Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis

20170331_104014.jpg

Aquest trimestre havia previst que el grup es convertís un comando errorista per impedir que el maligne Dr. Mabuse se sortís amb la seva. I penso que el grup ho ha aconseguit.

 

El primer que he de destacar és la bona companyonia. Han estat ben avinguts al llarg de tot el trimestre. Això que hi van haver noves incorporacions. Penso que el pla d’acollida és fonamental. Els antics alumnes es van encarregar d’explicar els productes finals de l’anterior trimestre. D’altra banda, ha estat un plaer idear cada sessió i contemplar com transcorria plàcidament. Han valorat gairebé sempre cada sessió en verd. S’hi han implicat de valent i han acceptat sense protestar els reptes que els anava plantejant la Cúpula. A més, en el relatograma han apuntat continguts gramaticals, però també les tasques que els exigia creativitat.

Els va entusiasmar el moviment errorista. De fet, ha comportat que acceptéssim amb naturalitat els errors. De vegades, podia ser jo a l’hora de presentar-los alguna tasca en què m’equivoca i els podia impedir que resolguessin un enigma. “És clar, som erroristes”, ens confessàvem, somrèiem i miràvem d’esmenar la pífia. A més, es van anar picant a l’hora de pensar en una foto i un àlies per a la cèdula errorista. Les comunicacions de la Cúpula eren el pretext per treballar els models dels textos que havíem de treballar: la nota i la carta familiar.

Com hem dit, van proporcionar el material per completar la cèdula errorista que servia per al progrés de la missió. A més, com que cadascú es va encarregar de llegir un dels contes de Molta roba i poc sabó vam anar elaborant una presentació en què recollíem els elements narratius més significatius (tema, marc, narrador i protagonista), una sinopsi i una cita traduïda a un alfabet visual inventat. Vam acordar produir dos booktrailers i per acabar, van escriure una carta a la Cúpula valorant l’experiència de formar part d’un comando errorista.

Vam establir dos rituals que potser són un dels factors que van ajudar a travar una cohesió grupal: el relatograma i el lliurament dels emblemes. Cada dia recordaven amb què s’havien quedat de la sessió anterior i també la valoraven. Com que llegiríem uns contes en què la ciutat de Barcelona té una importància cabdal vaig idear de crear el relatograma com si fos un tauler de Monopoly. Una altra opció que tenia en ment era fer-lo sobre un plànol de l’Eixample.

Quant als emblemes, a mesura que assolien els reptes els atorgava un emblema. Vam decidir que la sintonia de la sèrie d’El equipo A ambientaria l’acte. Se sentien orgullosos de guanyar-los i també era un revulsiu per a qui no havia pogut complir alguna de les  tasques.

IMG_20170215_112626_373

He tingut l’oportunitat amb aquest grup de dur a termes les pràctiques que ens proposaven els artistes dins del programa educatiu del MACBA P2P. D’igual a igual. Gràcies a María Salgado, vam començar a jugar amb frases dels contes. Alguns alumnes els va agradar la proposta de jugar amb les categories gramaticals. Em vaig entusiasmar amb la idea de crear un alfabet visual que ens va plantejar Ignasi Aballí. Em va ajudar a buscar noves formes de comunicació de la Cúpula. A més, va ser una activitat cooperativa molt satisfactòria. Em va frenar la proposta molt interessant de Daniela Ortiz. Ja teníem coll avall que acabaríem el curs preparant uns booktrailer. Però hauria estat un bon recanvi recrear els contes en collages per plasmar el punt de vista de l’autora dels contes o bé del nostre com a lectors. De totes maneres, el taller amb l’artista em va servir per llegir amb uns altres ulls els poemes de Joana Raspall.  D’altra banda,  vaig aplicar el sistema de planes que vaig aprendre dels tallers amb Nicolás Paris, organitzats aquest cas per CaixaFòrum,  per repassar la morfologia verbal.

