2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!

Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.

Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.

Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposibleEs preveu una perfomance ben aviat.

Anuncis

Sessió amb l’equip.

He anat de bòlit al llarg de la setmana, per tant, hi dedico poc temps a preparar la reunió. Mentre espero al bar, estreno el llibre. Començo per l’últim bloc, dedicat a l’equip de treball.  Em semblen bones les propostes i em fan adonar d’algunes errades que he anat cometent.

Recordem la sessió anterior. M’oblido de projectar els acords i les conclusions. Reprenem el punt de l’equip de treball. Ens surt un mapa conceptual bastant complet. Aquest és el que m’havia preparat abans, amb son i mandra.

22_02_13 Equip de treballar (jo) - Com ha de ser un bon equip de treball

Puc estar prou satisfet del que vam fer entre tots plegats. En canvi, el que va fer figa va ser la d’analitzar diferents models d’equips de treball. Això que amb l’S3 va anar molt bé.  Potser els objectius de les dues activitats eren bastant similars.

En la reflexió del que ens feia falta es van crear uns debats força interessants en els tres grups.  Vam apupntar aquestes febleses:

  • voluntat d’equip
  • tenir clar els objectius
  • acordar-los
  • aconseguir  resultats
  • paradoxa: indivdualitat vs.col·lectivitat
  • compartir

Me’n van soprendre algunes. Per fi, havia sortit el de la pertinença (consciència d’equip, encara que els desagradi que ho defineixi així) . Es manifestava la divisió de bàndols o de punts de vista.  Em sap greu que alguns se sentin ignorants o menystinguts.  Reconec que de vegades poso la directa i també de vegades ens hem encallat en disputes sense cap conclusió.  És evident que els projectes s’han d’entomar amb tot  l’equip. Ara bé, ens costa comprometre’ns.  És per temor, degut a la penúltima feblesa. La Maria ho va manifestar clarament: “Surts de la reunió rumiant com ho aplicaràs  i quan ets a l’aula tens pànic d’aplicar-ho”. Ana Hernández ja ho destaca com un dels perills del treball en equip.  A més, vaig haver de recordar què va passar en les dues primeres fases de l’equip. Un bàndol es va sentir exclòs.

Quants als objectius  i  acords, em va estranyar. Intento negociar-los a cada reunió.  Procuro recollir-los en les diferents actes. Pel que fa als resultats, compto que la Núria volia obrir la porta al que em va plantejar en finalitzar la passada reunió. És un tema prou cabdal. N’hem de parlar, però em sembla que ha de ser per a una altra reunió. M’amoïna que cada vegada que refleixonem se’ns giri més feina. En la passada sessió ja vam establir quins objectius hauríem de treballar. En aquesta ens n’han sortit uns quants més.

En relació a compartir,  hem de complir amb els compromisos.  Ens costa escriure i ens fa por  –estem carregats d’inseguretats, com la resta de mortals!–, per evitar-ho cal una teràpia de xoc: ser el màxim de transparents. Em va fer gràcia que si ens passem materials o activitats, sigui entre companys de Servei i no pas de Centre. A més, sobta –i respon a la inseguretat de més amunt– la consciència de poder recòrrer a un banc de recursos. Si volem comptar amb aquesta eina, cal que l’anem farcint.

Vaig improvisar. Vaig demanar que en prioritzéssim una feblesa cada grup i que pensessin en soluions. Al final, vam decidir de buscar solucions a la primera entre tots plegats. No em puc queixar. Em van proporcionar un pla d’acció de nassos:

  • recordar les conclusions al final de cada sessió
  • millorar la  cohesió
  • atendre la diversitat (reconèixer la visió crítica)

Com que ens vam estendre en aquest apartat, vaig decidir ajornar uns altres punts. Vaig voler mantenir la posada en comú sobre l’avaluació.  Vaig mantenir els mateixos grups. Van anar explicant les pràctiques. N’havien de triar una per exposar-la a la resta del grup. En l’exposició final, potser, hauria d’haver demanar què els agradava i que hauria de millorar de la bona pràctica. De totes maneres, és un punt de partida.

Em van agradar les tres propostes. Mentre observava els grup com debatien, vaig apuntar un neguit: l’avaluació inicial era més fàcil, o més justificada,  en nivells alts que no pas en el bàsic. Prova d’aquest comentari és que dues activitats van coincidir en el grau, S2. Ara bé, la tercera era del nivell elemental. Vaig aconsellar que ens acostuméssim a aplicar la interacció següent: primer, individualment i en petit grup o a la inversa. Olga Esteve insisiteix en les seves sessions de formació.  Em va sorprendre que una de les febleses de la reunió anterior era el de la negociació. Les pràctiques van demostrar que la seguíem bastant. També vaig apuntar de les exposicions aquests aspectes: neguit pel temps, si es va allargar o no,  i que no sistematitzem.

