Operació Bolero

Projecte Mínim Viable

Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc.

BORRÀS, Laura (2020): El poder transformador de la lectura. Barcelona, Ara Llibres

Com podem commemorar el centenari de Teresa Pàmies? Com podem convertir el seu exili en una metàfora del procés d’aprenentatge del grup? Com podem aprofitar els seus textos com a models perquè l’alumnat en creï d’altres? Com podem recórrer als seus llibres per bastir una narrativa que ens ajudi a ludificar el curs? Finalment, com podem convertit tot el que hem après o viscut en un programa radiofònic? Aquestes són les preguntes que ens vam plantejar a l’hora de dissenyar el projecte mínim viable.

Aquest projecte mínim viable segueix el de l’any passat. I el de l’any passat, el de l’anterior. S’ha convertit en una carcassa en què vaig adaptant tasques, accions i projectes segons el que inspira l’obra i la figura protagonista de l’any literari. D’entrada, havia ideat que, si ens centràvem en l’obra de Teresa Pàmies, el projecte final havia de ser un programa radiofònic. Dubtava si desenvolupar-lo al final del cada trimestre o bé com a producte final del curs. Ho volia negociar amb el grup, però va ser impossible. El desenvolupament del curs va propiciar que jo prengués la decisió.

Quant a la ludificació, l’objectiu hauria de ser que l’alumnat recuperés la seva identitat, ja que la perdria en la segona sessió, durant un joc d’escapda. Més aviat, era un joc d’internament. A mesura que resolguessin tasques, anirien aconseguint dades (el segon cognom, el primer i el nom). Simularíem el periple de l’autora balaguerina. Escaparien dels camps de concentració francesos per anar a Mêxic. Farien una escala a París per poder viatjar cap a Praga. De la capital txeca retornarien a París on podrien guanyar el passaport per tornar a Barcelona. A més, recompensava les seves participacions amb la moneda del curs: els pàmies. La suma total que obtinguessin equivaldria a la puntuació que els cal per a la nota de curs.

La moneda oficial del curs

D’altra banda, aprofitaríem aquest trajecte perquè l’alumnat plasmés el seu itinerari d’aprenentatge. Em vaig servir de l’acció artística de Nicolás Paris, Mapamundi. Primer, els va desconcertar bastant i els va crear cert neguit, però són impressionants les mostres que van elaborar. A més, van confessar que els havia servit per repassar el blog d’aula.

• 

• 

• 

• 

  cortesia d’Eva Raventós

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

Preparant els mapamundi

Aquest viatge va originar la producció de diferents edukits: la carta de refugiats quan van quedar confinats en camps de concentració, el passaport d’apàtrida, dos bitllets d’avió i el passaport espanyol per poder retornar. Els aconseguien quan resolien una tasca. Primer, havia pensat que els haurien de comprar; però vaig canviar d’opinió ja que valorava que ja en tenien prou amb l’esforç que demostraven a l’hora d’elaborar el producte que els exigia la tasca. Van haver de gravar una crònica de ràdio, escriure un article d’opinió a partir d’un de Teresa Pàmies, redactar la ressenya del llibre que els va tocar llegir mentre volaven cap a Praga i elaborar un bloc del programa radiofònic.

• 

  carta de refugiat

• 

  passaport d’apàtrida

• 

  vol cap a París

• 

  passaport espanyol

• 

• 

Edukits

Vam establir uns rols per a cada sessió, els agents que s’encarregven d’activar l’Operació Bolero. L’agent X es reponsabilitzava de redctar l’informe de la sessió. Aquest text ens servia per començar la sessió amb una revisió cooperativa. L’agent Y es feia càrrec del reportatge fotogràfic mentre que l’agent Z havia de seleccionar un bolero que il·lustrés la sessió. Eren recompensats amb 2000, 1500 i 1000 pàmies, respectivament. M’amoïnava com faríem el relleu de rols. Volia que es mantingués l’anonimat al llarg del curs. Ho vaig resoldre servint-me de la mecànica del joc dels homes llop. Tothom abaixava el cap perquè cada agent pogués designar el seu successor i rebre la paga.

