17a sessió. Reprenem el curs. Comença la Isabel, l’alumna del postgrau, a fer les pràctiques. La presento com una enviada dels veÏns. Abans de començar, em vaig saludant amb cada alumne. Alguns estan contents i pregunten si el trasllat es deu a l’informe. Riem.

Com a element detonant, fem una roda en què cadascú mira de descriure la sensació que trasmet la foto que van penjar a Instagram. Les vaig apuntant.Desconec si me’n vaig sortir d’explicar la finalitat de l’activat. M’hauria agradat que evoquessin aquestes sensacions els dies de la prova.

//storify.com/Txaumell/la-millor-aula/embed?header=false&border=false&template=gridCalia revisar l’informe. Així doncs, el vaig dividir en quatre parts. Va servir per formar grups. El van llegir i els vaig repartir la base d’orientació que havíem utilitzat per valorar el model d’informe. Tempesta. Si abans d’anar de vacances, havíem triat una conclusió, cosa que va generar un petit conflicte, Ara, esclatava una nova crisi. La conclusió no agradava. A més, la majoria trobava que les millores i les conclusions repetíem.. Regalims de suor per l’esquena. Mirades crítiques. Vaig decidir que manteníem l’apartat de les millores i que vam veure que en aquest tipus de text havia de disposar d’una conclusió. Així doncs, cadascú hauria de publicar una versió de l’informe que incorporés els elements que faltaven i que solucionés el conflicte de l’apartat de les millores i la conclusió. També vaig advertir que calia unificar la introducció.
Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

Sessió 13a. Com que la programació d’aquest curs s’ha centrat en tot el procés de l’expressió, s’ha aprofitat la redacció i la revisió per treballar els continguts gramaticals.  Em semblava bàsic que els textos dels alumnes han de ser la  matèria primera. Així doncs, aprofitaríem els resums que van publicar. Segur que en podríem treure força suc. Em vaig despistar amb les autoritzacions. Així doncs, només en vaig trobar cinc de penjats. Em sembla que vaig formar cinc grups per valorar els resums. Abans, però, vam repassar les regles per millorar les frases. Va ser el punt de partida per revisar els textos dels primers voluntaris. Em va semblar que els agradava. Almenys, hi reconeixien quines regles havien fallat.

Vaig aprofitar els grups per començar a plantejar l’informe. Primer, per planificar-lo, els vaig plantejar tres preguntes: per què?, per a què?, a qui? Vam fer la pluja d’idees. A partir de les idees, cada grup es va encarregar de generar i ordenar idees d’una part de l’informe. Al final, va resultar que teníem dues propostes d’informes.  Van acceptar la proposta de la tasca, tot i que van reconèixer els de la introducció com els de la conclusió que se’ls havia fet difícil elaborar l’esborrany.

Finalment, vam veure fotografies de l’escola VITTRA, dissenyada per Rosen Bosch.

Cliqueu la foto, compartida pel Sergi, per activar la vídeo acta

Sessió 14a. Si en la sessió anterior havíem revisat els resums de cinc alumnes, ara tocava a la resta. Em vaig dedicar a triar un fragment de la dotzena de resums que faltaven per autoritzar-ne la publicació. Vaig idear una subhasta. Em vaig equivocar a l’hora de temporalitzar aquesta activitat. Havia previst mitja hora i ens hi vam estar gairebé una hora i mitja. Costa d’arrencar, però quan han entès la mecànica, s’hi aboquen. Els entra un deliri de comprar frases! Després comprovem si l’han corregida bé. Gràcies novament a la Dolors Siles, vam comparar una base d’orientació i un model d’informe. Algú havia suggerit en una sessió anterior que els en calia un. Només vam tenir temps de repassar el document avaluatiu.

la foto 3 (3)

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

Sessió 11a. Des de la classe anterior, vaig decidir que começaria llegint l’acta. És una llàstima que no puguem escoltar la tria musical del company.

