Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

L’art és l’excusa

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

 

Ai, mare, que ens repetim!

Setmana de clàssics, els de les comarques gironines. Dimarts, Víctor Català; dijous, Prudenci Bertrana.

11a sessió El relatograma va ser senzill d’apuntar: pronoms.

Vam reprendre el que no havíem pogut acabat de la sessió anterior, la lectura del conte . Primer, vam organitzar una roda en què cadascú va respondre a qui o a què suprimiria de la seva vida. La pregunta els va costar respondre. Tot seguit, els vaig anar repartint el material i donant les instruccions per construir un apunt de llibre trenat.  Vaig començar a llegir el primer paràgraf i un pressentiment: relacionarien els alumnes l’activitat anterior amb aquest passatge del conte?

Com hem fet amb els anteriors contes, vam apuntar a la pissarra les paraules de les quals no sabien el significat. Les vam repartir i cada alumne es va encarregar d’elaborar-ne la fitxa. Els vaig advertir que havien d’evitar-ne la traducció. Per cert, reacció de la Lucía al final de la votació. Va recordar que no havia puntuat el conte de Mercè Rodoreda i protestava perquè considerava que no havia rebut prou puntuació.

Descans cerebral: la mirada assassina. És una adaptació del joc de l’assassí. Els alumnes es van passejant per l’aula mirant-se al ulls. L’assassí ho aprofitarà per anar matant les seves víctimes.

Vaig dividir el grup per parelles. Cada parella es va encarregar de repassar les formes pronominals de la 1a o de la 2a persona. Després ho vam posar en comú. Van respirar alleugerits. De moment, havien sabut aplicar les formes que els havia tocat.

12a sessió Relatograma. El Jose Antonio abans de començar la sessió volia saber el motiu  pel qual quan va entrar a l’aula el dia anterior ens va trobar concentrats maldant amb una manualitat. Vaig deixar que els companys li responguessin. La Maleni va interpretar que era una metàfora de la sintaxi, com amb les diferents categories gramaticals anem trenant oracions. La Paola va aclarir que devia ser per relaxar-nos després que s’atabalessin amb la substitució pronominal. El Manolo em va endevinar el pensament. Fèiem una acció bastant similar al protagonista del conte. Són aquests moments impagables en què testimonies com anem bastint aprenentatge com a grup. D’una banda, la naturalitat amb què va plantejar la pregunta el José Antonio i la naturalitat amb què li van respondre els companys. De l’altra, tu reps un alliçonament per part de l’alumnat, amb naturalitat.

Els va agradar la lectura del conte de Víctor Català, la construcció de l’apunt de llibre —tot i que per nosaltres és la corbata—, i el repàs dels pronoms.

Els plantejo que tenim´dos plans, segons el quòrum. Prosseguim amb els clàssics o bé continuem repassant els pronoms. Ara és el torn dels de 3a persona i acusatius. Som poquets, doncs pla A. Abans, però, cal que posem en comú algun exercici pendent de l’altre dia. Formem parelles i fan els exercicis de precisió lèxica.

Descans cerebral. Vull provar el del noms a l’aire. Reconec que és un descans per a les primeres setmanes del curs, per recordar els noms dels companys. Provo de variar-lo. Ens posem drets en cercle. Demano que escriguin a l’aire el nom de qui tenen a la dreta. Ara, toca fer-ho amb la mà esquerra. Hi han d’escriure el nom de qui tenen a aquesta banda. Finalitzem escrivim el nom de cadascú amb les dues mans alhora.

A continuació trec les torrades, els ganivets, els tovallons i el paté. Els plantejo una pregunta: quina dèria o obsessió tenen. Els costa de respondre. Estan més aficionats a preparar-se les torradetes. La Maleni esclafeix a riure: “Ja sé per què ho fem!” És qui es va llegir prèviament el conte de Prudenci Bertrana. Només tenim temps de llegir-lo en veu alta i d’apuntar-ne les paraules. Em fa gràcia perquè de vegades miro de recórrer a la derivació o de trobar-ne el primitiu i de seguit troben l’equivalent en la seva llengua. A veure si dimarts podem  saber la possible localització del poble.

Per cert,  Llucià Homs, parlant sobre videoart, ens va mostrar un fragment d’un de Nira Pereg, 67 bows. Ens va com anell al dit!