A punt per designar agents

Així les sessions es converteixen en esdeveniments, dividits en actes. Començàvem cada sessió amb un roda en què l’alumnat comentava amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Presentava el pla de la sessió. Tot seguit, procedíem a l’elecció d’agents. Seguíem amb la revisió cooperativa dels informes. Formava petits grups perquè cadascú revisés un fragment, mentre escoltaven un bolero. Ho posàvem en comú: cada grup exposava les seves propostes. Continuàvem treballant algun contingut gramatical del programa. L’introduïa amb un relat, vinculat a la narrativa del curs. Feien un exercici, primer individualment, després el posaven en grup i finalment el contrastaven amb un vídeo (elaborat per grups d’altres edicions). S’havien guanyat el descans cerebral. És un recurs molt útil per desinhibir els alumnes i per cohesionar el grup. Per acabar la sessió, desenvolupaven tasques o bé projectes. I si s’hi esqueia, cobraven els corresponents pàmies mentre sonava la cançó de Rosalia.

• 

  Preparant presentacions

• 

  Camps de concentració

• 

  Cròniques radiofòniques

• 

  Buscant companys per anar a Mèxic

De fet, el nombre de pàmies el van obtenir participant en les activitats a Twitter. Utilitzàvem tres etiquetes: la del curs (#c2cast19), la del projecte (#bolero) i la de la commemoració (#AnyPàmies). També n’havíem creat alguna específica per a alguna activitat. Es fa difícil planificar una quarantena de propostes. Les més interessants que es van produir van ser els fils que van construir per preparar tant la crònica radiofònica com l’article d’opinió. Les piulades servien per registrar almenys la fase de planificació. També destacaria la conversa amb la comissària després de la tertúlia, els dietaris de lectura… D’altra banda, es va convertir en un canal de comunicació: no només per divulgar els informes i productes finals, sinó per no haver de suspendre alguna sessió. I, el més important, un mitjà de motivació. S’engrescaven quan els responies algun tuit amb un gif animat.

Ens podem preguntar si aconseguim fomentar la lectura amb aquest plantejament. D’entrada, possibilites que coneguin una escriptora que potser no n’havien sentit a parlar mai. A més, si tens la sort d’assistir a una tertúlia literària conduïda per la comissària, Montse Barderi, com va ser enguany, apassiona la seva figura. Ara bé, pel que fa a la lectura de les seves obres, la valoració ja és més diversa. Despertes curiositat per la seva producció a les persones que són lectores habituals mentre que per als qui et confessen que no els agrada llegir, esperes que els sabràs seduir, però piques ferro fred. No obstant això, s’impliquen com el qui més en els projectes.

foto cortesia de Iona Martínez de Arcos

Les tertúlies literàries són idònies per reconciliar aquestes dues actituds antagòniques. Més aviat, s’hi complementen. Les visions entusiastes atenuen les crítiques negatives. Alguns lectors aclareixen algun passatge confús. Es contrasten les opinions i valoracions dels llibres. Malgrat que van assistir a l’acte de la Biblioteca en què la comissària va apuntar les claus de Testament a Praga, la majoria del grup va confessar que li havia seduït la figura del pare mentre que els costava entendre la mirada de la filla. També van reclamar una edició crítica ja que es perdien amb referències tant de personatges com de fets històrics.

D’altra banda, vam utilitzar textos de Teresa Pàmies com a models per a algunes tasques. Les cròniques de La vida amb cançó ens van servir per aprendre a resumir i perquè els alumnes n’elaboressin una altra. A més, vam escoltar una de les seves col·laboracions radiofòniques per consensuar els criteris avaluatius per valorar les cròniques que preparaven els alumnes. Els articles d’Opinió inconformista ens van ajudar a aprofundir en l’argumentació. Els alumnes havien de redactar un article d’opinió responent al de l’autora balaguerina. Per això, els vaig proposar que elaboressin un mapa conceptual de l’article que els havia tocat.

Valorant una crònica radiofònica de Teresa Pàmies

Quant als diaris de lectura, volia que els confeccionissin per Instagram. El grup em va convèncer que continuéssim amb Twitter. N’hi ha alguns que van seguir al peu de la lletra les indicacions. No es limitaven a reproduir una cita sinó expressaven què els provocava el fragment i buscaven una imatge que reforcés la piulada. D’altres van ser bastants organitzat, van muntar un fil. Uns altres, però, van ser més pràctics. Fotografiaven el passatge que volien destacar.

