20170209_152053.jpg8a sessió. Vaig recuperar les activitats que havia preparat per treballar l’accentuació amb Els  Viatgers.  Com a escalfament, cada alumne havia d’endevinar què els havia enganxat al front.  Ens va servir per introduir el vocalisme tònic català.  Una ensopegada. Em van demanar si disposaven les cadires en cercle. Els vaig respondre que no calia perquè s’haurien de moure per l’aula. Els hauria d’haver respost afirmativament ja que he començat a crear un hàbit per transformar l’espai.

 

Tot seguit, vam continuar amb el relatograma de la sessió anterior. Per majoria aclaparadora, el contingut gramatical. Ara bé, la Nora va destacar l’anàlisi dels contes. El seu tenia suc Ramona Ventura és convidada en un tec de germanor i admira com els lletraferits de l’any de la fam es fan la llesca mútuament. Li va encantar, tot i que en devia desconèixer el context històric i cultural. Reconforta quan el grup et dóna llum verda.

20170209_102351-1

Per treballar les regles d’accentuació, els havia preparat un joc d’agudesa visual. Com que el grup no és gaire nombrós, vaig pensar que ens seria més còmode disposar les targetes a la suposada taula del profe. Es va produir un fet revelador. Les alumnes van passar de regles de joc. Es van posar a aparellar paraules com unes esperitades, prescindint dels companys, que es van situar en un racó fent petar la xerrada. Què hi dirien Montserrat Roig o Maria Mercè Marçal?

20170209_102136.jpg

Un cop deduïdes les regles d’accentuació, els vaig dividir per parelles. Cadascuna havia de confeccionar un titular amb les regles d’accentuació: un per a les agudes, un altre per a les planes i un tercer per a les majúscules. D’entrada, els va costar entendre la rutina de pensament. Abans ja havien rondinat pel que fa a reconèixer les vocals tòniques (les es i les os). Ben aviat, se’ls va despertat l’enginy.

Em vaig saltar l’ordre de la sessió. Havia ideat una petita celebració pel lliurament de les primeres cèdules erroristes com a descans cerebral. Però vaig prosseguir enllestint l’anàlisi de Molta roba i poc sabó. Ara tocava que contextualitzessin el conte: marc espacial i temporal.

Per acabar, abans de dur a terme el lliurament de les primeres cèdules, m’havien d’ajudar a triar l’ambientació musical.  Primer, van escoltar els tres fragments que havia triat:

Un cop vam tenir la banda sonora del moment, vaig oficiar el primer lliurament de la cèdula i l’emblema.

Aprofito l’avinentesa per agrair l’orientació i el suport de Natxo Maté i Puig.

Anuncis

20170202_180133.jpg

6a sessió. Sessió tèrbola. Ens han vingut  tant a fotografiar i a entrevistar-nos per a una promoció de la Casa. Havíem de mantenir al màxim la normalitat i és el que hem procurat, cosa que en alguns moments ha costat. Ves a saber si ja no és cosa del Dr. Mabuse… Potser ha transcendit que ens hem convertit en un comando errorista i ha descobert que volem avortar el seu maligne pla.

Avui, nova incorporació. Nova activitat de presentació. Cadascú havia de dir qui tenia a cada banda. Els he anunciat que això ens servia per conèixe’ns i per anar preparant-nos de cara a l’article.

El Manolo espera que doni l’ordre per començar a completar el relatograma. Sempre és el primer, amb ganes d’escriure la seva impressió. A més, s’ha encarregat d’acompanyar el Jose Antonio, que era el seu primer dia.

20170202_103156.jpg

M’he oblidat que havíem de fer una roda per explicar què recordaven de quan tenien vint-i-quatre anys. Era el que havia previst per encetar l’anàlisi dels contes de Molta roba i poc sabó. Serà l’escalfament de la propera sessió.

Hem reprès el taller de María Salgado. Hem fet una roda en què cadascú ha presentat com havia transformat l’oració que havia triat. Tot seguit, hem recordat maneres de començar una narració o una anècdota. Les he anat apuntant a la pissarra. Els he demanat que ara anessin apuntant les diferent oracions encapçalades amb una de les expressions i aplicant-les com a anàfores. Finalment, havien de titular el títol amb un nom i un adjectiu de l’oració captada a la ràdio. I poemes fets. Com és usual. D’entrada, els alumnes no hi troben cap mena de sentit, però mentre el llegeixen en veu alta i hi veus un nexe.