He de reconèixer que li he agafat afició a commemorar els anys d’autors que proposa la Institució de les Lletres Catalanes. Em feia gràcia treballar Montserrat Roig. Vaig adoptar el mateix que he aplicat en altres grups: la lectura cooperativa d’una obra. Suggereixes un tastet de l’autor. Si agrada, has encès una espurna. En canvi, si no agrada, tampoc no has enfarfegat el lector. Dubtava si els alumnes entendrien els contes  de Molta roba i poc sabó. Tot i que algú se’n queixava, els alumnes van participar a gust en totes les activitats. Una alumna va confessar que escriure la sinopsi l’havia ajudada a entendre el conte. Una altra alumna es va sorprendre que els companys haguessin triat el seu conte per elaborar el booktrailer per un comentari que havia escrit a l’hora de recomanar-ne la lectura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara bé, és un grup en què registrem una assistència irregular. Predomina una majoria de mares i  de persones aturades. Per tant,  les malalties dels fills o bé les entrevistes laborals o bé els períodes de proves ens són adversos.  Penso que per al proper curs hauré de plantejar lectura de contes d’una manera més tradicional.  Anirem llegint els contes tots plegats. És l’única pega que hi he trobat.

Anàlisi DAFO #i1cast16.jpg

20170403_103530.jpg

22a sessió. Setmana de ritme trepidant. Vaig haver de planificar la sessió una estona abans. Serindipia. Mentre faig el tallat, llegeixo l’apunt de José Blas García. Se’m fa un nus a la gola. Ara ja no bramo quan acabo amb un grup. Duc les cartes de dimarts i em cremem dins de la motxilla. Decideixo que els cal una resposta per part de la Cúpula.

Comencem l’última sessió completant  el relatograma.

20170330_094352

Miren d’ordenar la carta que els han escrit. He pensat que seria una bona manera de recordar la disposició de la carta. Les seves, bastant emotives; però ni rastre de la disposició textual. La Cúpula només els comunica un repte: a la cacera de l’error. Però en tindran un altre, bastant important.

Recorden els continguts del curs. Tenen als seus peus el relatograma. No en fan cas. Regiren els apunts o bé fan memòria. Apuntem a la pissarra els continguts.

20170330_111648 (1)

Els reparteixo el poema que van escriure al començament del curs. Hi han de trobar errades i corregir-les. Havia improvisat una fitxes. A mesura que les trobaven els hi anava enganxant gomets. Deu ser dèria primaveral. Ara em presento davant dels dos grups carregat de gomets de colors. És un gaudi quan et van mostrant les errades que han caçat i que han sabut revisar-les.

Els pregunto per què ens hem convertit en comando errorista. Recorden la missió: impedir que el Dr. Mabuse influeixi al govern municipal perquè elimini els noms de figures rellevants dels espais municipals. Organitzo dos grups: uns defensaran l’Espai Montserrat Roig mentre que l’altre són agents del Dr. Mabuse. El debat va ser disputat. Uns van saber defensar la memòria de Montserrat Roig i els altres van saber picar-los.

I per acabar, van haver de completar l’última casella del relatograma.

20170330_111258 (1)

20170216_155134.jpg

10a sessió. Comencem la sessió jugant a paraules encadenades. Primer, fem un parell de rondes encadenant l’última lletra. Com és habitual, notem el primer conflicte: algú enllaça el so. Després, encadenem l’última síl·laba. Havent assistit a un segon taller amb l’artista colombià Nicolás Paris, tinc clar que el cercle ha de ser la disposició inicial de l’aula.

A continuació, completem el relatograma. La casella és petita i ahir va venir gairebé tot el grup. Els darrers alumnes es van limitar a valorar la sessió. La majoria els va agradar, tot i que hi ha un parell d’alertes. M’imagino que són l’advertència que havíem de repassar els diftongs.20170216_113823

Aprofito la formació del cercle per organitzar dos grups. S’havien de comparar el dit cor. Així vam tenir l’equip del cor llarg i del cor petit. Vaig preparar un  dicciopinta amb diftongs.  Les instruccions eren si els sortia un verb l’havien de representar amb mímica; en canvi, si era un nom, l’havien de dibuixar. Si vaig formar dos grups era perquè uns endevinarien paraules amb diftongs creixent i els altres, decreixents. Es van divertir força. Tot seguit, els vaig demanar què tenien en comú les paraules del  seu grup. Així vam anar deduint els tipus de diftongs. Vaig voler experimentar una rutina de pensament. Vaig dividir parelles de cada equip. Una parella va haver de pensar en el color; una altra, en el símbol i una tercera, la imatge.