Vam prosseguir completant el mapa conceptual de l’informe amb la informació que havien extret del document de la sessió anterior.Tot seguit vaig formar grups encreuats.  Abans d’explicar les instruccions, vaig aprofitar l’avinentesa per comentar les activitats de valorar el resum i revisar l’apartat amb subapartats. Destinaríem l’estona per revisar l’exercici de les errades.

Finalment, vaig repartir la presentació d’un informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l’ús dels patis. Em va fer gràcia perquè l’havia dirigit Imma Marín, de qui ja havíem llegit dos textos seus sobre el joc en l’aprenentatge. Se l’havien de llegir i havien de ser capaços d’elaborar-ne un esquema amb el que explicava cadascú.  Em va desil·lusiconar una mica el resultat. Havia faltat més cohesió en algun equip. Es va notar a l’hora de fer la posada en comú. Hi havia alumnes que es limitaven a dir en veu alta les idees del seu fragment.

20141127_212436

Clique la foto per activar la vídeo acta

Sessió 12a.  Després de la lectura de l’acta, els vaig sorprendre amb l’activitat de la moneda. S’han d’asseure encarats i amb el palmell de la mà esquerra cara amunt amb un moneda. Han de parlar. A partir de quan els fas un senyal, han de mirar de pispar la moneda al company. Abans, però , calia formar les parelles: tècnica dels cordons.

Vam treballar l’ús abusiu dels possessius a partir del material que m’havia passat Dolors Siles. Després vam valorar i revisar els  resums. Com que no ens va donar prou temps, vaig demanar que a partir de l’esquema que els proporcionava, havien d’escriure el resum de la presentació de la sessió anterior i publicar-lo en el blog.

IMG-20141119-WA0003

cliqueu la foto per activar la vídeo acta de la sessió

Sessió 9a He de confessar que per treure’m el mal de gust de boca que em va deixar la tasca de la sessió anterior, em vaig empescar un nou repte. Va coincidir en la unitat del MOOC dedicada als artefactes digitals. M’ho van servir en safata. Cada grup hauria de produir-ne un. Els vaig donar completa llibertat. De totes maneres, els vaig mostrar algunes aplicacions per poder elaborar el producte.  La missió era produir un artefacte que donés veus als col·lectius protagonistes d’aquesta unitat.  Abans, però, vam apuntar quines estratègies aplicàvem per desenvolupar la cortesia lingüística i quines havíem de mirar d’evitar-les.

Em va agradar el caire que va prendre la classe. Va començar per un astorament, però de mica en mica notaves com els grups reaccionaven. Discutien. Acordaven. Elaboraven. Només un grup, el de les minories generacionals,  va decidir  gravar una falca publicitària. Mentre em passaejava per observar-los. La Conchi va reconèixer que els havia anat bé la documentació per planificar el guió de la falca radiofònica. El grup de la classe obrera de seguida van tenir clar el cartell. A més, comptaven amb la Lídia, una pefecta il·lustradora. El grup de l’orientació sexual es va atrevir a elaborar-lo amb el mòbil. El van haver de repetir un parell de vegades, per corregir-ne les errades. El grup de les altres cultures nacionals va apostar per defensar la diversitat en el seu cartell. Aquest valor va coincidir amb els de la multiculturalitat. Es van fixar en la gastronomia, però.

Havia reservat per si quedava temps un dictat a la paret i la valoració d’aquesta primera unitat. Només vam poder acabar amb la primera activitat, el dictat. Si vaig sortir de la sessió anterior una mica decebut i amoïnat perquè no havia estat capaç de gestionar les taules rodones. Ara, en canvi, me n’anava satisfet per la implicació de la majoria dels grups i pels resultats dels seus treballs.

Si voleu mirar els artefactes finals, cliqueu aquí.