Vaig advertir que no havíem de tenir remordiment per la pèrdua de temps. Segurament des de l’altra banda es veu completament diferent. A més, si serveix per avançar i per consolidar amb el grup. És un temps ben emprat. (Tinc el comentari de la Montse al cap).  També ens hem d’acostumar a fer exercicis de transparència. Algú va rondinar pel fet de deixar un comentari perquè no havia sistematitzat. Vaig dir que no tenia importància. L’important és deixar constància del que fem, encara que sigui una pràctica intuïtiva. Em vaig oblidar d’explicar com una entrada del bloc de l’Elisabet Alenyà, Desclassificats,  m’havia proporcionat 30 minuts d’una sessió.

Per acabar, vaig improvisar un pulsòmetre. Els vaig demanar quin era el nivell d’expectatives abans d’entrar a la sessió i ara, en finalitzar la sessió. La majoria va confessar que s’havia mantingut mentre que d’altres van manifestar que havia canviat

1a sessió com a professor col·laborador, o bé, convidat. Una companya m’ha de cobrir algunes sessions amb el grup. A canvi, he d’assumir una sessió d’un dels seus grups. Així dons, he de fer la sessió amb l’I3.

Primera sorpresa: l’alumnat del dos grups afectats accepta amb naturalitat aquest intercanvi.Fins i tot, notem certa expectació.

Iniciem la sessió amb la cadena de noms com a escalfament. Apareixen els primers dubtes de lèxic: riallera, poruga i assenyada. Joseba aclareix que en basc no tenen la v. Ho aprofito per informar-los que el català ha respectat aquest criteri en topònims: País Basc, Àlaba, Biscaia

Em recorden què van treballar en la primera sessió. Recullo els contractes. Em fa gràcia perquè els objectius són molt generals i els procediments no tenen res a veure. Ja ho veurem quan hagin de valorar-se.

Els anuncio quin és l’objectiu de la sessió d’avui. Sembla que n’estan al cas. Els explico que cada grup s’encarregarà de fer una proposta a la resta de la classe: criteris avaluatius, text de presentació, dietari d’aprenentatge, sistema de signes de correcció, normes de funcionament.  Costa que m’entengui com s’han de formar els grups perquè han optat que fos jo qui formés els equips.

Reparteixo les pautes de treball a un responsable. Comprovo que entenguin les instruccions. La segueixen fil per randa.  S’adonen de la pífia. Vam pensar l’exposició oral per a tres components i no pas per a quatres, com és el cas.  Els felicito perquè s’hi han implicat i han respectat el temps previst.

Fem la posada en comú. D’entrada, els dos primers equips presenten les conclusions i el grup les accepta. Però quan informem dels criteris avaluatius  es presenta el primer conflicte. No tothom accepta que l’assistència en sigui un. Finalment, acordem de faltes injustificades. L’equip que s’encarrega del dietari presenta un esquema d’entrada i estableix parelles editores i a quina sessió els toca. S’accepten totes les conclusions.

Quant a la valoració de cada equip, comentem que han respectat els diferents punts de vista i que han consensuat tots els acords. En la posada en comú, els he de recordar aquesta reflexió. Joseba, abans de fer l’informe del seu equip, ens cita el que li recordaven constantment els seus professors: “no canviïs el que funciona”, “s’aprèn molt més en equip perquè totes les aportacions enriqueixen”.

N’estic tan satisfet del procés com del resultat. Els hauria d’haver filmat perquè va ser una bona mostra de classe democràtica.

http://www.flickr.com/photos/84988327@N00/223220975

Miro de posar en pràctica  el mètode R5, creat per la Dra. Àngels Domingo i Roget, per analitzar la darrera reunió de treball amb l’equip. Malgrat que es van produir alguns conflictes, en vaig sortir bastant satisfet pel que vaig observar i per les conclusions de què es poden extreure.

Reunió de coordinació amb tota l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà, de 10 a 13h amb dos objectius:

  • debatre què entenem per negociar?
  • valorar com pensem negociar 20 punts en els grups?

Com és habitual, em va costar arrencar la reunió  per culpa de l’ordinador. És lent i costa d’accedir als documents. Se solidaritza amb el meu estat de nervis. Quan, per fi,  vaig aconseguir a accedir als documents, em vaig adonar que m’havia equivocat de compte. En fi, per no retardar més, vaig mirar de començar la reunió recordant la presentació.  Em suposa temps, però m’ajuda a seguir un ordre i no despistar-me.

