IMG_20160122_102505

3a sessió Des de dijous que barrinava com podia explotar les cartes que van escriure… Una sortida va ser crear una base de dades —manual!— de les errades de les cartes. Vaig mirar de classificar-les en  grups (accentuació, apostrofació, homofonies, interferències…) Potser podria repetir la tècnica de Passa el sobre per resoldre les errades o bé proposar-los de constituir grups d’experts perquè dissenyessin uns itineraris d’aprenentatge. Ara bé, també tenia les meves reserves.  Em feia por que esmercéssim força estona amb la posada en comú de cada un de la tipologia de les errades si em decantava per la primera opció.  També vaig calcular una mitjana comptant el nombre d’errors i de textos.  Em va semblar molt alta mentre que les meves companyes els va semblar que era un índex bastant baix. Una altra sortida va ser el comentari que em va escriure Ainhoa Ezeiza en el mur del grup. Va ser prou orientador. De vegades em faig creus com em costa desempellegar-me d’un enfocament tradicional. La docència és un calvari de contradiccions.

Vaig apressar una presentació abans d’entrar a l’aula i la connexió es va declarar en vaga. Tampoc vaig poder triar una llista musical. Respiració profunda. Vam començar la sessió amb el poderòmetre. Em va sorprendre observar que la majoria el pintava amb un nivell força alt. De totes maneres, els he de repassar perquè hi ha informació valuosa.  Una persona ha indicat que té molt poca confiança i un altre va puntuar molt baix la unió.

Vam prosseguir reflexionant amb la carta. Els vaig administrar una pauta de revisió. Esbufecs. Em vaig adonar que les creus anaven d’una columna a l’altra. Vaig formar parelles, amb els cordills, i els vaig repartir a cada un una carta. Les havien de revisar. A més, havien d’acordar un error per comentar-lo en veu alta. Els vaig apuntar a la pissarra i els vam anar resolent.

20160119_132802

Els vaig comentar que el gurú de la vareta hauria tingut problemes per respondre cada una de la carta. Hi mancaven les dades del remitent. Així doncs, els vaig proposar que el primer repte seria saber redactar una carta formal. Van assentir. Els vaig demanar, però, quantes sessions creien que els caldria per superar el desafiament. Van respondre que en un parell de setmanes. També els vaig plantejar la mitjana d’errades. Vam fixar que miraríem d’abaixar el registre a la meitat . Com era d’esperar, va crear reaccions contradictòries. Aquest objectiu va motivar a un grup mentre que un altre es va desanimar. Veuen que és per culpa seva que la mitjana fos alta. Una altra ensopegada al viacrucis. Com acceptaran cometre errades si adoptem una revisió competitiva? Com podrem reforçar el valor de la unió del grup si alguns components ja desconfien de les seves possibilitats? De totes maneres, pretenia que es responsabilitzessin del seu aprenentatge. Vaig aprofitar l’avinentesa per presentar el pla del curs.

Per acabar la sessió, vam repassar la disposició de la carta formal. Vaig formar petits grups i els vaig repartir un sobre en què hi havia una carta desfragmentada. La van haver de recompondre.

L’anècdota de la sessió. Mentre els presentava el pla del curs, es va sentir la sirena d’una ambulància. Els vaig avisar que em venien a buscar. Els vaig dir que entrarien dos sanitaris i els comentarien que fa més d’un trimestre que em busquen. Ens vam petar de riure.

 

 

 

 

Em sap greu decebre si algú es pensava que m’havia aficionat al que podria ser l’últim bunyol de can Vasile (Putrefacció Refregada). Tampoc no m’he donat d’alta del club de fans de l’actriu Pilar Rubio –temo que aquesta xica només deu tenir de natural la intel·ligència. M’ha captivat aquest mètode pedagògic.  Me’l  van vendre –si es pot dir així– amb la fermesa que es produïen canvis. I ho he constatat i ho vaig  constatant. En aquest bloc ja n’he narrat uns quants exemples.