20170202_103207.jpg

He prescindir del descans cerebral. En tot cas, he mirat de crear parelles amb una mecànica més dinàmica —com no, apresa en el curs de Laia Casas. S’han hagut d’ordenar en fila índia segons si vivien més a prop de l’aula. He aconseguit formar dues parelles i dos trios. Els he repartit a cadascú un dels versos encriptats de Maria Mercè Marçal. Em sembla que em va venir al cap aquest poema llegint el pròleg del llibre de Montserrat Roig.

20170201_114856.jpgEls ha agradat resoldre l’activitat. Un cop vam poder apuntar el poema a la pissarra, de seguida van anar apuntant idees per saber quin era el motiu que la cúpula ens el proporcionés: si l’autora era Montserrat Roig —ho podia semblar , però de classe baixa la descartava—,  si eren amigues —segurament. Ara bé, el que ens va amoïnar és el tèrbol atzur. Per l’Andrea, creu que es refereix al franquisme; jo, en canvi, és el desig de llibertat. Per mi, avançar transgredint pot comportar confusió, dubte o incertesa. Hauria d’haver recordat com defineix Marina Garcés la rebel·lia, o més aviat la resistència per allunyar-nos de la docilitat, que havia llegit feia poc.

 

Resistència, finalment, és desafiament. Contra la docilitat, personal i col·lectiva, la vida com a desafiament permanent que s’alça, dreta, contra les humiliacions de la dominació, vingui d’on vingui. GARCÉS, Marina (2016): Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla. ATMARCÀDIA, Barcelona, pàg. 92

Els vaig repartir un nou missatge de la cúpula. De seguida el van saber desxifrar. Era la pauta per comentat els contes. Vam acordar quins eren els elements narratius que hauríem de destacar de cada gènere: tema, marc espacial i temporal, protagonista, narrador i anar pensant en una imatge que sintetitzi el conte.

20170201_114800.jpg

Crec que ja tenim el comando format de moment per tres erroristes: L’estudiant dispersa i…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

s

Enguany, sense solta ni volta, m’he vist estripant prejudicis: m’he fet del Facebook,  he estat capaç de mantenir una conversa a través de l’Skype, que va servir per estrenar el nou any de la secció #Entreprofes, i d’escoltar elpodcast. De moment, aquests són els primers confessables. Mira que feia dies que hi donava voltes per preparar-me l’entrevista i al final em vaig embolicar i vaig ser incapaç de respondre algunes preguntes. Així doncs, aprofito aquesta entrada per complementar l’entrevista i per anar farcint la categoria de Portafolis.

El Vaixell de la Llibertat ha estat la nostra modesta contribució a El Barco del Exilio. Hi hem participat escrivint al blog Cómo comunicando…, a la pàgina de Facebook, a la comunitat de Google + i al Twitter. En les xarxes socials hem difós tant les sessions com el dietari d’aula mentre que hem destinat el blog col·laboratiu per anunciar el nostre compromís d’intervenció i per presentar els diferents resultats de les tasques de cada unitat. Tal com també m’havia obligat amb l’equip, havia pensat en aquest grup anar aplicant les claus de la #rEDUvolution. Les prenc com a guies per reflexionar sobre el que ha suposat aquest curs.

1.Allò que ensenyem els professors no és allò que els estudiants aprenen

“Ni el que impartim  és un curs”, hi podríem afegir.  Vaig voler formar part d‘El Barco del Exilio per donar entrada l’inconscient a l’aula. Em va semblar que podia ser una oportunitat per vehicular l’experiència personal de cada alumne. El fet d’aproximar-nos als escriptors catalans ens podria servir al final per comparar-lo amb el periple de l’alumnat.  Havíem d’investigar qué tenien en comú. Ara bé, cal fer algunes consideracions. D’entrada, volia aplicar l’aprenentatge basat en problemes (ABP). En cada unitat hauríem de resoldre unes tasques per aconseguir respondre al final del curs la pregunta inicial, elaborant un reportatge. Però es va quedar en una intenció per falta de temps i pel desconcert dels alumnes. Era la primera vegada que treballaven amb aquest mètode. Per tant, vaig anar adaptant i recreant aquest sistema de treball. Costa desempallegar-te del programa i pateixes per algunes persones que són incapaces d’assolir els objectius. Et deixes arrossegar per la incertesa. I dóna fruits, com ho comentarem més endavant. No podem exigir canvis en l’educand si  nosaltres, com a docents, no n’assumim cap.

