Què feu quan un alumne manifesta angoixa i por per no superar la prova per obtenir el certificat que li assegurarà un lloc de treball?  Com ho resoleu quan una alumna ha acomplert el seu objectiu, però vol continuar avançant de nivell perquè es troba bé amb els seus companys? Com concilieu metodologia i avaluació si haureu d’administrar una prova final, que no  l’heu elaborada? Espero que aquest article respongui aquests dubtes.

D’entrada, quan apostes per una avaluació formativa o reguladora, que manifesti el progrés de l’alumne, t’adones d’algunes contradiccions pedagògiques. És ben certa l’afirmació de Neus Sanmartí: “digue’m com avalues i et diré com ensenyes”. És la pedra de toc de la nostra tasca. Així doncs, replantejar-te l’avaluació comporta que tard o d’hora hagis de revisar la teva pràctica a l’aula. Comences a experimentar activitats avaluatives al llarg del curs, però al final maleeixes  la prova que hauràs de passar als alumnes.  Afegim-hi la pressió que vivim, tant l’alumnat com el professorat, en la fase final d’un curs. Així doncs, per coherència amb l’experimentació i per respondre alguns dels dubtes  esmentats anteriorment, vaig voler provar d’organitzar les proves col·laborativament. Per tant,  vaig aplicar intuïtivament el procediment del punt 4 que indica Guida Al·lès en la seva entrada.

Vaig comprar tres capses, amb què em presentava a l’aula.  Explicava al grup que, si havíem apostat per l’aprenentatge col·laboratiu i n’estaven tan satisfets, no podíem permetre que una prova ensorrés tota la feina feta. Assentien. Per tant, els proposava que fessin la part de gramàtica i lèxic en petits grups.  Vam fixar, però,  unes condicions:

  • acceptarien els companys que els toqués
  • assumirien el rol que els designés
  • obtindrien la puntuació a partir de la mitjana

Iniciàvem formant els equips. Havia introduït a les capses els noms dels alumnes. Els classificava segons  l’observació que n’havia fet al llarg del curs. Havia inclòs a la primera capsa els alumnes que podien liderar l’equip. A la segona, els que podien donar suport al líder. A la darrera, els que necessitaven l’ajut dels companys per superar la prova. El sorteig és similar al de les fases eliminatòries de competicions  esportives.

Com que l’experiència va ser fruit d’un rampell,  no vaig elaborar cap document que definís les tasques o les normes de l’equip. Els vaig anar explicant a cada equip mentre el repartia la prova. La tasca principal del líder era la de prendre decisions en cas que l’equip s’encallés en algun ítem o els costés arribar a un acord. Ara bé, cada membre s’encarregava de resoldre un exercici en veu alta, mentre que els companys havien d’acceptar o discutir el  resultat. Aquest rol de capataç —no sé si és adequat aquest terme— se l’havien d’anar turnant.

En la correcció, vaig observar que alguns equips havien negociat les respostes, però després cada component decidia la solució.  Algunes persones que havien obtingut una puntuació més alta que els altres companys es dolien que perdessin punts. Costa deixar de ser competitiu. En canvi, n’hi ha va haver que va acceptar el resultat i va mostrar la seva satisfacció per haver contribuït a l’èxit de tot l’equip.

L’experiència es va dur a terme en dos anys acadèmics (2006-2008). La valoro molt positivament. D’entrada, aconsegueixes reduir el nivell d’estrès que es produïa en les darreres sessions del curs. Prescindeixes de fer simulacres en les darreres sessions per repassar. Em sembla que són molt poc efectives.  Produeixen l’efecte contrari: angoixar encara més l’alumne.   En segon lloc, pots trencar l’ ambient academicista que es respira a l’hora d’impartir les proves o bé omets el recurs amenaçador o punitiu per captar l’atenció a l’aula. En tercer lloc, incorpores alguns dels principis de l’educació democràtica i inclusiva que no són tan distants quan ensenyes una llengua per fomentar-ne l’ús social. En quart lloc, cal aspirar al benestar dels dos col·lectius: el de l’alumnat i el del professorat.

En canvi, ara, el que miro és que  tot el grup sigui capaç de superar la prova individualment formulant-se una pregunta: “I per què no?” Cal  fomentar el reforç positiu i ajudar que l’alumnat sigui conscient de les seves fortaleses, sense prescindir de la força dels companys. Sembla mentida que suggerint aquestes quatres senzilles paraules a l’inici del curs origines un procés transformador tant en els alumnes com en tu mateix. De moment, els resultats han estat molt satisfactoris

 

Ara bé, crec que hem d’encaminar l’avaluació que doni suport a l’aprenentatge competencial en què es valoren altres valors que no pas el del transmetre continguts: la cooperació, el respecte, la solidaritat, la negociació i el diàleg, el dubte, l’esforç i el de la diversitat. Us recomano aquestes presentacions de Neus Lorenzo.