Dilluns vam tenir una sessió de treball. Calia analitzar i resoldre la crisi que s’havia produït entre l’equip dies anteriors.  Una component de l’equip fa els deures. Ha de validar uns criteris aplicant-hi una pauta. Arriba a una conclusió, cosa que l’obliga a replantejar-se tota la feinada d’aquests mesos. Una companya se n’adona. Dubta, però conversant-hi telefònicament decideix imitar-la. Una altra companya s’esvera i m’alerta del que passa. No ho veu clar. Ja li havia advertit, sortint de l’anterior sessió en què havíem acordat aquesta eina, que era massa genèrica. I per acabar-ho d’adobar, un company també ho adapta, però qüestionant la coherència dels indicadors.  Per tant,  va passar el que havia de passar. Cadascú  va interpretar la pauta segons el que entenia. Vaig evidenciar –segur que deu estar recollit pels experts– el risc de potenciar l’autonomia:  l’efecte dominó o les conseqüències de ser arrossegat per una allau.  Així doncs, vaig arribar a les  conclusions següents :

  • Si volem que el nostre alumnat sigui autònom, el professorat també hem d’aprendre a ser-ne (un dels fonaments de la pràctica reflexiva).
  • Cal tenir ben definits i detallats  els criteris i indicadors  perquè tothom sigui capaç de prendre decisions.
  • Quan es produeix un conflicte, el dinamitzador queda eclipsat per la magnitud de la tragèdia.
  • Rememorant com ha anat tota l’elaboració dels criteris, em plantejo si sabem coavalauar, és a dir, valorar els resultats dels companys o forma part del procés?

Heus ací el mural que il·lustra la  nostra crisi:

http://www.wallwisher.com/embed/txaumell

Alguns d’aquests extractes van servir per acompanyar, i distendir,  el debat que vam mantenir a través del correu electrònic.

Potser hauríem matisar algunes de les conclusions anteriors. D’entrada, el punt de partida del procés d’aprenentatge  ha de ser el de l’experiència  per poder bastir un saber teòric. Coincideix amb la finalitat de l’avaluació inicial. Per tant, els docents hem d’aprendre a ser autònoms, a treballar cooperativament i, el més important, aprendre de les errades. Com? Patint-ho, és a dir, practicant-ho o bé en les reunions o a l’aula. Quina bona lliçó que ens dóna aquesta contrarietat! D’altra banda, vam, patir alguns problemes al llarg de l’elaboració dels criteris. Va costar respectar els terminis, cosa que va entorpir la fase de revisió i , de retruc, es van encavalcar diferents passos. Tot i que vaig mirar de mantenir el control dels comentaris, la cosa es va desbordar una mica. Ara bé, vaig mirar de respectar la decisió de l’autor.

Per tant, per poder acordar els criteris avaluatius i  indicadors d’assoliment em vaig plantejar aquestes accions. En primer lloc, havíem de situar el problema recordant l’acord i explicant com havia anat la validació. Tot seguit m’havia proposat exposar el que s’havia tractat en el congrés europeu sobre avalaució i la presentació de Neus Sanmartí, sobretot l’apartat de les creences (se n’observaven en criteris i indicadors). Finalment, si havíem de millorar el procés de coavaluar, calia elaborar algun instrument per poder fer-ho i ordenés aquesta etapa final. Vaig plantejar una activitat d’observació de tres materials que ens podien servir de models: una base d’orientació, una pauta de revisió i una activitat d’autoregulació i coregulació. Vaig  triar els dos primers perquè la base d’orientació havia servit d’estructura per proposar els criteris i indicadors. La pauta perquè va ser l’espoleta de la crisi.

Es va produir un altre problema tècnic a la reunió. No vam poder projectar la presentació. Així doncs vaig haver de recórrer a la memòria. Va anar prou bé l’anàlisi de la situació.  També va agradar l’observació de les eines. Es va produir un fet insòlit. Van comparar les eines per parelles. Una  la va formar els dos components que s’havien qüestionat dijous. Els va encantar el material que en l’activitat anterior havien confessat que s’havien sentit incòmodes. Curiosa la reacció…