Un experiment sociològic

1a sessió amb el C2. Com em passa sempre, em va costar d’arrancar. Els vaig proposar com a activitat d’escalfament Completant informació. Va anar molt bé. Es van implicar i es van divertir. Un cop presentats els companys, els vaig plantejar l’enigma. Vam fer una roda en què cada grup va comunicar la seva conclusió. Vaig repartir les madeixes i els vaig avançar que representava un percentatge. Per tant, havien de decidir un criteri per aplicar-lo a la resta del grup. http://slide.ly/embed/1937f8d58aee75b18023dce7ece72674/autoplay/0

1a sessió C2 curs 2014-15 by Slidely Slideshow

Em va sorprendre la proposta d’un grup. A diferència dels altres dos, van mirar d’incloure tots  els companys texint de grans a petits grups.   Provat l’experiment sociològic, els vaig donar la solució: l’índex d’assoliment d’aquest nivell. Els vaig avançar que enguany seria superior tant per la nova prova com la nova programació. No obstant això,  els vaig confessar que hauríem d’aspirar al 100%. Els vaig demanar com ho podríem aconseguir. Alguns ja van deixar anar amb l’aprenentatge cooperatiu. Em vaig engreixar un quilo o dos de cop! Entràvem en el segon bloc de la sessió. Els vaig demanar com podíem aprendre. Els resultats van ser similars al del curs passat. Llavors a cada grup els vaig repartir un text fragmentat. Cadascú havia de llegir-lo i fer-ne un resum als altres companys perquè fossin capaços de respondre les preguntes de la posada en comú. Va aparèixer un concepte: gamificació.

 

Hallo, Mr. Schank!

De moto browniano, extreta d’http://www.flickr.com/photos/61376332@N00/123322583

2a sessió amb l’S2

Avui s’han incorporat mitja dotzena d’alumnes més. L’altre dia només en van ser deu.  Aprofito l’excusa que m’havia imposat com a secretari perquè em recordin què vam treballar en la sessió anterior. Alguns somriures, sorneguers, es dibuixen a la cara: ” Et penses que ens ho empassem?” Anem evocant els objectius treballats. Esmenten Roger Schank. Algú dels nous en demana informació.  Em ve com manà caigut del cel. Els exposo el primer neguit. Roger Schank estaria d’acord com vam negociar els objectius del curs? Alguns ja responen. Miro de mantenir la calma. És l’ocasió perquè agrupi assistents i campaners. Finalment, la conclusió és que sí; no m’han convençut.  

Si no volien caldo, nova tassa. Els demano com s’estimen treballar els projectes: un igual per a tots i progressiu o bé per interessos del grup. S’esveren. Algú vol liderar la discussió. És innegociable perquè el professor és l’autoritat, em ve a dir. El repto que ho comprovem. Per tant, ho debaten en petits grups. Debaten avantatges i incovenients. S’estimem més un programa més conservador que no pas més innovador. Per por. Em van picar la cresta. Potser s’ho pensaven. Els en tenia una de preparada.

Vam aprofitar els grups perquè planifiquessin un projecte. L’activitat va ser molt interessant. En deu minuts van emergir els continguts de la unitat. Vam fer la posada en comú. El formador va fer una observació.  Havia aconseguit crear un petit parlament. Va assimilar cada grup a una força política. El vaig haver de corregir. Va qualificar el meu grup de fans com a ERC.  Li vaig dir que més aviat cupejaven. Em van agradar les propostes que van sorgir: un consells per ser un bon líder -ehem!, missatge subliminal (?)–, una recepta de cuina, uns consells per anar a la platja, les instruccions per muntar un moble –IKEA ha fet molt de mal en aquest món!

Recordava el capítoll de Don Finkel sobre poder i autoritat. En una discussió, em van ignorar. Va ser quan vaig confessar que m’agradaria quedar amb l’americà per fer una cervesa i preguntar-li què fas quan t’ignoren.

De la incertesa inicial van acabar engrescats pel projecte.