Divendres  i dissabte es va celebrar el IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català. Fa més d’una hora que estic davant la pantalla de l’ordinador barrinant com puc començar aquesta entrada. Em sento bloquejat. Deu ser el cansament. Dubto de quin n’ha de ser el to mentre en recordo moments i anècdotes. De sobte, m’han vingut al cap els primers versos de Cançó de carrer de Pere Quart, que cantava Ramon Muntaner. Potser els meu fills  ja els cantussegen esperant els dos anys que em falten per entrar a la cinquantena. Tal com jo vaig fer.

N’he sortit ben decebut. Ja hi anava amb recança.I s’han confirmat les minses expectatives. Reviso el llibre de resums. En l’índex apareixen els objectius d’aquest acte.  Em sorprèn que vulgui esdevenir un espai de reflexió i de debat ja que no n’hi ha hagut com esperava. Havent entrat en el segle XXI, en plena societat del coneixement, hem de mantenir formats formatius tan clàssics? S’ha de mantenir el to academicista,  propi de l’àmbit universitari, anacrònic, caduc i distant per als nous temps? Només tinc una resposta, la dèria de l’erudició: farcir els assistents amb informació, ben compactada, perquè ens convertim en botifarró, llonganissa o fuet.

Maria Acaso apunta en el seu llibre Reduvolution: “No n’hi ha prou de voler ser democràtics, sinó que se n’ha de ser.” Bé, doncs, per apuntar la primera conclusió que trenc del simposi la parafrasejo: “No n’hi ha prou de reinvindicar al futur professorat que sigui competent lingüísticament, sinó que li ho has de demostrar”. Vet aquí la primera decepció. Bastants participants han evidenciat que disposen una competència comunicativa més aviat baixa. S’han saltat els límits marcats per a la seva exposició. Han ignorat si el discurs s’adequava al públic. Han convertit els recursos visuals en armes llancívoles contra el públic. Han llegit les comunicacions. A més, la majoria s’ajudava de la comunicació escrita i no pas d’un guió. Preneu-ne nota futurs examinands del nivell C2 i futur professorat!

Ara bé,   destaco els ponents modèlics.  Van voler ser més propers: Joaquim Dolz, exposant dempeus i que es va col·locar al davant de la taula de l’escenari —ara, per culpa de l’hora, em va costar seguir-lo—; Roy Lister, al darrere del faristol , formulant un discurs pausat, clar i eficient; i  David  Lasagabaster, el millor sens dubte, amb una ponència enginyosa, divertida, captant l’atenció del públic constantment.  Olga Esteve va saber capgirar el diàleg en què participava  amb una contundència i una eficàcia prussianes. Com Assumpta Fargas, tot i jugar a casa, li va tocar la difícil tasca de cloure la taula rodona, amb unes punyents reflexions.

Quant a les comunicacions, em van agradar les que s’apartaven de la línia general: els projectes de llengua que van explicar Alícia Martí i Pilar Garcia o els d’Antònia Farré i Carme Masip. Van ser presentats d’una manera àgil i buscant la participació dels assistents en el darrer cas. La frescor, gràcia i ironia de Jon Landa per explicar l’ús de cançons actuals per despertar l’interès del seu alumnat italià.  Enric Portalés va presentar l’ús de les cartes al director. Jordi Domènech va demostrar la seva bonhomia. Per a mi, és el model del docent tranquil. Xavier Fontich ja va reptar l’audiència amb unes reflexions i futures propostes per gaudir de les lectures obligatòries. Em va agradar com Jordina Sala capgira la Universitat d’Exeter amb les xarxes socials. És atractiva la seva experiència de seguir un tema al llarg d’un trimestre per Twitter. Finalment, m’agradaria esmentar l’equip de l’Escola de Llengües de la UOC amb la seva aplicació per frenar les distàncies en les activitats orals, Lis Costa i l’ús del portafolis digital i les conmpanyes de la Delegació de Nous Barris del CNL de Barcelona.

Almenys l’ocasió ha valgut la pena per conèixe’ns personalment. Així doncs, estic content de saludar Jordi Domènech (@jdomencha), Josep Miquel Arroyo (@jmab76) , ixula (@MarPascual); de seguir Alícia Martí (@marclia), Pilar Garcia (@pgvidal), Jon Landa (@jon_kiddo), Jordina Sala (@jordinasb85). L’anècdota va ser compartir veïnatge de taula en una sala  amb Marta Flores (@martafcoll) i Arnau Cerdà (@arnaucerda) i descobrir les nostres identitats al final de l’acte, gràcies a Carme Bové (@carmebove).