Improvisava algunes perfomances, sobretot quan els planteja un repte per recuperar la identitat. Els vaig sorprendre com a gendarme que els demanava els papers per accedir a l’aula en la segona sessió i els plantejava un petit qüestionari. Era el punt de partida del joc d’escapada i per formar els diferents equips. Van organitzar un pícnic a Seta. Rebrien el passaport d’apàtrida per embarcar-se. Ara bé, havien de buscar un company que els fotografiés per al passaport. Havien de descobrir quin era el vaixell que els duia rumb cap a Mèxic. A l’arribada, però, havien de presentar a Immigració per rebre el visat. Vam improvisar l’interior d’un avió per simular la nova etapa del periple, mentre un auxiliar de vol els repartia llibres de Teresa Pàmies. Finalment, quan vam tenir enllestit el programa radiofònic, vam celebrar una festa psicodèlica. Així festejàvem la fi del curs, del periple i que recuperaven finalment la seva identitat amb l’obtenció del passaport.

• 

  Perdent la identitat

• 

  Resolent reptes

• 

  pícnic a Seta

• 

  volant cap a París

• 

  preparant festa psicodèlica

• 

  trenta-dos anys després

Va ser una llàstima que només ens centréssim en el trajecte geogràfic i menystinguéssim la singladura pels fets històrics del segle XX. Havia pensat que una activitat complementària podia ser la visita a la col·lecció del MACBA. De fet, comentant les cròniques de A ritme de bolero o bé els articles d’Opinió inconformista ja ens vam adonar que els temes que tractava Teresa Pàmies encara eren vigents.

Com hem apuntant més amunt, per al tractament dels continguts gramaticals adoptem el mètode de la classe invertida. Aprofitem els materials que van elaborar grups d’edicions anteriors. L’alumnat se’n queixava per la brevetat d’aquestes píndoles. També s’haurien de revisar. Per tant, apuntem que potser serà un dels projectes per a una nova edició del curs.

Quant a la revisió dels informes, no soc conscient que és una activitat que comporta un procés progressiu. Al començament, s’avorreixen, però a mesura que anem revisant va creixent l’interès del grup. Es van adonant que, d’una banda, minven les errades i, de l’altra, cada vegada els costa menys reconèixer-ne. Potser he centrat massa en la revisió gramatical i m’oblido de comentar altres aspectes com el de l’adequació o bé el de la coherència dels textos.

Ara bé, han esdevingut un interessant document narratiu de cada sessió. Han deixat de ser un tediós document administratiu per convertir-se en un text creatiu que permet l’autor lluir-se en la seva creativitat. Això ha estat des del curs passat, quan hem adaptat aquest tipus de text a la narrativitat del curs. L’any passat eren cartes escrites des del camp de batalla o bé a la rereguarda. Enguany eren informes policials per vigilar el periple del grup d’exiliats. Dubto si hauria d’haver tret més suc de l’Operació Bolero, si hauria estat interessant anar bastint la història al llarg del curs.

Vaig haver de planificar una sessió virtual per poder complir amb un compromís personal. Va ser una mena de presagi de les amenaces que vindrien: la suspensió de dues sessions a causa del temporal Glòria i l’abrupta clausura del curs per la crisi de la COVID-19.

Aquesta crisi ens obliga a preguntar-nos si és possible adaptar aquest plantejament de curs cap a un model educatiu híbrid. Haurem de retocar la carcassa perquè algun element serà inviable. Ara que, gràcies al confinament, ja havíem començat a esmolar els ullals. Ja havíem triat l’eix del curs vinent: Joan Perucho.

#AnyPerucho

sessions

Anàlisi DAFO

 

Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

This is Art Thinking

Vaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent,  #Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

dav

detonants a punt

edukits

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Posant en comú tots els capmanys

Provant de reconstruir el mapa conceptual

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

eslògans reinvindicatius

material tediós

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Un compromís

una llavor

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

 

Independentista o unionista?

Tal com havia anunciat en l’anterior xerrada, aprofitant que Begues s’acull al programa de Liceu a la fresca enguany era Il trovatore , havíem de repassar l’obra verdiana. Se’m va ocórrer que podia presentar una certa morbositat si ens centràvem en les òperes que transcorren a Espanya. Així  podíem deduir quina era la visió que en tenia l’autor. A més la conjuntura política em va ajudar a preparar la sessió perquè poc temps abans es va anunciar la pregunta del referèndum. Ja tenia el detonant de la sessió: què respondria Verdi?

