http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/r/rdnzl/preview/fldr_2006_11_20/file000872069130.jpg

16a sessió. Sessió màgica. La culpa? Ves, d’Álvaro Solache. Mentre mirava de concentrar-me per planificar la sessió, només rebia missatges dels alumnes que no podrien venir. Em vaig atrevir a confessar-los que jo també volia fer campana. Es va originar un interessant debat. Reconeixien que tenien por i nervis per la prova. L’ànima em va caure als peus. De què havia servit el desapoderament pedagògic? De seguida els vaig enviar el vídeo de la Mala Rodríguez amb una pregunta: “Qui mana aquí? Una m… de prova o vosaltres?” I els vaig amenaçar que si algú venia nerviós la setmana vinent, tindria prohibida l’entrada a l’aula. Ja trobaria algun metge que els prescriuria que per al seu estat de salut li desaconsellava un examen.

Només van venir l’Aliou, la Bego i el Chema. El Chema ja em va temptar d’anar a fer un cafè, però l’Aliou es va esverar. Ens va explicar que havia matinat molt per assistir a classe. Tenia raó. Gràcies a ell, la millor sessió.

El relatograma es va convertir en un miniplat. El Chema hi va enganxar les emocions negatives que sentien per fer front a la prova. És el típic culer de tota la vida. Pessimista. En canvi, la Bego, va capgirar la seva visió de la sessió. Com que acabava de veure els mems que havien fet els companys del curs anterior, els va aprofitar. Per tant, hi va enganxar positivisme. La sessió prometia.

relatograma

Els vaig plantejar una pregunta: “Per què se sentien nerviosos?” De seguit en vaig haver de proposar una altra: “Per què venien contents a classe?”. Va ser com de mica en mica vam anar capgirant la situació. L’Aliou va reconèixer que havia après bastant. Ja havia perdut la vergonya el trimestre passat. Va ser dels primer de botar de la cadira quan vam acordar entrevistar vianants. Se’n va anar amb el Fernando. Em sembla que van arribar a l’estació a trobar voluntaris. La Begoña va dir el mateix. A més, ja havia explicat que havia estat capaç per primera vegada d’adreçar-se amb francès a París. Faltava convèncer el Chema. Li vaig recordar que havia estat l’exponent del progrés d’aquest trimestre. Xerra espontàniament pels descosits. Potser ara es deixa vèncer pels nervis i vacil·la una mica.

ProblemesPositivisme

Per tant, vaig ser víctima d’una rampell Solache. Els vaig recordar que ens havíem plantejar a principi de curs.  Vaig repetir la pregunta: “Qui mana aquí?”. L’Aliou va riure i va contestar: “Tu”. Vaig tornar a formular la pregunta. Ell va riure: “Home, tu tens la darrera paraula!”. “Ah, sí?” “Sí” Com que no me’n sortia, els vaig fer rumiar una mica. Els vaig demanar qui tenia poders? Van respondre que els superherois. Vaig anar pels post it. En vaig repartir un i els vaig demanar que hi escriguessin quin poder tenien. Els vaig demanar que se l’enganxessin al pit. Els vaig anar fotografiant mentre deien en veu alta el seu poder. De moment, ja som quatre superherois. Tremola, Comando Molekulón. Dimarts, set més!

https://www.haikudeck.com/e/Jw5anBQ2Xp/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=falseSuperherois – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Finalment, els vaig repartir les instruccions dels jocs creats pel grup d’I2 del curs passat. En vam triar un i hi vam jugar. Així, em vaig preparar la sessió de l’endemà amb l’Imma Marín. Va ser sorprenent com repassàvem continguts. Depèn de la pregunta, els venia al cap que ho havíem explicat. La Begoña ho buscava a la llibreta. Pot ser un bon recurs avaluatiu: divertit, informal però efectiu!! L’endemà presenciaria més efectes d’incloure la gamificació en qualsevol àmbit.

Trivial

Anuncis

http://www.flickr.com/photos/84988327@N00/223220975

Miro de posar en pràctica  el mètode R5, creat per la Dra. Àngels Domingo i Roget, per analitzar la darrera reunió de treball amb l’equip. Malgrat que es van produir alguns conflictes, en vaig sortir bastant satisfet pel que vaig observar i per les conclusions de què es poden extreure.

Reunió de coordinació amb tota l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà, de 10 a 13h amb dos objectius:

  • debatre què entenem per negociar?
  • valorar com pensem negociar 20 punts en els grups?