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

Cliqueu la foto per activar la vídeo acta

http://slide.ly/embed/ca9e12b7a8614d5f97836748466d0726/autoplay/0

D 10a sessió by Slidely Slideshow

Sessió 10. Vam començar amb la posada en comú de la valoració de la unitat. D’entrada, em va agradar la informació que vaig obtenir.  Tenien força clar els punts positius. Es repetien. En canvi, els negatius eren més dispersos i responien a un modle més clàssic de curs: l’absència d’un llibre com a taula de salvament i la por si s’han de preparar pel seu compte alguns continguts per a la prova.

2014-11-20 20.34.02

Tot seguit, els vaig demanar que s’agrupessin en els mateixos grups de la sessió anterior. Vaig improvisar que els veïns demanaven que valoressin el seu producte final amb punts, tal com si fos una subhasta. Vaig recollir les licitacions. Després vam votar plegat per un dels artefactes.  La majoria es va decantar pel de l’orientació sexual. Vaig obrir l’aposta que havia fet aquest punt. És curiós que només un grup es va donar la puntuació màxima; tots els altres s’havien restat punts per no ser pretenciosos. Com que em veuen a venir sempre, em pensava que haurien endevinat perquè  els demanava de puntuar els seus treballs. El que volia era que se’n sentissin satisfets perquè així afavorien la resta de companys. Això tindrà conseqüències  més endavant. La competivitat treu el nas… Sospito que és el que fa referència Ainhoa Ezeiza en la seva honesta reflexió. Perdre per guanyar.

Vam encetar la nova unitat. Primer vam negociar quina seria la tasca i quina seria la metodologia. Arran de la valoració anterior, vam decidir escriure un informe sobre l’estat de l’aula. Els vaig recordar l’anècdota de la fotografia quan van acabar el símbol del grup. Vam triar la taula davant de la pissarra i no pas la taula de dalt de la tarima, molt més presidencial! A continuació, vam començar a posar en pràctica què sabíem dels informes. Això va servir perquè consultessin el Centre de Redacció a través d’un codi QR.

Vaig formar tres grups perquè cadascú s’encarregués d’una de les activitats del dossier: valorar dos resums, corregir errades i valorar l’estil de redacció d’un apartat amb subapartats. Enyoro la tècnica dels grups d’experts.

Sessió 7a. Seguint les propostes del dossier, vam formar grups de tres perquè triessin quina opció els semblava més correcta. Vaig adaptar el dubte lingüístic al projecte de la unitat, donar veus a les minories silenciades. Els vaig donar les fonts per consultar, però algun codi va fallar. Ara, el grup va demostrar un alt nivell d’intel·ligència col·lectiva. Van anar compartint els documents a través del Whatsapp. Vam mirar d’aclarir els dubtes entre què i que d’una banda i de per què, per a què i perquè. Van sortir blancs com el paper!

Sessió 8a Vam iniciar aquesta sessió, mirant de revisar les errades que vaig apuntar dels voluntaris que van sortir en la improvisació. Es van agrupar segons els col·lectius per preparar un esquema del tema. Després, vam formar grups creuats i els vaig plantejar tres preguntes perquè debatessin. També els vaig facilitar la rúbrica que havíem acordat. Els vaig anar observant. El debat va evolucionar en dues fases. En la primera, cadascú comentava sobre el seu col·lectiu. Això ja va originar certa polèmica. Tot seguit, els vaig repartir les preguntes perquè pactessin entre tots unes conclusions. Va ser difícil refredar les polèmiques. De totes maneres, no es va registrar cap conflicte greu. Això em va servir perquè reflexionessin el cap de setmana sobre la cortesia lingüística.

L’endemà participava en la trobada del professorat del C2. Em va costar entendre l’actitud d’alguns companys. Defensaven un model tradicional. Amb la gramàtica es vivia millor… Reconec que em costa tirar de la nova programació pel que fa al gènere textual que hem de treballar. Hi estic poc avesat. M’encotilla. Ara bé, els reptes i les activitats detonants compensen el curs. A més, ja veurem com acaba la història dels veïns…

Fa més d’un mes que tinc oblidat el dietari d’aquest grup. El MOOC i els constants artefactes han impossiblitat que el tingués al dia. Serà una gesta rememorar les sessions al llarg d’un mes.