20170216_113505-1

Era el temps de dur a terme un descans cerebral. Vam provar de fer un nus humà. Tot el grup, amb les mans agafades, van haver de seguir la música mentre anaven passant d’una banda  a l’altra sense desfer-se.  Quan vaig parar la música, havien de retornar a l’estat inicial. Ho van aconseguit i jo vaig badar amb la càmera. Quan la vaig tenir llesta ja havia aconseguit tornar a la figura inicial. 20170216_110646

Vam completar l’anàlisi del llibre de Montserrat Roig i vam acabar amb la cerimònia de lliurament de cèdules i emblemes.

20170209_152053.jpg8a sessió. Vaig recuperar les activitats que havia preparat per treballar l’accentuació amb Els  Viatgers.  Com a escalfament, cada alumne havia d’endevinar què els havia enganxat al front.  Ens va servir per introduir el vocalisme tònic català.  Una ensopegada. Em van demanar si disposaven les cadires en cercle. Els vaig respondre que no calia perquè s’haurien de moure per l’aula. Els hauria d’haver respost afirmativament ja que he començat a crear un hàbit per transformar l’espai.

 

Tot seguit, vam continuar amb el relatograma de la sessió anterior. Per majoria aclaparadora, el contingut gramatical. Ara bé, la Nora va destacar l’anàlisi dels contes. El seu tenia suc Ramona Ventura és convidada en un tec de germanor i admira com els lletraferits de l’any de la fam es fan la llesca mútuament. Li va encantar, tot i que en devia desconèixer el context històric i cultural. Reconforta quan el grup et dóna llum verda.

20170209_102351-1

Per treballar les regles d’accentuació, els havia preparat un joc d’agudesa visual. Com que el grup no és gaire nombrós, vaig pensar que ens seria més còmode disposar les targetes a la suposada taula del profe. Es va produir un fet revelador. Les alumnes van passar de regles de joc. Es van posar a aparellar paraules com unes esperitades, prescindint dels companys, que es van situar en un racó fent petar la xerrada. Què hi dirien Montserrat Roig o Maria Mercè Marçal?

20170209_102136.jpg

Un cop deduïdes les regles d’accentuació, els vaig dividir per parelles. Cadascuna havia de confeccionar un titular amb les regles d’accentuació: un per a les agudes, un altre per a les planes i un tercer per a les majúscules. D’entrada, els va costar entendre la rutina de pensament. Abans ja havien rondinat pel que fa a reconèixer les vocals tòniques (les es i les os). Ben aviat, se’ls va despertat l’enginy.

Em vaig saltar l’ordre de la sessió. Havia ideat una petita celebració pel lliurament de les primeres cèdules erroristes com a descans cerebral. Però vaig prosseguir enllestint l’anàlisi de Molta roba i poc sabó. Ara tocava que contextualitzessin el conte: marc espacial i temporal.

Per acabar, abans de dur a terme el lliurament de les primeres cèdules, m’havien d’ajudar a triar l’ambientació musical.  Primer, van escoltar els tres fragments que havia triat:

Un cop vam tenir la banda sonora del moment, vaig oficiar el primer lliurament de la cèdula i l’emblema.

Aprofito l’avinentesa per agrair l’orientació i el suport de Natxo Maté i Puig.

20170202_180133.jpg

6a sessió. Sessió tèrbola. Ens han vingut  tant a fotografiar i a entrevistar-nos per a una promoció de la Casa. Havíem de mantenir al màxim la normalitat i és el que hem procurat, cosa que en alguns moments ha costat. Ves a saber si ja no és cosa del Dr. Mabuse… Potser ha transcendit que ens hem convertit en un comando errorista i ha descobert que volem avortar el seu maligne pla.

Avui, nova incorporació. Nova activitat de presentació. Cadascú havia de dir qui tenia a cada banda. Els he anunciat que això ens servia per conèixe’ns i per anar preparant-nos de cara a l’article.

El Manolo espera que doni l’ordre per començar a completar el relatograma. Sempre és el primer, amb ganes d’escriure la seva impressió. A més, s’ha encarregat d’acompanyar el Jose Antonio, que era el seu primer dia.

20170202_103156.jpg

M’he oblidat que havíem de fer una roda per explicar què recordaven de quan tenien vint-i-quatre anys. Era el que havia previst per encetar l’anàlisi dels contes de Molta roba i poc sabó. Serà l’escalfament de la propera sessió.