 

 

El vessament de la sang

Setmana de neguit. Com podíem esprémer el conte de Mercè Rodoreda? Analitzar un text seu és com fer rodolar una bola de neu. Cada vegada hi veus més detalls i els que et destaquen els alumnes, que tu se t’havien passat.

9a sessió. Mapamundi. Valoració de la sessió anterior: els va agradar el combat amb el globus i la definició de paraules. Ara bé, què em trobo? Acostumen a fer-ne la traducció. Hauré de ser més exigent i que hi apuntin el que han entès.

Ara és el torn del conte de Mercè Rodoreda. Apunto les paraules que em diuen. Segon què apunto, sento algun comentari d’estranyesa. L’alumne que ha proposat la paraula es defensa. Reconeix que n’ha entès el significat pel context de la lectura. Però si volem recollir paraules que desconeixien, cal que hi consti.

Continuem amb la tertúlia. Reconec que em sento incapaç d’organitzar-ne una a l’aula. Al final, ho plantejo com un debat i acabo sempre intervenint més del compte.  Reparteixo les idees que em van venir rellegint el conte. Cada parella en té una. La debaten per després compartir les conclusions a la resta de la classe. 15052016_Questionari El mirall

Primer aspecte per comentar, la fascinació de l’autora per les joies. La protagonista del conte es distreu contemplant una agulla de pit, com el començament de Mirall trencant en què el vell Nicolau acompanya Teresa Godall a comprar una joia. Tria una agulla de pit. Es diferencien les formes dels dos fermalls. En el conte és un ocell — deu simbolitzar la falsa llibertat, com a La plaça del  Diamant?—mentre que en la novel·la és un pom de flors.

La protagonista del conte li llagrimeja l’ull. Recorda les paraules de l’oculista, signe de felicitat. Però sabrem que va ser feliç poc temps, quan es va lliurar al Roger. Em sembla que és una picada d’ullet de l’autora. Penso que l’escriptura li devia servir per buidar tot el seu món interior, malgrat que fes aquesta confessió:

Escriure és estar sol. Per aconseguir un estat receptiu s’ha de procurar estar buit, el més buit possible.

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) April 15, 2017

És inevitable vincular aquest conte a Mirall trencat i a la biografia de l’autora. La protagonista es casa per despit amb un home que no el pot estimar.

En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo.

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) April 29, 2017

Calia que comentéssim l’objecte que dona títol al conte. L’autora ens el descriu:

El marc era d’argent repussat: unes fulles de llorer entrecuades amb cintes.

El llorer que tindrà una presència rellevant al jardí dels Valldaura i un simbolisme. La Maria hi morirà travessada per la branca esqueixada pel llamp. De totes maneres, la parella que es va encarregar d’aquest punt ens va fer nota que la majoria de les escenes de la trama són reflectides: l’aparador de la joieria, l’armari de l’habitació de la protagonista, el mirall de mà.

Però si la novel·la […] és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. pic.twitter.com/1Acqy7dlqq

— Mercè Rodoreda (@RodoredaMerce) May 13, 2017

El simbolisme dels lilàs. El Roger i la protagonista s’estimen en una habitació plena de branques de lilàs. I ella es presenta al ball, vestida de color malva i amb uns lilàs a la cintura. Just quan sabrà que el Roger és promès amb l’Àgata. Serà quan decidirà casar-se amb el Jaume Mas. Curiosament els lilàs blancs adornen l’altar.

El dia que es va casar, a l’altar hi havia lilàs blancs, com si fossin lilàs d’un altre món: un món de morts.

En la trobada amb el Roger, ella contempla unes gotes de sang al llençol: la pèrdua de la virginitat. S’ha lliurat completament al seu amor. Però evoca també la imatge de l’Àgata al ball vestida de blanc amb un collaret de robins, la propera víctima sacrificada pel  Roger? Curiosament, aquesta pedra ja ha aparegut al començament del conte,  en les ales de l’ocell. També ens explica l’autora per què la protagonista té un lòbul de l’orella esquinçat: de l’estrebada del seu fill mentre mamava a les arracades. Eren de maragdes, com la pedra del fermall que duu sempre Sofia  Valldaura, a Mirall trencat. Arran de la ferida, li queda la sina esquitxada de sang.