Em sap greu decebre si algú es pensava que m’havia aficionat al que podria ser l’últim bunyol de can Vasile (Putrefacció Refregada). Tampoc no m’he donat d’alta del club de fans de l’actriu Pilar Rubio –temo que aquesta xica només deu tenir de natural la intel·ligència. M’ha captivat aquest mètode pedagògic.  Me’l  van vendre –si es pot dir així– amb la fermesa que es produïen canvis. I ho he constatat i ho vaig  constatant. En aquest bloc ja n’he narrat uns quants exemples.

Dilluns vam tenir una sessió de treball. Calia analitzar i resoldre la crisi que s’havia produït entre l’equip dies anteriors.  Una component de l’equip fa els deures. Ha de validar uns criteris aplicant-hi una pauta. Arriba a una conclusió, cosa que l’obliga a replantejar-se tota la feinada d’aquests mesos. Una companya se n’adona. Dubta, però conversant-hi telefònicament decideix imitar-la. Una altra companya s’esvera i m’alerta del que passa. No ho veu clar. Ja li havia advertit, sortint de l’anterior sessió en què havíem acordat aquesta eina, que era massa genèrica. I per acabar-ho d’adobar, un company també ho adapta, però qüestionant la coherència dels indicadors.  Per tant,  va passar el que havia de passar. Cadascú  va interpretar la pauta segons el que entenia. Vaig evidenciar –segur que deu estar recollit pels experts– el risc de potenciar l’autonomia:  l’efecte dominó o les conseqüències de ser arrossegat per una allau.  Així doncs, vaig arribar a les  conclusions següents :

  • Si volem que el nostre alumnat sigui autònom, el professorat també hem d’aprendre a ser-ne (un dels fonaments de la pràctica reflexiva).
  • Cal tenir ben definits i detallats  els criteris i indicadors  perquè tothom sigui capaç de prendre decisions.
  • Quan es produeix un conflicte, el dinamitzador queda eclipsat per la magnitud de la tragèdia.
  • Rememorant com ha anat tota l’elaboració dels criteris, em plantejo si sabem coavalauar, és a dir, valorar els resultats dels companys o forma part del procés?

Heus ací el mural que il·lustra la  nostra crisi:

http://www.wallwisher.com/embed/txaumell

Alguns d’aquests extractes van servir per acompanyar, i distendir,  el debat que vam mantenir a través del correu electrònic.

Potser hauríem matisar algunes de les conclusions anteriors. D’entrada, el punt de partida del procés d’aprenentatge  ha de ser el de l’experiència  per poder bastir un saber teòric. Coincideix amb la finalitat de l’avaluació inicial. Per tant, els docents hem d’aprendre a ser autònoms, a treballar cooperativament i, el més important, aprendre de les errades. Com? Patint-ho, és a dir, practicant-ho o bé en les reunions o a l’aula. Quina bona lliçó que ens dóna aquesta contrarietat! D’altra banda, vam, patir alguns problemes al llarg de l’elaboració dels criteris. Va costar respectar els terminis, cosa que va entorpir la fase de revisió i , de retruc, es van encavalcar diferents passos. Tot i que vaig mirar de mantenir el control dels comentaris, la cosa es va desbordar una mica. Ara bé, vaig mirar de respectar la decisió de l’autor.

Per tant, per poder acordar els criteris avaluatius i  indicadors d’assoliment em vaig plantejar aquestes accions. En primer lloc, havíem de situar el problema recordant l’acord i explicant com havia anat la validació. Tot seguit m’havia proposat exposar el que s’havia tractat en el congrés europeu sobre avalaució i la presentació de Neus Sanmartí, sobretot l’apartat de les creences (se n’observaven en criteris i indicadors). Finalment, si havíem de millorar el procés de coavaluar, calia elaborar algun instrument per poder fer-ho i ordenés aquesta etapa final. Vaig plantejar una activitat d’observació de tres materials que ens podien servir de models: una base d’orientació, una pauta de revisió i una activitat d’autoregulació i coregulació. Vaig  triar els dos primers perquè la base d’orientació havia servit d’estructura per proposar els criteris i indicadors. La pauta perquè va ser l’espoleta de la crisi.

Es va produir un altre problema tècnic a la reunió. No vam poder projectar la presentació. Així doncs vaig haver de recórrer a la memòria. Va anar prou bé l’anàlisi de la situació.  També va agradar l’observació de les eines. Es va produir un fet insòlit. Van comparar les eines per parelles. Una  la va formar els dos components que s’havien qüestionat dijous. Els va encantar el material que en l’activitat anterior havien confessat que s’havien sentit incòmodes. Curiosa la reacció…

D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

Mentre seguia la conferència de Jane Jones  a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

<div style=”width:425px” id=”__ss_8365120″> <strong style=”display:block;margin:12px 0 4px”><a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell/atzucac&#8221; title=”Atzucac”>Atzucac</a></strong> <div style=”padding:5px 0 12px”> View more <a href=”http://www.slideshare.net/”>presentations</a&gt; from <a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell”>Jaume Sans Vellvehí</a> </div> </div>

L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.