En segon lloc, apostar pel bagatge individual com a material didàctic pot semblar a priori un obstacle en l’aprenentatge d’una altra llengua per a determinades persones. Els alumnes recorren a la seva llengua materna per expressar-se emocionalment. Els costa desprendre’s. No obstant això, fomentes més interès en la llengua per aprendre. Abones maduresa transformant falses creences o  consolidant-ne d’altres. Recordem que María Acaso adverteix que un procés d’aprenentatge no es clou amb l’assoliment d’uns objectius.

comentari Mariana

En tercer lloc, el  comentari d’una alumna en el Facebook, acabat el curs, em servirà per explicar que també aquest curs m’ha ajudat a seguir caminar lluny de casa. Vés per on, una activitat de la unitat 2 vaig descobrir l’autora Núria Martí i Constans, nascuda a Calella. Aquest projecte m’ha permès participar en un blog d’un altre professor calellenc. D’altra banda, va anar apareixent la Institució de les Lletres Catalanes a la coberta del vaixell. A més, em va acompanyar la lectura de Leonora d’Elena Poniatowska, la novel·la sobre la pintora surrealista que va fugir dels convencionalismes per instal·lar-se a Mèxic, i Ara, escric de Lolita Bosch, en part escrit a Mèxic per desprendre’s de la novel·la que acabava d’escriure sobre el seu pare.

Finalment, per resoldre el problema de la direccionalitat, cal ser més flexible i acceptar que els resultats o les decisions no siguin el que havia previst inicialment. Per exemple,  en la negociació del projecte la Cristina S. es va entestar a incloure a Ali Bei com a passatger d’El Vaixell de la Llibertat. Quan vaig presentar una de les tasques de la segona unitat, un grup d’alumnes s’ho van prendre al peu de la lletra la gravació d’una lectura dramatitzada. Ens van representar el passatge que van triar per llegir. Ens van sorprendre i ens van divertir.

2. No només s’ha de semblar democràtic, sinó que se n’ha de ser

Vaig organitzar les dues primeres classes per crear les bases de la nostra comunitat. Van ser dues sessions esbojarrades, però molt divertides i rEDUvolucionàries. De totes maneres, en la primera vam fixar el manifest, que en la darrera sessió es va convertir en un recurs avaluatiu. En la segona sessió, vam tirar endavant un petit projecte: Parem la taula. Cadascú va crear un plat amb material que vam compartir entre tots plegats.  Em va tocar ser un més. Per tant, em vaig haver d’idear un manifest, crear un plat, elaborar un mural, editar àudios i vídeos, tot i que d’això últim he estat incapaç.

D’altra banda, també vam negociar el projecte, com el volien dur a terme, les preguntes per investigar els escriptors i els criteris avaluatius de cada tasca. Em va sorprendre com es valoraven els seus treballs. Se solidaritzaven amb la resta de companys i empraven els indicadors d’assoliment per motivar sempre els companys. Potser algú se’n pot fer creus. Deu pensar que em prenien el pèl. Doncs, em sap greu, però no. És el que vaig fomentar.

Aprofito aquest apartat que va ser un gaudi observar la transformació per part de dues alumnes eslaves: una de russa i una d’ucraïnesa. Al començament, feien uns ulls com taronges: creien inversemblant que un professor transgredís constantment les classes. Però ho van anar acceptant. A la primera sessió, la Victoria em va demanar de canviar de nivell. Creia que perdria el temps. Li vaig demanar que en tornéssim a parlar després de quinze dies. No en vam parlar mai més fins que a la darrera sessió em va agrair que respectés el nivell de cada alumne i que havia sabut conciliar la diversitat.

3. De la classe a la reunió

L’anècdota anterior exemplifica que he mirat d’apostar per una educació artesana. El projecte dels plats, comentat més amunt,  va ser un intent d’establir un vincle com a comunitat, però per demostrar-nos com es podia gaudir d’una activitat extralingüística. Aquesta tasca havia d’esdevenir, però,  una experiència d’aprenentatge,   a l’hora que miràvem d’habitar l’aula.

