20150308_202251

Inés Sanguinetti, en la seva intervenció de l’EED2015, va evocar la labor de les introductores del pensament de John Dewey a l’Argentina per reivindicar que qualsevol innovació educativa té unes arrels. Ho declarava davant de la directora de l’esdeveniment, Maria Acaso. Em va fer gràcia perquè en una conversa a Twitter em recomanava que m’oblidés de tot el que havia après a l’escola. Tant l’una com l’altra em van fer recordar la meva primera mestra: Neus Ribas i Iglesias, la senyoreta Neus.

els meus avis paterns, Agustí Sans Vila i Anna Ribas Iglesias

els meus avis paterns, Agustí Sans Vila i Anna Ribas Iglesias

Deien que havia volgut ser mestra, perquè envejava sa germana. Eren la nit i el dia. L’Anna, la meva àvia, era la perfecta; ella, la desastre. L’Anna, la meva àvia, era la maca; ella, la lletjota. L’Anna, la meva àvia, tenia unes mans de plata; ella, maldestre. L’Anna, la meva àvia, era polida; ella, una desendreçada. Però va aconseguir que els meus besavis, amb feines i treballs, li paguessin els estudis. Deien que es moria de gelosia per la germana. Quan l’Anna es va morir, d’una pulmonia, va consolar el vidu, asseguda a la seva falda. Deien que frisava per substituir-la. Enraonies de poble. Segurament es va oferir per cuidar els nebots, de quatre i dos anys. Deien que no els va suportar mai. Va enviar el gran al Seminari —la va martiritzar des de ben petit— i el petit a cuidar l’àvia Dorinda, la seva mare, gallega. Els meus pares va estar a punt de partir peres abans de casar-se. Es va presentar el meu avi patern a casa dels materns a esbroncar-los. Havien rebut una carta del meu pare, a la mili, acusant-los perquè no tenien cura de l’àvia Dorinda. La casa era plena de puces i xinxes. Algunes veïnes havien anat a trobar la seva filla. Se les va treure del damunt responent: “Ai, sí, sí, gràcies!” Deien que no va parar fins que va aconseguir tenir fills seus. En va tenir tres: dos nois i una noia. Deien que el meu avi fingia que anava al futbol per visitar el primer nét. Si ella se n’hagués assabentat, hi hauria hagut sarau. Castigava el meu avi, o tota la família, jaient al llit. S’hi podia passar tot el sant dia, llegint, fent mitja o dormint.

20150308_202321

Ara bé, com a mestra, va aconseguir que el primer any d’escola jo fos feliç. L’únic. Admirava Maria Montessori. Disposava les taules de l’aula en grups. Jo diria que hi havia una estona que cadascú podia fer el que volgués, sobretot a les tardes: dibuixar, jugar amb la plastilina, jugar amb les peces de Lego que el meu oncle li duia d’Alemanya. Sempre cantussejava. Mentre ens observava a classe, mentre feia guàrdia al pati. La recordo amorrada al diari, estintolada al marc de la porta i un peu repenjat per la punta del taló. Ens renyava poc: hi anàvem contents. Segons els companys, ens consentia. Per això, la tenien a Maternals. Ens deixava que forméssim un tren amb les cadires i les arrosseguéssim per tota l’aula. Prescindia que pujaria tot seguit el conserge alarmat pel xivarri que fèiem. Ella ens justificava: si ens venia de gust, com ens podia frenar. Això, sí. S’enfadava quan ens havia d’ensenyar a llegir. Perdia la paciència perquè veia que ens costava. Considerava que era massa d’hora. Li manaven perquè la senyoreta Vila, la seva eterna rival, es queixava que li venien els alumnes per sota del nivell. Es va resignar que aquell curs tothom la cridés “iaia Neus” i no pas pel preceptiu senyoreta Neus. “Ves, si hi tinc el nét”, li agradava excusar-se. Només una vegada li vaig fer una rebequeria. Crec que va ser perquè un company, el Lisardo, em va fer la guitza. Em va dir que la iaia Neus l’estimava més que no pas a mi. Em vaig disgustar i ens vam barallar. Crec que em va escridassar per separar-nos. Em va dur al lavabo. Em parlava amb parsimònia. Em va rentar la cara. Vam tornar a classe. Va obrir l’armari i va treure el pot gros de colònia. Me’n va posar el cap i em va clenxinar. Em vaig asserenar fins que ràpidament van desaparèixer els sanglots. I em va fer un petó a cada galta. No sé si ho va aprofitar per pentinar els altres companys.