I aquest equip de futbol?

Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.

Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

Preàmbul

Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

Plantejament de la sessió

Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

Desenvolupament de la sessió

Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

M’havia promès no fer servir més les metàfores per exemplificar el contingut d’una entrada, però veig que no ho puc evitar. Mentre barrinava com començar aquest article, m’ha vingut al cap aquesta escena . Espero que quan hàgiu acabat de llegir l’article no m’aüqueu. Ja veig que no tinc prou domini de fer servir la metàfora com a recurs didàctic, després dels comentaris i alguna reacció que ha originat les dues entrades anteriors.

Fa més d’una setmana vaig tenir un petit conflicte amb una companya de feina. Em va estranyar el seu raonment, però em va sorprendre encara més la meva resposta. Vam actuar de la mateixa manera: esverant-nos davant una adversitat o aïrant-nos perquè no es complien les nostres expectatives. He de demanar disculpes perquè les dues anècdotes que relato són totalment inventades. Però us he d’agrair els vostres comentaris perquè tots són molt interessants . Vaig mirar de  fer les corresponents piulades advertint que els fets eren ficticis. Comptava que amb la categoria i les diferents etiquetes en guiaria la lectura.  Per alguna valoració que m’ha arribat particularment,  he conclòs que he de planificar molt més els articles. Aquesta vegada poden estar prou tranquil·les les meves alumnes del nivell D perquè no hauran de valorar dues entrades meves de cop.

La picabaralla es va deure a les contradiccions i els dubtes que ens aboca l’avaluació quan volem incidir més en el caràcter formatiu o  regulador que no pas en el de sumatiu o qualificador —potser que reservi aquest tema per a un proper article–.  Aquesta és la línia de reflexió i treball que hem emprès al Centre. Ens calia establir uns criteris avaluatius. Per això hem aprofitat l’avinentesa per aprofundir en una avaluació que sigui més  formadora, que ajudi l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge, tal com recomana Neus Sanmartí. Aquesta companya qüestionava la continuïtat de determinats alumnes.Els creia incapaços que superessin els exercicis eliminatoris de la prova que tindran a final de curs.

Em vaig esverar perquè la seva consulta s’allunyava del nostre objectiu.  Em semblava que d’entrada ja els condemnava al fracàs. Però també mostrava inconscientment un pànic per si la’n responsabilitzava. És una persona que s’exigeix molt cada dia. S’hi escarrassa de valent. Inverteix hores preparant tant les sessions com elaborant materials. Per tant, és natural que se senti decebuda amb qui creu que no progressa adequadament. Desaprofiten tota aquesta energia. N0 s’esforcen a aprendre  De la mateixa manera vaig reaccionar jo amb ella.  Em va semblar que amb el seu comentari llençava a les escombraries tota la labor d’aquest curs. De què havien servit les extenses hores de preparació de les sessions de treball, de consultar bibliografia, d’esbossar el projecte, d’acordar diferents actuacions perquè ens  convencem que l‘avaluació ha de motivar i no pas setenciar?

Comentant l’incident amb una altra companya, em va recordar que tothom necessita el seu temps per aprendre, per apropiar-se de  nous continguts o bé de reformular conceptes adquirits. És a dir, es necessita temps per canviar –aquest matí he llegit la mateixa reflexió en el llibre d’Eduard Punset— . El canvi no deixa de ser el final d’un procés d’aprenentatge. Quina lliçó, oi?  Vet aquí com em vaig empescar l’anècdota del meu fill. Vaig voler relatar com es pot sentir un alumne davant el  fracàs  –que dictaminem els docents– del seu aprenentatge.  És curiós perquè tothom tasta, en un moment o en un altre, aquesta amargor. Arran dels diferents comentaris, em va venir una altra idea al cap: per què no n’escrivia una altra des de l’altre punt de vista? Dissabte acompanyo el fill a bàsquet. L’endemà tinc un rampell. Així neix La derrota –tot i que els títols previstos d’entrada eren Li cal un/a coaching? i L’entrenador.

Per tant, ja miraré de planificar i de contextualitzar millor les entrades a partir d’ara. Prometo pensar-m’hi dues vegades quan vulgui tirar de veta de les metàfores.  A més, hem de recordar que cal que ens posem de tant en tant en la pell de l’alumnat. Proporciona una bona perspectiva per millorar la nostra tasca docent. Aquest és el meu pla de millora.  Ara haureu de ser vosaltres qui vetlleu per si el compleixo.