6a sessió. Vam iniciar la sessió fent una pluja d’idees d’adjectius que comencessin amb la primera vocal. Em callar el motiu: era preparar el primer emblema del curs. Mira que en vam apunta d’adjectius, però ningú no va dir el d’agosarats. Vam prosseguir la sessió amb una pluja d’idees per caracteritzar un bon orador. Vam omplir de color l’aula novament.

Ara, em vaig fotre un embolic perquè dubtava de com havia de fer la posada en comú. Em vaig sortir com vaig poder. Potser m’haurien d’haver ajudat a classificar els post-it. Això hauria permès d’introduir la rúbrica per negociar els criteris avaluatius de la intervenció oral.

Vam acabar la sessió amb una activitat de teràpia de xoc: improvisar una intervenció oral durant dos minuts. Demanes als alumnes que escriguin un tema per parlar. Mentre disposes l’aula per a les exposicions orals. Reculls els papers i els deixes al costat d’una cadira. Després, t’empesques una tècnica per anar establint l’ordre amb què sortiran els alumnes. Els primers voluntaris van ser prou valents i se’n van saber sortir prou bé.Ara, em sembla que m’odiaran tota la vida.

5a sessió amb el D. Tal com havíem previst, un dels objectius de la sessió era bastir un símbol que representés tant el grup com el curs. Ja vaig avançar que la djscussió pel Whatsapp treia fum. Hi havia dues tendències: unes venien amb una idea ja i els altres volien deixar-se emportar per la sorpresa.

De totes maneres, abans de començar, vaig demanar a l’Eva que expliqués per què havia triat la cançó de Michael Jackson i companyia per a la sessió passada. Vaig voler llegir l’acta, però amb els nervis vaig fer anar de bolit el sistema operatiu de l’ordinador. El Joel va recordar la sessió. Va costar trencar el gel, però es van animar a començar a construir l’arbre. Al començament, estaven bastant desorientats. De seguida, algunes persones van començar a liderar i a armar l’estructura, d’altres es van encarregar de dissenyar la plantilla de la fulla. Uns quants s’ho miraven amb certa distància —actuaven de veïns! Es tornava a respirar l’ambient de l’any passat: distès. Els alumnes parlaven amb qui tenien al costat. Es feien alguna broma.  Finalment, tothom va quedar satisfet del resultat. S’hi van voler fotografiar! Aquest és el resultat:

Per cert, si estàvem tan cofois del resultat, com és que no vam ocupar la tarima per fotografiar-nos? Convertim, dia rere dia, la pissarra en el centre de l’aula. És en un lateral. En canvi, hem arrocant la taula de la tarima, que presideix l’espai, en  un accessori.

Al cap d’una hora, els vaig demanar com s’havien sentit. T0thom contestava el mateix. Confessaven que s’havien divertit, que s’havien sentit bé. La Lídia va destapar la caixa de Pandora. Va reconèixer que havia experimentat cert malestar al començament. Li hauria agradat que algú hagués liderat l’activitat. Vam continuar la roda i les altres persones van manifestar un parer similar. Els vaig explicar que segurament esperaven que hagués assumit jo aquest rol. Els vaig apuntar les competències que havia detallat  Juan Freire en la seva ponència.

competències Juan Freire

Em va costar afermar la finalitat de l’activitat. És una metàfora de com evolucionarà el curs i del seu periple personal. Passaran de la incertesa inicial cap a una participació i cooperació que ocasionarà un sentiment de pertinença. Aquest matí llegia aquesta cita de Maya Angelou:

La gent s’oblidarà del que vas fer, però les persones no oblidaran pas mai com les vas fer sentir.

