10 de juliol de 2019. Fundació Joan Brossa. V Jornada Educativa Joan Brossa. Exposició La xarxa al bosc. Epifanies. He de confessar que hi vaig assistir amb ganes d’escoltar experiències, però reticent a commemorar l’Any Brossa. Ja l’havia treballat en un grup. Havia estat un bon pretext per experimentar el Visual Thinking i poder provar el programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA. Podia recòrrer a alguna proposta formativa de la Fundació; però, a mesura que transcorria la jornada, es va anar transformant aquesta recança en entusiasme. Així es va anar perfilant el Projecte Mínim Viable.
Durant tot l’acte, no vaig poder parar d’aixecar el cap i contemplar l’Elegia al “Che“. Barrinava que podia ser un bon detonant per a la primera sessió de qualsevol curs. I si l’alumnat es trobés un plafó amb l’abecedari, però quan l’agafés li caigués lletres a terra? Costós. I si ens limitàvem a reproduir aquesta obra? Doncs, així va ser.
Escoltant l’experiència de les docents de l’Escola Mas Rampinyo, de Montcada i Reixac, de la ruta pel poema urbà em van fer adonar que aquesta creació de Brossa podria servir com a metàfora del curs. Es va convertir en la tasca final: l’alumne hauria de presentar un poema visual, poema objecte o bé un poema escènic que relatés els tres moments del seu aprenentatge.
Quant al bloc de les càpsules formatives, em va agradar la presentació de Marco Fragoso. Va començar la seva intervenció posant sobre la taula un poema objecte brossià. Va prosseguir narrant la transformació pedagògica del seu equip a través de l’art. Hi vaig empatitzar completament.
Tot seguit patiria l’impacte més profund. Dolors Juárez explicava una de les accions amb el claustre de l’Escola de Bordils. Precisament per avaluar el projecte, els van proposar organitzar un dinar a la seu d’Experimentem amb l’ART. Em va recordar una les microrevolucions que planteja María Acaso: l’aula a la taula. Per què no idear un curs al voltant de la taula? Per què no proposar al grup de preparar menús a l’aula? Per què no bastir situacions comunicatives, no formals, perquè l’alumnat vagi adquirint més fluïdesa i comparteixi afectes? Em costava lligar-ho amb Joan Brossa. Per si de cas, podia reservar-ne l’experimentació en un altre trimestre…
Per acabar d’adobar-ho, em va entusiasmar l’experiència de l’artista Bàrbara Partagàs de crear poemes objectes. Vaig pensar que era una proposta que es podia oferir a tots els grups del Servei. Només va faltar que Jordi Ferreiro ens fes tastar la seva visita performativa al Gabinet Brossa. Decidit: commemoria l’Any Brossa amb el grup d’elemental, seguint un plantejament similar al del C2.
Així doncs, adoptàvem el Poema visual transitable no només com a al·legoria sinó també com a programa del curs. Tenia molt clar com havia de ser el començament i el final, però dubtava de com transitaríem al llarg del curs. Una possible inspiració va ser, inicialment, la pàgina web de la Fundació (dividia la figura del poeta en Visió, Obra i Acció), que es podien convertir en unitats didàctiques. Una altra possibilitat que vaig contemplar va ser el tipus d’obres que analitzaríem; poemes visuals, poemes objectes i poemes escènics. Una altra alternativa se’m va presentar en la primera sessió, quan vaig preparar una activitat perquè coneguessin Joan Brossa a partir del seu poema Crònica d’un error. Els adverbis temporals ens anàvem com anell al dit per repassar la morfologia verbal. Ara bé, aquest criteri se’n va anar en orris ben aviat. Hi podia esmerçar entre tres i sis sessions.
El curs va anar deambulant, per tant, entre obres brossianes, algunes propostes extretes del llibre Aprendre amb Joan Brossa, el projecte de l’emergència climàtica per al grup de treball del mòbil a l’aula i els debats improvisats -un suggeriment de l’alumnat. El detonant de la primera sessió va ser un passatge de Richard Wagner. Això ens va servir per mostrar un primer poema visual. L’Elegia al “Che” va ser el pretext perquè cada alumne es fés conèixer. Vam recollir les pors de cada alumne a partir d’un poema objecte i vam cloure la sessió reconeixent poemes visuals, poemes objectes i poemes escènics.
En la segona, el grup ja va acceptar un nou repte: convertir la sessió anterior en un poema. El dau marcava de quin tipus havia de ser. Vam comparar l’obra de Gustav Klimt amb el Poema urbà transitable. En posteriors sessions vam voler aplicar la perífrasi de probabilitat amb unes imatges del poeta. Per practicar una mica més aquest contingut, vam aprofitar algunes imatges del projecte Fallen princeses de Dina Goldstein. Un parell de cartells ens van servir com a recurs didàctic per repassar vocabulari i per debatre (cartell de la 43 Fira del llibre d’ocasió antic i modern i Volem viure plenament en català). Finalment, els poemes Tu i Parella ens van ajudar a parlar de l’amor, de la violència de gènere i de coeducació.