Com és habitual, em va costar arrencar la reunió  per culpa de l’ordinador. És lent i costa d’accedir als documents. Se solidaritza amb el meu estat de nervis. Quan, per fi,  vaig aconseguir a accedir als documents, em vaig adonar que m’havia equivocat de compte. En fi, per no retardar més, vaig mirar de començar la reunió recordant la presentació.  Em suposa temps, però m’ajuda a seguir un ordre i no despistar-me.

Compto que vaig crear certa expectació i alarmisme. Una companya em devia voler ajudar. Va començar a plantejar algun dubte, amb un cert esverament. Vaig respondre que encara no teníem constància del problema en qüestió. Per tant, n’hauríem de fer seguiment i valorar-lo al final del trimestre. Vaig voler prosseguir la reunió, però aquesta companyava protestar per la metodologia. Vaig voler mantenir la calma, però vaig fallar en l’intent.  L’ambient es va anar crispant. Vaig recordar a aquesta companya que  en la darrera sessió, que la van valorar tan positivament, havíem acordat parlar del tema. Al final, vaig decidir continuar la sessió, tal com l’havia prevista. Havíem de definir el terme de negociar , primer individualment, després en parelles i finalment en petit grup. Vaig advertir que  si algú no hi veia necessitat, doncs que no ho fes. Després em vaig adonar del proper problema. Havien de contrastar per parelles el que havien apuntat.  Finalment, vam fer la posada en comú i vam poder elaborar el mapa.

Un altre company es va queixar que el mapa no reflectia el que havia pensat cadascú. Nou intent de boicot? Em vaig sentir qüestionat. Vaig recordar les normes de funcionament de l’equip: la d’assumir els acords presos. També em preguntava com és que ara miren de rebentar la sessió components de l’equip de treball que exigien que el projecte fos assumit per tot el Centre i, per tant, exigien que tota l’Àrea participés en les reunions.

Finalment, no vaig ser capaç que assolíssim l’objectiu de la sessió: exposar com cadascú debatria els 20 punts amb els seus grups.  Em semblava que alguns no ho duien preparat i ens vam allargar en l’exposició de la negociació.  De totes maneres, vam pactat de debatre en petits grups com es faria la negociació.

La primera conclusió a què vaig arribar després de la reunió: em va falta mitja hora, que la vaig perdere per un inconvenient domèstic. Em va faltar temps per posar a punt l’aula i per repassar l’últim capítol del llibre de Alejandro Ambrad Chalela La estrategia del delfínAnava refiat que ningú em sortiria amb cap estirabot i encara notava el bon regust de la darrera sessió. Ai las…

En el primer conflicte, em  va saber greu que em qüestionés algú que havia assistit en la darrera sessió. També em vaig enfadar perquè observava que tornàvem a l’actitud de les capelletes. No tenim assumit que som un equip. Per tant, tenim un objectiu comú per assolir. Com ho vaig comprovar? Doncs, per exemple, quan em van acusar que el mapa no recollia les diferències. Em va semblar que interpretava això: Venim a complir. És una falàcia això de la comunitat d’aprenentatge, perquè jo he de fer les classes com puc o bé que em ve a ensenyar aquest pallús? Ara bé, em vaig sorprendre, un cop consensuat el mapa, que cadascú havia de fer el procés invers: del mapa amb què es quedava.  Vaig experimentar el cicle reflexiu.

Algunes falses creences que no sé si vaig arribar a rebatre del tot:

  • el contingut de les negociacions depèn del nivell de l’alumnat
  • l’alumnat només vol aprendre gramàtica
  • les metodologies inclusives només són vàlides per a primària o secundària

Volia treballar la negociació perquè cal que l’alumnat s’impliqui en el seu procés d’aprenentatge si volem que sigui autònom. Vaig veure que les reticències que mostraven alguns companys és la mateixa actitud que copsarem a l’aula. Hauríem de llegir les reflexions de Donald Finkel sobre poder i autoritat.

Vaig insistir que la finalitat de la negociació complementava el que volíem aconseguir amb l’avaluació reguladora: la motivació de l’alumne.

Al final, resolent el conflicte inicial, la companya es va adonar, amb un parell d’observacions, que mantenia una actitud adversa per treballar col·legiadament. Un company va valorar taqmbé que amb aquestes reunions l’ajudava a obrir-se de mires.

He notat que quan les sessions són més expositives, creo més desconcert. En canvi, quan discuteixen en petit grup, m’avorreixo però són més satisfactòries. A més, he descobert que el secret és la negociació d’uns criteris per valorar com a bona pràctica alguna mostra. Això els agrada.