El conte és ple de contrastos cromàtics. A part del blanc i del roig, també podem esmentar el negre i el verd ( els cabells i els ulls de la protagonista), els colors del ventall del ball (verd i préssec), que són gairebé els mateixos del vano que duu Teresa Godall. Aquesta contínua disputa cromàtica simbolitza el debat interior de la protagonista: la pèrdua de la innocència (blanc i vermell) amb la permanència del record (el verd), l’únic remei per recuperar la ingenuïtat perduda?

Per acabar, un descans cerebral.

10a sessió.  Reprenem la mitja sessió que va ser impossible dur a terme dimarts.

Ves per on els va agradar!

Com que hem de treballar els pronoms, els havia proposat que marquessin els que trobessin en un fragment del conte i que n’identifiquessin el referent. Anava bé, fins que el Jose Antonio i la Maria Eugenia es van anar atabalant. S’estimaven més que abans els hagués explicat el contingut.

Havia previst que practiquessin la substitució pronominal amb unes frases extretes també del conte. Volia que el fessin per parelles però em vam demanar de fer-lo conjuntament. La Maria Eugenia anava rondinant. Li faltava el marc teòric.

Vaig haver d’improvisar un exercici per repassar la morfologia dels pronoms. Cada alumne es va haver d’encarregar de mirar com havia d’escriure el pronom que li havia designat al davant i al darrere del verb.  Els vaig haver de proposar que féssim la posada en comú en dues tongades. Per tant, la setmana que ve haurem de veure els pronoms de CD,  CI i CC.

Dilluns, mentre preparava l’anàlisi d’El mirall, em va venir com el podia vincular amb l’Art Thinking: Frederic Amat i La pluja de sang . Així doncs, els vaig comentar que la Regidoria de Cultura ens proposava que l’assessoréssim per un possible homenatge a Mercè Rodoreda.  La majoria va pensar que es podia encarregar la dramatització del conte. Fins i tot van proposar possibles actrius: Rosa Maria Sardà. En canvi, la Nora suggeria una obra escultòrica amb un mirall.  Vam quedar que s’havien de mirar el vídeo del procés creatiu de l’obra per al Teatre Lliure.

Finalment, vaig poder elaborar i penjar el mural dels autors.

 

 

Amargor i dolçor

Aquesta setmana hem pogut contemplar els primers brots del nostre Petricor. Hem imaginat trets biogràfics d’objectes quotidians i ens hem endinsant en el món rodoredià a través del conte El mirall.

7a sessió. Un nou hàbit del grup: just quan entren reguen els testos i apunten en el seu mapamundi. Què hem recollit de l’anterior sessió?

Vam fer una roda per posar en comú les paraules que havien destacat del conte de Pere Calders. Ens han de servir per confeccionar el diccionari dels clàssics. Van aconseguir que els anés definint les paraules.

Tot seguit, els vaig dividir en els dos grups que havien escrit les instruccions. Vaig repartir els textos i a cada component del grup una pregunta per plantejar als companys. Després, en la posada en comú, formulaven aquestes preguntes a l’altre equip. D’aquesta manera, vam poder comentar les errades. Es va allargar, però els va agradar bastant. 04052017_INSTRUCCIONS PER PLANTAR

Vam acabar la sessió amb un descans cerebral. És una variant del joc de pedra, tisores i paper, Samó, Dalila i el lleó. En grup ha de decidir quin personatge és amb mímica. Si són el forçut, flexionat els braços per mostrar la musculatura; en canvi, han de marcar un gest sexi si són la Dalida o bé rugir si són el lleó. Dalida venç Samsó; Samsó, el lleó i el lleó, Dalila. Vam riure força.

Dalila’s power

8a sessió. Regada i mapamundi. 

La revisió textual a partir de preguntes els va agradar força. També  van confessar que els agradava confeccionar el diccionari sobre el vocabulari que van aprenent dels contes. Ara bé —Àngela Maria!—, van reconèixer que s’estimaven més aprendre d’una manera més pràctica que no pas teòrica. Ai, que en va durar ben poc el gaudi. Em costa confeccionar el relatograma quan coincideixen amb els aspectes que han trobat més interessants.

Vaig seleccionar les paraules i vaig elaborar-ne unes fitxes. Les havien de completar escrivint-ne la definició i incloent-hi la cita del conte com a exemple.