Ara li agradaria que li expliqués com faig les classes. Segur que m’estrenyeria la mà quan li expliqués que des de fa un parell d’anys, miro de divertir-me i alhora que els alumnes es diverteixin a cada sessió. Segur que  em respondria: “Ai, sí, sí, gràcies!” quan li regalés el llibre de Maria Acaso. Se l’amorraria a la cara —cada vegada era més miop per culpa de la diabetis— i quedaria fascinada pels colors de la portada. I el tornaria a embolicar. El desaria a l’habitació on guardava tots els regals que li feien les mares dels alumnes. Probablement me’l regalaria per l’aniversari o pel sant.  Estaria contenta saber que té una bésneta que estudia per ser mestra. Segur que estaria cofoia si li llegís en veu alta l’entrada en què amb uns altres col·legues ens declaràvem docents tous. Com ella.

Segona entrada sobre les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Encara n’hi haurà una altra de pendent. Malaraudament, s’acaba aquesta sèrie. El comptador de visites tornarà al seu estat de tedi. Parlar de Menorca dispara el nombre de visites! En aquest apunt explicaré  com vaig preparar la presentació.

Fa gràcia que enguany en un grup plantegés d’elaborar petxa-kutxes com a tasca final d’una unitat. L’alumnat s’hi va negar. Només una alumna que n’havia feta una en l’àmbit laboral s’hi va engrescar. Els altres es van excusar en la incompetència digital. Doncs, ves, he hagut d’anar a Menorca a presentar-ne una! Com diu la cançó: ” del cielo te caen los clavos, si has nasío pa’ ser martillo!”

A l’hora de preparar-la en venia al cap una anècdota. Un dia, quan començava a experimentar l’aprenentatge cooperatiu, al final de classe, se’m va acostar un alumne i em va confessar: “Jaume, em sembla que de vegades els companys no t’entenen. Mira, et recomano un llibre que tenen a la Biblioteca. Es diu L’illa dels cinc fars. Llegeix-te’l. Ja veuràs com et canvia.” Aquest record va ser el punt de partida de l’exposició. Volia homenatjar-lo. Ara bé, mentre hi rumiava,  la consideració es va anar estenent i a concretar-se en cinc guies del meu periple professional. Vaig estar a punt de titular-la: Autonomia s’escriu amb h. He descobert que existeix un assaig amb un títol similar. Així doncs, el discurs es va anar desenvolupant en els models i en unes reflexions, però et ve una idea: experimentar un moment disruptiu. El repte: aconseguir-ho en cinc minuts.

portada ptktx

D’entrada, et sorprens quan et demanen de presentar una petxa-kutxa sobre autonomia, lideratge i ruta per arribar a Ítaca una colla que ha tirat endavant un pacte educatiu!! Pateixes una crisi i t’inunden mils dubtes.

diapo 1 ptktx

D’una banda, tens ganes d’anar-hi per ser testimoni d’una gesta històrica i  poder exclamar: “Som un menorquí més; peninsular, eh!”. Després, t’assabentes que ja formes part del cartell de la jornada. Et ve al cap el conte de Blancaneu i els set nans. Esperes ser el nan mut, evidentment. Em va fer molta gràcia que ens anomenessin  forasters. Primer, ja em veia imitant el Quim Masferrer acabant el discurs: “Gent de Menorcaaaaa, sou, de debò, molt bona gent! Moltes gràcies!”  I segon, visc en un poble que ens dividim entre els  de-tota-la-vida, els estiuejants i els forasters. Jo, del darrer grup, és clar! Així doncs, continues  preguntant-te què hi pinta un català a Menorca. Cris Juanico ha versionat mai la cançó d‘Sting?