De totes maneres, crec que s’han d’organitzar certàmens, però que serveixin d’autèntiques àgores, és a dir, espais de divulgació i de debat. Els organitzadors han d’apostar per l’horitzontalitat, fomentar que el debat sigui també a les xarxes socials. Cal, tanmateix, no atapeir el programa i esponjar-lo amb estones de pauses en què els participants poguem contrastar conclusions. Hauria de planificar el temps d’una manera més real. S’ha convertit ja en una tradició que un membre del comitè hagi d’informar dels canvis logístics i de programa. Per acabar, demanaria als experts una mica de respecte tant per als parlants perquè la pervivència d’una llengua depèn d’ells i no pas —per sort!— dels filòlegs i també per a l’alumnat.

Facilito l’enllaç de les meves notes per si algú les pot ampliar. Cliqueu aquí.

Proposta didàctica

1. Llegiu aquest versos:

“Encara hi som a temps/ encara, encara, encara / Destruirem un món / estúpid i sense ànima!  /  Cavem els fonaments  / d’una vida  més alta”

2. Justifiqueu: per què destruirem no cal la dierèsi per marcar el caràcter vocàlic de la i.

3.  Després de llegir l’entrada, proposeu  per quins altres mots podríem substituir vida.

4. Finalment, debateu per què a mesura que et fas gran, se t’agreja el caràcter. És el vostre cas?

Anuncis

De pedrojperez, extreta d'http://www.morguefile.com/archive/display/24450

S2, dimarts i dijous de 15.15 a 17.15. Tenia ganes d’entomar aquest curs per diferents motius. D’una banda, coincidia amb l’estrena d’una nova etapa professional: canvi de lloc i de companyes, en aquest cas. Reprenia després d’un parèntesi de quatre anys, els cursos presencials. De l’altra, havia de posar en pràctica el compromís que havia adquirit amb l’equip: anar muntant seqüències didàctiques ja que havia decidit prescindir del llibre de text. A més, m’havia d’enfrontar amb un grup bastant consolidat durant força anys.

Em costa planificar un curs abans. Vaig bastint-lo sobre la marxa. Ara tenia una excusa: volia experimentar  la negociació a l’aula, sobretot a l’hora d’acordar objectius i continguts amb els alumnes. Calia implicar-los en la decisió de conformar el programa del curs. Si vols caldo… hi introduÏa un nou repte: aferrar-me a la incertesa. Ara entenc per què se’m va anar apareixent al llarg d’aquest curs María Acaso. D’entrada, pot espantar, però a mesura que la vas provant, t’hi vas enganxant, com una droga. Et proporciona una calma  —que és fonamental—,  una tranquil·litat que et facilita que les sessions siguin un gaudi. Va servir, alhora,  per plantar la llavor que va florir en el trimestre següent. No va ser un camí de flors i violes. Ara bé, val la pena llegir els comentaris dels alumnes al final del curs. Van anar acceptant el nou model didàctic que els proposava. Aquesta és una de les raons per què l’educació és addictiva: ajudes unes personses a assumir una transformació o un canvi. Un altre motiu seria la pràctica reflexiva, el fet de sistematitzar l’anàlisi de la teva tasca docent. Així pots percebre que també  emprens un camí, com els alumnes, de qui aprens. De mica en mica, els rols a l’aula es van modificant. S’estableix una horitzontalitat. Del vosaltres i jo emprem un altre pronom personal: el nosaltres. Els alumnes esdevenen més proactius. Per exemple, són capaços de prosseguir el curs quan pateixen algun impediment per  assistir (una malaltia o una recuperació que es perllonga) bé pel contacte i suport dels companys o bé perquè poden seguir-lo a través les actes de les sessions que publiquem en el blog. Aquí teniu la relació de totes les sessions:  PortafolisSessionsS21CURS2012-13