Tot seguit els vaig dividir en dos grups.Per això, cada parella havien de pensar en una paraula i l’antònim.  D’una banda van anar a parar la paraula i de l’altra es van agrupar els antònims. Havien de llançar-se el globus formulant una instrucció. Qui rebia el globus l’havia de picar plantejant-ne la prohibició. Pretenia que espontàniament sortissin els pronoms.  Quan vaig intentar la reflexió gramatical després de la pissarra, van canviar les cares.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot seguit, van analitzar poemes visuals de Joan Brossa. M’ensumo que va quedar com un bolet. Els vaig repartir les fotografies dels objectes quotidians. Hi havien d’apuntar tres dades biogràfiques.  Així vam cloure el primer clàssic, Pere Calders, i vam encetar-ne una altra, Mercè Rodoreda.

Vaig demanar que tothom és contemplés al mòbil, a punt per fer-se una fotografia. vam comentar que havien sentit. La majoria va comentar les imperfeccions que havia contemplat; però el Manolo, com que ja sabia per què ho fèiem, va evocar la seva evolució vital. Abans, però, d’encarregar-me de la lectura del conte El mirall, els vaig demanar que es farcissin el tros de pa de pessic amb una de les melmelades: taronja amarga o bé gerds. Se l’havien de menjar mentre m’escoltaven. Al final, els vaig explicar el motiu de l’acció.  Si la protagonista evocava el seu desengany amorós mentre assaboria unes galetes recent comprades a la pastisseria, nosaltres la imitaríem amb un tros de pastís. Les confitures? Els dos homes. L’amarga, Jaume Mas; la de gerds, Roger.

 

Pòquer d’anys literaris

3a sessió.  Vam començar la sessió elaborant el mapamundi. El meu va ser bufar i fer ampolles.

Abans de continuar, però, el Jose volia saber la solució de l’enigma. El Manolo ja va aprofitar aquesta estona per plantejar un dubte: les contraccions. Així doncs, vam haver d’improvisar aquest contingut i un exercici.

Tot seguit, vaig formar parelles. Cadascuna va tirar el dau per saber quin sobre li corresponia.  A dins tenien el títol del conte, la fotografia de l’autor i una capsa amb les lletres del nom i cognom. Els vaig anar plantejant tres preguntes: de què devia anar el conte?, com devia ser l’autor? i qui deu ser? 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam provar un nou descans cerebral: les cinc illes. Vaig aprofitar de batejar amb els autors. Vaig repetir el joc amb el grup de després. Va agradar tant, que ha estat el protagonista de la sessió.

Finalment, vam formar ara dos grups perquè plantegéssim quins podien ser els objectius per avaluar. Havia pensat que en meditessin cinc, però ho vam reduir a tres. Ai, ànimes de càntir, m’heu ofert dues oportunitats perquè els pensi jo…

grup A

grup B

Conclusions

Vaig patir el pes de l’Art Thinking, traginant el material per versionar Petricor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4a sessió. Sortida al CaixaFòrum. Una petita representació vam anar a veure l’exposició de Nicolás Paris. Va ser una missió a contrarellotge. Ens la vam polir en menys de mitja hora. Primers efectes dels llampecs: Això és art? I què pretén? Tan bon punt algú qüestionava, un altre mirava de respondre-ho i respondre-s’ho. Ens hauria calgut una mica més de temps per poder aprofundir-hi. Notaves com anava fent efecte el pensament divergent. Ja t’anaves mirant amb uns altres ulls totes les obres. A veure què en diuen dimarts. Va saber greu que en tres quarts d’hora s’anessin comunicant baixes pel grup de Whatsapp i s’esvaís la possibilitat d’una visita guiada. De totes maneres, hauria passat el mateix. Les mateixes preguntes i probablement l’educadora aixecaria la vista cap enlaire i esperaria que nosaltres ens responguéssim els dubtes.

 

Provant l'”Art Thinking”

Projecte Mínim Viable per a l’I2.  Nova experimentació: la proposta de María Acaso i Clara Megías, aplicar l’Art Thinking. Juro que em volia esperar la publicació del llibre al setembre, però no m’he ne pogut estar. Va ser llegir les cartes dels alumnes valorant la seva experiència com a erroristes i em va brotar un llampec. I si preníem l’obra de Nicolás Paris com a metàfora de l’aprenentatge durant aquest trimestre?

