Vaig participar en el curs Bar Yola , conduït per María Acaso, Javier Cruz i Fernando Gandasegui, dins del Festival Sâlmon. La finalitat del curs és introduir recursos dramàtics a l’aula. Ja ens van advertir en la primera sessió que destinaríem la darrera perquè presentéssim alguna experiència en què haguéssim incorporat algun d’aquests recursos. Sortint, una companya em va preguntar si ja sabia què explicaria. Li vaig somriure i vaig assentir. Tenia en ment el C2 d’enguany en què havia mirat de convertir-lo en un curs bastant narratiu.
Vam començar la tercera sessió amb una roda de presentacions anticurriculars. Mira que havia llegit com María Acaso recomana aquesta activitat. També en el recordatori de la sessió ens havien adjuntat un vídeo que servia com a pista. Em toca començar la roda i, ves, en faig una de bastant formal. Em va impactar tant escoltar gairebé la vintena de fracassos, que tornant de la pausa vaig demanar dret de rèplica. Es va quedar en una riallada general. Vaig decidir anar-me’n cap a casa. Va ser pujar al cotxe i l’olla va començar a bullir. Ben aviat vaig tenir enfilada la perfomance que volia crear. Havia de ser la revàlida, una presentació anticurricular basada en un reguitzell de moments dels espectacles que havia assistit: Aquí en el alto, Catalina, Jinete del último Reino frag. 3, el projecte de Las Detectives, l’Orquestina de pigmeos.
Tenia un mes per preparar-la, però els dubtes que se m’anaven plantejant provocaven que retardés el moment d’enllestir-la. Va sonar la campana. Quan faltaven tres dies, vam rebre un missatge de l’equip docent que aclaria el neguit d’una companya. Ens prevenien que millor ens limitéssim a relatar l’experiència d’algun recurs –ens en van donar una seixantena– que no pas de mirar ser agosarats i fallar en l’intent. Vaig entendre que l’avís anava dirigit cap a mi. Em vaig sentir Obèlix davant de la marmita de la pòcima. M’ho van posar en safata. Hauria de reprendre la idea inicial, la del primer dia. Però, per reblar el clau, podia presentar el prototip d’una acció per dur-la a la pràctica ben aviat. Serviria per cloure el grup de C2. Així doncs, La revàlida va esdevenir en un homenatge de la Retirada.
Vaig començar la intervenció contextualitzant-la. Els vaig avisar que hauria de fer unes trucades. Vaig simular que parlava amb la botiga perquè no calia que em guardessin el conjunt de roba interior que els havia encarregat. També vaig fingir que anul·lava la cita amb la depiladora. Ja no m’hauria de quedar en pilotes. Vaig continuar la farsa trucant a María Salgado. No calia que m’ajudés a remixar el seu recital. Finalment, també avisava una exalumna perquè ja no em calia que m’ajudés a traduir algunes parts de l’exposició al romanès.
Quan es pensaven que acabava la meva acció, els vaig anunciar que aplicava el pla B. M’haurien d’ajudar a veure si era efectiva l’acció que havia dissenyat. Els vaig repartir rotllos de paper higiènic i el tub de sang. Els vaig demanar que, per continuar amb la narració, s’havien de convertir en persones ferides. Tothom s’hi va engrescar de valent. Fins i tot, vam ocupar una altra sala per fer-ne el reportatge fotogràfic. Es van imaginar que era una desfilada de zombis. Em va costar que tornéssim a l’aula per prosseguir la presentació.
acceptant 
el primer repte 
membres de l’Exèrcit Popular de…
Un cop vam haver tornat, els vaig explicar que no eren zombis sinó que formaven part de l’exèrcit republicà i els calia fingir que estaven ferits per poder passar la frontera i evitar ser presos pels nacionals. Els vaig explicar la proposta de curs. Per commemorar el 80è aniversari del final de la Guerra Civil, vam llegir la novel·la Incerta glòria de Joan Sales. La trama em va servir tant de fil narratiu del curs com de metàfora de l’aprenentatge. Vaig planificar-lo ludificat.
Cada sessió presentava els objectius per treballar. Si havien de resoldre una tasca, obtenien un pot de llet condensada. També podien guanyar cupons per al carnet de racionament. Els cronistes de cada sessió, un cupó de bacallà o de carn. Començàvem cada sessió amb la revisió de l’acta de la sessió anterior i presentant el cartell que la il·lustraria. Si l’alumnat participava en la proposta de Twitter rebia més cupons. Calia, per poder presentar-se a la prova, tenir el carnet ple.
carnet de racionament 
cupons
El curs va arrencar amb l’allistament dels alumnes a l’Exèrcit Popular amb un joc d’escapada. Així van aconseguir diferents edukits, que servirien per apuntar-hi el seu progrés. D’una banda, van obtenir una carnet militar per anotar-hi les missions aconseguides i també per formar grups de treball quan convingués. De l’altra, un plànol del front d’Aragó en què marcarien el progrés d’un contingut. Si l’assolien, l’havien de mantenir en zona republicana mentre que si consideraven que en tenien dubtes, el contingut traspassava a la zona nacional. Finalment, un cartell perquè els servís d’inspiració a l’hora de preparar la crònica visual de la sessió. També tenien quin rol hauria de desenvolupar al llarg del primer trimestre.
Per acabar l’exposició, els vaig proposar si ens constituíem en una comunitat. Calia que en un sobre –ja va ser difícil evitar que miressin que hi havia a dins!– escrivissin amb què es quedaven d’aquest curs. A dins, hi havia un fragment d’una fotografia. Era la manera de ritualitzar la constitució del grup.
El curs em va agradar, tot i que ens van desconcertar en la primera sessió. En vaig sortir amb la mateixa sensació de quan vaig acabar rEDUvolution: em costarà seguir un muntatge teatral més aviat convencional. Em va semblar molt coherent que t’obliguessin a assistir a espectacles del Festival. Eren material de reflexió en la propera sessió. També em va agradar viure les experiències de les companyes: Cloe (preparant itineraris brossians), Floren (La sopa de pedres), Gemma (Aula de Música), Montse (la seva confessió inspirant-se amb Bárbara Buñuelos) i la Xesca (amb els projectes sobre Federico García Lorca i Pina Bausch) Aquí en teniu la presentació:
L’aula com a escenari from Jaume Sans i Vellvehí
la rebotiga 