Compto que vaig crear certa expectació i alarmisme. Una companya em devia voler ajudar. Va començar a plantejar algun dubte, amb un cert esverament. Vaig respondre que encara no teníem constància del problema en qüestió. Per tant, n’hauríem de fer seguiment i valorar-lo al final del trimestre. Vaig voler prosseguir la reunió, però aquesta companyava protestar per la metodologia. Vaig voler mantenir la calma, però vaig fallar en l’intent.  L’ambient es va anar crispant. Vaig recordar a aquesta companya que  en la darrera sessió, que la van valorar tan positivament, havíem acordat parlar del tema. Al final, vaig decidir continuar la sessió, tal com l’havia prevista. Havíem de definir el terme de negociar , primer individualment, després en parelles i finalment en petit grup. Vaig advertir que  si algú no hi veia necessitat, doncs que no ho fes. Després em vaig adonar del proper problema. Havien de contrastar per parelles el que havien apuntat.  Finalment, vam fer la posada en comú i vam poder elaborar el mapa.

Un altre company es va queixar que el mapa no reflectia el que havia pensat cadascú. Nou intent de boicot? Em vaig sentir qüestionat. Vaig recordar les normes de funcionament de l’equip: la d’assumir els acords presos. També em preguntava com és que ara miren de rebentar la sessió components de l’equip de treball que exigien que el projecte fos assumit per tot el Centre i, per tant, exigien que tota l’Àrea participés en les reunions.

Finalment, no vaig ser capaç que assolíssim l’objectiu de la sessió: exposar com cadascú debatria els 20 punts amb els seus grups.  Em semblava que alguns no ho duien preparat i ens vam allargar en l’exposició de la negociació.  De totes maneres, vam pactat de debatre en petits grups com es faria la negociació.

La primera conclusió a què vaig arribar després de la reunió: em va falta mitja hora, que la vaig perdere per un inconvenient domèstic. Em va faltar temps per posar a punt l’aula i per repassar l’últim capítol del llibre de Alejandro Ambrad Chalela La estrategia del delfínAnava refiat que ningú em sortiria amb cap estirabot i encara notava el bon regust de la darrera sessió. Ai las…

En el primer conflicte, em  va saber greu que em qüestionés algú que havia assistit en la darrera sessió. També em vaig enfadar perquè observava que tornàvem a l’actitud de les capelletes. No tenim assumit que som un equip. Per tant, tenim un objectiu comú per assolir. Com ho vaig comprovar? Doncs, per exemple, quan em van acusar que el mapa no recollia les diferències. Em va semblar que interpretava això: Venim a complir. És una falàcia això de la comunitat d’aprenentatge, perquè jo he de fer les classes com puc o bé que em ve a ensenyar aquest pallús? Ara bé, em vaig sorprendre, un cop consensuat el mapa, que cadascú havia de fer el procés invers: del mapa amb què es quedava.  Vaig experimentar el cicle reflexiu.

Algunes falses creences que no sé si vaig arribar a rebatre del tot:

  • el contingut de les negociacions depèn del nivell de l’alumnat
  • l’alumnat només vol aprendre gramàtica
  • les metodologies inclusives només són vàlides per a primària o secundària

Volia treballar la negociació perquè cal que l’alumnat s’impliqui en el seu procés d’aprenentatge si volem que sigui autònom. Vaig veure que les reticències que mostraven alguns companys és la mateixa actitud que copsarem a l’aula. Hauríem de llegir les reflexions de Donald Finkel sobre poder i autoritat.

Vaig insistir que la finalitat de la negociació complementava el que volíem aconseguir amb l’avaluació reguladora: la motivació de l’alumne.

Al final, resolent el conflicte inicial, la companya es va adonar, amb un parell d’observacions, que mantenia una actitud adversa per treballar col·legiadament. Un company va valorar taqmbé que amb aquestes reunions l’ajudava a obrir-se de mires.

He notat que quan les sessions són més expositives, creo més desconcert. En canvi, quan discuteixen en petit grup, m’avorreixo però són més satisfactòries. A més, he descobert que el secret és la negociació d’uns criteris per valorar com a bona pràctica alguna mostra. Això els agrada.

Per acabar, quan m’hagi  d’enfrontar amb algun intent de boicot de la reunió, hauré de calmar-me, distanciar-me’n i esbrinar per què ho diu, comprovar que entenc la formulació i buscar una solució entre tots plegats.