Potser em reitero, però al llarg del curs he recollit prou testimonis que evidencien la transformació que produeix en l’alumnat. La Nataliya, l’alumna ucraïnesa, va començar el curs confessant que seria incapaç de parlar català i en canvi a mig curs em va comentar: “con usted, sí. Sólo pido tiempo”. Al final, s’ha engrescat a continuar amb els seus companys i participarà en un taller de teatre. Poca broma!

4. No tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar

Vam dur a terme Les cançons del dia. Escoltàvem una melodia recomanada per algú. Després havia de justificar el motiu de la tria. Era una activitat que produïa forta expectació per part dels companys. Els encantava escoltar com s’explicava i descobrir algun aspecte desconegut Vam aprendre sobre l’himne d’Andalusia, sobre els Carnavals de Cadis, la fascinació per la cultura francesa dels russos. Vam evocar la dictadura argentina i uruguaiana. Vam escoltar músiques que explicitaven estats d’ànims o bé què ens aportava el curs. Era una activitat que vehiculava les emocions del grup.

A més, vam visitar dues vegades la biblioteca. Ens van deixar  l’aula d’informàtica per crear els murals. La segona hi vam anar per buscar llibres per poder preparar la lectura. El primer dia vam fer una entrada sorollosa. Ens van renyar per ser impuntuals i per parlar massa fort. La rEDuvolutio molesta.

5. D’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge

Com que és el darrer curs del nivell, els alumnes si volen aconseguir un certificat han de superar una prova. En vam parlar a l’inici del curs i els vaig convidar que fessin el model de prova, disponible al web de la Casa. La finalitat era desangoixar-los i que ens puguin centrar en el nou paradigma. De totes maneres, el segon dia em va rondinar la Loli. Em va qüestionar la metodologia. La vaig tranquil·litzar demanant-li  confiança. Va seguir el meu consell. És una persona que aprofitava una pausa laboral per venir a classe. També  havia confessat més d’una vegada que la seva parella desconfiava que fos capaç d’aprendre alguna cosa. De vegades, som inconscients del que podem provocar amb els nostres judicis… Els docents també cometem aquesta pífia!

Vaig recuperar els manifestos dels alumnes  perquè ens servís per fer balanç del seu aprenentatge. Em va sobtar les respostes. Tothom reconeixia que havia progressat. Per exemple, la Loli va reconèixer que llegia en català molt més que abans. Assumia que encara li costa expressar-se, però confia que amb el programa de Voluntariat podrà avançar en aquest aspecte.

A més, vaig aprofitar l’entrevista per demanar-los que es puntuessin la nota del curs. La vaig respectar excepte el que es puntuaven més baix. La nota que proposaven era la que jo restava del total. Per acabar, els vaig demanar una metàfora visual del que els havia semblat el curs. Va servir per poder preparar una presentació.

L’últim dia vaig haver d’escoltar unes valoracions impressionants i també alguna anècdota divertida. Em van confessar que es van espantar en les primeres sessions perquè es pensaven que hi anava fumat. L’Antonio em va agrair que no li hagués venut cap sopar de duro sinó i  que m’hagués interessat per conèixer aspectes  seus. El vaig fer feliç poder explicar sobre el Carnaval de Cadis.

Estic espantat, però aquesta és la línia que seguiré a partir d’ara. Dimarts començo un B1. Em sembla que serà el tercer que faig… De moment, ja tinc el títol: Relaxing cup in Castelldefels.

Documentació:

14a sessió amb el B3. “Els camins de la incertesa són insondables”, com  defensen María Acaso i Elizabeth Ellsworth. Bona prova va ser aquesta sessió. Els vaig voler sorprendre cloent la cançó del dia. La Nataliya —per cert, li vaig demanar permís per anomenar-la Nataixa; va dubtar un moment, però em va dir que sí— es va atrevir. Era una activitat que l’aterria. Va introduir Patricia Kaas, una cantant francesa admirada a Rússia. Ho va corroborar la Victoria. Ens va explicar que la coneixen per Madmoiselle Blues.