L’esquema de la sessió segueix a grans trets la d’altres grups, tot i que algunes activitats s’adapten al nivell o bé al fil narratiu del curs. Com ja hem comentat, el grup va acceptar el repte diari de convertir en una obra la sessió anterior. Per això, començàvem cada dia amb una roda responent amb què s’havien quedat del dia anterior. Això ens servia per confeccionar un mapa conceptual que els ajudava a l’hora de crear el poema.
Va ser increïble com el grup s’hi va implicar des del primer moment. De vegades, planificaven i executaven l’obra en un moment. D’altres vegades, debatien durant el procés o anaven madurant la idea entre els components del grup. També s’alentien perquè aquell dia els costava inspirar-se o bé no estaven prou satisfets del resultat.
Com ja tinc per costum, divideixo la sessió per proposar un descans cerebral cap a meitat de la classe. És un dels elements que sempre formava part del mapa. Ja hem comentat en altres ocasions que és un element amb una alta capacitat per cohesionar el grup. El desinhibeix. Genera diversió i motivació.
Per a la presentació dels seus poemes finals, vam convertir la sessió en un vernissatge. Abans, però, havíem ideat tant el cartell com la invitació de l’acte. Potser són els productes que van crear més d’esma, sense gaire originalitat. Potser acusaven el cansament del curs. Quan van entrar a l’aula, tenien tots els poemes que havien elaborat al llarg del curs escampats a terra formant un camí, des de l’entrada fins a la taula del professor. Al fons, hi havia un contenidor amb totes les pors que vaig recollir el primer dia i una capsa de galetes. La idea era que presentessin i expliquessin la seva obra a la resta del companys, agafessin una galeta i una por. L’havien de llegir en veu alta i confessar si l’havien superada.
Els productes que va presentar l’alumnat eren increïbles. Recollien el que havien après. A banda de destacar per la creativitat, tenien ganes de sorprendre els companys i el professor. Estaven bastant nerviosos a l’hora d’explicar la seva obra. Alguns van aprofitar la trobada amb el voluntariat lingüístic per repassar la seva exposició. Em sap greu que la proposta generés un nivell d’exigència bastant alt. Pretenia el contrari.
D’altra banda, he de confessar que vaig ser incapaç contemplar alguna valoració de les obres presentades. Em van deixar bastant bocabadat i neguitós perquè desconeixia com hauria de recollir aquest esdeveniment. Fins i tot, em vaig deixar de retratar el poema objecte d’una alumna. Tot i que estaven nerviosos, les cares es transformaven en satisfacció quan detallaven la seva obra. Cares somrients i alguna rialla irònica.
Si hem començat aquest article detallant les epifanies que vaig patir en la jornada educativa, l’alumnat en va experimentar una altra. Com a cloenda del curs, vam visitar el Gabinet Brossa. Judit Barnés ens va organitzar quatre activitats per conèixer el contingut de la sala. L’alumnat hi va participar de valent, ja que estaven acostumat a les que havíem fet a l’aula. Vam acabar la visita anant a El Born Centre de Cultura i Memòria per fer una ullada a l’exposició “Joan Brossa. Poeta de la revolta”. Llegint poemes i contemplant poemes objectes, van entendre la dimensió de Joan Brossa. Els va resultar una experiència significativa.
Va ser una llàstima que no anéssim a conèixer el poema urbà. Ja tenia prevista la sortida per conèixer la Fundació Joan Brossa. També vam participar com a públic en el programa televisiu Planta baixa. A més, la inconstància de l’alumnat va impossibilitar que poguéssim contractar la visita al Gabinet Brossa a càrrec de Jordi Ferreiro.
És evident que podem considerar com una fortalesa la creació dels poemes que resumien la sessió anterior. En canvi, l’edukit, inspirant-me en una proposta de José María Mesías Lema, que vaig crear perquè hi anessin registrant el seu aprenentatge va caure en l’oblit a la tercera sessió o quarta sessió.
Per acabar, l’alumnat trobava a faltar debats a l’aula, cosa que es va solucionar plantejant debats sorpresa. En una sessió cada alumne va escriure un tema per debatre. Els vaig recollir i els anava traient en el moment oportú. Tothom recorda un de concret: el de l’eutanàsia. Ens va impactar com una auxiliar d’ambulància ens narrava algunes experiències. Va acabar emocionant-se. L’aula va quedar immersa en un silenci col·lectiu, respectuós. Vaig finalitzar la sessió. Vaig sortir de l’aula amb la sensació que el grup s’havia ben consolidat.
També havien proposat que llegíssim un llibre. Em vaig aferrar a aquest suggeriment per idear el nou trimestre: #dejoanajoan. Ens avançàvem al centenari de Joan Perucho.
la rebotiga 