Mentre construïen, jo anava preparant l’activitat amb què encentaríem la unitat 1: les veus silenciades. Quan van seure, es van adonar que per les parets, hi havia quatre grups amb mitja dotzena de fotografies. Els vaig demanar que en triessin una. Després, havien de buscardios companys que tinguessin imatges relacionades amb la seva. Així van formar sis grups: la classe obrera, les minories ètniques, els infants  i el jovent, la dona, l’homosexualitat (hi predominaven imatges de lesbianes) i fgures culturals d’altres nacionalitats. Com que en aquesta unitat hem de poder participar en taules rodones, el repte serà que han de donar veu als anteriors col·lectius. De moment, han d’investigar i documentar-se per què se’ls ha silenciat. La font d’aquest projecte va ser la lectura de l’article de Jurjo Torres Santomé.

Vaig aprofitar l’avinentesa perquè cadascú  relatés el seu procés de redacció a l’hora d’escriure l’article inicial. Tothom va admetre que s’havia documentat a fons. La majoria havia escrit un esborrany i havia canviat minúcies en la versió final.  El Quim va reconèixer que n’havia elaborat cinc versions. L’Eva va explicar que l’havia llegit abans a la seva germana per comprovar si era efectiu.

Per acabar, va ser un gaudi observar com s’il·luminaven cares i s’inflaven pits quan els vaig anunciar que havien superat els dos reptes i que havien acosenguit 23 punts (3 de bonificació)! Haurem d’esperar dijous perquè triem l’adjectiu que anirà en la inscripció del primer emblema guanyat.

3a sessió amb el D. Vam començar amb una roda en què cadascú va explicar quina reflexió li havia provocat la cita que els vaig donar en la sessió anterior.

Vam comentar l’especificació de la prova. Primer els vaig agrupar per bloc, o habilitat, van mirar d’ordenar els diferents camps. Després, van formar grups creuats perquè cadascú informés de les característiques del seu bloc. Em sembla que no els agrada gaire els trencaclosques. Més d’un va maleir la gamificació.

Finalment, vam provar els exercicis de gramàtica i lèxic. Només ens va donar temps de fer-ne dos. Vam acordar que  acabarien l’altre a casa.

 

4a sessió amb el D. Vam corregir l’exercici pendent. Ja van invocar el critiquejador intern.  Vaig apuntar els comentaris. Els vaig demanar que els transformessin en positius. En la posada en comú, els vaig sorprendre perquè els vaig mostrar com podem girar la truita. Vam improvisar una graella per apuntar els resultats dels exercicis.

Vaig formar petits grups i els vaig proporcionar el codi QR perquè poguessin seguir la presentació que havia preparat:

Els vaig recordar les normes que havien establert. Els vaig presentar les meves. Les van acceptar. Tot seguit, els vaig plantejar la meva proposta per mantenir la puntuació: haurien de guanyar-se uns emblemes. Notava expectació. Vam atacar el primer repte.

Vam fer un roda en què van respondre la pregunta de què riuen els veïns? Compto que els va desconcertar, però es van anar engrescant suggerint situacions. De fet, vaig treure tant la idea com l’article d’aquest apunt.

 

apunt civilitzacio toxica

Els vaig explicar que els llegiria un article. N’haurien de prendre apunts. Després ho van contrastar amb els companys de l’equip. Ara havien de reflexionar: qui eren?, quin text esriurien?, amb quina finalitat?  i a qui s’adreçaven? Escriurien el text a casa i l’haurien de publicar com a comentari en el blog. Però els vaig plantejar el segon repte. Han de demostrar que són uns candidats idonis per a la missió de reduir la civilització tòxica. Els vaig anunciar que haurien de construir un símbol. Estava prohibit comprar material. Havia d’aprofitar el que trobessin a casa. Guanyarien tants punts com alumnes participessin en aquesta activitat. De seguida, algú va liderar de crear un grup de whatsapp per acordar el símbol. El grup es va crear l’endemà . En una hora ja hi havia una dotzena d’aportacions: entre idees per al símbol i presentacions de cada component. De totes maneres, el grup es debat entre dues postures: tenir ja una idea definida de projecte o bé improvisar amb el material que proporcioni cadascú.