Per acabar, quan m’hagi  d’enfrontar amb algun intent de boicot de la reunió, hauré de calmar-me, distanciar-me’n i esbrinar per què ho diu, comprovar que entenc la formulació i buscar una solució entre tots plegats.

http://www.flickr.com/photos/fusky/5157378941/Pànic escènic: comprovo que la resolució de la majoria de les diapositives és de molt mala qualitat. Dubto de si fer un piulada a alguns membre de l’equip perquè jutgin el resultat. Inútil.  A algú ja li ha arribat la notificació de la publicació del vídeo. Entusiasma.

Comencem la sessió. Formo els grups tal com el dia abans m’havien ajudat a preveure’ls: dos de l’equip de treball, una sènior i una persona  nova. Plantejo la pregunta i fan l’activitat. Esclaten els primers conflictes. Una sènior brama que ja n’està farta de sentir el tema. Una experta la calma i mostra al seu grup el full on ha recollit les seves reflexions. Mentre vaig observant els grups, sento que una altra sènior qüestiona si la finaltat de l’avaluació és motivar. Ric per sota del nas. Finalment, fem la posada en comú. Elaborem un mapa conceptual. Només recull una tercera part del que vam ser capaços fa més d’un any.

Nerviós, presento el vídeo.  Em repenjo a la paret. Em concentro en la filmació. Noto que amb el peu vaig marcant el ritme de les melodies. Percebo un silenci absolut. De tant en tant, algú deixa anar un somriure, musita algun comentari. Reconec de qui són. Acaba el vídeo. L’equip està entusiasmat; la resta, desconcertada. Titubejo. Capto un creuament de mirades d’unes sèniors. Bullo per dins; controlo la ràbia.

Em costa concentar-me de nou.  Replantejo l’objectiu final perquè les sèniors boicotegen l’objectiu. Demano que pensin en avantatge i neguits per aplicar aquesta nova orientació. Abans d’haver plantejat la propera activat. Hauria d’haver demanat què havien entès per poder canalitzar la frustació que senten les persones sèniors quan se’ls convenç d’experimentar alguna innovació. “I què he fet fins ara? Ningú no m’ho reconeix?” Abans que fem la posada en comú, tinc un pressentiment. Es palpa certa angoixa en l’ambient.  Els demano que pensin si han viscut una situació similar? Els ajudo a limitar l’experiència en unes dates en concret, l’inici del segon trimestre. Per tant, alguns poden reconèixer la mateixa inquietud que senten l’alumnat que s’incorpora al segon trimestre en un grup consolidat. Aprofito la consulta d’una persona nova. Li demano com respondria a un alumne recent incorporat: calmar-lo i fer-lo adonar que ja veuria com amb el temps veuria com aprendria juntament amb els companys.

Comencem la posada en comú. Freno l’ intent de rebentar la reunió amb l’excusa de crear debat. Aquesta era l’estratègia que es feia servir.  Deixar anar  pontificacions a tort i dret per descol·locar els companys novells per demostrar-los quina és la metodologia que prima: la de les capelletes. Em molesta aquesta falta de respecte i de menyspreu cap a la feina feta. Així doncs, demano que es mantingui l’ordre de la roda dels equips per exposar els neguits. Crea certa indignació. Un cop recollits els punts positius i negatius, dono per acabada la sessió. He de recordar que la porta és oberta per qui vulgui incorporar-se en l’equip de treball. Ara bé, qui no hi participi s’anirà excloent de la línia del Centre.

Recullo la sala. De reüll, observo a fora una assemblea alternativa, xiuxiuejant. Ja no temo una nova revolta de bruixes. Ara tinc molt clar que no permetré que es malbarati el projecte que hem endagat tot l’equip de treball. Ara entenc la seguretat que destacava en l’anterior entrada. A més, miraré de vetllar perquè ningú no senti soledat. Crec que l’hem soferta prou anys: un parell de dècades.

Ahir, sessió de presentació per al nou alumnat de la modalitat a distància. Anem donant feina als sismògrafs interns.

D’entrada, ja m’havia adonat d’algunes contradiccions que cometia. No tenia sentit que em tornés ximple reproduint la documentació que l’endemà els hauria de passar a través del correu electrònic.  Això m’ha servit per establir el primer objectiu: suprimir les impressions en paper. En conseqüència, me les havia d’empescar per tractar les qüestions habituals, sense caure en la mania de les tedioses reunions informatives. Per tant, recordant sesions anteriors en què ja incorporava el que apreníem al taller de pràctica reflexiva, vaig muntar la sessió.