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (2)

Et veus com una mena d’Ulisses cercant la pàtria o bé capaç de relatar la pròpia odissea. T’empesques que cal produir un moment disruptiu: implicar l’auditori amb una petita acció. I si provem que el públic marqui el camí cap a Ítaca? Tries quatre colors del logo de l’associació. Representaran els punts cardinals, però també els de l’educació. En són tres, però n’hem d’afegir un més: coneixement, emoció, fer i sentits. L’eduació ha de ser una experiència d’aprenentatge que incorpori aquests quatre elements.


perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (4)perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (5)

Quins són els cinc fars que han acompanyat en la meva singladura? En primer lloc, he d’esmentar l’àvia paterna, la meva primera mestra. Era seguidora de Maria Montessori i una gran xantatgista emocional, però va aconseguir que fos feliç a l’escola. Un únic curs. Ens deixava fer. Amb el temps m’he adonat que intento copiar-la en les meves classes. També cal que recordi la meva àvia paterna. Una persona que va mirar de donar als seus—primer a les filles,  després als néts i al gendre— el que li van negar de ben petita la seva mare: amor. Ara, patia per si ens sortíem del camí o bé creixíem torts.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (6)perdona02 (7)

El segon far és l’acolliment que vaig tenir quan vaig començar. Vaig tenir la sort que em vaig estrenar tenint l’ac0mpanyament de Montserrat Pañell i Teresa Jardí Pi. També he de recordar que quan Carme Bové  em va confessar quin era el seu repte quan va assumir la coordinació de l’Àrea d’Ensenyament: apostar per una formació de qualitat.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (1)

              perdonau (7)

El tercer far és l’alumnat. Sempre accepta acompanyar-me en els experiments. Al començament, estupefactes; al final, convençuts. M’agrada testimoniar cada vegada aquesta transformació.

perdonau(7)           perdonau2 (8)

El quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos l’avaluació és com vaig conèixer Guida Al·lès. És curiós perquè cada projecte que endeguem és el primer nom que ens surten en les cerques a Google a l’hora de documentar-nos.

perdonau9           perdonau10

I el darrer far és el que he après a la xarxa. De totes maneres, he de destacar el llibre de Maria Acaso perquè ha esdevingut un vertader punt d’inflexió. De mirar que els alumnes es plantegin: “I per què no?” a fer-me aquesta pregunta quan preparo una classe. A més, ha estat una tustada al front per qüestionar-me la meva labor.

perdonau11

Quant a les reflexions, la primera és el sentint que tenim del temps els docents. És curiós que ja fa tres lustres que debatem quina ha de l’educació d’aquest segle. Tenim una visió de futur afinada o més aviat puntual… com ens adverteix Geoffrey Canada.  Servim per apagar focs! D’altra banda, tenim clar que l’aprenentatge és un procés, però ignorem que cadascú necessita el seu temps i el seu ritme. Ens obsessionem que tothom ha d’acomplir els mateixos objectius en el mateix lapse de temps.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (7)

D’altra banda, sembla que esperem el nou model educatiu com si fos l’arribada del Messies. Esperem que algú sigui capaç de posar en pràctica els preceptes de la nova pedagogia. Potser com va defensar Jurjo Torres a Novadors 14, hem de recuperar els corrents pedagògics que va esvair la guerra civil.  Hem d’exercitar la memòria històrica. Per cert, em molesta que em titllin d’innovador  per ser diferent… Només procuro de ser coherent.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (8)

   perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (9)

La solució rau en què els centre educatius es converteixin en vertaderes comunitats d’aprenentatge. Si ens hem basat en la diversitat per demanar una altra avaluació, potser que servim aquest mateix per defensar el que cadascú pot aportar.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (10)                perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (11)

Per tant, a l’hora de desplegar un model inclusiu, hem de tenir en compte els dos bàndols o les actituds que ens podem trobar en un equip o a l’aula: uns que tenim com a referent l’explorador noruec Amundsen, no ens fa por tirar-nos de cap a la piscina. En canvi, n’hi ha d’altres que són més aviat com Shackleton, més conservadors. També ens podíem preguntar si som grecs o troians. També penso que és impossible desenvolupar un model inclusiu com a mètode de treball si a l’aula brilla per la seva absència, o viceversa.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (12)

Per què temem sortir de la nostra zona de confort? Hem de creure en les nostres limitacions, com exposa la model Aimée Mullins.

Per concloure, mentre preparava aquesta petxa-kutxa he descobert que hi ha dos fars que no apareixen en les guies. Un és el que té cadascú en el seu interior. Hem de seguir el nostre instint. El segon, sou tots vosaltres. Gràcies per la vostra atenció.

Així vaig planificar l’exposició. Però la vaig desenvolupar d’una altra manera. Ara, això, és una altra entrada.