De moment, molt satisfet i esperançat perquè dimarts obtindran punts a cabassos!

la foto (1) (2)

Cliqueu aquí per mirar el vídeo

 

Malgrat el nerviosisme, el primer dia els alumnes van habitar l’aula. Alguns van demanar d’escriure a les taules de l’aula, per comoditat. D’altres es van estimar realitzar el parell d’exercicis des del seu lloc. En canvi, altres van preferir anar en una aula contígua per poder concentrar-se millor. Hi ha qui va voler examinar-se més tradicionalment, ignorant el material de consulta i n’hi va haver que van seguir l’exercici com si el fessin a casa o a  l’aula verificant amb els recursos, resolent dubtes o contrastant amb el company. Havien de tenir ganes d’escriure un bon text. I així va ser. Quant al segon dia, primer ens vam fer un parell de fotografies del grup. Tot seguit, els vaig presentar les normes que havia pensat per entomar la segona part col·laborativament. Els grups es formarien a l’atzar. Per això, els havia classificat prèviament en sis categories: líders, colíders, animadors, porucs i imprescindibles. També mirava de col·locar en una mateixa categoria persones que havien format sempre el mateix grup de xerpes. A continuació, els vaig comunicar quins serien els rols de cada equip.  Em vaig inspirar en el món casteller. De fet, vaig aprofitar que teníem una alumna castellera perquè ens ajudés en una sessió a constituir-nos en una colla. Li vaig demanar quins eren els valors que es posaven en joc, quines figures  podríem aspirar a aixecar  i quins eren els rols dels components. Tornant a la prova, els vaig posar una condició:  havien d’anar fent els exercicis tornant-se les responsabilitats assignades. No cal dir que va ser un gaudi observar-los com contrastaven les solucions, s’aclarien dubtes o bé me’n plantejaven a mi. Més d’una vegada, vam haver de solucionar consultes entre tots plegats. En definitiva, és anar bastint un aprenentatge i, per tant, un coneixement col·lectiu. No és així com actuem en l’àmbit familiar o professional?

D’altra banda, vaig prosseguir amb la reflexió com a recurs avaluatiu. Els vaig proposar de construir un dietari d’aprenentatge en el blog. Algú va recomanar que era millor debatre-ho a l’aula perquè desconfiava del grau de veracitat dels comentaris. Vaig acceptar la primera part. Vam mantenir el quadern fins a la tercera unitat. Després tot es va precipitar. Tanmateix, els debats a final de cada unitat van servir per anar afermant la consciència de grup i per comprovar que a mesura que avança el curs més alumnes confessaven que s’estimàvem més aquest mètode que no pas una formació molt més convencional. Així doncs, gràcies a un article de Pilar Jericó vam ser capaços d’entendre la por inicial a canviar. En la segona, una ressenya de José Luis González sobre e’l llibre de Fernando Cembranos i José Ángel Medina Grupos inteligentes. Finalment, alguns van  comprovar en l’entrevista a Yaakov Hetch que era el que dúiem a la pràctica a l’aula o bé uns altres van apuntalar la seva confiança en l’entrevista  a la filòsofa francesa destacant la importància de la singularitat per contribuir en un projecte col·lectiu. Amb aquestes discussions van descobrir un concepte bàsic en el creixement tant personal com de grup: les espirals autopropulsades, crisis que serveixen per convertir dubtes o neguits en fermeses. Semblen retrocessos però són passos que s’han de seguir en l’evolució col·lectiva.

Per acabar, tal com recomana Alejandro Sarbach apunto unes microteories:

En primer lloc, sí que és possible una altra formació en què  se centri en la persona humana, que  menystingui les limitacions de l’alumnat ,i en canvi, en potenciï les capacitats, que el porti cap a un autoconeixement perquè sigui conscient de la seva singularitat  i, per tant, sàpiga què pot aportar a la comunitat.