Els vaig donar cinc minuts perquè apuntessin les preguntes que em volien fer. Els vaig fer complementar les preguntes amb la persona que tenien al costat. Finalment, vam formar petits grups per triar-ne un parell. Mai no em deixa de sorprendre perquè mentre em passejava per l’aula observava com s’aclarien entre ells alguns dubtes. Fam fer la posada en comú elaborant un mapa conceptual a la pissarra.

Un cop fet això, els vaig repartir el mapa que havia elaborat prèviament. Potser algú s’esverarà perquè no segueix el criteri habitual, sinó que a la inversa. Cada nòdul s’acaba amb una pregunta. Mentre el preparava em va venir al cap aquest personatge. Vaig organtizar de nou  tants grups com qüestions. Cada grup s’havia d’encarregar de respondre una de les preguntes. Vaig percebre un petit murmuri. Els vaig fer adonar que en l’activitat anterior ja s’havien aclarit alguns dubtes entre ells. Vam assentir amb el cap. No els va quedar cap més remei que continuar la tasca. Vam fer una roda en què cada grup explicava la seva resposta.

M’hauria agradat explicar-los l’anècdota següent que me l’havia explicada la protagonista al matí.

El curs passat li van proposar de fer unes substitucions en un grup de ioga. D’entrada, s’hi va negar perquè se sentia incapaç d’assumir aquest encàrrec ja que va patir diferents operacions en la zona pèlvica Així doncs, es veia bastant limitada per afrontar la tasca. Tot i així, va acceptar.  Va confessar la seva limitació al grup. Les alumnes la van acceptar perquè temien que no tindrien cap més monitor.  Sabeu quina és la valoració que en van fer les dues bandes? Van aconseguir fer tots els exercicis que es proposaven, cosa que amb l’anterior professor no passava. Per què? Doncs es va crear una sinergia entre la monitora i el grup. Les alumnes van veure que la professora tenia unes condicions físiques molt similar a les seves. Per tant, es van adonar que si ella s’esforçava, també elles podien fer el mateix procés. Per la seva banda, aquesta amiga va veure que cada vegada adquiria més elasticitat i va resistir les objeccions inicials.

Al final els hauria demanat què en treien d’aquesta història. Aquesta narració ha servit per acompanyar l’excel·lent presentació d’Ana Basterra

<div style=”width:425px” id=”__ss_5718702″> <strong style=”display:block;margin:12px 0 4px”><a href=”http://www.slideshare.net/AnaBasterra/mis-alumnos-y-alumnas-para-aprender-a-ser-competentes-tiene-que&#8221; title=”Mis alumnos y alumnas para aprender a ser competentes tienen que…” target=”_blank”>Mis alumnos y alumnas para aprender a ser competentes tienen que…</a></strong> <div style=”padding:5px 0 12px”> View more <a href=”http://www.slideshare.net/&#8221; target=”_blank”>presentations</a> from <a href=”http://www.slideshare.net/AnaBasterra&#8221; target=”_blank”>Ana Basterra</a> </div> </div>

És un bon material per respondre la pregunt: com trobo el camí per aprendre? cosa que amoïna qui s’estrena en la modalitat a distància.

Va ser una bona idea penjar el curtmetratge Validation, conegut gràcies a Fernando Justicia. Es notava qui l’havia vist per la bona predisposició que mostrava i com es va entusiasmar amb la sessió.

També em vaig adonar que en la primera posada en comú els diferents components del grup descobrien que eren companys però de graus diferents.

Atac de guardiolitis: els vaig calmar assegurant-los que si feien les activitats i les tasques del bloc assolirien el curs. Tot i que un va esguerrar l’arenga quan va preguntar que si se suspenia què passava. Li havia d’haver fet un ritual d’exorcisme per treure-li el mal fat del damunt. Em faltava l’ampolla de rom i l’havà.

Aquest matí ja he llegit els primer comentaris, boníssims,  i he rebut un missatge d’una persona que no sap si podrà seguir el curs, però que ha confessat que va valer la pena venir a la presentació.

No sé si… Teniu alguna pregunta més?

D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

Mentre seguia la conferència de Jane Jones  a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

<div style=”width:425px” id=”__ss_8365120″> <strong style=”display:block;margin:12px 0 4px”><a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell/atzucac&#8221; title=”Atzucac”>Atzucac</a></strong> <div style=”padding:5px 0 12px”> View more <a href=”http://www.slideshare.net/”>presentations</a&gt; from <a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell”>Jaume Sans Vellvehí</a> </div> </div>

L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.

I aquest equip de futbol?

Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.