Quina va ser l’estructura de la seqüència didàctica? Seguint el paradigma que proposa Olga Esteve, negociàvem al principi els objectius que volíem treballar, malgrat que mirava de seleccionar els continguts que exigia el tipus de text de la unitat i també incorporava els del programa. Això em va anar desagradant a mesura que avançàvem les unitats. La majoria corresponia a continguts gramaticals més singulars del català, que cada cop s’utilitzen menys. Per als estudians, els suposa bastant  dificultat. A més, són aspectes lingüístics etiquetats com a aconsellables. Per tant, provoquen més aviat embolics i i fatiga tant pel docent com pels discents. Sortint d’una sessió d’aquesta, vaig descobrir el vídeo sobre l’educació disruptiva de María Acaso. La darrera pregunta que exposa incideix en aquest neguit. Un cop debatuts els objectius, acordàvem els criteris avaluatius. A vegades ens servia com a pauta per analitzar models i comparar amb la versió inicial. D’altres, podien servir com a pauta per redactar la versió final. Vam aprofitar el començament de curs per treballar els textos instructius. Les normes de funcionament del grup ens van permetre treballar tant les marques d’ordre com les formes verbals. En canvi, en la segona, els vaig suggerir que elaboréssim un programa electoral, com a text predictiu. Cadascú es va encarregar de proposar solucions per a un àmbit. Vam preparar una introducció cooperativament. Cada grup es va encarregar d’un paràgraf. La revisió del document va ser tots junts. Ens va servir per treure la indignació creixent i per discutir sobre la desafecció política, a part de riure bastant. Finalment, vam cloure el curs amb una petita exposició per part de cada alumne.  Aquí teniu la relació de tasques que vam dur a terme: tasquesS21CURS2012-13

Com  va ser l’avaluació ? Van acceptar al començament el nou enfocament de la puntuació: d’entrada ja l’havien obtinguda, però havien de mantenir-la.  Com que la proposta dels alumnes va servir com a avaluació inicial de la unitat 1, potser va quedar deslluït l’acord. Per resoldre aquest problema, vaig decidir que escrivissin un comentari al final del curs valorant i puntuant el seu aprenentatge. També vaig mantenir el dietari d’aprenentatge, seguint el que havia aplicat en els cursos en la modalitat a distància. Quant a la correcció textual, poca producció textual i  triava una errada per alumne en els textos inicials. Això ens servia per anar comentant i repassant els diferents dubtes. Si es devia a interferències lingüístiques, n’explicava el motiu i mirava de fer-ne una interpretació positiva, evitava el comentari punitiu. avaluacioS21CURS2012-13

Quin moment destacaria? El conflicte que vam tenir al final de la unitat 1.  Des que havíem començat el curs, em pensava que ens aveníem força. Va esclatar la protesta i el suggeriment de retornar cap a un model més tradicional. Volien un manual, la solució de les errades, els exericics més mecànics corregits a l’aula. Es negaven a assumir un paper més actiu. Uns altres es mantenien en silenci i algú va defensar la proposta de Roger Schank que havíem llegir el primer dia de classe. Unes alumnes van esperar al final de la sessió per manifestar que estaven encantades amb aquest mètode. Van argumentar que venien a gust, que aprenien molt i que patien per la prova al tercer trimestre, però que confiaven en mi . Una altra alumna em va enviar un missatge electrònic disculpant-se perquè havia sentit vergonya i indignació de l’actitud dels companys en el debat.  Vaig mirar de tranquil·litzar-los a tots. Apuntava alguns aspectes que potser sí que havia de millorar: hauria d’haver estat conscient que necessitaven un procés d’adaptació —encara ara en desconec la manera— i que provàvem una novat unitat i en tornaríem a parlar al final de la unitat. En vam parlar, però al final del següent trimestre. De totes maneres, encara va ser tema de tertúlia d’un sopar de fi de curs entre tradicionalistes i schankistesdietariS21CURS2012-13

Sessió amb l’equip.

He anat de bòlit al llarg de la setmana, per tant, hi dedico poc temps a preparar la reunió. Mentre espero al bar, estreno el llibre. Començo per l’últim bloc, dedicat a l’equip de treball.  Em semblen bones les propostes i em fan adonar d’algunes errades que he anat cometent.

Recordem la sessió anterior. M’oblido de projectar els acords i les conclusions. Reprenem el punt de l’equip de treball. Ens surt un mapa conceptual bastant complet. Aquest és el que m’havia preparat abans, amb son i mandra.