Després de la breu repassada a la figura del compositor, vam anar per a la primera acció: la performance Mapamundi de Nicolás Paris. Mira que la tenia reservada per al cor de peregrins de Tannhäuser per si mai en feia una sobre Wagner. Quan tens sequera creativa… has de recórrer al rebost. Al començament va desconcertar, però de seguida els assistents s’hi van implicar passejant mentre escoltaven el cor dels zíngars d’Il trovatore. A més, dos components de la Coral Montau es van posar a cantar-la. Potser vaig deslluir el final, quan van descobrir la forma que el paper havia adoptat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona acció va ser pensada per introduir l’argument d’Ernani. Vaig repartir posits. Els vaig demanar que hi escrivissin una de les sis primeres lletres de l’alfabet. Així vam introduir els rols: protagonistes (A i B, tenor i soprano), els antagonistes (C i D, baríton i mezzosoprano), personatges secundaris (D i E, baix i contralt). Vaig anar cantant les lletres i els assistents s’identificaven. Els dibuixava un breu perfil psicològic del seu personatge.

Vaig proposar la tercera acció com un joc del tipisme espanyol. Cadascú va haver d’imaginar un gest que definís algun tòpic espanyol. Vam escoltar l’ària de la princesa d’Èboli de Don Carlo. És un passatge musical que es presta a aquest joc. Per tant, quan els avisava, havien d’acompanyar la cantant amb la mímica.

Vam escoltar l’obertura de La forza del destino. Havien d’apuntar tots els leitmotivs que identifiquessin. I, finalment, concurs d’acròstics: a veure si podien resumir amb què s’havien quedat de la sessió amb les lletres del cognom del compositor.  De totes maneres, calia tancar el cercle. Després de la xerrada, els vaig tornar a formular la pregunta del referèndum. Acord unànime: Giuseppe Verdi votaria pel No.

 

Remix wagnerià

Enguany he previst una xerrada trimestral. He mirat de vincular-les, en la mesura que sigui possible, amb la temporada del Gran Teatre del Liceu. Com que l’any passat va tocar Verdi, havia d’aprofitar les representacions de Tristan und Isolde per parlar del compositor alemany. El repte de la xerrada: saber quin dels dos astres futbolístics fitxaria Richard Wagner en cas que dirigís un prestigiós club futbolístic bavarès.

Seguint amb l’esquema d’anteriors xerrades, era impossible plantejar un popurri de fragments coneguts. Hauríem esgotat el temps de la xerrada. No obstant això,  vam escoltar la marxa nucpial de Lohengrin. Tot seguit, unes pinzellades a la figura del compositor i a la seva rellevància musical. Vam escoltar l’ària de Senta de Der Fliegende Holländer.

A continuació, vam dur a terme la primera acció. Com que ja havia gastat el Mapamundi de Nicolás Paris en la xerrada anterior, escoltant María Acaso en la seva ponència Del libro al cuerpo como dispositivo, en el III Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades, i amb una diapositiva sobre Pina Bausch em va donar la idea: Cafè Tannhäuser.

Per a la segona acció, també vaig adaptar una acció que va plantejar María Acaso. Van haver d’inflar el globus que es van trobar a la cadira mentre escoltàvem La cavalcada de les valquíries. Va ser apoteòsic el final quan cadascú va anar esclatant-lo. La sala disposa d’un bon aïllament acústic, ja que no ens van rondinar les bibliotecàries.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vam escoltar el Liebestodd mentre gaudien d’un beuratge, un còctel de suc de fruites vermelles i suc de taronja. De primer, els assistents van mostrar reticència, però tan bon punt el van tastar es va dissipar. Ovació final.

Beuratge amorós

Per cert, es va originar un debat. Un sector tenia claríssim que fitxaria Cristiano Ronaldo mentre que un altre va posar-ho en dubte: un egòlatra és incapaç de suportar-ne un altre al seu voltant. Per tant, s’inclinaria pel crac argentí.

 

L’art és l’excusa

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

 

Tancant el cercle

Darreres sessions: posant en pràctica el que havien acordat per avaluar el curs i enllestint una perfomance per celebrar la fi del curs.

