De StormPetrel1, extreta d’http://www.flickr.com/photos/dominique_filippi/4359097274

Sessió de treball amb l’equip. Cliqueu l’enllaç per conèixer-ne el desenvolupament.

Vaig assistir a una conferència de Jordi Grané, Claus per afrontar amb esperança la situació socioeconòmica actual, organitzada pel PEB de Begues. Convida  al públic a acompanyar-lo en un viatge per finalitzar la seva exposició amb un repte: si apostem per emprendre el camí com a Amudsen o bé com el capità Scott? Em va venir al cap aquest dilema, just havent conclòs la sessió. Ampliem el repertori de metàfores per descriure les dues línies, que topen i generen conflictes —benvinguts sien!—, en l’equip.

Reflexionar sobre la reunió t’ajuda a preparar la propera; però amb la distància temporal, et vas refredar i t’agafa sempre amb els pixats al ventre. L’hauria d’haver planificat millor. Vaig incorporar alguna millora, però  va ser impossible poder repassar consells per com hauria d’haver  liderat la trobada. L’escolta activa se’m resisteix. Em provoquen i em deixo arrossegar per la ventada emocional.  Relatant la del mes passat, vaig recordar quin era l’objectiu del projecte, que va ser analitzat i qüestionat  per un dels equips.

g

Aspirar que registrem un 100% d’assoliment és un objectiu conseqüent amb l’impuls de l’avaluació reguladora. A més, som uns quants que l’hem aconseguit. D’ençà que vaig aplicar les conclusions del projecte  en la modalitat a distància, l’alumnat el supera. Les claus són una aposta per les possibilitats de l’alumnat, una correcció qualitativa, el reforç positiu, el treball per tasques, l’aposta per una pedagogia democràtica i la reflexió com a recurs d’aprenentatge. Aspectes que hem anat debatent al llarg de dos intensos anys.   Els considerava com a  killians jornets.  De fet, els hauria d’haver descrits com a alumnes resilients. Fa una setmana que vaig descobrir la xerrada d’Anna Forés —les distàncies s’escurcen—, i em vaig adonar que intuïtivament aplicava la resiliència en la meva tasca.

D’aquesta ponència podem extreure els elements que comparteixen amb l’aprenentatge. Si defineix la resiliència com la brúixola per al viatge de la vida; l’aprenentatge no deixar de ser un procés similar: una aventura, un itinerari. Per tant, és una eina que també l’hem de dur a la butxaca o  a la motxilla.  En ambdós viatges, hem de prendre decisions. Hem de prendre una actitud realista i esperançadora. Aquí és la novetat que he aplicat enguany i que he après de la xerrada de Janine Shepherd, un altre model resilient.  L’aprenentatge també ha de ser un projecte de futur, un sí a la vida.  Em sembla molt important la recomanació de la pedagoga barcelonina, cal respectar el procés de transformació de cadascú. És un dels maldecaps nostres a l’aula a l’hora d’atendre la diversitat. Em fa gràcia que destaqui les perles com a elements resilients. Ara és quan té més sentint que anomeni les errades dels alumnes com a perles. D’una adversitat poden generar una obra d’art o una transformació. També em sembla bàsic el realisme de l’esperança que han d’aplicar les víctimes per superar un trauma. És el mateix procés que emprenen quan volem aprendre: assumint el punt de partida; en el cas de la persona lesionada, ha de ser conscient de la seva desgràcia. Ara bé, ha de servir per projectar futur. És important que canviem la mirada o l’enfocament; no només els docents, sinó també els alumnes. Han de fixar-se en les seves possibilitats i compartir-les per poder cooperar en xarxa.

Per tant, va anar molt bé fer una pràctica en grups: analitzar una fictícia revisió d’una alumna. Primer, cadascú va corregir el text i el va puntuar segons la rúbrica. Com que vaig veure que ens allargàvem —em sembla que a partir d’ara un sol objectiu (i un altre a la butxaca, per si de cas)—, vaig aprofitar per fer la pausa. A la tornada, vam formar grups en què qui impartia un S3 hauria de liderar el grup. En canvi,  vaig designar el rol d’observador a la persona que no n’havia fet mai cap. Hauria de registrar el caràcter dels comentaris: objectiu o subjectiu. També va haver de llegir el perfil de l’alumna abans de consensuar la puntuació. És curiós però em sembla que el grup 4 va ser el que va li va atorgar la puntuació més baixa. Ara bé, l’activitat va anar molt bé per adonar-nos que no puntuem tan diferent com ens sembla d’entrada. Segon, al final, els vaig comentar la meva puntuació. Havia estat la més estricta. Els vaig fer la reflexió: com que havia d’anar de coordinador vaig ser ben poc permissiu. Els hauria d’haver confessat que era una alumna del D però que algú l’havia tinguda com a alumne també en graus inferiors. M’hauria agradat copsar-ne les impressions.

Finalment, vaig fer la roda perquè avaluessin la reunió. Mai no plou a gust de tothom, però em va agradar la valoració de la Rosa Carme. Confessava que venia amb poques expectatives i que n’havia sortit encantada. Havia trobat una sessió molt pràctica.  Comparteixo aquesta valoració. Crec que el fet d’haver compartir una pràctica docent entre tots nosaltres ens va omplir de satisfacció, ens va cohesionar més i vam guanyar molta més confiança. Diria que vaig percebre dringadissa metàl·lica. Devia ser l’armadura de més d’una o una que va començar a caure?

Volia celebrar l’entrada número 100  amb un homenatge bastant  especial. Em sembla just que sigui aquesta la que assoleixi la centena d’entrades.