22_02_13 Equip de treballar (jo) - Com ha de ser un bon equip de treball

Puc estar prou satisfet del que vam fer entre tots plegats. En canvi, el que va fer figa va ser la d’analitzar diferents models d’equips de treball. Això que amb l’S3 va anar molt bé.  Potser els objectius de les dues activitats eren bastant similars.

En la reflexió del que ens feia falta es van crear uns debats força interessants en els tres grups.  Vam apupntar aquestes febleses:

  • voluntat d’equip
  • tenir clar els objectius
  • acordar-los
  • aconseguir  resultats
  • paradoxa: indivdualitat vs.col·lectivitat
  • compartir

Me’n van soprendre algunes. Per fi, havia sortit el de la pertinença (consciència d’equip, encara que els desagradi que ho defineixi així) . Es manifestava la divisió de bàndols o de punts de vista.  Em sap greu que alguns se sentin ignorants o menystinguts.  Reconec que de vegades poso la directa i també de vegades ens hem encallat en disputes sense cap conclusió.  És evident que els projectes s’han d’entomar amb tot  l’equip. Ara bé, ens costa comprometre’ns.  És per temor, degut a la penúltima feblesa. La Maria ho va manifestar clarament: “Surts de la reunió rumiant com ho aplicaràs  i quan ets a l’aula tens pànic d’aplicar-ho”. Ana Hernández ja ho destaca com un dels perills del treball en equip.  A més, vaig haver de recordar què va passar en les dues primeres fases de l’equip. Un bàndol es va sentir exclòs.

Quants als objectius  i  acords, em va estranyar. Intento negociar-los a cada reunió.  Procuro recollir-los en les diferents actes. Pel que fa als resultats, compto que la Núria volia obrir la porta al que em va plantejar en finalitzar la passada reunió. És un tema prou cabdal. N’hem de parlar, però em sembla que ha de ser per a una altra reunió. M’amoïna que cada vegada que refleixonem se’ns giri més feina. En la passada sessió ja vam establir quins objectius hauríem de treballar. En aquesta ens n’han sortit uns quants més.

En relació a compartir,  hem de complir amb els compromisos.  Ens costa escriure i ens fa por  –estem carregats d’inseguretats, com la resta de mortals!–, per evitar-ho cal una teràpia de xoc: ser el màxim de transparents. Em va fer gràcia que si ens passem materials o activitats, sigui entre companys de Servei i no pas de Centre. A més, sobta –i respon a la inseguretat de més amunt– la consciència de poder recòrrer a un banc de recursos. Si volem comptar amb aquesta eina, cal que l’anem farcint.

Vaig improvisar. Vaig demanar que en prioritzéssim una feblesa cada grup i que pensessin en soluions. Al final, vam decidir de buscar solucions a la primera entre tots plegats. No em puc queixar. Em van proporcionar un pla d’acció de nassos:

  • recordar les conclusions al final de cada sessió
  • millorar la  cohesió
  • atendre la diversitat (reconèixer la visió crítica)

Com que ens vam estendre en aquest apartat, vaig decidir ajornar uns altres punts. Vaig voler mantenir la posada en comú sobre l’avaluació.  Vaig mantenir els mateixos grups. Van anar explicant les pràctiques. N’havien de triar una per exposar-la a la resta del grup. En l’exposició final, potser, hauria d’haver demanar què els agradava i que hauria de millorar de la bona pràctica. De totes maneres, és un punt de partida.

Em van agradar les tres propostes. Mentre observava els grup com debatien, vaig apuntar un neguit: l’avaluació inicial era més fàcil, o més justificada,  en nivells alts que no pas en el bàsic. Prova d’aquest comentari és que dues activitats van coincidir en el grau, S2. Ara bé, la tercera era del nivell elemental. Vaig aconsellar que ens acostuméssim a aplicar la interacció següent: primer, individualment i en petit grup o a la inversa. Olga Esteve insisiteix en les seves sessions de formació.  Em va sorprendre que una de les febleses de la reunió anterior era el de la negociació. Les pràctiques van demostrar que la seguíem bastant. També vaig apuntar de les exposicions aquests aspectes: neguit pel temps, si es va allargar o no,  i que no sistematitzem.