Mantindrem la narrativa del curs anterior. Aquesta vegada, rebran un repte per part de la Cúpula errorista: convertir el seu aprenentatge en una experiència artística que es pugui exposar al final del curs.

Em sembla que el millor és convènce’ls que anem a veure l’exposició al CaixaFòrum perquè ens serveixi d’inspiració. Negociarem els continguts i també haurem d’acordar quins seran els objectius per transformar-lo en possibles obres artístiques. Penso que els demanaré que es fixin en cinc obres perquè puguem reflexionar com copiar-les perquè avaluïn l’assoliment d’objectius.

Com que volen continuar llegint contes, n’he triat una selecció d’autors diferents. El criteri ha estat els anys literaris. Així doncs, la tria ha quedat reduïda a cinc contes: L’oca salvatge de Prudenci Bertrana, Creu i ratlla de Víctor Català  —de la nostra Tarantino (i et vas quedar curta, Laura Borràs)—, Raspall de Pere Calders, El mirall de Mercè Rodoreda i Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu. Vaig barrinant com podem convertir aquestes lectures en experiències d’aprenentatge. Tinc alguna idea. Em sembla que un recurs molt fàcil pot ser el del cine. Vincular cada conte a una escena d’alguna pel·lícula famosa. De moment, en tinc un parell que em ronden pel cap: Moby Dick i La carta. Ja seria la repera si ho pogués vincular amb obres artístiques!

Penso que les lectures ens poden ajudar en cas que no ho vegin clar com poden convertir un contingut en una obra d’art. Deixarem de banda els booktrailer i ens aproximarem a la proposta de Daniela Ortiz en el taller del MACBA. Aprofitaré algunes de les activitats que ens va plantejar Nicolás Paris. Em sembla que hem de començar recreant el mapa mundi, el mitjó de paper que es posaven els paletes. Ens servirà per construir el relatograma del curs. Ara serà individual, és a dir, cada alumne farà el seu, però aprofitaré la posada en comú per construir el del grup.

De nou, de cap a la piscina!

 

Dia Mundial de la Poesia

19a sessió.  Anem de cara a la barraca. Completem el relatograma.

Valoració de la sessió anterior

Apuntant en el relatograma

 

Ja fa un parell de sessions que les opinions són heterogènies. Algú expressa el títpic comentari de suplici pel que fa als verbs. Això que en la primera sessió que vam treballar la morfologia verbal vaig mirar de desdramatitzar aquest contingut. Em va venir al cap les darreres declaracions de la vicepresidenta. Els verbs irregulars només representen una minsa minoria (20%). La majoria de les conjugacions segueixen un model regular.

Mantenim els dos equips de la sessió anterior. Cada grup recrearà un dels dos poemes de Joana Raspall (Si el món fos i Podries) amb la tècnica del full giratori.  Reparteixo retoladors de colors diferents i un foli a cada participant. Els dicto el primer vers. Cadascú l’ha de continuar. Quan els aviso, passen el foli al company del costat perquè continuï la poesia. Així successivament fins que el full retorna a la persona que l’ha començat. Així vam commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Vam escoltar el conte de Zerafina. Em semblava que els recordaria Montserrat Roig.  Cada grup es va posar a pensar en el  booktrailer. Els vaig passar el buidatge del qüestionari dels dos contes seleccionats.

Mundeta Claret

Mundeta Claret

 

 

 

Navegant amb “El Vaixell de la Llibertat”

De cohdra, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/702644

Enguany, sense solta ni volta, m’he vist estripant prejudicis: m’he fet del Facebook,  he estat capaç de mantenir una conversa a través de l’Skype, que va servir per estrenar el nou any de la secció #Entreprofes, i d’escoltar elpodcast. De moment, aquests són els primers confessables. Mira que feia dies que hi donava voltes per preparar-me l’entrevista i al final em vaig embolicar i vaig ser incapaç de respondre algunes preguntes. Així doncs, aprofito aquesta entrada per complementar l’entrevista i per anar farcint la categoria de Portafolis.

