20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

Anuncis

M’havia promès no fer servir més les metàfores per exemplificar el contingut d’una entrada, però veig que no ho puc evitar. Mentre barrinava com començar aquest article, m’ha vingut al cap aquesta escena . Espero que quan hàgiu acabat de llegir l’article no m’aüqueu. Ja veig que no tinc prou domini de fer servir la metàfora com a recurs didàctic, després dels comentaris i alguna reacció que ha originat les dues entrades anteriors.

Fa més d’una setmana vaig tenir un petit conflicte amb una companya de feina. Em va estranyar el seu raonment, però em va sorprendre encara més la meva resposta. Vam actuar de la mateixa manera: esverant-nos davant una adversitat o aïrant-nos perquè no es complien les nostres expectatives. He de demanar disculpes perquè les dues anècdotes que relato són totalment inventades. Però us he d’agrair els vostres comentaris perquè tots són molt interessants . Vaig mirar de  fer les corresponents piulades advertint que els fets eren ficticis. Comptava que amb la categoria i les diferents etiquetes en guiaria la lectura.  Per alguna valoració que m’ha arribat particularment,  he conclòs que he de planificar molt més els articles. Aquesta vegada poden estar prou tranquil·les les meves alumnes del nivell D perquè no hauran de valorar dues entrades meves de cop.

La picabaralla es va deure a les contradiccions i els dubtes que ens aboca l’avaluació quan volem incidir més en el caràcter formatiu o  regulador que no pas en el de sumatiu o qualificador —potser que reservi aquest tema per a un proper article–.  Aquesta és la línia de reflexió i treball que hem emprès al Centre. Ens calia establir uns criteris avaluatius. Per això hem aprofitat l’avinentesa per aprofundir en una avaluació que sigui més  formadora, que ajudi l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge, tal com recomana Neus Sanmartí. Aquesta companya qüestionava la continuïtat de determinats alumnes.Els creia incapaços que superessin els exercicis eliminatoris de la prova que tindran a final de curs.

Em vaig esverar perquè la seva consulta s’allunyava del nostre objectiu.  Em semblava que d’entrada ja els condemnava al fracàs. Però també mostrava inconscientment un pànic per si la’n responsabilitzava. És una persona que s’exigeix molt cada dia. S’hi escarrassa de valent. Inverteix hores preparant tant les sessions com elaborant materials. Per tant, és natural que se senti decebuda amb qui creu que no progressa adequadament. Desaprofiten tota aquesta energia. N0 s’esforcen a aprendre  De la mateixa manera vaig reaccionar jo amb ella.  Em va semblar que amb el seu comentari llençava a les escombraries tota la labor d’aquest curs. De què havien servit les extenses hores de preparació de les sessions de treball, de consultar bibliografia, d’esbossar el projecte, d’acordar diferents actuacions perquè ens  convencem que l‘avaluació ha de motivar i no pas setenciar?

Comentant l’incident amb una altra companya, em va recordar que tothom necessita el seu temps per aprendre, per apropiar-se de  nous continguts o bé de reformular conceptes adquirits. És a dir, es necessita temps per canviar –aquest matí he llegit la mateixa reflexió en el llibre d’Eduard Punset— . El canvi no deixa de ser el final d’un procés d’aprenentatge. Quina lliçó, oi?  Vet aquí com em vaig empescar l’anècdota del meu fill. Vaig voler relatar com es pot sentir un alumne davant el  fracàs  –que dictaminem els docents– del seu aprenentatge.  És curiós perquè tothom tasta, en un moment o en un altre, aquesta amargor. Arran dels diferents comentaris, em va venir una altra idea al cap: per què no n’escrivia una altra des de l’altre punt de vista? Dissabte acompanyo el fill a bàsquet. L’endemà tinc un rampell. Així neix La derrota –tot i que els títols previstos d’entrada eren Li cal un/a coaching? i L’entrenador.

Per tant, ja miraré de planificar i de contextualitzar millor les entrades a partir d’ara. Prometo pensar-m’hi dues vegades quan vulgui tirar de veta de les metàfores.  A més, hem de recordar que cal que ens posem de tant en tant en la pell de l’alumnat. Proporciona una bona perspectiva per millorar la nostra tasca docent. Aquest és el meu pla de millora.  Ara haureu de ser vosaltres qui vetlleu per si el compleixo.