Vaig advertir que no havíem de tenir remordiment per la pèrdua de temps. Segurament des de l’altra banda es veu completament diferent. A més, si serveix per avançar i per consolidar amb el grup. És un temps ben emprat. (Tinc el comentari de la Montse al cap).  També ens hem d’acostumar a fer exercicis de transparència. Algú va rondinar pel fet de deixar un comentari perquè no havia sistematitzat. Vaig dir que no tenia importància. L’important és deixar constància del que fem, encara que sigui una pràctica intuïtiva. Em vaig oblidar d’explicar com una entrada del bloc de l’Elisabet Alenyà, Desclassificats,  m’havia proporcionat 30 minuts d’una sessió.

Per acabar, vaig improvisar un pulsòmetre. Els vaig demanar quin era el nivell d’expectatives abans d’entrar a la sessió i ara, en finalitzar la sessió. La majoria va confessar que s’havia mantingut mentre que d’altres van manifestar que havia canviat

7a sessió amb el grup presencial. Havia previst una sessió  de traspàs, és a dir, final d’una unitat i començament de la propera. Però com que tampoc no sabia amb què em trobaria, vaig haver d’improvisar el començament.

Em sembla que els va agradar que els portés mostres de companys seus per analitzar si era correcte l’ús del gerundi.  Els costa.  Quant a la revisió, com passa sempre, a l’hora de revisar textos redactats en grups, no hi eren tots. Així doncs, vam trobar-hi una solució: revisar un text que faltava. Els vaig proposar en petit grups que revisessin els textos. M’ha agradat les solucions que van plantejar.

Finalment, mentre esperàvem que cada grup piqués la seva proposta, vam anar fent la valoració del curs. Es va obrir un debat molt interessant entre els grups i després en la posada en comú.  Estic molt content del meu rol en aquest debat. No m’hi vaig implicar com en ocasions anteriors, sinó que vaig mirar de recollir les propostes i estudiar-les amb calma.  Va sortir el fantasma que tant temia, però bastant tard. Em va sorprendre mentre em passejava pels grups que la majoria prenia consciència del que aprenien.

Quines conclusions vaig extreure’n?

  • Prefereixen un model tradicional, basat en força exercicis repetitius. Una doctoranda ho va justificar que havien patit una dictadura. Vaig mirar la classe i vaig reconèixer que tothom n’havia patida alguna.
  • Una altra alumna es va queixar que faltava un procés més individualitzat. Li va entusiasmar la idea d’anar bastint un dietari d’aprenentatge.  ( Val l a pena llegir els comentaris, arran del debat). Va reconèixer que ja anava bé practicar  la democràcia a l’aula, però no s’havia d’abusar. Va faltar poc que m’acusés de profe calçasses.
  • Un altre alumne reconeixia que el suport d’un llibre anava bé per als qui treballen viatjant i no disposen de recursos 2.0 a l’abast.
  • He de reconèixer que tampoc no els desagrada. Es va crear aquest debat perquè el vaig generar. Però s’han acostumat a seguir les meves instruccions a cada sessió. Per tant, tot i que hi troben algunes mancances si comparen amb l’altre model, també els agrada.
  • Una altra alumna va voler focalitzar la inquietud del grup. El proper curs és del darrer en què han de superar una prova final.

Malgrat que en entrades anteriors qüestinova si havia planificat adequadament la seqüència, ara m’adono que ha estat un encert aprofitar els textos de les primeres sessions per treballar els textos instructius o el patró instructiu, segons Rosa Artigas.

Recordava la ponència que va presentar Olga Esteve en la III Jornades d’Aprenentatge de Llengües. Va deixar sobre la taula l’etern dilema de quina era la nostra finalitat a l’aula:  instruir o capacitar.

És el que podria exclamar quan em fico al llit després d’haver preparat una reunió. M’estalvio de fer-ho per evitar un ensurt a la meva sòcia de llit i per no espantar el parell d’obres adolescents que dormen plàcidement a la planta baixa. Em sap greu decebre-us si us pensàveu que aquesta entrada seria una recopilació de crits de guerra de rockers. Aprofito el relat de la darrera sessió de treball per comunicar que hem establert una salutació que ha esdevingut la nostra ensenya.