El Vaixell de la Llibertat ha estat la nostra modesta contribució a El Barco del Exilio. Hi hem participat escrivint al blog Cómo comunicando…, a la pàgina de Facebook, a la comunitat de Google + i al Twitter. En les xarxes socials hem difós tant les sessions com el dietari d’aula mentre que hem destinat el blog col·laboratiu per anunciar el nostre compromís d’intervenció i per presentar els diferents resultats de les tasques de cada unitat. Tal com també m’havia obligat amb l’equip, havia pensat en aquest grup anar aplicant les claus de la #rEDUvolution. Les prenc com a guies per reflexionar sobre el que ha suposat aquest curs.

1.Allò que ensenyem els professors no és allò que els estudiants aprenen

“Ni el que impartim  és un curs”, hi podríem afegir.  Vaig voler formar part d‘El Barco del Exilio per donar entrada l’inconscient a l’aula. Em va semblar que podia ser una oportunitat per vehicular l’experiència personal de cada alumne. El fet d’aproximar-nos als escriptors catalans ens podria servir al final per comparar-lo amb el periple de l’alumnat.  Havíem d’investigar qué tenien en comú. Ara bé, cal fer algunes consideracions. D’entrada, volia aplicar l’aprenentatge basat en problemes (ABP). En cada unitat hauríem de resoldre unes tasques per aconseguir respondre al final del curs la pregunta inicial, elaborant un reportatge. Però es va quedar en una intenció per falta de temps i pel desconcert dels alumnes. Era la primera vegada que treballaven amb aquest mètode. Per tant, vaig anar adaptant i recreant aquest sistema de treball. Costa desempallegar-te del programa i pateixes per algunes persones que són incapaces d’assolir els objectius. Et deixes arrossegar per la incertesa. I dóna fruits, com ho comentarem més endavant. No podem exigir canvis en l’educand si  nosaltres, com a docents, no n’assumim cap.

En segon lloc, apostar pel bagatge individual com a material didàctic pot semblar a priori un obstacle en l’aprenentatge d’una altra llengua per a determinades persones. Els alumnes recorren a la seva llengua materna per expressar-se emocionalment. Els costa desprendre’s. No obstant això, fomentes més interès en la llengua per aprendre. Abones maduresa transformant falses creences o  consolidant-ne d’altres. Recordem que María Acaso adverteix que un procés d’aprenentatge no es clou amb l’assoliment d’uns objectius.

En tercer lloc, el  comentari d’una alumna en el Facebook, acabat el curs, em servirà per explicar que també aquest curs m’ha ajudat a seguir caminar lluny de casa. Vés per on, una activitat de la unitat 2 vaig descobrir l’autora Núria Martí i Constans, nascuda a Calella. Aquest projecte m’ha permès participar en un blog d’un altre professor calellenc. D’altra banda, va anar apareixent la Institució de les Lletres Catalanes a la coberta del vaixell. A més, em va acompanyar la lectura de Leonora d’Elena Poniatowska, la novel·la sobre la pintora surrealista que va fugir dels convencionalismes per instal·lar-se a Mèxic, i Ara, escric de Lolita Bosch, en part escrit a Mèxic per desprendre’s de la novel·la que acabava d’escriure sobre el seu pare.

Finalment, per resoldre el problema de la direccionalitat, cal ser més flexible i acceptar que els resultats o les decisions no siguin el que havia previst inicialment. Per exemple,  en la negociació del projecte la Cristina S. es va entestar a incloure a Ali Bei com a passatger d’El Vaixell de la Llibertat. Quan vaig presentar una de les tasques de la segona unitat, un grup d’alumnes s’ho van prendre al peu de la lletra la gravació d’una lectura dramatitzada. Ens van representar el passatge que van triar per llegir. Ens van sorprendre i ens van divertir.

2. No només s’ha de semblar democràtic, sinó que se n’ha de ser

Vaig organitzar les dues primeres classes per crear les bases de la nostra comunitat. Van ser dues sessions esbojarrades, però molt divertides i rEDUvolucionàries. De totes maneres, en la primera vam fixar el manifest, que en la darrera sessió es va convertir en un recurs avaluatiu. En la segona sessió, vam tirar endavant un petit projecte: Parem la taula. Cadascú va crear un plat amb material que vam compartir entre tots plegats.  Em va tocar ser un més. Per tant, em vaig haver d’idear un manifest, crear un plat, elaborar un mural, editar àudios i vídeos, tot i que d’això últim he estat incapaç.