Hem reprès el taller de María Salgado. Hem fet una roda en què cadascú ha presentat com havia transformat l’oració que havia triat. Tot seguit, hem recordat maneres de començar una narració o una anècdota. Les he anat apuntant a la pissarra. Els he demanat que ara anessin apuntant les diferent oracions encapçalades amb una de les expressions i aplicant-les com a anàfores. Finalment, havien de titular el títol amb un nom i un adjectiu de l’oració captada a la ràdio. I poemes fets. Com és usual. D’entrada, els alumnes no hi troben cap mena de sentit, però mentre el llegeixen en veu alta i hi veus un nexe.

20170202_103207.jpg

He prescindir del descans cerebral. En tot cas, he mirat de crear parelles amb una mecànica més dinàmica —com no, apresa en el curs de Laia Casas. S’han hagut d’ordenar en fila índia segons si vivien més a prop de l’aula. He aconseguit formar dues parelles i dos trios. Els he repartit a cadascú un dels versos encriptats de Maria Mercè Marçal. Em sembla que em va venir al cap aquest poema llegint el pròleg del llibre de Montserrat Roig.

20170201_114856.jpgEls ha agradat resoldre l’activitat. Un cop vam poder apuntar el poema a la pissarra, de seguida van anar apuntant idees per saber quin era el motiu que la cúpula ens el proporcionés: si l’autora era Montserrat Roig —ho podia semblar , però de classe baixa la descartava—,  si eren amigues —segurament. Ara bé, el que ens va amoïnar és el tèrbol atzur. Per l’Andrea, creu que es refereix al franquisme; jo, en canvi, és el desig de llibertat. Per mi, avançar transgredint pot comportar confusió, dubte o incertesa. Hauria d’haver recordat com defineix Marina Garcés la rebel·lia, o més aviat la resistència per allunyar-nos de la docilitat, que havia llegit feia poc.

 

Resistència, finalment, és desafiament. Contra la docilitat, personal i col·lectiva, la vida com a desafiament permanent que s’alça, dreta, contra les humiliacions de la dominació, vingui d’on vingui. GARCÉS, Marina (2016): Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla. ATMARCÀDIA, Barcelona, pàg. 92

Els vaig repartir un nou missatge de la cúpula. De seguida el van saber desxifrar. Era la pauta per comentat els contes. Vam acordar quins eren els elements narratius que hauríem de destacar de cada gènere: tema, marc espacial i temporal, protagonista, narrador i anar pensant en una imatge que sintetitzi el conte.

20170201_114800.jpg

Crec que ja tenim el comando format de moment per tres erroristes: L’estudiant dispersa i…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

s

20170202_162655-2 (1).jpg

5a sessió. Prosseguim començant la sessió amb alguna activitat per recordar els noms. Aquesta vegada es tractava que diguessin el seu nom en veu alta, però sense pronunciar les vocals. Reacció controvertida: alguns van rebufar per la dificultat mentre uns altres van acceptar encantats el repte. Van riure pels resultats que sentíem.

20170131_095823-1

Vam continuar amb el relatograma. Constato que els va agradar les propostes per contextualitzar el joc: conèixer les obres de Montserrat Roig i el repartiment dels contes de Molta roba i poc sabó.

Vaig aprofitar la posada en comú de la nota que van haver de desxifrar per introduir l’ortografia de les vocals àtones. Gràcies a la rutina que ens va ensenyar Laia Casas: què hi veieu?, què penseu? i què us pregunteu?img_20170130_144019_612-1

Vam treballar aquest contingut gramatical seguint la tècnica cooperativa de passa el problema. Vaig organitzar quatre grups —en aquest cas,  parelles— i anaven resolent els exercicis que es passaven. Van contrastar els resultats la parella que havia estat la primera de fer l’exercici. Aquí, vaig pecar de tradicionalista. En comptes de deixar que fossin ells que n’extraguessin les conclusions, les vaig apuntar jo a la pissarra. Vaig acabar amb la sensació que m’havia carregat tot el que havia aconseguit amb la dinàmica cooperativa

Havia ideat posar en pràctica el que havia après en el taller de María Salgado. L’endemà teníem la sessió reflexiva per comentar l’experiència. Vam començar demanat-los que cadascú llegís una de les frases que havien extret dels contes. Em vaig adonar que els costava triar-les. Més aviat havien triat paràgrafs.  Tot seguit, vam escoltar la ràdio perquè apuntessin una altra frase. No ens vam entendre. Es pensaven que els posaria una emissora i no pas que els aniria passant el dial. Em va sorprendre la facilitat que van tenir de buscar un antònim per als noms que havien triat de cada frase. Vaig haver de demanar que transformessin una de les frases a casa.