Compteu que si a partir d’ara escolteu esclafir a riure algú ja podeu ficar la mà al foc que teniu algú de l’equip a prop vostre.  És la versió nostrada de l’expressió quillenca i xonenca de pichas y chochos. És el que comporta engegar un projecte i acabar-ne una fase valorant que ens hem convertit en un equip o en una pinya. És el fet de suar la cansalda de valent, d’anar superant dificultats. Acordar uns criteris  i indicadors ha estat feixuc, però ha valgut la pena. Una tasca que ha durat mesos però que al final ja hi tenim la mà trencada. Ens hem adonat del valor de la feina feta quan hem mirat d’aplicar-los per elaborar una pauta de revisió o per establir un pla de treball. Només cal  5 minuts aproximadament per confeccionar un d’aquests materials.

D’altra banda, també m’agradaria anotar unes observacions. La primera, una companya va comentar que un alumne, coach professional, l’havia felicitada per negociar un contracte pedagògic. Segons ell, era una bona estratègia per implicar i conscienciar l’alumnat del procés que emprenia.La segoa. Mentre apuntàvem les maneres que podíem implicar l’alumnat, un company va expressar un neguit. Em van venir al cap les característiques que ha de tenir un docent  segons Carl R. Rogers. Només vaig ser capaç d’apuntar-ne les dues primeres: honestedat, autenticitat, confiança en l’aprenent i comprensió empàtica. Finalment, va ocórrer un conflicte, imperceptible. Vam comparar les maneres de presentar el pla de treball d’una unitat. La majoria de models ens eren familiar, però va sorprendre el mapa conceptual de l’Olga Esteve sobre L’escola que aprèn. Van queixar-se que era incomprensible. Era el moment de fer la pausa. Havent tornat, van ser capaços i capaces de fer-ne un similar adaptant els criteris i indicadors d’una unitat que havien esgranat. El que em va sorperdre més és que ja no van qüestionar el model amb què s’havien basat.  Les necessitats bàsiques, cobertes?

Deixeu-me que digui: gràcies, botifarrons i pantafenes!! Bones vacances!

Vaig descobrir el pare de la psicologia humanista gràcies a aquest article de Joan Mallart i Navarra, L’educació emocional

Divendres vaig tenir la reunió amb l’Àrea. Em feia cert respecte, com és habitual. M’hauria agradat disposar de més temps per preparar-me-la, tot i que he de reconèixer que més temps hauria perdut per no enfrontar-m’hi. Fer cursos els dissabtes t’endureixen.  Si vaig ser capaç de reconduir una sessió heavy, per què aquesta vegada no podia passar el mateix?

Dijous volia tenir al costat l’Olga Esteve mentre preparava la reunió.  Ja no recordava que havia enviat la convocatòria amb l’ordre del dia. L’insconcient és savi! Així doncs, no calia reformular un gran ESET. A més, l’Olga al final del curs  ja ens va prenenir –com em va clisssar!– que no havíem de ser pas ambiciosos, sinó que provar-ho amb passos petits. Em vaig passar el migdia i bona part de la tarda repassant els apunts, reflexionant i elaborant mapes conceptuals –jo que no en sabia fer!

En la darrera sessió vaig recollir un cert malestar. Semblava que era per l’administració de les noves proves. Per tant, calia que primer sabéssim com les administràvem a cada servei i després havíem de recollir els aspectes que calia millorar. Per al primer objectiu, els vaig agrupar per serveis i els vaig plantejar una tasca.  Després els vaig organitzar en grups encreuats perquè tothom pogués explicar com administrava la prova, però sabés, també,  com ho feien la resta de serveis. Finalment, els vaig donar una graella en què havien d’apuntar les similituds i diferències. Vaig recollir 3 possibles propostes de millora. Funciona, Olga! Cal parlar-ne amb Direcció i Serveis Centrals.

Segon objectiu. L’equip estava predisposat a continuar la reunió. Volien anar per feina.  Jo, en canvi, no les tenia totes perquè tenia la sensació que no ho havia preparat a fons. Em vaig entusiasmar massa amb els mapes conceptuals. Els vaig demanar que en fessin un responent a la pregunta què els amoïnava? Després ho van posar en comú en petit grup. Pifiada! Potser havia d’haver organitzar els petits grups en novells i experts. Aquesta és la posada en comú.