En segon lloc, capgirar l’aula suposa un daltabaix profund. És anar desfent-se de llast: esquinçar la zona de confort, qüestionar-se (què he après i què aprenc), saber que les certeses s’han d’anar construir,  comporta humilitat (no sóc pas millor que els altres),  aprendre a desplegar empatia (què  i com em poden ajudar/què i com els puc ajudar), ser conscient que formo part d’un col·lectiu. Per tant, el professor deixar de ser el model, l’autoritat. És un component més de la tribu. Més que marcar l’itinerari, ha de possibilitar o bé que cada alumne marqui el seu o bé que el construeixi tot el grup. Parafrasejant una dita: “El professor proposa, però el grup disposa”.

En tercer lloc, penso que la resistència al canvi  és perquè ja ens conformem amb el sistema. Val més ser-ne víctima que no pas lluitar-hi en contra. Qualsevol pretext és bo per romandre en la zona de confort. M’han educat, a mesura que he anat creixent, a ser una persona passiva. Per què m’he de responsabilitzar ara del meu aprenentatge?

En quart lloc, desplegar un model formatiu democràtic comporta deixar de banda l’individualisme i la competitivitat, recórrer al respecte i aprendre a utilitzar l’escolta activa. A més, significa criticar el currículum. Hem d’abandonar el simulacre a l’aula. L’aprenentatge ha de estar connectat amb la relitat perquè sigui significatiu. Confesso que em va costar entendre aquest terme mentre llegia el llibre de María Acaso, però a l’aula vius situacions que t’evidencien aquesta premissa. D’entrada, està adreçat a un alumne ideal que un professionals han decidit. Bé, què has de fer quan les persones que atens no s’hi ajusten? No té sentit memoritzar excepcions o irregularitats sinó, en tot cas, saber per què la norma no recull aquests casos. Reconec que és aquí com a  filòleg que fracasso.

En cinquè lloc, si apostem per un paradigma centrat més en el procés que no pas en resultats, hem de relativitzar el concepte de temps. Com podem mirar d’eliminar la competivitat en les aules si ens escudem amb la temporalització. Tampoc no ha de ser un pretext per tirar endavant un projecte innovador. Aquest també pot ser un motiu que freni la renovació pedagògica.  Ara bé, quan la comunitat educativa estarà a punt per entomar-la? És feixuga si és un acte voluntari. En canvi, compartint-la com s’alleugereix!

I en sisè lloc, es pot conduir un curs  desplegant una metodologia que es basi en la diversió i en el plaer. Ho afirmen els neurocientífics. El nivell de perfeccionament no és sinònim de formalisme pur i dur. Ha de ser un curs en què dotem l’alumnat de recursos perquè sigui competent.I això no està renyit pas amb la fluïdesa. En tot cas, només cal negociar expectatives i interessos amb la part implicada. La #rEDUvolution pot sonar a xirucaire. Qui ho pensa no vas pas desencaminat.  De fet, comparteixen que s’aprèn amb el cap, el cor i les mans. Jo hi afegiria amb l’estómac.

DOCUMENTACIÓ

 

Castanyadala foto

De mica en mica ens vam anar convencent entre tots que havíem d’impedir que la prova final ensorrés la feinada de tot el curs. Com que segurament seria la darrera vegada que s’administrava aquest tipus de prova, vaig pensar que ens podíem permetre algunes llicències.  Primer, vaig ser jo que els vaig oferir la possibilitat que el relat digital substituís dos exercicis del marc sociolingüístic (el de la història de la llengua i de la comprensió d’un text en català antic). Cal recordar que es van plantar quan els vaig oferir la possiblitat de practicar amb les petxa-kutxes per millorar l’acompanyament. Van confessar que es consideraven pocs madurs per afrontar un projecte d’aquesta envergadura. Després, em vaig adonar que la primera sessió de la prova en què farien els exerccis corresponents a les habilitats, havien de lluir-se. Per tant, els vaig permetre que vinguessin amb dispositius o material de consulta per poder escriure un bon text. A més, els vaig oferir diferents opcions per preparar-se l’argumentació oral: o bé defensaven el mètode que havíem practicat davant d’un inspector o bé narraven què els havia representat aquest curs o bé quina metàfora triarien per il·lustrar el curs. Ens vam oblidar de l’article inicial en què van opinar sobre si s’aprèn desaprenent.  Finalment, vaig cedir  de fer la part gramatical en grups, atès que l’histerisme començava a entorpir el desenvolupament de les sessions.