Després va ser el meu torn.Per si de cas, em vaig concentrar clavant la mirada a la pantalla. Em fa por compartir per no emocionar-me. M’ha passat un parell de vegades: quan vaig mostrar el vídeo de la primera fase de l’equip de treball o en les II Jornades, vaig mirar el vídeo estintolat en una columna. Quan es va acabar l’actuació del cantant flamenc, vaig contemplar mitja dotzena de cares fascinades. Algunes nines espurnejaven. Tots, embadalits.  Em van anar interrompent l’explicació. Em van demanar de tornar-la escoltar. En aquesta ocasió,  els vaig mostrar la lletra. Finalment, el vaig llegir en veu alta comentant-lo, improvisadament. D’entrada, pànic. T’hi capbusses i t’excuses que són els avantatges de ser professor d’educació no reglada. Em vaig limitar a respondre’m  una pregunta: què atrau? D’entrada, la composició musical. Els primers acords del piano, lànguids i dringadissos,  em recorda l’inici de La relíquia de Maria del Mar Bonet. En segon lloc, com la interpreta Miguel Poveda. Corprèn.  Estremeix com canta la tonada “com una trena negra”, tot i que entens com una pena negra. Sort que vaig apuntar el títol a la pissarra. Havien comprès un bes sense por. Continuem. Ens endinsem en la recreació poètica.

Captiva les imatges que transmet la poetessa: d’una banda, el constant joc cromàtic  — antitètic—  de les imatges ,  negre i blanc (gessamins i nit morena, blanca bugada de sal, trena negra, el corb i les gavines, carbó) fins a la negror de la tercera estrofa (carbó d’amor, lluna cega…); de l’altra, el reflex (L’aigua roba gessamins al cor de la nit, carbó d’amor dins dels ulls, la mar dins de la lluna cega…) i els elements mariners (port, vaixell sense bandera, escullera, gavines, mar) —que ens obligava que  aparegués en aquest curs, en el projecte—o la comparació com una trena negra que evoca les cordes per amarrar una nau. Destaca els altres recursos que empra l’autora: el polisíndeton (“Tu i jo i un bes sense port”), les anadiplosis —marcada en l’actuació—  de la darrera estrofa (” Carbó d’amor dins dels ulls/i els ulls dins de la tristesa./La tristesa dins la mar,/la mar dins la lluna cega./I la lluna al grat del vent…”).

Pel que fa a la trena negra,  em van venir al cap el sonet del rector de Vallfogona, però també el poema de Laura Corsà i la tornada d’ El testament d’Amèlia ( Ai, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells). Deu ser un símil de l’aigua irisada de la mar o bé el desencadenant dels sentiments? La parella pot estar ajaguda d’esquena i per tant l’objecte del desig, on es perden els besos al llarg de l’esquena?

Aquest poema em suggereix el final d’un amor. Ho demostra aquest bes sense port, sense destí, en vaixell sense bandera, una parella d’amants en una relació erràtica i amb l’amenaça del corb al fons de l’avenc, plana una depressió per la ruptura?  Si fos així, no m’estranya que la segona estrofa em recordi les cabòries que devien ballar per la ment de l’heroi medieval perdut pel bosc,  la follia  del cavaller embogit per la pèrdua de l’aimada i,  per tant, sense una fita per acomplir.

La Victoria es va estranyar que si una persona vol deixar l’altra senti tristesa. És pragmàtica. Riu-te’n de l’ànima russa! La Gina no hi va estar d’acord, tot depenia com fos l’experiència. Em defensava que una ruptura pot ser trista, encara que siguis tu qui la proposi. L’Antonio, en canvi, ens va tombar aquesta interpretació. Va dir que el mar, el vaixell i el bes sense port representava un amor lliure. Devia haver escoltat la versió de Maria Cinta?

Després d’aquesta discussió, vam prosseguir la sessió treballant l’imperfet de subjuntiu. Em va costar aclarir la diferència de registre entre diferents preferències (Vull que sigui…/ Voldria que fos…). Tampoc no va reeixr gaire la preparació de la lectura. Teníem el fragment, però no van ser capaços de resumir-los als companys ni de preparar el guió de la gravació. Ho haurem d’improvisar dimarts. Sense gira feina. Serà la darrera classe abans de la prova. El repte: serem capaços de gravar la lectura —una de les tasques d’aquesta unitat— i de fer repàs abans de l’examen? Haurem d’ajornar la segona tasca per al  proper trimestre. La prova sí que és un corb al fons de l’avenc!

Per cert, més connexions musicals d’aquest poema: