de no gaire brillants— li havien esberlat els  prejudics inicals amb l’actitud a dins de l’aula i el compromís fora de l’aula.

El company va començar a narrar un primer cas.  Com a cada curs, una alumna no havia arribat als criteris d’assoliment. S’havia rebotat bastant mentre havien comentat la prova en l’entrevista final. S’havia queixat que cada vegada el nivell era més difícil i que estava cansada que li recomanessin exercicis de reforç. Ella volia progressar com els altres. L’Isaac es preguntava quin era el motiu del seu fracàs. Potser el seguiment  havia estat inadequat. També havia provat de canviar la  mirada, tal com havíem acordat en una de les darreres sessions.

Com es veu de diferent el cas des de la distància! És l’avantatge de la mentoria.  Em va semblar que la situació reflectia una resistència al canvi per part de l’alumna, però també del professor. Per tant, per poder ajudar aquesta alumna, el meu company hauriia d’assumir un procés similar de reflexió: conèixer-se a ell mateix per poder comprendre l’alumna. Li exigia una transformació que potser ell era incapaç d’assumir-la. Segurament s’hauria de plantejar dues preguntes: 1) Per què penso que no ha superat el curs? 2) I què he fet (o no ho he fet) perquè arribés al criteri d’èxit?  Aquestes qüestions podrien servir, alhora,  com a punt de partida per acordar un possible pla d’acció, o de millora, amb l’alumna .

De fet, aquest cas és significatiu perquè ens explicita d’una banda el nostre temor, i incapacitat, per atendre la diversitat a l’aula.  Com que la millor defensa és un bon atac per espolsar-nos les puces recorrem al críticat punt de vista educatiu de la industralització —Ken Robinson ataca de nou. Ens costa abandonar la valoració final de productes (text correcte o incorrecte, objectiu assolit o no) i no pas centrar-nos en el procés, més difícil d’observar.  Si no tenim establerts els criteris d’assoliment, és fàcil que ens deixem emportar pel subconscient. Fixem els objectius que considerem per a nosaltres o bé que els companys han criticat potser (Com pot passar de curs, si encara no sap accentuar o bé no sap expressar prou bé les idees…). Els estandarditzem, obviant les aportacions individuals dels alumnes. A més, recomanem plans que ens aniríem bé a nosaltres mateixos sense donar resposta a les necessitats dels alumnes. Hem de saber extreure el talent del nostre alumnat. 

Mentre  continuem desconeixent l’atenció individualtizada de l’alumnat, hem d’aprendre a liderar dins de l’aula per ofegar futurs conflictes. Alfredo Hernando Calvo (@alfredohernando) apunta quines són les capacitats  que hem de desplegar a l’aula. Hem de ser transformadors, participatius, generosos —no ens ha de fer por  compartir—, competents digitalment — per no desvincular-nos de la realitat— i pedagogs —la nostra fita ha de ser la qualitat educativa. Així doncs, aquest perfil no s’allunya gaire al del líder ressonant, defensat per Daniel Goleman, que és capaç d’encomanar entusiasme i passió al seu equip. Així no ens ha d’estranyar que enfoquem la nostra labor cap a les recomanacions d’experts en recursos humans o bé en psicologia industrial. Quina paradoxa! En el paràgraf anterior acusàvem el llast de la industralització, però per sortir-nos-en hem de raure als experts empresarials. José Luis del Campo Vildaves enumera quines són les claus per fer emergir el talent humà d’un equip —o d’un grup d’aula, quina diferència hi ha? D’entrada,   reforçant les habilitats de cadascú podem descobrir en què són talentosos. Hem de saber gestionar-los i motivar-los, crear-ne de nous i ser flexibles perquè l’organització s’adapti al potencial de la seva plantilla.

Per acabar, m’agradaria fer un parell de matisacions. La primera:  m’he referit al principi de la conferència de Guida Al·lès. Mentre exposava quines preguntes ens havíem de formular a l’hora de planificar una seqüència didàctica des d’un enfomament molt centrar en el procés, va emfasitzar que la nostra mirada docent s’havia de fixar en els alumnes que no avancen — semblava que hagués presenciat la tutoria—, són els que ens empenyen a progressar en la nostra tasca, a qüestionar-nos. Hi estic d’acord: el cas de la tutoria és un exemple. Ara bé, si apostem per un model educatiu inclusisu la nostra atenció ha de d’abastar a tot el grup. La segona: la nostra labor és similar a la de consultors. Un exemple, aquest article d’Alberto Barbero. M’agrada la metàfora d’artesans. En el nostre àmbit  també l’emprem. No ens suposa cap esforç subscriure els punts del manifest de la #redca.

Incloc aquests vídeos que ens poden generar una reflexió. No cal patir trastorns per etiquetar. És un dels defectes de ser animals socials. Hem de saber amb qui ens les hem de veure. El segon, crec que la model dóna la clau per què som resistents al canvi.