D’altra banda, també vam negociar el projecte, com el volien dur a terme, les preguntes per investigar els escriptors i els criteris avaluatius de cada tasca. Em va sorprendre com es valoraven els seus treballs. Se solidaritzaven amb la resta de companys i empraven els indicadors d’assoliment per motivar sempre els companys. Potser algú se’n pot fer creus. Deu pensar que em prenien el pèl. Doncs, em sap greu, però no. És el que vaig fomentar.

Aprofito aquest apartat que va ser un gaudi observar la transformació per part de dues alumnes eslaves: una de russa i una d’ucraïnesa. Al començament, feien uns ulls com taronges: creien inversemblant que un professor transgredís constantment les classes. Però ho van anar acceptant. A la primera sessió, la Victoria em va demanar de canviar de nivell. Creia que perdria el temps. Li vaig demanar que en tornéssim a parlar després de quinze dies. No en vam parlar mai més fins que a la darrera sessió em va agrair que respectés el nivell de cada alumne i que havia sabut conciliar la diversitat.

3. De la classe a la reunió

L’anècdota anterior exemplifica que he mirat d’apostar per una educació artesana. El projecte dels plats, comentat més amunt,  va ser un intent d’establir un vincle com a comunitat, però per demostrar-nos com es podia gaudir d’una activitat extralingüística. Aquesta tasca havia d’esdevenir, però,  una experiència d’aprenentatge,   a l’hora que miràvem d’habitar l’aula.

Potser em reitero, però al llarg del curs he recollit prou testimonis que evidencien la transformació que produeix en l’alumnat. La Nataliya, l’alumna ucraïnesa, va començar el curs confessant que seria incapaç de parlar català i en canvi a mig curs em va comentar: “con usted, sí. Sólo pido tiempo”. Al final, s’ha engrescat a continuar amb els seus companys i participarà en un taller de teatre. Poca broma!

4. No tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar

Vam dur a terme Les cançons del dia. Escoltàvem una melodia recomanada per algú. Després havia de justificar el motiu de la tria. Era una activitat que produïa forta expectació per part dels companys. Els encantava escoltar com s’explicava i descobrir algun aspecte desconegut Vam aprendre sobre l’himne d’Andalusia, sobre els Carnavals de Cadis, la fascinació per la cultura francesa dels russos. Vam evocar la dictadura argentina i uruguaiana. Vam escoltar músiques que explicitaven estats d’ànims o bé què ens aportava el curs. Era una activitat que vehiculava les emocions del grup.

A més, vam visitar dues vegades la biblioteca. Ens van deixar  l’aula d’informàtica per crear els murals. La segona hi vam anar per buscar llibres per poder preparar la lectura. El primer dia vam fer una entrada sorollosa. Ens van renyar per ser impuntuals i per parlar massa fort. La rEDuvolutio molesta.

5. D’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge

Com que és el darrer curs del nivell, els alumnes si volen aconseguir un certificat han de superar una prova. En vam parlar a l’inici del curs i els vaig convidar que fessin el model de prova, disponible al web de la Casa. La finalitat era desangoixar-los i que ens puguin centrar en el nou paradigma. De totes maneres, el segon dia em va rondinar la Loli. Em va qüestionar la metodologia. La vaig tranquil·litzar demanant-li  confiança. Va seguir el meu consell. És una persona que aprofitava una pausa laboral per venir a classe. També  havia confessat més d’una vegada que la seva parella desconfiava que fos capaç d’aprendre alguna cosa. De vegades, som inconscients del que podem provocar amb els nostres judicis… Els docents també cometem aquesta pífia!

Vaig recuperar els manifestos dels alumnes  perquè ens servís per fer balanç del seu aprenentatge. Em va sobtar les respostes. Tothom reconeixia que havia progressat. Per exemple, la Loli va reconèixer que llegia en català molt més que abans. Assumia que encara li costa expressar-se, però confia que amb el programa de Voluntariat podrà avançar en aquest aspecte.

A més, vaig aprofitar l’entrevista per demanar-los que es puntuessin la nota del curs. La vaig respectar excepte el que es puntuaven més baix. La nota que proposaven era la que jo restava del total. Per acabar, els vaig demanar una metàfora visual del que els havia semblat el curs. Va servir per poder preparar una presentació.

