IMG_20180113_202319_692 (1)

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

mde

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.

Anuncis

My-Slidely-Collage

Quan et proposes experimentar un material, se’t presenta un dubte. Desconeixes si el nou plantejament casarà amb el teus propòsits del curs o s’adaptarà a la metodologia que has experimentat en aquests darrers anys (curs 2012-13, curs 2013-14). Tal com ho reconeixia amb l’alumnat, em va costar encarar-lo. Fins i tot va ser impossible de preparar un projecte mínim viable per a aquest grup. M’havia fixat que l’humor hauria de formar part de la meva pràctica diària. M’havia de divertir: els alumnes també s’ho passarien bé.  De fet, jo volia arrencar cada sessió improvisant una paròdia dels vídeos de Matt Harding. Cada dia un alumne hauria de proposar una sintonia i un lloc per al final poder editar un vídeo amb el conjunt de coreografies. Però vaig pensar que seria difícil mantenir aquest repte al llarg de més de quaranta sessions. Aquest projecte es va anar concretant en una troika de secretaris que creaven tres artefactes digitals per a cada sessió. Un alumne s’encarregava d’escriure l’acta per ser publicada en el blog del Servei, un altre proposava una peça musical i un altre es responsabilitzava d’un reportatge fotogràfic. Així confeccionàvem el dietari d’aula, una llista de reproducció a Youtube i unes actes visuals, que es difonien  a través del meu perfil personal de Twitter i de Facebook.

Vaig voler provar la ludificació en aquest curs precisament per reforçar el nou enfocament tant del programa com del dossier. Incideix més en la competència comunicativa que no pas en la competència gramatical. L’alumne ha de ser capaç de produir textos amb alt grau de formalitat que li pot exigir la seva vida laboral o social. Penso que l’enfocament ha de ser similar al d’un grup de conversa. Cal que vingui a classe desangoixat i la nostra tasca de docent s’ha de centrar que vegi que l’objectiu d’aconseguir el certificat és possible. Ha de predominar el reforç positiu i s’ha de crear a l’aula un ambient de confiança i de cohesió perquè el grup pugui aprendre de les errades de les seves produccions textuals. Aquest ideari de curs comparteix amb algunes de les finalitats del Joc. Si el procés d’aprenentatge comporta una transformació en l’alumne, amb la ludificació és fa més evident aquest canvi.

Vaig incorporar, doncs, els  elements següents: una possible història, els reptes i les insígnies per a l’avaluació del curs. Arran de la lectura d’un apunt d’un blog, em va venir la idea dels veïns. Havia de ser el pretext inicial i la gràcia seria al final del curs que els alumnes en descobrissin la identitat. A més, va servir com a activitat per a l’avaluació inicial. Els alumnes van haver d’escriure un article d’opinió sobre la civilització tòxica. Aquests veïns, però,formulaven els reptes. Uns eren les tasques finals de cada unitat; d’altres eren  experiències d’aprenentatge que pretenien consolidar la cohesió del grup. Per exemple, els veïns van demanar que el grup construís un símbol del grup amb material reciclat. Tot i que vam haver de defensar minories silenciades en la unitat 1, després els veïns els van desafiar a elaborar un producte per visibilitzar aquests col·lectius. Finalment, vam consensuar que per mantenir la puntuació haurien d’aconseguir al final de cada trimestre un emblema. Els obtenien a mesura que realitzaven tant les tasques com els artefactes.

Vaig destinar les quatre primeres sessions per conèixe’ns i per negociar i acordar la metodologia del curs i l’avaluació. Ens van caldre sis sessions en la unitat 1 per organitzar una taula rodona i per donar veu a les minories silenciades en els currículums educatius, denunciat per Jurjo Torres. Vam emprar aproximadament el mateix nombre de sessions per escriure un informe per denunciar les condicions deplorables tant de les aules com de l’edifici on fèiem les classes. A més, vam experimentar l’aplicació Instagram, creant una galeria amb l’etiqueta #lamilloraula. Aquestes fotografies van ambientar l’aula el primer dia de la prova. Cada alumne hi publicava una fotografia del seu racó preferit. Pel que fa a l‘article d’opinió, vam aprofitar l’emissió per TV3 del documental Ciutat morta. La tasca final va ser respondre l’article de Jesús Rodríguez en què acusa els sector implicats en el cas denunciat en el documental. Els alumnes van haver d’adoptar el punt de vista  com a policies, jutges, periodistes o polítics. Vam aprofitar la unitat 4 en què els alumnes havien de publicar en un blog per crear-ne un que esdevingués el dossier d’aprenentatge del grup. Vam obrir la temàtica dels apunts a la moda o a la decoració. Vam continuar reflexionant si l’espai ens condicionava en l’aprenentatge. Els alumnes van proposar com els agradaria que fos l’aula, sobretot per organitzar-hi la prova. Vam aprofitar l’estrena d’Els veïns de dalt per treballar la ressenya literària; en aquest cas, va ser la crítica teatral. Per acabar, van publicar un reportatge valorant el curs i deduint la possible identitat dels veïns.

IMG-20141103-WA0000

Per concloure, ha estat un curs molt satisfactori. El grup es va cohesionar ben aviat, tot i que la majoria d’alumnes reconeixen que va ser a partir del segon trimestre que es van adonar que aprenien força jugant i divertint-se. Van demostrar amb escreix que es van constituir en un grup intel·ligent resolent la majoria de reptes o bé planificant en grup els textos de les tasques finals. Recordo com es van responsabilitzar l’edició del vídeo per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Ara bé, he estat incapaç de gestionar un parell de conflictes a l’aula. M’ha costat dur al dia la correcció dels textos, planificar cap a una cinquantena de sessions creatives. I també se’m fa difícil de treballar el lèxic. M’he limitat a administrar models d’exercicis per a la prova, però tinc dificultats perquè els alumnes no només siguin capaços de resoldre l’exercici sinó com poden augmentar el seu domini lexicogràfic. D’altra banda, el nou enfocament d’aquest nivell obliga a estudiar com augmentar l’autonomia lingüística dels alumnes i apostar per la intel·ligència col·lectiva.  En canvi, si mantenim una administració de la prova tradicional, que fomenta l’individualisme, pot esvair les oportunitats que acabem d’apuntar. A més, l’individualisme pot originar que augmentin els conflictes entre components de grups i elimini que els alumnes basteixin una intel·ligència col·lectiva.

Anàlisi DAFO

Serà difícil que deixi la ludificació a l’hora de preparar el proper curs, tot i que tens el neguit si el grup respondrà de la mateixa manera que el d’enguany. Què va aprendre el grup? Aquest vídeo evidencia la capacitat transformadora del Joc. Fixeu-vos en els missatges de cadascun dels alumnes.

Si voleu saber què va passar després del passi del vídeo anterior, haureu de clicar aquest enllaç

Documents: