Feia cinc anys que no assumia cap curs de nivell bàsic. Em feia un cert respecte ja que havia desconcertat bastant l’alumnat amb el plantejament del curs, incorporant-hi l’Art Thinking. Enguany m’he fet càrrec de dos grups de B1: un al primer trimestre i l’altre al tercer trimestre. L’enfocament ha estat un mica diferent. Vam anar treballant els objectius comunicatius del curs, però vam reservar les cinc sessions finals per desenvolupar un projecte artístic que ens servís precisament per avaluar aquests objectius.

Tot i que d’entrada pretenc que els projectes siguin originals per a cada grup, aquesta vegada he anat de cara a la barraca: provar la pedagogia sostenible, és a dir, aprofitar la mateixa proposta per als dos grups. Això m’ha permès introduir algunes millores en la segona edició del curs. Per exemple, en el primer grup em va costar saber planificar les sessions, sobretot pel que fa a la temporalització. Preveia un temps per a les activitats i a l’hora de dur-les a la pràctica el grup acabava bastant abans d’hora. Un altre avantatge ha estat polir o bé variar les accions artístiques que hi hem desenvolupat.

Projecte Mínim Viable

El nom es deu a la configuració del perfil dels dos grups. El del primer trimestre es dividia en un nombre important d’alumnat llatinoamericà -tot i que hi havia una parella brasilera- i senegalès. Una parella russa i dos alumnes marroquins completaven la diversitat. És per aquest motiu que vaig anomenar el projecte amb el nom de Babel. Les llengües vehiculars a l’aula, a més del català, eren espanyol, wòlof, portuguès, rus i àrab. Pel que fa al del tercer trimestre és bastant similar, predomina l’alumnat llatinoamericà. Ara bé, teníem cinc persones magribines i tres d’asiàtiques: una nepalesa, un paquistanès i una xinesa.

El projecte #Babel consistia en dues accions, inspirades en La mèmòria de rostres de Maria Packowski i Oriol Casals i El ABC de la Europa racista de Daniela Ortiz. Vam començar la primera acció durant les sessions inicials del curs. Vaig fotografiar cada alumne i els vaig demanar que preparessin una petita presentació en la seva llengua materna (avaluació inicial). Vam destinar les darreres sessions per acabar l’acció. Vam recordar els objectius comunicatius utilitzant la tècnica del cadàver exquisit. Vam dividir el full segons les preguntes que haurien de contestar, sis plecs. Jo els demanava una dada personal i l’escrivien al paper que tot seguit el passaven al company de la dreta. Acabada la roda, tothom es presentava amb la nova identitat. En una altra sessió van aparèixer les fotografies de la primera sessió. Cada alumne triava fotografies de tres companys. Els en retallava algun tret i les enganxava a la seva foto. Il·lustrarien la informació personal que havien compilat.

Exposició dels resultats

Va ser impossible editar les presentacions inicials. És per aquest motiu que vaig decidir que escrivissin les dades per acompanyar els rostres en l’acció final. Si es van divertir de valent presentant-se amb una nova identitat, van gaudir recreant el seu rostre gràcies als trets físics dels companys. Quan vam exposar-ne els resultats, es va notar admiració i orgull a l’aula. Em va sorprendre el poder hipnòtic que tenen cadascun dels rostres. Em recorden algunes obres de Jesse Kanda.

Vam repetir el mateix procés amb el grup del tercer trimestre. Ara bé, vam aconseguir gravar i editar les presentacions inicials en la llengua materna. Mentre dúiem a la pràctica, el comentari d’un alumne em va ajudar a confeccionar el producte i anomenar-lo (namig de María Acaso). Podíem editar un vídeo que es notessin els canvis que havien experimentant en el curs: la foto i la presentació inicial juntament amb el collage i la presentació, ara, en català. És curiós perquè donant la mateixa instrucció, aquest grup va retallar d’una altra manera els trets. El resultat és una mica diferent. Recorden els collages de l’artista alemanya Hannah Höch.

Quant a la segona acció, primer vam conèixer l’artista i unes mostres de l’obra. La presentació de Daniela Ortiz ajudava a recordar alguns objectius comunicatius treballats anteriorment. L’obra ens havia de servir de model per al nostre producte. En la sessió que vam repassar l’abecedari, vaig repartir a cada alumne una lletra. La va haver de representar mímicament a la resta del grup. Pretenia que la guardessin per a aquest moment. La majoria l’havia perduda. Les vaig haver de repartir novament. Vam fer una pluja d’idees en què cada alumne proposava una paraula en català. En una segona sessió, vaig formar dos grups. Cada alumne escrivia la paraula que havia proposat i en buscava el sinònim en la seva llengua materna. Després, demanava als companys que li traduïssin en les altres llengües del grup. Va ser una mica caòtic, però vaig deixar que cada grup gestionés l’activitat.

En posteriors sessions, el grup es va encarregar de crear cada pàgina de l’abecé. Escrivien les paraules que havien recopilat i hi enganxaven les imatges que els havia proporcionat. El resultat va ser aquest: Abecé del curs

En canvi, amb el grup del tercer trimestre el vam desenvolupar una mica diferent. Vaig repetir l’activitat de l’abecedari. Com va passar la primera vegada, quan vaig reclamar les lletres, la majoria l’havia perduda. Les vaig repetir de nou. Si en l’anterior ocasió Daniela Ortiz ens va servir d’inspiració, ara vam aprofitar la figura de Joan Brossa, en motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Així doncs, cadascú va pensar en una paraula en català. Després la va traduir a la seva llengua materna. A més, aquesta vegada es van encarregar d’il·lustrar-la.

De fet, l’alumnat va valorar molt positivament aquestes accions. Com ja hem relatat en altres ocasions, constates que aquestes projectes d’aula acaben de consolidar la cohesió del grup, tant en el procés com pel resultat. Se’n sent orgullós.

El del primer trimestre va continuar amb el curs següent. Vam seguir amb la mateixa orientació però vam experimentar noves actuacions, basant-nos en l’experiència de Carlos Albalá. Els del tercer trimestre també han manifestat que volen continuar el curs vinent. Aquesta és la valoració que vam recollir de la seva experiència.

Anuncis

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

IMG_20180113_202319_692 (1)

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

mde

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.