L’últim dia vaig haver d’escoltar unes valoracions impressionants i també alguna anècdota divertida. Em van confessar que es van espantar en les primeres sessions perquè es pensaven que hi anava fumat. L’Antonio em va agrair que no li hagués venut cap sopar de duro sinó i  que m’hagués interessat per conèixer aspectes  seus. El vaig fer feliç poder explicar sobre el Carnaval de Cadis.

Estic espantat, però aquesta és la línia que seguiré a partir d’ara. Dimarts començo un B1. Em sembla que serà el tercer que faig… De moment, ja tinc el títol: Relaxing cup in Castelldefels.

Documentació:

• Les sessions PortafolisSessionsB32CURS2013-14
• Dietari d’aula dietariB3CURS2012-13
• Tasques tasquesB3CURS2012-13
• Expansió del projecte expansioB3CURS2012-13
• Material

 

La memòria històrica

De tat, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/840134

 

Sessió 6a amb B3. Dubto encara si les sessions em surten prou rodones, però cada dia en surto amb ganes d’escriure en el dietari. El projecte comença a emergir les experiències personals.

Després de l’escalfanent, em boicotegen la sessió amb dubtes. Abans, però, la Mariana, que dimarts no va poder venir per problemes de salut, em confessa que li encanta Lluís Llach i que li agrada molt la versió de Corrandes d’exili. M’estarrufo per dins. El fet de venir a Catalunya li ha permès conèixer-ne la música. Li encanta. És el que em passarà a mi ben aviat. Descobriré qui és Charly Garcia. Li recomano que escolti la versió de Sílvia Pérez Cruz.

La Leticia demana que escrigui el present de la perífrasi de probabilitat. Primer embolic: perífrasi de probabilitat i d’obligació. La Victoria s’hi afegeix. Li costa veure la relació entre tenía que i havia de . Li costa aplicar el passat perifràstic. Algunes cares incrèdules. Continua i em demana quina és la diferència entre anar i anar-se’n. Escric el present d’aquest darrer verb. Ens farà falta per a aquesta unitat. Protesta. Vol entendre per què en la conjugació hi surten tres paraules. Fujo d’estudi. Em sembla que s’enfada una mica.

Reprenem la sessió. Recordem les preguntes de la tasca d’aquesta unitat. Organitzo les parelles. Completen la biografia. Després, contesten les preguntes. Mentre vaig passant per les parelles, interrompo la de la Nataliya i la Victoria en rus. La Nataliya m’explica de què parlaven. Li explicava que els amics del seu home es van sorprendre que ella visités el Valle de los Caídos. Ella argumenta que és un monument de la guerra. Hi ha enterrats presoners. Per això val la pena anar-hi i homenatjar-los. Li intento explicar que això no és vol per la banda dels vencedors. Espanya encara té pendent  la reconciliació i si no es vol recuperar la memòria històrica no hi ha res a fer. Evidentment, ho compara amb la URSS. Abans era soviètica, ara és ucraïnesa. El pare, militar soviètic. Els van destinar a la Sibèria. No oblida el fred extrem que va patir de petit. Tot, per un projecte que de cop i volta es va esfondrar. S’estranya que ara tothom renega del comunisme. Entenc, pel que m’explica,  que no va poder continuar exercint de mestra perquè desconeix l’ucraïnès. Els pares dels seus alumnes li ajudaven a escriure les notes. No entén aquesta dèria humana per bandejar el passat. Segons ella, no es pot renunciar  la història. Qualsevol fet té aspectes positius i de negatius. Em sap greu que no puguem compartir aquesta conversa amb la resta de la classe.

Finalment, fem la posada en comú de les respostes. Comencem per la darrera. Joan Oliver es va encarregar d’evacuar els escriptors que treballarem. A més, és qui posa en contacte Mercè Rodoreda amb Armand Obiols. La Cristina assenteix amb el cap. Ella vol estudiar l’escriptora i està al corrent de l’escàndol de Roissy-en-Brie. Torno a estarrufar-me! Quant al retorn, reflexiono com de dur devia ser marxar  i com de dur tornar, en plena maduresa i amb fills ja grans. Tothom assenteix.

Encara ens queda temps per parlar breument de l’imperfet.

Anècdota: la Victoria sempre que sent Pere Quart es pensa que parlem del rei. A mi, també em passava de petit.