Sessió 17a. Canvi d’espai. Vaig reservar la Sala Multimèdia de la Biblioteca. Vaig ajornar el relatograma de la sessió anterior per a la propera. Vam mirar de records els acords que havien pres en les primeres sessions. No se’n recordaven. Vaig crear un kahoot a partir del mapamundi del curs. Vaig tenir una sensació agredolça. Va engrescar el joc als alumnes més competitius mentre que les alumnes que els costava contestar i es quedaven despenjades del rànquing es desanimaven silenciosament, per no aigualir la celebració dels guanyadors. Encara que ludifiquis l’avaluació, l’avaluació continua discriminant. La gràcia: les preguntes tant podien ser de gramàtica, d’art com de literatura. Ho hem comentat amb alguna companya, s’animen tant que en volen més. Per tant, n’has de crear més d’un.

Els va fer gràcia practicar el descans cerebral prescindint de les mirades dels usuaris de la biblioteca. S’ho van prendre com una resistència a l’ambient tan formal d’una biblioteca. Vam jugar a marea alta i marea baixa. Vaig aprofitar per estendre al terra un fil de llana blava que feia de frontera.

Finalment, vam acabar amb els pronoms i amb el  recull de vocabulari del conte de Salvador Espriu. La millor definició del recull. Una alumna es va encarregar d’escriure la definició de l’adjectiu geperut/ -uda “quan tens un dia que et va tot malament i dius avui estic geperut“. Podria haver ampliat l’accepció amb aquesta altra: “quan els traductors automàtic et fan una mala passada i t’esguerren l’exercici.”

Sessió 18a. Tancament del cicle. A mesura que avançàvem el curs em vaig adonar que sense haver-ho planificat prèviament havíem compost el ritual del pas del temps en un curs: vam començar el curs plantant llavors i vam acabar recreant la Dansa de la Mort. Ignorem la majoria de vegades la ritualització de l’aprenentatge.

Vam completar el mapamundi amb les dues darreres sessions.

Deu ser cosa de la serindipia, però la nit abans vaig rebre un missatge de Nicolás Paris. Em demanava com havia anat el projecte. Vaig decidir que llegiria el text al grup. Havien d’endevinar qui ens havia escrit, cosa que els va costar. Després, calia respondre-li. Havia previst que com una de les activitats finals, que escrivissin la sinopsi del curs. Vaig mantenir la idea, però, ara, haurien de resoldre les qüestiona que ens plantejava l’artista. A mesura que anaven acabant, anava formant parelles perquè es llegissin el text escrit.

Vam formar dos grups. Els vaig repartir els materials (l’estendard i el rellotge) i van improvisar una dansa de la mort. No calia animar-los gaire, perquè de seguida s’hi van posar.

Per acabar, cadascú va pensar en un regal per a un company de l’aula. El regal més pensat va ser per a les mares, uns dies de descans. La M. Eugenia, en canvi, va regalar al Manolo valentia per parlar el català.  Finalment,  van ultimar el mapamundi amb la darrera sessió.

Sembla mentida però el pensament artístic (Art Thinking) ha impactat és bona prova que l’acció performativa  agradés tant com la sinopsi del curs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Quan els alumnes són #artthinkers

Penúltima setmana: més substitució pronominal i descobertes. Els alumnes et sorprenen amb la seva creativitat i els ha calat l’Art Thinking. Si no, fixeu-vos la parella que es va encarregar de Salvador Espriu quins objectes van pensar que poguessin ser representatius: les ulleres i barquetes de paper (Sinera). Què em passa pel cap en aquests moments? Cliqueu aquí. Exacte: Fotre gambades com el Mike Jagger!

Sessió 15a cadascú apunta el que li sembla més interessant al seu mapamundi. Recullo aquestes valoracions. Els va agrada que repasséssim la separació ortogràfica i els pronoms del complement indirecte.

Vam prosseguir treballant la substitució pronominal amb els pronoms en i hi.  Pànic controlable. A més, alguns ho van anar pillant al segon exercici. El joc del plàtan va salvar que s’anessin encaparrant amb el contingut gramatical. En cercle i mirant-se amb les mans al darrere, havien d’endevinar qui rebia l’objecte.

Finalment, una roda per saber si eren més de quatre o de cinc. Així vam formar els dos grups. Cada grup va recordar quins elements comptaven amb els dos nombres. Cares radiants, cares creatives.