A partir d’aquí ja vaig improvisar. En primer lloc, ja vaig preveure el primer problema: tenia a la recàmera la possibilitat que cada grup  trobés solucions per a un problema. Però vaig decidir fer dos bàndols i que cadascú debatés un d’aquests problemes. Segona pífia!  Un grup havia de respondre a la pregunta  per a què servia la correcció? L’altre gup, per a què servien els 20 punts de nota de curs?

QUÈ M’EMPORTO DE LA SESSIÓ?

Uns punts per debatre en la propera reunió.

La sensació que som un equip, que tenim diferències però que tenim ganes d’entendre’ns.

Ha valgut la pena la reunió.

Tinc el millor equip i no el veia.

No puc interrompre debats interessants i tampoc no havia de triar dos temes: només un per a tot l’equip.

I a més d’algú ha demanat per l’aprenentatge corporatiu, ai1, cooperatiu. Havia de ser un més dels punts de l’ordre del dia, però caldrà fer-ho a través del bloc. Així doncs, aquí teniu l’homenatge a l’AC (Aprenentatge Corporatiu)

Fa més de quinze dies que hauria d’haver escrit aquesta entrada, però m’apunto a la nova moda dels serials americans (24 h, Damnage,etc.). No sé si me’n sortiré. Així, doncs, entendreu la meva reacció desmesurada en l’entrada de Dilluns, KO!

Vaig acceptar cobrir la baixa d’una professora per a un curs organitzat per un sindicat. Les sessions són els dissabtes de 9 a 14 h. Me n’havien parlat, i fins i tot el dia abans una companya em va fotre un cap com un timbal de l’actitud tan passiva del personal d’aquests cursos. En la primera sessió em vaig retrobar amb un parell d’alumnes que havien desaparegut dels meus grups. Una ja va es va fer fonedís després de la pausa. En la segona, va passar exactament el mateix. Però en la tercera es va quedar. Li he d’agrair  que es convertís en l’espoleta del grup.

Corregíem un exercici de morfologia verbal. Anava apuntant a la pissarra totes les formes que deien. Recordo que un ítem era el gerundi d’interrompre. Un cop l’havia escrit, tota torbada, em va dir que li sonava molt malament.  Què em va dir?  Li vaig demanar per què li sonava malament. Vaig començar  a preguntar-li de quina conjugació era aquest verb. No em va saber respondre. Li vaig suggerir que busqués l’infinitiu. Amb una veu tremolosa em va confessar que no sabia què era. La vaig ajudar. Finalment, li vaig fer adonar que si li sonava malament era perquè ho devia comparar en castellà. .Em va agrair l’aclariment d’una manera molt seca.

Vam continuar corregint. Va tocar la combinació de pronoms.

El meu cervell es posar a maquinar i rastrejar la sesssió formativa que havia tingut amb l’Olga Esteve el dia abans. No les tenia totes, però vaig decidir proseguir la sessió tal com l’havia planificada. Vaig voler fer una activitat per convertir el grup en comunitat d’aprenentatge. Així doncs, els vaig demanar que apuntessin quines diferències hi veien entre el Barça i el Reial Madrid. A més, anava bé perquè el dia del Clàssic –com si cada any no passés–. Les primeres diferències em van desanimar: “equipació diferent”. Però van comentar diferències més importants. Alguns ja havien calat cap on anàvem. En la posada en comú, els vaig explicar per què havíem fet aquesta activitat. Tots tenien un fita: aprovar l’examen. Així doncs, calia que s’unissin i s’ajudessin. Vaig entrellucar algunes cares mostrant escepticisme.

Vaig pensar que fora bo alguna activitat en petits grups per recordar el que havíem treballat en la sessió anterior. Els vaig demanar els continguts treballat i que en triessin un. El resultat: quatre continguts per a vint-i-quatre persones. Com que em van semblar els grups massa nombrosos, i potser poc efectius, els vaig dividir. Havia previst que cada grup recordés quines eren les preguntes que ens havíem de fer per assolir aquests continguts. Fessin un exercici per practicar-ho i en controlessin la correcció. És a dir, que esdevinguessin grups d’experts.  Cagada, pastoreta!! Havia , inconscientment, frustat l’expectatives dels components del grup. Hi havia algun grup que funcionava, però d’ altres que no: caldo de cultiu.

Només em vaig veure amb cor de fer la posada en comú de la combinació de pronoms. Vam fer l’exercici i el vam comentar. Sempre que em diuen la combinació resultant, els demano per què és així.  Cal que me n’esmentin els referents. Nova topada amb l’alumna anterior. Vaig tornar a repetir el procediment anterior. Vaig notar que cada vegada les seves respostes eren més violentes. Es va atabalar tant que va voler que passés d’ella. Què em va dir? Li vaig confessar que tenia un defecte, era un professor molt cabut i per tant no accepto mai que un dubte no quedi resolt. Vaig preguntar a la resta del grup, si els violentava amb les preguntes que els plantejava. Van respondre negativament. Ella es va defensar argumentant que la meva metodologia la feia sentir tonta. Li vaig voler comparar si a la feina atenia algú més bé que no pas algú altre. Va dissentir. Em va contestar que era molt professional i no diferenciava els usuaris que atenia. Vaig buscar alguna analogia més per fer-li veure que a vegades ens tanquem en banda i que així és difícil assolir qualsevol contingut. Vaig tornar a fer el mateix: demanar al grup si els feia sentir tontos. Van tornar a respondre negativament. Vam intercanviar algunes esmaixades  més.

La portaveu del grup d’experts d’aquest contingut va exaltar més el debat. Va disparar que treballar d’aquesta manera era una pèrdua de temps. Alguns s’hi van sumar. Li vaig recordar que ja ho havia dit en la sessió anterior i li vaig fer l’observació que s’havia passat mitja sessió ajudant un company a entendre aquest contingut. Vam donar per acabada la discussió i vam aprofitar per fer la pausa.  Encara havia de rebre una sorpresa.

La primera alumna conflictiva m’esperava. Es va posar a plorar i em va dir que no m’ofengués però que érem incompatibles. Fa anys ja va abandonar el curs que impartia i ara havia tingut un xoc en veure’m. Em va confessar que veia que no es trauria el certificat i va començar a maleir el català, etc. La vaig calmar com vaig poder. Li vaig fer reflexionar si hi havia més situacions que s’ho prenia així. em va dir que no. Doncs li vaig argumentar que no es podia permetre deixar-se véncer ni per l’idioma ni per la meva metodologia. No sé si la vaig convèncer, però tancaven un cicle i una conversa que teníem pendent fa molts anys. Ens vam reunir amb la resta del grup. Al bar hi havia un debat encès: la meva metodologia d’ensenyament-aprenentatge.

Quan vam tornar a reprendre la sessió, els vaig proposar que reflexionessim què ens passava fins al moment. Així doncs, no continuaria amb el programa si no manifestaven les inquietuds. Així doncs, Olga Esteve ataca de nou! Vaig recordar la seva activitat i com ens havia explicat de neutralitzar les reticències. Els vaig demanar que individualment apuntessin allò que els amoïnava. En petits grups, ho posaven en comú. Després un portaveu l’exposava a la resta de la classe. Un cop els vaig haver recollits i apuntats a la pissarra –em sembla que vaig demanar algú que em fes de secretari–, els vaig demanar que havien de trobar-hi una solució. Les vam comentar. Em sembla que vam arribar a la conclusió que no era tan allunyat el que volien amb les sessions que havíem fet.

Ara, què vaig aconseguir fer públics els repatanis, els que no deixaven avançar les sessions ni el programa. Es va evidenciar que la portaveu era l’única que ja tenia el certificat de nivell i les seves exigències es devien que l’any vinent es vol apuntar al D! Vaig acabar esgotat, però amb una satisfacció enorme a dins meu. Havia aconseguit canviar-los. Va ser una sessió saltant-me la mitjana de decisions, abusant de les metàfoes i analogies per desarmar totes les seves reticències.

Estic content perquè vaig ser capaç de pendre la sessió i el grup com un repte, de controlar-lo i de dinamitzar-lo. Un regal! Gràcies, Olga. M’has fet animar a reprendre aquest bloc com un exercici de reflexió.

Ah, per cert, divendres responia un missatge de l’alumna espoleta. Li vaig confessar que tenia mandra després d’una setmana de festa. Em va respondre que ella ja volia reprendre les sessions. Si volia aconseguir el seu objectiu, no podia tenir mandra d’anar a la classe de l’endemà.  La pràctica reflexiva fa miracles! Podeu consultar el bloc d’aquest grup  per saber com s’ha anat desenvolupant després d’aquest dia.