Cada dia que passava més entestat estava de posar en pràctica el que havia provat María Acaso en els seus cursos per avaluar: convertir els dos dies en una festa. Si hem d’administrar una avaluació sumativa, almenys que esdevingui una celebració i no pas un patiment. De nou, aparaeix la competitivitat inculcada pel sistema. Després de la castanyada, m’havien desafiat a muntar una sessió sota un arbre i una altra en un bar. Ara era l’ocasió. El dia per avaluar les habilitats  era l’ideal per celebrar la sessió sota d’un arbre. Per al segon dia, era idoni convertir l’aula en un bar. Fins i tot, una parella d’alumnes es van oferir a dur les taules de l’establiment familiar. Ara bé, no comptava que dues sorpreses capgirarien els meus plans. Per Sant Jordi, el grup es va presentar amb un llibre, amb dedicatòria inclosa per part d’un dels autors, i un cedé. En la següent sessió, amb l’excusa que ja havia treballat prou es van empescar una classe de repàs ben autònoma: tothom va aparèixer amb begudes i viandes. Va ser l’ocasió en què em van oferir un nou regal: l’àlbum. La sessió destinada a potenciar l’autonomia en l’expressió escrita se’n va anar en orris.

Després d’aquesta demostració dels efectes del mètode, més decidit estava a tirar endavant l’avaluació. D’entrada, com a agraïment i per esvair malfiances d’avaluar-se en equips, vaig haver de córrer a elaborar aquest vídeo:

Va ser a partir de les fotos que tenia de les diferents sessions. És pot observar l’evolució del grup: de la incredulitat a la satisfacció. Les cites, extretes del llibre d’Anna Vives i de Francesc Miralles, anaven com anell al dit. Traduïa la filosofia del curs: la capacitat de superar obstacles i limitacions anant plegats de bracet. Cada alumne havia triat un arbre, fruit d’una pluja d’idees d’un inici de sessió. Els noms dels arbres van determinar l’ordre per fer la intervenció oral. Vaig seleccionar la banda sonora de la pel·lícula per dos motius. Primer, vaig mirar aquest film un cop havíem negociat els relats digitals. És un bon exponent de l’estructura d’un relat. Es repeteix en les diferents històries: un heroi, un malvat i un repte. Segon —compto que és evident—, després de la llarga singladura com a  xerpes, havien tocat el sostre del món. Per tant, els núvols els havien acompanyat en aquesta gesta.  A més, el fenomen atmosfèric representa perfectament  la singularitat que cada alumne aportava al grup.

Em vaig divertir preparant la posada en escena de les dues sessions. M’imagino que sóc un amfitrió i que vull oferir una bona vetllada als millors convidats.  Primer, havia decidit disfressar-me d’inspector per a les intervencions orals, amb una corbata amb aires britànics i unes ulleres amb nas postís, regal dels meus companys. Em va costar trobar un ambientador amb l’olor del grup. Van acordar que l’olor que es volien identificar era amb la del mar. Vaig estar a punt de presentar-me amb pots plens d’aigua marina. Després de voltar per alguna botiga esotèrica o naturista, vaig trobar un oli d’essències. Va cremar a la sala on fèiem els orals. A més, tenia reservat una magdalenes com a premi per haver intervingut en l’argumentació. Vaig prescindir de tenir a punt alguna activitat de relaxació. Vaig fallar perquè per molta ruptura amb el formalisme de l’examen vaig ser incapaç que vinguessin relaxats i confiats.

IMG-20140507-WA0000