Sou més de quatre o de cinc?

A continuació, vam posar en comú quins eren els elements més rellevants en la Dansa de la Mort. Van acordar l’estendard i el rellotge. Cada grup es va haver d’empescar com seria si la dansa celebrés el final del curs. Van ser força imaginatius. Un grup va decidir de reproduir els diferents graus i nivells mentre que l’altre va incloure els pronoms. Pel que fa a l’estendard, un grup va dibuixar un trèvol de quatre fulles incloent-hi els components fonamentals del curs. L’altre es va decantar per representar l’aprenentatge amb una cacera de papallones. Genials!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sessió 16a mapamundi. Ara m’adono del lapsus lingüístic. Vaig confondre estàndard i estendard.

Vam acabar amb l’ús de la substitució de l’atribut i ha diferenciar l’ús de -lo i ho. Vam acabar animant-nos amb combinacions binàries senzilles.

Em vaig haver de saltar la programació. Vaig prescindir de la Dansa de la Mort. Urgia preparar el material per a la Cloenda.

Lectura del conte de Salvador Espriu. Valoracions. Formació de parelles per autors. Tria de cinc dades biogràfiques rellevants i d’un objecte representatiu de cada un dels autors.

 

 

Pòquer d’anys literaris

3a sessió.  Vam començar la sessió elaborant el mapamundi. El meu va ser bufar i fer ampolles.

Abans de continuar, però, el Jose volia saber la solució de l’enigma. El Manolo ja va aprofitar aquesta estona per plantejar un dubte: les contraccions. Així doncs, vam haver d’improvisar aquest contingut i un exercici.

Tot seguit, vaig formar parelles. Cadascuna va tirar el dau per saber quin sobre li corresponia.  A dins tenien el títol del conte, la fotografia de l’autor i una capsa amb les lletres del nom i cognom. Els vaig anar plantejant tres preguntes: de què devia anar el conte?, com devia ser l’autor? i qui deu ser? 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam provar un nou descans cerebral: les cinc illes. Vaig aprofitar de batejar amb els autors. Vaig repetir el joc amb el grup de després. Va agradar tant, que ha estat el protagonista de la sessió.

Finalment, vam formar ara dos grups perquè plantegéssim quins podien ser els objectius per avaluar. Havia pensat que en meditessin cinc, però ho vam reduir a tres. Ai, ànimes de càntir, m’heu ofert dues oportunitats perquè els pensi jo…

grup A

grup B

Conclusions

Vaig patir el pes de l’Art Thinking, traginant el material per versionar Petricor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4a sessió. Sortida al CaixaFòrum. Una petita representació vam anar a veure l’exposició de Nicolás Paris. Va ser una missió a contrarellotge. Ens la vam polir en menys de mitja hora. Primers efectes dels llampecs: Això és art? I què pretén? Tan bon punt algú qüestionava, un altre mirava de respondre-ho i respondre-s’ho. Ens hauria calgut una mica més de temps per poder aprofundir-hi. Notaves com anava fent efecte el pensament divergent. Ja t’anaves mirant amb uns altres ulls totes les obres. A veure què en diuen dimarts. Va saber greu que en tres quarts d’hora s’anessin comunicant baixes pel grup de Whatsapp i s’esvaís la possibilitat d’una visita guiada. De totes maneres, hauria passat el mateix. Les mateixes preguntes i probablement l’educadora aixecaria la vista cap enlaire i esperaria que nosaltres ens responguéssim els dubtes.

 

Val més que’m prengui una pastilla abans de vindre

Setmana d’estrena: trimestre, curs i aula.

1a sessió. Element detonant: el mitjó. Vaig repetir la primera activitat que ens va plantejar Nicolás Paris. La mateixa reacció. Cares d’estupefacció, primer. Rialles a mesura que se’l posaven. A més, anaven arribant de manera progressiva. Per tant, els companys que el duien posat frisaven per contemplar la reacció del nouvingut. Anava sentint comentaris: “S’avorreix. Per això té tanta inventiva.” , “Jaume, ja t’has pres la medicació?” Jo, ni cas.

