El professor tou

Les modernors tenen coses bones i coses dolentes. De bones n’hi ha moltes, és clar: que si el treball en xarxa, que si un major accés a la informació, que si el desenvolupament de noves metodologies d’aprenentatge, que si sistemes d’avaluació alternatius… Entre les dolentes, que també n’hi ha, ens trobem la consolidació d’una espècie que semblava abocada a l’extinció en aquest món educatiu cada vegada més materialista i quantitatiu: el professor tou.

Perquè de professors tous sempre n’hi ha hagut, per descomptat, però semblava que tenien els dies comptats. En un sistema educatiu ple de revàlides, de proves externes, d’etiquetes i prejudicis qui es podria imaginar que els professors tous resistirien a aquest deliri normatiu. Doncs, sí, amb les seves males arts hi han resistit i amenacen fins i tot d’obrir una bretxa.

No obstant això, parafrasejant El Fary, hi ha col·legues que detesten el professor tou. Aquest professor que té un excés d’aprovats en la matèria, que deixa la porta oberta i que munta saraus, que no mana deures per fer a casa, que infla les notes, que explica la seva vida als alumnes, que organitza activitats lúdiques, que avalua no només amb exàmens…

Perquè hi ha professionals en l’ensenyament que confonen exigència amb exàmens complicats o amb deures repetitius. Perquè hi ha la creença que s’ha de patir a l’aula des de ben petits a través de fitxes, redacció de quaderns o sense sortir-se del llibre de text. Cal acabar el temari!

Sembla que el professor tou no fot ni brot. Sembla que s’ho passa bé i que connecta massa amb els alumnes. Inclús alguns creuen que no té conflictes amb els alumnes o que passa de les seves tasques. De vegades, de fet, el professor tou sembla fins i tot defensar el seu alumnat davant la bandada docent. I per aquí sí que no es passa, clar. Aquesta  és la línia que no es pot travessar mai.

PD: aquesta entrada és escrita a sis mans amb @oscarboluda, autor d’Efepeando, i @monparaiso, autor de De vuelta, arran d’una conversa tuitera. Espero que aquest article sigui el primer d’una sèrie de col·laboracions més. Recomano que seguiu els blogs de sengles socis.

 

Ja et veig el llautó…

6a sessió. La Vivi, secretària de la sessió anterior, aprofita el missatge amb la diapositiva per avisar-me que no podrà venir. Així doncs, presento la diapositiva, sense temps de muntar l’ordinador i el projector ni de fotocopiar-la.  Tan bon punt, vaig per presentar el resum, salta l’Alberto: “Ara ja ho sé per què fem tot això. Ho he llegit en el meu capítol. Ho tinc tot!”.  Dubto de com he de reaccionar en aquests casos. Em vaig fer l’orni, però ell hi anava insistint.

Vaig explicar el resum de la sessió. Em vaig oblidar de consultar l’ús de l’indefinit i del pretèrit perfet. Els vaig advertir que en aquesta sessió es farien un munt de classificar. Els vaig proposar que pensessin en oficis o professions. Per parelles, els vaig demanar que els classifiquessin. La majoria hi va aplicar el criteri de l’àmbit laboral o bé d’estudis. Mentre, jo els anava agrupant segons el  sufix emprat.

Havíem acordat en la sessió anterior de buscar frases fetes sobre maneres d’explicar o parlar en la seva llengua materna. Estic segur que els va agradar la posada en comú, però em va donar la sensació que era una olla de cols. Primer, alguns no havien entès la instrucció. Havien recopilat frases fetes en català. Segon, els continua desconcertant que demani per les llengües maternes. Queda clar que les úniques llengües vehiculars a l’aula són el català i el castellà. Però, bé, vam anar tirant endavant amb la proposta: recopilar frases fetes en les llengües maternens. La Johanna ens en va comentar una de sueca; la Natalia, una de russa; l’Aliou, unes quantes de francès —va dissimular quan li vam demanar en wòlof—. Però el sorprenent és les diferències dialectals del castellà peninsular amb el llatinoamericà.

Finalment, la Laura va explicar el segon capítol. Va descriure els set amics del Salim. Va proposar unes activitats molt interessants. La pega, no era del capítol sinó de la novel·la. Quina llàstima que no la tingués al costat quan vaig planificar els artefactes digitals. Havia pensat en la possibilitat de crear un diccionari col·laboratiu. Ho hauria tirat endavant si haguéssim pogut llegir la novel·la tots plegats.

Mentre tothom se l’escoltava, vaig anar apuntant paraules que podrien ser útils de comentar-les en la posada en comú.