Vaig repetir l’activitat de presentació que també és bastant divertida. Així ens movíem i fèiem temps perquè el mitjó s’emmotllés. Vam formar un cercle amb les cadires per descobrim les noves identitats. Vam riure bastant. Finalment, el vaig fer descalçar per comprovar com havia quedat el mitjó.  Cares de sorpresa. Vam reflexionar una mica per fer emergir el pensament divergent.  Vam acabar acordant que seria el material per elaborar el relatograma. Aquesta vegada, el construiran individualment.  La majoria va seguir les meves instruccions i van desfer el mitjó. La Paola, en canvi, va decidir que el faria amb la forma del peu. Visca la rebel·lia!!

Apuntant trets

Els motlles

material per al relatograma

Ara tocava presentar el repte del curs. Vaig esmicolar tant el comunicat de la Cúpula errorista que ens va costar ordenar-lo una mica. Els va fer il·lusió que fos escrit amb l’alfabet que vam inventar el curs passat. De totes maneres, vam veure que el text ens oferia diverses possibilitats. L’Andrea li va encantar la proposta.

Ordenant el missatge

El repte del curs

L’hora del descans cerebral. Ens vam anar de viatge. Has de formular: “Me’n vaig de viatge… amb una abraçada del company” i has de fer l’abraçada. El company ha de repetir i fer tot el que ha sentit i vist abans de dir la frase al company. Em costa explicar la dinàmica. Aquesta vegada no feien cap acció sinó que facilitaven consells als companys.

Vaig formar petits grups i els vaig repartir el programa de cada unitat. Vaig descobrir que havia fet malament les fotocòpies. Només vam triar els continguts de dues unitats. Primers dubtes sobre els continguts. Vaig presentar el pla del curs. Algú va arquejar les celles quan llegia autogestió pedagògica i a través de l’art.

I per acabar, repetiríem l’activitat del compromís. Els vaig repartir les tires de paper. Els vaig demanar que la dobleguessin en quatre parts i hi formulessin un compromís. Els vaig donar un clip i els van ensenyar com podien convertir el compromís en una llavor. Segona nicolassada del dia.

2a sessió. La venjança. Cadascú va agafar el tros de paper i hi va anar apuntat amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Vaig aprofitar per fer el mateix amb el que em comentaven en la posada en comú. Em va satisfer el que van compartir. Dues pegues. Desconec com valoren la sessió. Hauré de recórrer als enginys de Clara Megías. Hem de tenir retoladors de punta fina.

Abans de continuar amb la sessió. El Manolo va plantejar alguns dubtes. Van voler que practiquéssim l’apostrofació de l’article amb els noms femenins.  Tenia molt clara la regla, però en canvi no veia per què no es podia apostrofar idea i per què s’havia d’apostrfar ungla. Vaig improvisar una tècnica amb el color verd i el vermell. Els vaig demanar que pensessin en paraules femenines. Les vam apuntar a la pissarra i la regla. Vam aprofitar per repassar la vocal tònica. Hpostavien de senyalar-la. L’encerclava en verd. En la posada en comú, al final, vam acordar que deien verd (l’, és a dir, article apostrofat) o vermell (la, article no apostrofat). Al Manolo encara li va costar de veure-ho, però els altres ho van entendre  de seguida.

A l’hora de presentar la sessió, els vaig confessar avançar que avui demostraria que no estic tan boig ni sóc tan creatiu.

Vaig formar petits grups havia de compondre una imatge amb el tros que tenien. Vam practicar la rutina de pensament Què hi veig, què en penso i què em pregunto. Va estar analitzant tres obres. Van descobrir d’on havia sortir la primera activitat del dia anterior.

La majoria va assegurar que pertanyien al mateix artista. Aprofitant els mateixos grups, van fer una lectura col·laborativa. Van llegir el dossier de CaixaFòrum sobre l’exposició de Nicolás Paris. Cadascú havia de llegir un paràgraf en veu alta, havia de resumir un paràgraf que hagués escoltat i havia de confirmar si era correcte el resum d’un  company. Van acceptar d’anar a l’exposició i fins i tot de contractar una visita guiada.

Descans cerebral: joc del marro. Han de picar amb la part del cos on algú ha rebut, per part meva,un cop. Finalment, es van encarregar d’escriure el missatge per fer la reserva de la visita de dijous.

S’entretenien a l’hora de sortir. Els vaig haver d’anar a buscar. Vaig entrar cridant: “Au, foteu el camp: que estoy mu’ loco, ostias!!” Esclafiren a riure.